Etiquetes
Esclaus de Virginia fugen al Nord durant la Guerra Civil Americana
Una estranya trena de circumstancies; d’associacions fortuïtes, troballes simultànies i lectures creuades, m’ha portat en els darrers dies a pensar sovint en l’esclavitud. Potser hi vingués predisposat després d’unes setmanes on la dualitat entre salut i malaltia se’m manifestava metafòricament en termes no massa diversos als de llibertat versus servitud. Però evidentment és una projecció profundament bròfega i abusiva. Perquè l’experiència de l’esclavatge ens és gairebé del tot inconcebible i, gosaria dir, que en sabem poc i que tenim pocs mitjans per a representar-nos-la.
Això no significa que no hi hagi excel•lents estudis, articles, llegats monumentals, documentals i museus que ens puguin apropar al marc material, al coneixement de les condicions i relacions de força en què ha discorregut aquesta feixuga vergonya que arrosseguem com a espècie. I parlo en present perquè, tot i que l’any 1981 Mauritània fos el darrer estat en abolir-la oficialment, es calcula que encara prop de 30 milions d’éssers humans la pateixen d’alguna forma. Més aviat vull dir que, tractant-se d’una de les vivències més continuades i extremes que s’hagin donat entre nosaltres, la seva pròpia naturalesa i la situació d’aquells que l’han viscut fa que els seus registres, testimonis directes i vestigis culturals exclusius siguin més aviat rars, fragmentaris i poc propalats. No fa falta remarcar que s’hauria de parlar amb paciència i molt de matís d’un fenomen que abasta tants segles i gradacions. De ben segur que l’esclau domèstic de confiança d’una domus romana i l’esclau d’un enginy sucrer cubà, per posar exemples, estigueren sotmesos a règims d’opressió diferents. Àdhuc hi ha casos tan estrambòtics com el dels mamelucs del califat abàssida, que arribaren a ocupar les més altes dignitats de govern i a fundar una dinastia regnant. Però, essencialment, el tret que gairebé tots els esclaus han compartit és el de no ser considerats homes pels qui en tenien la possessió: com “animals amb parla”, descriu la historiadora i arqueòloga Isabel Rodà que se’ls tenia.
Per això mateix, per haver-los apartat de la dignitat humana, poques coses semblen més emocionants que els afanys d’aquestes nissagues obscures i anònimes de reivindicar la seva humanitat. I apartats de moltes de les coses que ens hi afermen, sovint fins i tot dels afectes familiars i comunitaris més innegociables, només els quedava recórrer a aquella característica que, encara en la mentalitat dels seus detentors, els separava de les bèsties: la veu. Per donar-se coratge, per a conjurar-se contra els amos, per a comunicar-se (encobertament quan feia falta), per expressar la seva esperança o apaivagar la seva desesperació, la música va ser l’agafador d’aquests condemnats; la taula de salvament última per a no enfonsar-se en la imposada condició infrahumana que els havia escaigut.
Són els timbals del vudú que criden a la insurrecció a Haití, l’himne dels forçats colombians que manifesten la seva resolució de no seguir baixant a les mines, els cròtals del Carib que recorden l’amputació africana dels qui els toquen, les campanes del Candomblé que invoquen la protecció de les velles deïtats, les cançons de treball i els espirituals amb què els negres de les plantacions del estats del sud anuncien l’hora de l’emancipació. I és bell recordar que, en un gir poètic, la descendència d’aquestes últimes músiques, on la ferida és recent i encara supura, el blues del Delta del Mississippi, va obrir-se pas des de les paupèrrimes barraques dels jornalers negres fins esdevenir el so més influent de la modernitat.
Però hi ha altres d’aquests ritmes que, per estar associats a formes de vida sortosament difuntes i venir de latituds menys focalitzades per occident , han anat quedat un xic soterrades. Potser el corrent més destacat d’aquesta altra música dels esclaus sigui el cos sonor que deriva de les practiques cerimonials dels subsaharians que foren conduits per la força a tots els països del nord d’Àfrica durant els segles divuit i dinou. De l’empeltament de les tradicions animistes d’origen amb els credos propis de l’Islam , d’on com és natural n’assumiren el culte popular als homes i llocs venerables (els sants i santuaris musulmans , per entendre’ns), i de la trobada dels propis instruments i patrons musicals amb certs trets culturals dels països d’acollida, n’emergeixen el rango dels sudanesos portats a Egipte, la derbeda del Marroc, el diwand’Algèria o l’stambeli tunisià.
Podria explicar, dins del coneixement purament dilatantesc i aproximat, en què consisteixen i el caràcter ritual, medicinal i d’incitació al rapte extàtic que les caracteritza. Però precisament una d’aquelles troballes que m’ha conduit a escriure aquesta llarga tirallonga (una volta més) és la publicació del disc “The Stambeli: Legacy of Black tunisians”, pertinent rescat d’una tradició llanguent però encara viva, que per acabar-ho d’adobar s’acompanya d’un web molt ben posat i on qui s’hagi quedat amb ganes de més detalls hi podrà satisfer curiositats i encetar-ne de noves.
I a més a més, des de l’experiència d’uns quants anys de col·laborador en una publicació musical, tinc la fatal convicció que aquesta disciplina escapa més que cap altra als intents de descripció verbal i que llur identitat total entre fons i forma obliga a que, com deia Borges, per explicar què dimonis és la marsellesa el millor sigui cantar-la. Així que aquí deixo un d’aquestes hipnòtiques peces, potser no pas amb l’esperança d’ajudar a copsar una mínima part de l’angoixa, ànsia de sentir el domini sobre el propi cos i intens desig d’abstracció que significava l’esclavitud pels qui l’havien de resistir, però potser sí de servir de llumí que permeti albirar una mica la foscor que l’envoltava.
rastres, vestigis, derelictes 