Etiquetes
Alastair Hamilton, Bagadou Stourm, Claudio Magris, Col·laboracionisme, Feixisme, minories, Occitanisme, Vichy
De primer, el film de plàstic que me’n separa sembla retenir la confusió cacofònica, el terrabastall terrible, el naufragi de tants del qual aquestes fotografies són indici. La seva reticència potser també es deu al fet que venen d’una meva vida anterior i encara no han trencat la placenta per nàixer en aquesta nova. Però aviat comencen a escampar-se sobre la taula, a posar en marxa el seu joc diabòlic de ressonàncies, a retrotreure’m al moment en què les vaig recopilar. Era encara un altre segle, que precisament aquestes imatges retraten en una de les seves ganyotes més pertorbadores.
Hauria de dir que van anar arribant en una migració desordenada. L’objectiu inicial era un modest treball universitari: un esguard a les relacions entre l’occitanisme i el règim de Vichy. En essència, el relat de com un grapat d’activistes de la causa occitana va pensar que l’entesa amb el govern de Pétain i Laval, necessitat de suports, permetria desenvolupar polítiques de reviscolament d’una llengua i cultura que les requeria de manera agònica. El saldo, ara sembla fàcil haver-ho previst, va ser minse. Es van permetre algunes lliçons escolars en llengua d’oc i es van incentivar algunes publicacions, però sense posar mai en discussió el discurs de la França eterna que s’emetia des de Vichy i deixant a canvi una pàtina de desprestigi sobre el moviment que costaria un gran esforç netejar.
Però l’estudi d’aquesta aventura em va permetre descobrir que l’occitanisme -especialment el felibritge– no va ser l’únic que va patir aquest error de càlcul. Arreu d’Europa, moltes identitats oprimides van tractar d’aprofitar les convulsions de l’època d’entreguerres i del conflicte mundial per mirar d’alliberar-se. De la Bretanya a Ucraïna, passant per Eslovàquia, Croàcia, els països bàltics, el Caucas o Kalmukia, partits i organitzacions nacionalistes de diversa orientació van creure que eren possibles els equilibris i avinences amb el Reich hitlerià i els seus col·laboradors per tal d’assolir les seves finalitats. En alguns casos recolzant l’ocupació o l’establiment de governs titella amb l’esperança que això els garantís una futura independència. En altres casos, cercant el redisseny d’unes fronteres que els havien convertit en minories o havien escapçat la nació a la que aspiraven. I encara caldria afegir a tots aquells qui veieren l’avinentesa per a combatre ideologies dissolvents -com el socialisme o el liberalisme- que en el seu imaginari amenaçaven l’existència de la comunitat i de les seves formes de vida i d’organització tradicional.
Avui sabem que la idea temptadora de cavalcar la bèstia es va revelar desastrosa i, en molts casos, va convertir aquells homes en còmplices dels botxins nazis, llastant les seves lluites durant molt de temps amb el pes d’aquella culpa. I no hi ha descàrrecs. L’exercici de la política implica també un component d’intuïció i d’anticipació i quan no s’ha fet una lectura prou clarivident de la realitat toca pagar els plats trencats. És cert que la història ens ensenya que sovint no s’imposen les causes més justes i netes, sinó les que compten amb millor correlació de forces, i que les apostes oportunistes també es poden guanyar. Però si es perden no queda ni el consol d’haver fet la tria més ètica o d’haver perdut amb elegància.
Amb tot, l’estudi d’aquests casos em va proporcionar un aprenentatge valuós. Escriure sobre història implica inevitablement emetre un judici sobre allò que s’examina, però aquest judici ha de ser, sobretot, contemporani als fets i al coneixement i perspectives que podien tenir-ne els protagonistes. Ara, quan pensem en els moviments radicals de dreta dels anys 30 i 40 veiem clarament el seu deixant d’odi i destrucció. Però com explica molt lúcidament, entre altres, el llibre ja clàssic d’Alastair Hamilton “The appeal of fascism”, en el moment del seu sorgiment el feixisme era un fenomen nou, difícil encara de classificar; una idea-força seductora en un moment de col·lapse de les democràcies liberals. Una noció en construcció que va atraure a molts intel·lectuals enemics de l’statu quo, que l’ identificaren com una ideologia bàsicament revolucionària, com una tercera solució alternativa al capitalisme oligàrquic i el totalitarisme bolxevic o, fins i tot, com una “ficció poètica”.
És senzill fer vaticinis des del futur, però cal tenir molta cura de no perdre l’equanimitat , especialment quan la vida no ens ha posat davant de situacions ni de bon tros tan vidrioses. O bé si ens adonem que hi ha casos on la urgència sentida pels qui patiren la relliscada era qualsevol cosa menys il·lusòria i representaven a pobles i cultures avui al trenc de l’extinció.
Potser un dels qui millor ha navegat en aquestes contradiccions és Claudio Magris. En la seva primera novel·la “Illazioni su una sciabola” narra la peripècia dels cosacs que durant la invasió alemanya de la Unió Soviètica s’havien arrenglerat al costat de la Wehrmacht amb la promesa d’obtenir una pàtria cosaca negada fins aleshores. Les coses, com sabem, anaren mal dades i els cosacs hagueren d’emprendre la retirada amb els seus aliats. Però en plena ensulsida, els alemanys feren honor a la paraula donada i crearen una fantasmal república cosaca a la Càrnia, condemnada a extingir-se una mesos després. Magris explica així com un desig legítim –el de tenir una pàtria i unes arrels- pot quedar pervertit si no és persegueix amb escrúpol i si acaba convertint-se en una còmica impostura o en una imposició violència contra tercers.
Cosacs travessant el Tagliamento. Friuli 1944.
L’autor triestí, però, recorda que abans d’escriure el llibre havia divulgat els fets en un article més lleuger al Süddeutsche Zeitung, text que va suposar-li rebre la correspondència de molts supervivents d’aquella tragicomèdia, que li retreien el to irònic i una mica caricaturesc emprat per a parlar-ne. Magris recorda que les respostes el van colpir, perquè s’adonà que malgrat no tenir raó, aquella gent havia combatut, fugit i sofert i que la seva peripècia, si bé podia ser ridícula per la distància entre allò que creien ser i allò que realment eren, s’havia d’entendre com un mirall del nostre propi destí. De l’experiència, conclou, n’havia après que narrar és certament jutjar, “però amb comprensió i mantenint una pietas epica; acceptant allò que ha succeït i conservant en el judici moral també el respecte per la vida de qui ha comès l’error que es condemna.” Segons Magris, això és precisament molt difícil i, per aquest mateix motiu, una de les lliçons fonamentals de la seva vida. Crec que podria dir el mateix.
Les fotografies que il·lustren l’entrada, sorgides d’una carpeta polsegosa que feia anys que no obria, me l’han fet recordar. I l’he trobat molt oportuna, en aquest món nostre que sembla tornar a polaritzar-se i demanar-te tothora que s’esculli trinxera.
