• Els autors
  • Real Provisión de 1499
  • Una bitàcola de fragments rescatats

rastres, vestigis, derelictes

~ Un blog de fragments rescatats

rastres, vestigis, derelictes

Tag Archives: Ernesto de Martino

Ressons 10/13: Ferit per la taranta

22 dijous oct. 2015

Posted by suberna in Cultura popular, Músiques d'arrel, Psicogeografia

≈ 2 comentaris

Etiquetes

andrea sacco, Carpino folk festival, Ernesto de Martino, música tradicional italiana, Puglia, tarantella

sacco1Tant com he voltat per la Península Itàlica i només he baixat de Roma en dues ocasions. Una per arribar-hi venint de Brindisi  i l’altra per anar a l’Aspromonte calabrès, com vaig referir en un article per la revista Lletraferit (les illes no compten: son un altre món). L’afinitat i vincles que mantinc amb la planura padano-vèneta o els Alps Dolomites i Julians han guiat les meves passes i no hi he sabut fer més. Això no vol dir que no hagi transitat sovint per la Puglia i els Abruzzi, per la Campània i la Basilicata gràcies a la construcció humana amb més poder per a traslladar-nos sense moure’ns de lloc: la música.

Hi ha quelcom d’intrigant en el fet que mentre que la música lleugera italiana que ha tingut ressò arreu del món s’identifiqui pel seu accent melòdic molt acusat i rítmica senzilla, la música tradicional es caracteritzi, en canvi, per compassos molt més abruptes (sovint de 6/8 o de 18/8) i els acompanyaments omnipresents de les panderetes i dels tambors. Això s’explica perquè malgrat certs lògics acostaments i contaminacions, davallen de dos troncs separats: el cant líric i el popular.

Si més no,  és el cas de la més àmpliament conreada de totes les músiques meridionals d’arrel: la tarantella. Parlar genèricament de tarantella és sempre entrar en terreny relliscós, perquè l’etiqueta descriu un gran xuclador; un estil que una mica com ha passat amb el flamenc a Andalusia ha anat absorbint i assimilant músiques properes que n’han acabat adoptant trets i difuminant la seva originalitat primitiva.
Amb tot, la Itàlia eterna de campanar també ha sabut preservar les diferències entre les diverses formes regionals de la tarantella, que en alguns casos comparteixen poc més que el nom. Un nom que, de fet, és un enigma en si mateix.  L’opció més versemblant seria que provingués d’una música de ball (la tarantella és essencialment una música per a dansar) originària de la ciutat de Taranto. Però els estudis etnomusicològics no han pogut provar, ans el contrari, l’existència d’aquest possible avantpassat comú.

Encara més suggeridora és la teoria que deriva el mot de la taranta, una aranya (en realitat, diverses espècies d’aranya) molt estesa a la Puglia. Segons la creença popular, la seva picada provocava un malestar físic i moral i una agitació de naturalesa epilèptica que es podia conjurar mitjançant la pràctica del cant i del ball. Aquesta convicció va donar origen a un dels fenòmens culturals més singulars d’Europa: el tarantisme. Quan hom en manifestava els símptomes, es procedia a un ritu terapèutico-musical llarg i enrevessat que permetia al pacient alliberar-se’n. Les recaigudes freqüents al llarg dels anys exigien noves intervencions fins a un guariment complet.
En realitat, el tarantato era algú afectat d’una complexa patologia psicosomàtica amb similituds amb  la histèria i l’aranya només una mena de boc expiatori pel tabú de la malaltia mental. Però el més sorprenent és que moderns estudis neurològics han demostrat que la violència extenuant de la dansa alliberava endorfines que veritablement alleujaven al malalt i en podien vehicular la curació.
L’obra documental d’Ernesto De Martino continua essent una font inestimable per a conèixer millor les expressions ja desaparegudes del tarantisme.

Tot i això, la tarantella no estava ni de bon tros lligada exclusivament a aquestes cerimònies i es tocava també en festes públiques o familiars. Com va passar amb tantes altres músiques d’arrel, el ràpid procés de canvi d’hàbits i de valors de les societats rurals, l’emigració massiva i la irrupció de la cultura de masses després de la Segona Guerra Mundial va comprometre’n la continuïtat. El desprestigi de les músiques camperoles, però, va començar a revertir-se a partir  de la dècada dels seixanta, quan importants etnògrafs van engegar recollides molt notables de materials i els seus intèrprets més destacats van tornar a ser apreciats. La tasca d’actualització i reintegració dels grups de riproposta, mai prou ben ponderada, va acabar de permetre la irradiació d’un gènere que pocs anys abans encara portava l’estigma de l’endarreriment i avui és un distintiu identitari de primer ordre a tot el sud.
Un dels focus més importants d’aquesta represa va ser la regió del Gargano, l’esperó de la península italiana. Localitats com Carpino havien conservat viva una forma especialment lluïda de tarantella i s’hi mantenien en actiu alguns dels seus millors artífex. Alan Lomax l’havia visitada en aquell miraculós “anno più felice della mia vita” de 1954 i d’ençà no havia deixat d’atreure interessats en la matèria. Així, al voltant de grans figures veteranes com Antonio Piccinino o d’altres de més joves que n’agafaven el relleu, es va anar bastint una escena que mostra encara avui una vitalitat sorprenent, sobretot si pensem en la relació tan estreta que hi havia entre els textos que es cantaven i unes maneres de viure que sí s’han anat esvaint.

La tarantella del Gargano, a banda de tocar-se amb la chitarra battente, tan exuberant en harmònics, destaca pel virtuós fraseig melòdic que permet encaixar versos, escrits sovint en dialecte i en forma de sonet, en un música de tempo molt ràpid. Una proesa que pot comprometre la intel·ligibilitat dels textos  i que es resol moltes vegades recitant-los abans o tot ensems de cantar-los.
I tot això ningú ho ha fet millor que el llegendari Andrea Sacco.

Sacco forma part d’aquell grup exclusiu de persones que han  unit un coneixement profund de la seva disciplina  i una memòria prodigiosa amb unes facultats interpretatives úniques . Pal de paller de la tarantella carpinesa, en un món menys idiota i banal que aquest que pasturem seria reconegut de manera universal com un dels nostres herois definitius.

I com la xerrameca ha durat massa, aquí en deixo una prova. Una de les seves composicions incontestables i de les meves preferides de tot temps i indret: Lu pover cor mij feritë feritë (El meu pobre cor ferit, ferit)

RSS Galeria de persistències

  • Ressons 10/13: Ferit per la taranta
  • Ciutats: àgora o metàstasi?
  • Un espurneig a la llunyania
  • Un assaig per a la victòria

Pàgines

  • Els autors
  • Real Provisión de 1499
  • Una bitàcola de fragments rescatats

Blocs amics

  • Bereshit
  • El meu país d’Itàlia
  • Extrem Sud
  • Perure Alfonso
  • The daily avalanche
  • Vent d Cabylia

Combat

  • Quilombo

Complicitats

  • Barcelonofília (inventari de la Barcelona desapareguda)
  • Cabovolo
  • Carles Bellver
  • Harca – Medievalistes valencians
  • Lo blog deu Joan
  • Poemas del Rio Wang

Cultura i música tradicional

  • Blo d'etnologia-Gencat
  • Cor de carxofa
  • La caseta del plater

Delits esparsos

  • Carles Miró
  • Jaume Fàbrega Bloc
  • Viñetodromo

En letàrgia

  • Eixa altra edat mitjana
  • El llibreter
  • Focs Follets
  • fum i estalzí
  • Lo specchietto per le allodole

Germanies

  • Gustavo Rico Wunderkabinett

Secessions

  • El catau dels tavernaris

Trànsit de llengües

  • Eines de llengua
  • Pere Mayans

Visions obliqües

  • Curious expeditions
  • Jo no sóc la mercè
  • Strange Maps

Categories

  • Albiraments
  • Autoreferències
  • Biblioteca submergida
  • Cultura popular
  • Dèries íntimes
  • Derelictes
  • Diversitat
  • Divertiments
  • Facècies
  • Folklore
  • Geopoètica
  • Gormandes
  • Inspiracions
  • Joglaria
  • Llengües
  • Marginalia
  • Músiques d'arrel
  • Metabloguística
  • Minories
  • Nàutiques
  • patrimoni
  • Polítiques
  • Presències
  • Psicogeografia
  • Quimeres
  • Rereguardes
  • Ritus
  • Verbigratia

Meta

  • Registra
  • Entra
  • Sindicació de les entrades
  • Sindicació dels comentaris
  • WordPress.com

Enter your email address to subscribe to this blog and receive notifications of new posts by email.

Uneix altres 143 subscriptors

Bloc a WordPress.com.

Privadesa i galetes: aquest lloc utilitza galetes. En continuar utilitzant aquest lloc web, accepteu el seu ús.
Per a obtenir més informació, inclòs com controlar les galetes, mireu aquí: Política de galetes
  • Segueix S'està seguint
    • rastres, vestigis, derelictes
    • Already have a WordPress.com account? Log in now.
    • rastres, vestigis, derelictes
    • Personalitza
    • Segueix S'està seguint
    • Registre
    • Entra
    • Report this content
    • Visualitza el lloc al Lector
    • Manage subscriptions
    • Collapse this bar
 

S'estan carregant els comentaris...