Tinkers mai més

Etiquetes

an lucht siuil, Basildon, Francie Barrett, gammon, Paveee, segregació, shelta, Travellers

Fotografia extreta del magnífic llibre “Irish travellers: tinkers no more” d’Alen Macweeney.

La primera vegada que vaig parar per Irlanda em guiaven interessos romàntics i abans d’anar-hi vaig descuidar pensar en altres llauradissos. Però una companyia carabinesca constant em va forçar a repartir millor les meves atencions. Així, amb una bossa depauperada per un sojorn de bohèmia a Londres, una vesprada inclement en una fonda on bosses d’escombraries feien de finestrals, vaig acabar cuinant macarrons per un individu d’aspecte patibulari i accent impossible que se’m va engrescar a xerrar. Després d’unes discretes temptatives d’esclarir que hi feia en aquell tuguri d’estrangers qui semblava un irlandès de soca-rel, vaig saber que ho era d’una mena ben especial: “I’m a pavee, you know”- em feu saber. Com els nostres camins es van separar l’endemà mateix, vaig trobar que descobrir qui dimonis eren els pavees era una coartada tan bona com qulsevol altra per distreure’m dels meus sabotejats plans d’aparellament. Però trigaria encara un temps a saber que per aquell nom, i altres de menys amables com pikeys o knackers, s’identificava no només a un grup heterogeni de marginals i rodamóns, com vaig creure entendre en una primera aproximació, sinó a una ètnia ben diferenciada: la dels Travellers o Lucht siúil.

Anys més tard vaig anar a espetegar un altre cop a l’illa maragda, aquesta vegada amb els deures fets de casa i ben ministrat d’informacions de diversos ordres que volia escodrinyar. En l’ínterim, val a dir, jo m’havia dedicat dilatantescament (com a tot) a llegir qualsevol cosa que arribés a les meves mans sobre els gitanos. I fins i tot a sovintejar-ne algun i aprendre uns quants mots de la seva llengua. Per aquesta via, vaig saber també dels travellers, la comunitat que prenia el seu nom del seus sostinguts hàbits nòmades i del seu assentament itinerant en campaments dels afores de pobles i ciutats de tot Irlanda i Anglaterra.

Tradicionalment, els travellers o pavees s’havien malguanyat la vida en un país pobre amb oficis errants com el de quincallers (tinkers és un dels seus apel·latius més estesos) o tractants de bestiar, que els duien ça i lla seguint rutes periòdiques, mercats i dies de fira. No cal gaire sagacitat per imaginar que això havia produït diversos efectes : la seva vida paral·lela i contracorrent , afermada per lligams familiars, matrimonials i com veurem lingüístics, els havia acabat per constituir en un grup divergent de la majoria. També, costums progressivament allunyats de la norma i la sempre bescantada mania de no establir-se enlloc, els havia convertit en sospitosos habituals, gent que oferia uns serveis i coneixements útils per a les poblacions rurals, però a qui el seu trasbalsament de l’ordre establert feia que se’ls atribuís un caràcter conflictiu i sovint delinqüencial. Aquest ostracisme només podia accentuar-se a mesura que el curs del segle XX anà arraconant el seu modus vivendi i els travellers es reciclaven com podien en criadors de gossos –per caça i curses- , en ferrovellers o s’especialitzaven en espectacles com l’Stand Down, la boxa a mans nues irlandesa. La manca d’accés a l’educació i la sanitat, l’aferrissament en el curanderisme ha estat un tret identitari prou destacat entre els pavees, altes tasses d’alcoholisme i certes sedentaritzacions deficients en suburbis de ciutats els havien convertit a la dècada dels seixanta i setanta en veritables pàries, amb una renda i esperança de vida de les més baixes d’occident. Un quadre que, òbviament, recorda força al de molts rromà.

Però els travellers, per més que en l’imaginari popular se’ls hagi assimilat sense gaire miraments, no són gitanos. Això no vol dir que un veïnatge continuat no els hagi apropat, creat llaços de solidaritat entre uns i els altres o fet participar de reivindicacions comuns. Però mentre que els gitanos tenen avui constància del seu remot origen indi, en el cas dels pavees tot és més boirós. Hi ha teories que suggereixen que són camperols que en algun moment concret o en diverses fornades -això és un dels nuclis del debat- quedaren desposseïts i s’abocaren a la carretera per manca d’un terrós on quedar-se, arreplegant en el camí a altres de la mateixa condició fins a formar grups més compactes que progressivament anaren distingint-se dels irlandesos sedentaris. En el fons, un patró comú per tractar d’explicar preferències errants com la dels mercheros espanyols, els jenische alemanys o els reisende noruecs. En altres casos, se’ls considera descendents directes de comunitats nòmades d’època cèltica que mai havien arribat a conèixer el sedentarisme.
També resultat del seu conservadorisme endogàmic obtingueren fruits com la formació d’un dialecte propi, el gammon, que els primers lingüistes que s’hi van interessar anomenaren shelta, i que s’ha arribat a considerar erròniament com una mera llengua d’encriptació. Però aquesta qüestió exigiria unes delicioses precisions que reservarem per un proper post.

Els travellers, no obstant això, no escaparen a certes fatalitats del país i com tants milers d’altres irlandesos, provaren l’aventura americana o australiana després de la Gran Fam o una mica més tard. El resultat és que, també com d’irlandesos, ara n’hi ha més d’escampats pel món que en el seu país d’origen, on per altra banda segueix trobant-se dramàticament exclosos de gairebé tot.

Jo sabia en el moment de marxar cap a Dublín aquestes coses i altres que poden trobar-se molt millor explicades en llibres i webs a l’abast de qualsevol. I tenia fins i tot, gràcies als contactes gitanos, alguna adreça per esbrinar-ne alguna cosa més sobre el terreny. Es dóna malgrat tot la circumstància que la meva companya., a canvi d’estalviar-me carabines, mai ha vist amb bons ulls la propensió que tinc a passar els escassos dies de vacances que la vida assalariada permet visitant perifèries i tuguris . Així que vaig decidir fer una altra mena d’experiment: veure que podia arribar-me de la cultura traveller mitjançant l’experiència d’un turista convencional que no en sap res.

Resultat: una invisibilitat gairebé total.

Amb els travellers és difícil topar-s’hi perquè són pocs en termes demogràfics, però també perquè una sistemàtica segregació fa que només ocupin espais molt laterals de la vida irlandesa. No és ja que no hi hagi grans personalitats d’aquest origen en cap alta dignitat institucional o exemples excepcionals de convivència entre travellers i no travellers en alguns indrets del país (com pot passar entre gitanos i paios en barris com Gràcia o el de Santiago a Jerez de la frontera, per entendre’ns). No es tracta de l’absència de centres etnogràfics que hagin fet l’esforç d’explicar-ne una altra vessant, de trets irlandesos en què es reconegui obertament la seva influència o, almenys, de souvenirs turístics com artesania popular de la qual en siguin productors i beneficiaris. És que fins i tot en allò que han pogut excel·lir, es troben infrarepresentats. Per exemple, els pavees han estat grans dipositaris de llegat musical tradicional, com se sap molt viu en les tavernes i aplecs de tot el país. És en va: ni en aquest àmbit propici hom aconsegueix veure’n formacions tocant en pubs o seccions discogràfiques dedicades a les botigues, i només els antics treballs de Johnny Doran o els millor conservats de Paddy Keenan han gaudit d’una notable repercussió.
Potser les úniques excepcions a aquest apartheid oblidat hagi estat el dia en què el boxador Francie Barrett, després d’haver-se hagut d’entrenar per separat durant molt de temps per la seva pertinença a l’ètnia traveller, va portar la bandera tricolor en la cerimònia inaugural dels jocs olímpics d’Atlanta. A banda d’això, certes postals i afixos on s’hi mostren les superbes tartanes de fusta decorades amb filigranes de llampants colors que en el passat eren el vehicle i habitatge de la comunitat cobreixen la quota folklòrica.

Les imatges apocalíptiques que sempre agraden a la premsa. Poc s’havia divulgat fins el dia de la salvatge “eviction” dels travellers de Basildon de la seva batalla legal, amb el recolzament d’activistes i associacions social, per mantenir el seu campament en uns terrenys dels quals en tenien la propietat.

L’única manifestació regular de la seva existència semblen ser les noticies que els involucren en aldarulls pel seu establiment en llocs on es considera que no hi tenen dret o queixes pels perjudicis que suposa la proximitat d’aquest campaments. L’últim exemple d’aquesta especialització en el cantó del rebre va ser un desallotjament obligat a Basildon, Anglaterra. Segons sembla, la comunitat traveller era propietària del terreny, però s’havia extralimitat en el seu ús i edificació, de manera que una sentència judicial va permetre’n l’expropiació per la força. Les trasbalsadores imatges de la violència emprada van transcendir i s’han pogut veure en diaris d’arreu d’Europa. Però el cas, tot i que extrem, només palesa un antiquíssim conflicte social sobre els drets de passatge i establiment que es concedeixen a les comunitats nòmades i el seu encaix cada cop més difícil en un món on aquesta fórmula d’existència es troba definitivament sufocada.
Els travellers, es pot objectar, són només una nota al marge en la llarga història de la intolerància europea. Però jo més aviat trobo que en són la pedra de toc última, perquè pel seu nombre i pes o capacitat d’acció i influència en pocs col·lectius resulta tan injustificada, mentre que per representar aquell esquema de vida més radicalment oposat al majoritari –ells i un grapat més grups similars són el pòsit final del nomadisme – posen la mesura de la nostra acceptació de la diferència.

Per sort sempre hi ha qui s’engresca a proclamar-la amb orgull i bellesa: http://barefootpavee.blogspot.com/