Etiquetes
La disciplina de la derrota, si s’esquiven l’amargor o la frustració resignada que poden anar-li aparellades, presenta alguns saludables avantatges. Com deia Adolfo Bioy Casares, ell era d’un equip perdedor perquè això forjava el caràcter davant les fatalitats de la vida (tot i que com recordava el meu amic Jaume Vilalta, aquestes coses fan de més bon dir quan s’és una de les primeres fortunes d’Argentina).
Ara bé, si hom se satisfà amb aquesta mena de desviacions, trobo igualment convenient no fer-ne una demagògia, perquè el culte incontinent del fracàs també pot produir una retòrica coent i de molt mal pair.
Aquest excurs ve a compte de la meva sostinguda predilecció per bàndols que han sofert desfetes al llarg del temps i de la meva fília, si no ideològica, sí que sovint estètica per causes debolides. Algunes, val a dir-ho, de molt fàcil adhesió, però altres de tan impresentables com la de la Confederació o la de la Xuaneria bretona.
No crec que faci falta dir que no sento cap simpatia per, posem el cas, l’esclavisme dels estats confederats o el pretendent jacobita al tro d’Escòcia: es tracta d’una solidaritat molt més primària pel seu destí de vençuts i d’una implicació emocional amb la bellesa difícil de tot allò que ha anat contra el corrent i ha acabat escolant-se per l’aigüera de la història. Hi ajuda força, també s’ha de dir, que davant no hi tinguessin causes gaire millors o que es conduïssin amb més justícia i menys rapacitat. I, de retruc, l’estalviar-se les vanaglories i fatxenderies de tants vencedors.
Un d’aquests desficis que els meus pares varen suportar amb estoicitat fou l’afecció que amb alguns amics d’Institut vàrem desenvolupar per l’aviació alemanya de la Primera Guerra Mundial. L’excés va arribar a mantenir-nos tota una jornada, en el curs d’un viatge en cotxe per França i Anglaterra, rodant entre els impressionants cementiris i melangiosos camps de Picardia que un dia foren el front d’aquella horrible contesa.
Amb el temps he acabat comprenent que allò que ens atreia era el fet de representar un anacronisme que l’ascens de la tècnica i de les formes modernes d’aniquilació havien de liquidar sense remissió.
Aquells tronats aviadors, darrers descendents de la cavalleria medieval, s’enviaven encara lletres de batalla i guardaven uns principis de cortesia ja completament ultrapassats, sobretot si pensem en les escenes esgarrifoses que tenien lloc a les trinxeres sobre les que mantenien les seves justes. El millor representant d’aquesta cultura militar condemnada va ser, és clar, el baró Manfred Von Richthofen. Per entendre el seu compromís amb uns usatges que amb tota velocitat estaven perdent el sentit, basta una anècdota. En una ocasió, com a resposta a la tendència aliada a fer-ho, va arribar l’ordre de pintar tots els avions del seu esquadró de camuflatge. Ell va declarar que no ho considerava honorable ni digne d’un cavaller, i va fer pintar-los d’uns colors llampants que poguessin ser vistos des de ben lluny. El vermell va esdevenir el seu emblema heràldic, que va atorgar-li el sobrenom del baró roig i que va contribuir a fer conèixer el seu esquadró com el “Circ volador de Richthofen”. La seva gran perícia i audàcia suïcida li van permetre abatre vuitanta adversaris (més de cent, si es compten les d’atribució dubtosa) i, malgrat la inferioritat tècnica i humana, permetre que l’Eix portés la iniciativa en el front aeri occidental fins l’abril de 1917, el Bloody April en el qual la RAF va tenir la gran pensada de superar l’hegemonia teutònica per pura força numèrica i en el qual gràcies a rebaixar la mitjana de vida dels seus pilots a poc més de mitja hora de vol va aconseguir un tomb en l’esdevenir de la guerra.
A més, Richthofen va tenir la delicadesa de deixar-se la carcanada en els cels francesos i estavellar-se un 21 d’abril de 1918 vora de Vaux-sur-Somme, ferit en circumstàncies encara nebuloses. Allà van enterrar-lo els anglesos i australians amb gran faramalla en una tomba on s’hi podia llegir “Aquí hi jeu un valent, un honorable adversari i un veritable home d’honor.” La tomba que jo vaig cercar debades perquè en el moment d’anar-hi darrera -el 1994?- havia sofert ja quatre trasllats.
En els moments de màxim entusiasme per aquell culte, la meva colla aprofitava la coincidència de l’aniversari de la seva mort, del meu sant l’endemà i de Sant Jordi el 23 per celebrar tres dinars de festes, brindis i lleures variats. I reminiscència d’aquells temps feliços, encara em trobo molts dies 21 d’abril, ja tot sol, alçant la meva copa a la salut d’aquesta llegenda romàntica. Un dada que palesa el rerefons fatalment sentimental de l’autor d’aquest bloc i d’aquest apunts. Els amors residuals, a vegades, no respecten ni a una mica de qualitat ètica.
PD: El post, és clar, hauria d’haver aparegut fa ja gairebé una setmana. Diversos motius m’ho han impedit. No deixa de semblar-me coherent amb la naturalesa volàtil i contradictòria del seu contingut i les meves idees sobre el bel·licisme i el militarisme.
