Etiquetes
andrea sacco, Carpino folk festival, Ernesto de Martino, música tradicional italiana, Puglia, tarantella
Tant com he voltat per la Península Itàlica i només he baixat de Roma en dues ocasions. Una per arribar-hi venint de Brindisi i l’altra per anar a l’Aspromonte calabrès, com vaig referir en un article per la revista Lletraferit (les illes no compten: son un altre món). L’afinitat i vincles que mantinc amb la planura padano-vèneta o els Alps Dolomites i Julians han guiat les meves passes i no hi he sabut fer més. Això no vol dir que no hagi transitat sovint per la Puglia i els Abruzzi, per la Campània i la Basilicata gràcies a la construcció humana amb més poder per a traslladar-nos sense moure’ns de lloc: la música.
Hi ha quelcom d’intrigant en el fet que mentre que la música lleugera italiana que ha tingut ressò arreu del món s’identifiqui pel seu accent melòdic molt acusat i rítmica senzilla, la música tradicional es caracteritzi, en canvi, per compassos molt més abruptes (sovint de 6/8 o de 18/8) i els acompanyaments omnipresents de les panderetes i dels tambors. Això s’explica perquè malgrat certs lògics acostaments i contaminacions, davallen de dos troncs separats: el cant líric i el popular.
Si més no, és el cas de la més àmpliament conreada de totes les músiques meridionals d’arrel: la tarantella. Parlar genèricament de tarantella és sempre entrar en terreny relliscós, perquè l’etiqueta descriu un gran xuclador; un estil que una mica com ha passat amb el flamenc a Andalusia ha anat absorbint i assimilant músiques properes que n’han acabat adoptant trets i difuminant la seva originalitat primitiva.
Amb tot, la Itàlia eterna de campanar també ha sabut preservar les diferències entre les diverses formes regionals de la tarantella, que en alguns casos comparteixen poc més que el nom. Un nom que, de fet, és un enigma en si mateix. L’opció més versemblant seria que provingués d’una música de ball (la tarantella és essencialment una música per a dansar) originària de la ciutat de Taranto. Però els estudis etnomusicològics no han pogut provar, ans el contrari, l’existència d’aquest possible avantpassat comú.
Encara més suggeridora és la teoria que deriva el mot de la taranta, una aranya (en realitat, diverses espècies d’aranya) molt estesa a la Puglia. Segons la creença popular, la seva picada provocava un malestar físic i moral i una agitació de naturalesa epilèptica que es podia conjurar mitjançant la pràctica del cant i del ball. Aquesta convicció va donar origen a un dels fenòmens culturals més singulars d’Europa: el tarantisme. Quan hom en manifestava els símptomes, es procedia a un ritu terapèutico-musical llarg i enrevessat que permetia al pacient alliberar-se’n. Les recaigudes freqüents al llarg dels anys exigien noves intervencions fins a un guariment complet.
En realitat, el tarantato era algú afectat d’una complexa patologia psicosomàtica amb similituds amb la histèria i l’aranya només una mena de boc expiatori pel tabú de la malaltia mental. Però el més sorprenent és que moderns estudis neurològics han demostrat que la violència extenuant de la dansa alliberava endorfines que veritablement alleujaven al malalt i en podien vehicular la curació.
L’obra documental d’Ernesto De Martino continua essent una font inestimable per a conèixer millor les expressions ja desaparegudes del tarantisme.
Tot i això, la tarantella no estava ni de bon tros lligada exclusivament a aquestes cerimònies i es tocava també en festes públiques o familiars. Com va passar amb tantes altres músiques d’arrel, el ràpid procés de canvi d’hàbits i de valors de les societats rurals, l’emigració massiva i la irrupció de la cultura de masses després de la Segona Guerra Mundial va comprometre’n la continuïtat. El desprestigi de les músiques camperoles, però, va començar a revertir-se a partir de la dècada dels seixanta, quan importants etnògrafs van engegar recollides molt notables de materials i els seus intèrprets més destacats van tornar a ser apreciats. La tasca d’actualització i reintegració dels grups de riproposta, mai prou ben ponderada, va acabar de permetre la irradiació d’un gènere que pocs anys abans encara portava l’estigma de l’endarreriment i avui és un distintiu identitari de primer ordre a tot el sud.
Un dels focus més importants d’aquesta represa va ser la regió del Gargano, l’esperó de la península italiana. Localitats com Carpino havien conservat viva una forma especialment lluïda de tarantella i s’hi mantenien en actiu alguns dels seus millors artífex. Alan Lomax l’havia visitada en aquell miraculós “anno più felice della mia vita” de 1954 i d’ençà no havia deixat d’atreure interessats en la matèria. Així, al voltant de grans figures veteranes com Antonio Piccinino o d’altres de més joves que n’agafaven el relleu, es va anar bastint una escena que mostra encara avui una vitalitat sorprenent, sobretot si pensem en la relació tan estreta que hi havia entre els textos que es cantaven i unes maneres de viure que sí s’han anat esvaint.
La tarantella del Gargano, a banda de tocar-se amb la chitarra battente, tan exuberant en harmònics, destaca pel virtuós fraseig melòdic que permet encaixar versos, escrits sovint en dialecte i en forma de sonet, en un música de tempo molt ràpid. Una proesa que pot comprometre la intel·ligibilitat dels textos i que es resol moltes vegades recitant-los abans o tot ensems de cantar-los.
I tot això ningú ho ha fet millor que el llegendari Andrea Sacco.
Sacco forma part d’aquell grup exclusiu de persones que han unit un coneixement profund de la seva disciplina i una memòria prodigiosa amb unes facultats interpretatives úniques . Pal de paller de la tarantella carpinesa, en un món menys idiota i banal que aquest que pasturem seria reconegut de manera universal com un dels nostres herois definitius.
I com la xerrameca ha durat massa, aquí en deixo una prova. Una de les seves composicions incontestables i de les meves preferides de tot temps i indret: Lu pover cor mij feritë feritë (El meu pobre cor ferit, ferit)
rastres, vestigis, derelictes 