Diu un dels poemes potser més coneguts de Joseba Sarrionandia:
Esklabu erremintaria
Sartaldeko ohianetan gatibaturik
erromara ekarri zinduten, ezklabua,
erremintari ofizioa eman zizuten
eta kateak egiten dituzu.
Labetik ateratzen duzun burni gorria
nahieran molda zenezake,
ezpatak egin ditzakezu
zure herritarrek kateak hauts deitzaten,
baina zuk, ezklabu horrek,
kateak egiten dituzu, kate gehiago.
…que per qui no sàpiga euskara i no s’hagi pres la molèstia d’aprendre’l (o no doni cap indici d’haver-se pres la molèstia d’aprendre’l, que ve a ser el mateix), com per exemple Patxi López, podria traduir-se com:
L’esclau ferrer
Furtiu a les selves d’occident
et portaren a Roma, esclau
et donaren un ofici de ferrer
i fas cadenes.
El ferro al viu que treus dels forns
el pots fargar com vulguis
pots fer-ne espases
perquè els teus companys trenquin les cadenes
pero tu, aquest esclau,
fas cadenes, més cadenes.
Mentre cercava una versió catalana d’aquest poema, he trobat una curiosa pàgina dedicada a recollir-ne traduccions en tantes llengües com sigui possible. En podeu trobar més de vint.
També en gallec.
Una de les cançons de Bob Dylan que més vegades dec haver escoltat és la seva versió del No More Auction Block. Es tracta d’un dels grans negro spirituals que es coneixen i s’han conservat. La lletra no es va amb romanços: descriu amb cruesa el tracte essencial que anava aparellat a l’esclavatge: la subhasta i el fuet, i n’anuncia la fi, sense oblidar tots els qui no veuran l’albada de l’alliberament.
Sembla que van ser esclaus emancipats o fugits i enrolats en les United States Colored Troops els primers a difondre-la. Però, en qualsevol cas, només feia explícit allò que fins aleshores, per raons obvies, s’havia expressat per al·lusions: encara durant la Guerra Civil Americana un dels motius més recurrents d’aquesta mena de càntics era la caiguda del regne de Satanàs i l’arribada d’un jorn millor. Que aquesta pietosa esperança provoqués tanta inquietud entre els propietaris blancs i els seus predicadors ja fa entendre què significava aquella imatge.
Si no l’heu sentit mai, veureu que sona així de bé:
Avui no sembla haver-hi dubte que l’esclavitud, una de les més antigues temptacions humanes, és també una de les seves més vergonyoses nafres. I vencent la meva aprensió als números rodons, i deixant de banda tots els matisos que el personatge i la situació requeririen, podem commemorar així que ahir fes dos-cents anys de l’infantament d’Abraham Lincoln.
PD: Com poques coses són debades en aquesta vida, aprofito l’avinentesa: he de llegir dia sí i dia també l’adjectiu “medieval” aplicat sense la menor prudència a qualsevol mena de situació opressiva i incivilitzada. Darrera, és clar, sempre hi resplendeix Roma, l‘Hèl·lade i, després, la invenció aquesta del Renaixement i tota la pesca. Doncs bé, en aquest clot de foscor i barbàrie, diguem entre el segle V i el segle XV, l’esclavisme es va debilitant, fins el punt de desaparèixer totalment de moltes regions d’Europa al trenc del segon mil·lenni.
Posteriorment, alhora que es repren l’ordre dòric, la pintura en perspectiva i altres collonadetes més o menys inofensives, els més escarquillats també aconsegueixen reintroduir l’odiós dret romà i, vet-ho aquí, l’esclavitud, activitat que fins el segle XIX serà un dels principals motors d’acumulació de capital del capitalisme occidental.
Però que els fets no ens espatllin la festa: quan alguna cosa sigui ben endarrerida i brutal, seguim dient que és medieval.
rastres, vestigis, derelictes 