• Els autors
  • Real Provisión de 1499
  • Una bitàcola de fragments rescatats

rastres, vestigis, derelictes

~ Un blog de fragments rescatats

rastres, vestigis, derelictes

Tag Archives: Claudio Magris

El miratge del feixisme

19 dimecres nov. 2014

Posted by suberna in General

≈ 5 comentaris

Etiquetes

Alastair Hamilton, Bagadou Stourm, Claudio Magris, Col·laboracionisme, Feixisme, minories, Occitanisme, Vichy

pizap.com14163875890871

De primer, el film de plàstic que me’n separa sembla retenir la confusió cacofònica, el terrabastall terrible, el naufragi de tants del qual aquestes fotografies són indici. La seva reticència potser també es deu al fet que venen d’una meva vida anterior i encara no han trencat la placenta per nàixer en aquesta nova. Però aviat comencen a escampar-se sobre la taula, a posar en marxa el seu joc diabòlic de ressonàncies, a retrotreure’m al moment en què les vaig recopilar. Era encara un altre segle, que precisament aquestes imatges retraten en una de les seves ganyotes més pertorbadores.

Hauria de dir que van anar arribant en una migració desordenada. L’objectiu inicial era un modest treball universitari: un esguard a les relacions entre l’occitanisme i el règim de Vichy. En essència, el relat de com un grapat d’activistes de la causa occitana va pensar que l’entesa amb el govern de Pétain i Laval, necessitat de suports, permetria desenvolupar polítiques de reviscolament d’una llengua i cultura que les requeria de manera agònica. El saldo, ara sembla fàcil haver-ho previst, va ser minse. Es van permetre algunes lliçons escolars en llengua d’oc i es van incentivar algunes publicacions, però sense posar mai en discussió el discurs de la França eterna que s’emetia des de Vichy i deixant a canvi una pàtina de desprestigi sobre el moviment que costaria un gran esforç netejar.

Però l’estudi d’aquesta aventura em va permetre descobrir que l’occitanisme -especialment el felibritge– no va ser l’únic que va patir aquest error de càlcul. Arreu d’Europa, moltes identitats oprimides van tractar d’aprofitar les convulsions de l’època d’entreguerres i del conflicte mundial per mirar d’alliberar-se. De la Bretanya a Ucraïna, passant per Eslovàquia, Croàcia, els països bàltics, el Caucas o Kalmukia, partits i organitzacions nacionalistes de diversa orientació van creure que eren possibles els equilibris i avinences amb el Reich hitlerià i els seus col·laboradors per tal d’assolir les seves finalitats. En alguns casos recolzant l’ocupació o l’establiment de governs titella amb l’esperança que això els garantís una futura independència. En altres casos, cercant el redisseny d’unes fronteres que els havien convertit en minories o havien escapçat la nació a la que aspiraven. I encara caldria afegir a tots aquells qui veieren l’avinentesa per a combatre ideologies dissolvents -com el socialisme o el liberalisme- que en el seu imaginari amenaçaven l’existència de la comunitat i de les seves formes de vida i d’organització tradicional.

Avui sabem que la idea temptadora de cavalcar la bèstia es va revelar desastrosa i, en molts casos, va convertir aquells homes en còmplices dels botxins nazis, llastant les seves lluites durant molt de temps amb el pes d’aquella culpa. I no hi ha descàrrecs. L’exercici de la política implica també un component d’intuïció i d’anticipació i quan no s’ha fet una lectura prou clarivident de la realitat toca pagar els plats trencats. És cert que la història ens ensenya que sovint no s’imposen les causes més justes i netes, sinó les que compten amb millor correlació de forces, i que les apostes oportunistes també es poden guanyar. Però si es perden no queda ni el consol d’haver fet la tria més ètica o d’haver perdut amb elegància.

Amb tot, l’estudi d’aquests casos em va proporcionar un aprenentatge valuós. Escriure sobre història implica inevitablement emetre un judici sobre allò que s’examina, però aquest judici ha de ser, sobretot, contemporani als fets i al coneixement i perspectives que podien tenir-ne els protagonistes. Ara, quan pensem en els moviments radicals de dreta dels anys 30 i 40 veiem clarament el seu deixant d’odi i destrucció. Però com explica molt lúcidament, entre altres, el llibre ja clàssic d’Alastair Hamilton “The appeal of fascism”, en el moment del seu sorgiment el feixisme era un fenomen nou, difícil encara de classificar; una idea-força seductora en un moment de col·lapse de les democràcies liberals. Una noció en construcció que va atraure a molts intel·lectuals enemics de l’statu quo, que l’ identificaren com una ideologia bàsicament revolucionària, com una tercera solució alternativa al capitalisme oligàrquic i el totalitarisme bolxevic o, fins i tot, com una “ficció poètica”.
És senzill fer vaticinis des del futur, però cal tenir molta cura de no perdre l’equanimitat , especialment quan la vida no ens ha posat davant de situacions ni de bon tros tan vidrioses. O bé si ens adonem que hi ha casos on la urgència sentida pels qui patiren la relliscada era qualsevol cosa menys il·lusòria i representaven a pobles i cultures avui al trenc de l’extinció.

Potser un dels qui millor ha navegat en aquestes contradiccions és Claudio Magris. En la seva primera novel·la “Illazioni su una sciabola” narra la peripècia dels cosacs que durant la invasió alemanya de la Unió Soviètica s’havien arrenglerat al costat de la Wehrmacht amb la promesa d’obtenir una pàtria cosaca negada fins aleshores. Les coses, com sabem, anaren mal dades i els cosacs hagueren d’emprendre la retirada amb els seus aliats. Però en plena ensulsida, els alemanys feren honor a la paraula donada i crearen una fantasmal república cosaca a la Càrnia, condemnada a extingir-se una mesos després. Magris explica així com un desig legítim –el de tenir una pàtria i unes arrels- pot quedar pervertit si no és persegueix amb escrúpol i si acaba convertint-se en una còmica impostura o en una imposició violència contra tercers.

Cosacs travessant el Tagliamento. Friuli 1944.

Cosacs travessant el Tagliamento. Friuli 1944.

L’autor triestí, però, recorda que abans d’escriure el llibre havia divulgat els fets en un article més lleuger al Süddeutsche Zeitung, text que va suposar-li rebre la correspondència de molts supervivents d’aquella tragicomèdia, que li retreien el to irònic i una mica caricaturesc emprat per a parlar-ne. Magris recorda que les respostes el van colpir, perquè s’adonà que malgrat no tenir raó, aquella gent havia combatut, fugit i sofert i que la seva peripècia, si bé podia ser ridícula per la distància entre allò que creien ser i allò que realment eren, s’havia d’entendre com un mirall del nostre propi destí. De l’experiència, conclou, n’havia après que narrar és certament jutjar, “però amb comprensió i mantenint una pietas epica; acceptant allò que ha succeït i conservant en el judici moral també el respecte per la vida de qui ha comès l’error que es condemna.” Segons Magris, això és precisament molt difícil i, per aquest mateix motiu, una de les lliçons fonamentals de la seva vida. Crec que podria dir el mateix.

Les fotografies que il·lustren l’entrada, sorgides d’una carpeta polsegosa que feia anys que no obria, me l’han fet recordar. I l’he trobat molt oportuna, en aquest món nostre que sembla tornar a polaritzar-se i demanar-te tothora que s’esculli  trinxera.

Abismes microscòpics

07 divendres maig 2010

Posted by suberna in Albiraments

≈ 2 comentaris

Etiquetes

Claudio Magris, fanatisme religiós, Guizhou, Madrid lateral, orientalisme, passadissos espectrals del temps, vacunes

“Qui s’estima la vida ha d’estimar-se possiblement el seu joc múltiple, entusiasmar-se no només pel viatge cap a illes llunyanes, sinó també pel tràmits burocràtics de renovació del passaport.”
En una de les més belles planes del seu Danubi, Claudio Magris exposa la paradoxa que rau en tot enaltiment de la vida que no comprengui que una seva part substancial consisteix en una prosa feixuga i monòtona. I que és insensat desitjar deixar-la enrere, perquè amb ella passa aparellat el migrat temps que se’ns ha concedit. La vida és també aquest enuig de paperassa irresolta, aquesta angunia de venciments, recollides pendents a la bugaderia i garanties que no s’han de deixar caducar.

No sempre és senzill mantenir aquest convenciment, però no tenir-lo completament atrofiat ens ofereix sovint compensacions. Potser per això, el viatger que es deleix amb la perspectiva de visitar els arrossars de la Xina subtropical no veu amb total malvolença la necessitat de passar primer pel dispensari de vacunes. I s’hi adreça amb ànim distret, encara que sigui per trencar per un matí amb la rutina dels itineraris entre casa i la feina o per la oportunitat de conèixer un racó lateral i insospitadament deliciós -això ho descobrirà més tard, però l’esperança prèvia li’n facilita el reconeixement- de la ciutat que l’acull.


Propera estació: camps de Guizhou (imatge de Sergi Bernal a flickr)

El Centre de Salud Internacional de Madrid, enclavat en un límit de la zona més pròspera de la vila, ocupa pertinentment un palauet de vague estil colonial. I basta franquejar les seves portes per percebre-hi la seva atmosfera lleu i càlida, el seu aire polit i no exempt d’un cordial misteri. Darrera les portes de fusta blava i vidre emplomat hi esperen eficients immunòlegs, que consulten mapes amb isoglosses víriques i recomanen als pacients les precaucions més pertinents per a cada destí. I mentre espera el torn en un plàcid pati central, hom pot distreure’s observant la gent que a la barana del primer pis fa cua perquè li administrin la profilaxi prescrita, divertits amb el somieig de les amenitats exòtiques que aquella visita anuncia ja imminents, o potser, lliurat a les suggestions de l’indret, sentir el brunzit d’enigmàtics mosquits o l’efervescència de rars conreus bacterians que es coven en amagats laboratoris de l’edifici.
Sí, a vegades la vida es pot fer també molt agradosa a l’avantsala d’una consulta.

Dies més tard comento amb una amiga aquestes impressions. De sobte, amb to pensarós, m’amolla “I la gent que no creu en les vacunes, com s’ho deu fer?”
“Què vols dir?” contesto una mica sorprès. Després de rumiar-m’hi un instant dic: “Et refereixes alguna mena corrent científic contrari al desenvolupament no natural de defenses de l’organisme?” Un arriba a ser així d’innocent.
“No, a persones que s’oposen a la vacunació per motius religiosos.”

Recordo aleshores un episodi fantasmal del meu viatge canadenc. Al diari local de Chillwack, la darrera parada abans de deixar el país, vaig llegir un article sobre els tràfecs d’una comunitat de l’església holandesa reformada que s’oposava a la vacunació obligatòria de galteres després d’un brot a la Colúmbia Britànica: una qüestió de salut pública que feia entrar en conflicte l’interès comú amb les llibertats confessionals que són tan importants al continent americà. Cansat, ensopit per la perspectiva d’una llarga tornada en avió, atrapat en un sòrdid poblot de pas, vaig tenir la sensació d’estar escoltant un eco irreal sorgit d’un passadís espectral del temps.


Mennonites del Canadà. ¿Reflexes d’una vida idil·lica?

No sé perquè em vaig esverar. Quan comences per creure en la doctrina de la predestinació, en la assumpció de la verge o que menjar sang amb ceba pavimenta el camí de l’infern, el més fàcil és que acabis per pensar que Déu et protegirà contra el tètanus si així ho troba pertinent. Però fins i tot des d’un moderat relativisme cultural com el meu, costa d’assumir que hi ha qui està disposat a immolar aquesta coseta potser minsa i breu, però també única i bella, que ens ha estat donada per no ofendre a qui mai s’ha pronunciat a favor nostre i ja ha exigit massa sacrificis d’aquesta mena.

A vegades la vida, encara sota la seva aparença més monòtona, és estranya i trasbalsadora: pensem estar projectant-nos amb despreocupació devers continents que ens semblen llunyans i ignots i resulta que els més inconcebibles els tenim a la vora: emergeixen inopinadament d’una ociositat satisfeta que pot trobar-se a l’avantsala de qualsevol consulta.

Cançons de rereguarda

01 Dimarts set. 2009

Posted by suberna in Autoreferències, Rereguardes

≈ 6 comentaris

Etiquetes

aniversari, Álvaro de Campos, Biagio Marin, Claudio Magris, cultura vèneta, sòrabs

rovigno2


“Ruvèigno/Rovinj/Rovigno al capvespre. Fotografia de cormackc a flickr”

“Hoje estou vencido como se soubesse a verdade”, diu un gran vers d’Álvaro de Campos.
Hi ha dies en què un pensa en tot allò que hagués volgut ajudar a canviar i que encara més aviat ha empitjorat i sent una atrabiliaria fraternitat amb el genial heterònim de Pessoa. Com si la pel·lícula s’estigués acabant, els dolents anessin guanyant i no semblés que cap cop de teatre pogués venir a capgirar una història equivocada.
I llavors es cerca el bàlsam d’alguns exemples de derrota no resignada, d’estratègies per mantenir a ratlla la desfeta i fer sentir que l’avenir encara és llarg i té objeccions a fer.
Explica Claudio Magris que Biagio Marin acostumava a dir “si l’esperit del món ha decidit cancel·lar la mil·lenària petjada vèneta a l’Adriàtic oriental, jo m’inclinaré i diré Fiat voluntas tua” i després hi afegia “porc” i un sonor renec que la prudència li impedia reproduir en tota la seva cruesa.
En un altre article, l’autor triestí descriu la reserva més discreta, però no menys decent, d’una cambrera sòraba que “Parla de l’assimilació creixent, acceptada serenament, i de la seva llengua, que ella opina que està destinada a desaparèixer. Li pregunto si aquest final l’entristeix. No, respon, perquè no el veuré. Qui sap si aquesta és l’única possibilitat que queda davant de l’inevitable final de totes les coses estimades; esperar no veure’l, acabar abans.”

Hi ha dies en què, qui sap si pel fet de passar els comptes inherents a tot aniversari, hom pot confondre el crepuscle de la pròpia identitat o el de causes, cultures i formes d’existència benvolgudes i malmeses amb un crepuscle general del món, d’una totalitat absorbent que no fa justícia a la multiplicitat de la vida, que no deixa de renovar-se i mutar i trobar nous camins per a reproduir-se.

Dit això, ahir vaig passar una tarda molt bonica, vaig rebre la felicitació i vaig parlar amb bona part de la gent que m’és més propera i benvolguda i vaig acabar per aparcar les lamentacions: hi ha molta feina per endavant, molts assumptes on cal ficar-hi el coll i moltes aurores que queden encara per resplendir. Som-hi, doncs.

RSS Galeria de persistències

  • Ressons 10/13: Ferit per la taranta
  • Ciutats: àgora o metàstasi?
  • Un espurneig a la llunyania
  • Un assaig per a la victòria

Pàgines

  • Els autors
  • Real Provisión de 1499
  • Una bitàcola de fragments rescatats

Blocs amics

  • Bereshit
  • El meu país d’Itàlia
  • Extrem Sud
  • Perure Alfonso
  • The daily avalanche
  • Vent d Cabylia

Combat

  • Quilombo

Complicitats

  • Barcelonofília (inventari de la Barcelona desapareguda)
  • Cabovolo
  • Carles Bellver
  • Harca – Medievalistes valencians
  • Lo blog deu Joan
  • Poemas del Rio Wang

Cultura i música tradicional

  • Blo d'etnologia-Gencat
  • Cor de carxofa
  • La caseta del plater

Delits esparsos

  • Carles Miró
  • Jaume Fàbrega Bloc
  • Viñetodromo

En letàrgia

  • Eixa altra edat mitjana
  • El llibreter
  • Focs Follets
  • fum i estalzí
  • Lo specchietto per le allodole

Germanies

  • Gustavo Rico Wunderkabinett

Secessions

  • El catau dels tavernaris

Trànsit de llengües

  • Eines de llengua
  • Pere Mayans

Visions obliqües

  • Curious expeditions
  • Jo no sóc la mercè
  • Strange Maps

Categories

  • Albiraments
  • Autoreferències
  • Biblioteca submergida
  • Cultura popular
  • Dèries íntimes
  • Derelictes
  • Diversitat
  • Divertiments
  • Facècies
  • Folklore
  • Geopoètica
  • Gormandes
  • Inspiracions
  • Joglaria
  • Llengües
  • Marginalia
  • Músiques d'arrel
  • Metabloguística
  • Minories
  • Nàutiques
  • patrimoni
  • Polítiques
  • Presències
  • Psicogeografia
  • Quimeres
  • Rereguardes
  • Ritus
  • Verbigratia

Meta

  • Registra
  • Entra
  • Sindicació de les entrades
  • Sindicació dels comentaris
  • WordPress.com

Enter your email address to subscribe to this blog and receive notifications of new posts by email.

Uneix altres 143 subscriptors

Crea un lloc web gratuït o un blog a WordPress.com.

Privadesa i galetes: aquest lloc utilitza galetes. En continuar utilitzant aquest lloc web, accepteu el seu ús.
Per a obtenir més informació, inclòs com controlar les galetes, mireu aquí: Política de galetes
  • Segueix S'està seguint
    • rastres, vestigis, derelictes
    • Already have a WordPress.com account? Log in now.
    • rastres, vestigis, derelictes
    • Personalitza
    • Segueix S'està seguint
    • Registre
    • Entra
    • Report this content
    • Visualitza el lloc al Lector
    • Manage subscriptions
    • Collapse this bar
 

S'estan carregant els comentaris...