Etiquetes
Els qui em coneixeu o m’aneu coneixent gràcies a aquests papers ja us podeu imaginar que el carnestoltes s’adiu a la perfecció amb la meva naturalesa. I no només pel gust d’armar tabola envoltat de falses bruixes i bucaners, llops de pega i transsumptes de cupletistes, sinó pel seu tarannà vestigial.
Perquè en la llarguíssima i acarnissada lluita que el cristianisme mantingué amb el paganisme, i en el procés d’assimilació de totes les seves manifestacions festives, aquesta arcaica disbauxa fou una de les que mostrà més resistència a l’encaix aproblemàtic, de les que més difícil va fer un inconsútil emmascarment. Tant és així que prou sovint les autoritats eclesiàstiques van tirar pel camí dret de la prohibició, fracassant-hi amb semblant freqüència.
A Madrid el carnestoltes és una mica aigualit –s’haurà dit prou sovint que en aquesta ciutat, tan odiada pel dictador, el clericalfeixisme hi va fer com a mínim tants estralls com en qualsevol altra?- però a mi ja m’està bé. Perquè això no deixa de refermar el seu caire popular, heterogeni i no satisfactòriament absorbit per la oficialitat. Diguem que li dóna tot l’aspecte de residu que alhora que manté certa vigència ja ha abandonat la seva etapa d’afirmació exultant. I ja sabeu com m’inflamen aquests palimpsests de la cultura humana.
És clar que afeblida la seva funció primordial de desllorigar durant uns dies les normes estrictes que imposaven els poders establerts, en un món on, tot i que sigui de forma aparent, certs comportaments i excessos han deixat de ser una transgressió de l’ordre social, el regnat del carnestoltes ja no pot aspirar a representar la transitòria rebel·lió de tot allò que no havia pogut ésser totalment reconduït. Però n’és encara un engrescador i bonic recordatori.
I seguint aquest interpretació contestaria, no trobo que cap dels seus passatges expressi millor la seva ànima de resistència que l’enterrament de la sardina. Certament, aquesta cerimònia significa la claudicació de les forces dionisíaques i l’acatament del mandat repressiu que aboleix el seu interregne. Però llur gran força subversiva rau en la seva condició de penediment manifestament fingit, d’una darrera galtada de sornegueria i befa que sota l’aspecte d’obediència se’n fot de qualsevol solemnitat, de la pretesa grandesa de la mortificació de la carn i del seguiment dels preceptes. Els parlaments dels notaris i capellans d’aquest caricaturesc sepeli no deixa lloc a dubtes: ni tan sols es molesten a amagar el gran “de moment” que anuncien.
El passat dimecres vaig acompanyar la comitiva de la digníssima confraria d’avis que manté viva al nostre poble aquesta tradició declinant. I en la seva proximitat vaig sentir, una vegada més, tot el valor del seu rialler non serviam. A la seva salut!
