Quatre coples de Nadal

Etiquetes

aguilandos, Andreo, antimurcianisme, auroros, cuadrillas, Diglòssia, Javier, música tradicional murciana, Patiñero, Tío Juan Rita, trovo

El millor company de la feina i amb els anys bon amic de la meva xicota és murcià, de la sonora pedania de Los Dolores de la ciutat de Cartagena. Fa anys que el tracto, però té un accent neutre que mai permetria endevinar el seu origen. Temps enrere, sense gaire embuts, vaig interrogar-lo sobre aquest fet. Em va respondre, no sense reticència, que quan va instal·lar-se a Madrid va treballar per inhibir-lo.
Unes setmanes ençà es va veure sotmès a una situació familiar de ferotge indefensió. Passat si més no de moment el tràngol, anàrem a veure’l per fer-li companyia. Mentre ens explicava encara commogut les seves vicissituds, com si s’hagués obert una resclosa, vaig observar que la vella tensió es desfeia i n’emergia un dicció llevantina inconfusible; un festival de pèrdua de les esses del plural, caigudes de la d intervocàlica i palatalitzacions variades . Disconforme amb la fallida temptativa anterior, vaig tornar a ballar-la i aquesta vegada, gràcies potser a l’atmosfera d’intimitat, em va fer un complet relat de la seva arribada a un col·legi major madrileny on la seva acusadíssima pronúncia va servir de riota als quatre ignorants de torn, fins que per tal d’estalviar-se les bromes va aprendre a modular-la segons la norma central castellana.

L’episodi és només una mostra entre tantes d’un tret especialment odiós amb què m’ha sobtat Madrid: un sentiment molt estès de menyspreu pels murcians. I de retruc, una manifestació més d’un centralisme lingüístic que no en té prou amb la mania persecutòria envers les altres llengües ibèriques, sinó que també projecta els seus fantasmes supremacistes cap a les varietats perifèriques (i abassegadorament majoritàries!) de la pròpia.
Sens dubte, la cosa discorre per uns canals diversos a l’anticatalanisme local de certs energúmens i pitjors periodistes, però sovint no és menys virulent i fins i tot té un caràcter més primari. En el fons, als catalans se’ls reconeix un paper d’antagonisme nacional, cultural, polític o lingüístic que converteix la qüestió en una rivalitat entre iguals i se’n maldiu per significar encara i malgrat tot una perillosa oposició al model d’Espanya “Grande i Una”. Els murcians, en canvi, representen en certs imaginaris capitalins la noció dels paisans rústecs, ignorants, poc de fiar i que parlen amb un castellà contrafet i bastard.

Sense anar a buscar més lluny, fa uns dies vaig anunciar amb tota la intenció a uns companys de feina que ja havia fet la carta als reis: havia demanat anar a passar un cap de setmana a la contornada de Caravaca de la Cruz. Les reaccions no es feren esperar, atès que per molts dels meus conciutadans l’única excusa que justifica una visita a aquest racó de món és la de remullar-se a les platges de La Manga, on no s’ha de vigilar massa a la quitxalla perquè les aigües són poc fondes. Em van demanar si parlava seriosament i què m’hi atreia. Com de provocar mai me n’atipo, vaig respondre que m’agradava molt l’accent murcià i la gent del país. Conclogueren que no podia ser veritat i que ho deia per enredar.

El cas és que com els prejudicis de la bretolalla em causen molta al·lèrgia, m’he convertit en un militant festiu del murcianisme. Però és cert que la cosa no passaria d’una positura frívola si darrera no hi hagués un motiu de més fondària. Que no és altre que la meva condició de devot de la música tradicional murciana.
Crec haver dit que a la meva vida he viscut amors musicals de principis difícils (el flamenc o el blues rural no em van copsar fins que vaig ser prou grandet per entendre’ls), altres que s’han fet a força d’insistència (la d’amics meus pels soul o el surf, per exemple) i un últim grapat que foren enlluernaments fulminants. La música d’arrel de l’horta de Múrcia i la conca minera de Cartagena pertany a la darrera classe. La primera vegada que vaig assistir a una vetllada de trovo en vaig sortir levitant i fent rimes per malaguenyes. Des d’aleshores, l’idil·li no s’ha interromput.

Tornaré a parlar del trovo amb més profusió quan enllesteixi un petit lapidari (per la part fòssil de l’assumpte) que fa temps que preparo sobre una de les meves dèries supremes: la poesia improvisada o el repentisme. Un fenomen que de bell antuvi estigué estès per tota la Península i que avui només conserva una vigoria notable al País Basc, a les Alpujarras i precisament a Múrcia, Canàries i Mallorca a banda, tot i que mostri també esperançadors signes de revifament a Catalunya, al País Valencià i una mica a Galícia.

De trovos n’hi ha amb diverses mètriques i ritmes. Però a mi m’agraden per la seva simplicitat i preciós acompanyament els que es canten en els aguilandos nadalencs. En general, el cicle d’hivern és el moment més destacat de la música popular d’aquestes latituds, que comença amb les despiertás de la festa de la Puríssima i acaba per San Blas a les primeries de febrer. El Nadal és un moment culminant, amb les celebracions de les germanors d’auroros i de les cuadrillas i rondallas d’aguilanderos que surten a recaptar donacions pels pobles. Els trovos que s’improvisen per l’aguilando, quartetes de rima consonant, tenen aquest propòsit si no porten un missatge religiós més convencional. Els troveros van dedicant coples al veïnat, amb sornegueria però de bona jeia, o es “piquen” entre si. Els músics repeteixen ritualment els dos últims versos, un temps que serveix per preparar la següent improvisació.
Aquests exemples que deixo en donen una idea ben precisa i tenen l’interès afegit de ser enregistraments d’una llegenda gairebé centenària del trovo: el Tío Juan Rita, amb el seu brillant successor i net putatiu, Javier Andreo. La primera gravació és una sortida pels carrers del seu propi poble, Aledo. La segona, un homenatge a un altre mestre del gènere, Manolo Cáceres “El patiñero”.
I després de sentir-les, podeu demanar tot allò que us urgeixi saber d’aquesta bellíssima expressió. Sempre en el benentès que no us hagin entrat ganes irreprimibles de cantar quatre coples.

En gaèlic meridional

Etiquetes

català, Diglòssia, Gaeltacht, Irlandització, Joan Fuster, Quim Monzó

En un ja famós parlament a la plaça de bous de València l’any 1982, Joan Fuster digué allò de « El que ha de quedar clar és que el valencià, el català que parlem al País Valencià, és encara una llengua postergada, o pitjor, perseguida. Ens la volen acorralar al reducte folklòric (…) O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara, o mai!”
Degué ser mai, si vint-i-cinc anys més tard un altre pal de paller de les nostres lletres ha de parlar de la “irlandització” del català i advertir que la deterioració de la seva sintaxi, lèxic i fonètica pròpia –de la atracción hacia la norma castellana, que diria Manuel Alvar- amenaça amb convertir-la en un dialecte de l’idioma veí.

I aquí voldria parar esment al terme, perquè el considero molt ben trobat: irlandització.

L’irlandès deu ser la llengua del món amb una major desproporció entre la seva presència oficial i llur ús social. Avui no hi ha edifici públic o llei estatal, programa escolar o formulari administratiu a Irlanda que no tingui correspondència en gaèlic. De fet, el seu estatus és el de primera llengua oficial, i les dades parlen d’un quart de milió de persones que el poden parlar passablement. Però els seus parlants nadius i competents es xifren en un 2 o 3 per cent del total de la població de l’illa, i per escoltar-la al carrer de forma convencional hom ha d’anar a enfonsar-se en els replecs més perifèrics del país. En el meu cas, vaig haver de seguir una carretera inefable pels sinuosos confins de Connemara per trobar en una amagada rada dos mariners que s’hi comuniquessin.
Fixeu-vos com serà la cosa que el 1956 el govern va implantar les demarcacions Gaeltachtai, una mena de reserves índies assenyalades amb cartells a la seva entrada que delimiten els espais on l’irlandès es considera encara llengua habitual d’intercanvi: és a dir, on és possible anar a l’estanc o a la benzinera i parlar-lo sense que ningú s’endugui un ensurt.

És clar que la gran fam que es va pelar o va fer emigrar a una immensa massa dels seus parlants, i la intolerant política imperial britànica, només contrarestada a partir de 1922, té molt a veure amb el panorama present. L’Estat lliure d’Irlanda es va veure abocat després de la seva independència a un exercici d’inevitable pragmatisme, car el retrocés del gaèlic havia arribat a un punt de no retorn i qualsevol instrucció que hagués pretès desterrar l’anglès de la vida pública s’hagués topat amb la freda realitat. La decidida política de pluja fina de les autoritats del país ha aconseguit una fita paradoxal: fa més de cinquanta anys que el gaèlic és manté estable: no perd parlants materns. Però si bé la majoria de joves és capaç d’entendre’l i expressar-s’hi, tampoc en guanya. La paraula, potser menys eufemística, seria estancament. I si pot dir-se que la percepció de la enorme majoria dels irlandesos n’és afectuosa –potser per les seves connotacions patriòtiques i perquè els angloparlants mai s’han vist ni mínimament pertorbats pel seu redreçament- la constatació de l’abast veritable del gaèlic ens diu molt bé on es troba: al reducte folklòric.

Potser vistes així les coses i comparant les dades, hom cregui exagerat parlar d’irlandització. Però crec que cal considerar l’agut diagnòstic de’n Monzó més enllà de la seva superfície. Perquè el cas de l’irlandès ens mostra que sobre una llengua com la nostra no només hi plana el fantasma d’una desaparició radical, ara per ara difícil de creure, sinó que també és perfectament possible viure en una sostinguda i acusadíssima diglòssia, on els pregons festius i les comunicacions institucionals es segueixen fent sense que ningú s’esveri massa en la vella llengua, mentre la gent va adoptant la nova amb minvant resistència.

Que els partidaris encoberts o declarats d’aquesta opció s’impacientin perquè el procés no va prou de pressa, potser hauria d’engrescar-nos una mica, i ja sabeu que fujo del catastrofisme com el vampir de l’aigua beneïda, que crec que encara tenim algun as a la màniga i que en la història de la sociolingüística aquesta mena de qüestions a vegades són una llarga lluita de desgast que acaba en un atzucac, però en altres un purgatori del qual se’n surt de forma airosa en poc menys d’una generació.
Però tampoc s’hi val a dir mentides, i si hi ha un sol lector d’aquest humil blog que percebi que la vitalitat oral, i no el coneixement formal o el paper simbòlic, del català hagi millorat en els darrers anys, li agrairia que entrés a rebatre aquesta complanta escrita de debò a contracor.