De la ciutat negada

Etiquetes

Barzaz Breizh, Bran Ruz, Bretanya, Cantre'r Gwaelod, Claude Auclair, Gradlon, Joanna Newsom, Livadenn Ker Is, Yann-Fañch Kemener

Es diu que la matinada del diumenge de Pentecosta, des de la badia de Dourarnenez, quan hi ha mar serena i poca boira, és possible albirar la silueta de la ciutat d’Is, que emergeix de les aigües per uns breus instants. O potser sigui un miratge enganyós i Ker Is, com se la coneix en bretó, romangui submergida i se’ns mostri en el seu somni aquàtic només per mitjà d’encanteri.
Sigui com sigui, si els creients en aquesta delicada llegenda no tenen sort en les seves contemplacions, o escoltes –també hi ha qui assegura que a vegades se’n senten repicar les campanes-, sempre els quedarà consolar-se amb la recerca dels molts derelictes que ha escampat per les costes armoricanes i encara més enllà.

En essència, la història del Livadenn Ker-Is, l’enfonsament d’Is,  explica la condemnació de la més gran, bonica i pròspera de les viles de Kernev en l’època del semihistòric rei Gradlon. En unes primeres versions, provocada per la dissipació dels seus costums. És a dir, en el relat cristià que és aquell que ens ha arribat, per culpa de mantenir lleialtats i ritus pagans. Amb el pas dels segles, diversos autors anaren amanint les seves versions en paper i donant protagonisme a Dahut, una lasciva i perversa filla del rei, qui amb les seves malifetes hauria atret la ira del Déu únic. El resultat, però, és sempre idèntic: el negament de la ciutat i la mort de tots els seus habitants, llevat de Gradlon, advertit de la imminent catàstrofe per Sant Gwenole. De les versions orals populars se’n filtraren molts altres detalls a les escrites, delatant la multiplicitat de motius del mite. Hersart de la Villemarque, en el seu cèlebre recull de cançons bretones, va ser el primer en deixar-ne un testimoni. Després vingueren altres temptatives, típicament vuitcentistes i abocades al previsible fracàs, de fixar-ne una versió folklòrica completa i única. La darrera i fins avui més influent és la de Charles Guyot, que malgrat beure de les antigues fonts és una ficció de clara sensibilitat romàntica apareguda el 1926.

La llegenda d’Is ha estat interpretada com una paràbola del triomf del cristianisme sobre el paganisme. Amb tota probabilitat, seguint un esquema ben conegut, s’hauria anat bastint per a reemplaçar i donar una exegesi pietosa a una llegenda cèltica prèvia. Les connexions amb la història del Cantre’r Gwaelod, el reialme enfonsat de la mitologia gal·lesa, que els emigrants britons s’haurien endut a Bretanya en la seva travessa del mar, semblen evidents. També que el relat entronca amb altres d’estesos per arreu del món i que ens parlen d’episodis similars; grans onades, diluvis o sismes que s’empassen ciutats i àdhuc continents sencers. Alguns antropòlegs han teoritzat que aquestes formes narratives serien el residu d’una memòria primitiva: el record de l’esfondrament de zones costaneres durant l’últim desglaçament. Quelcom que, en qualsevol cas, és una hipòtesi fascinant.

Però la vivacitat de la faula s’expressa igualment en la seva prolífica capacitat de generar variacions i relectures contemporànies. N’hi ha per a tots els gustos, d’ estudis en clau feminista a videojocs de plataformes. Les musicals són les més abundants: de cambra, tradicionals, folkies i rockeres. L’aclamat treball de Joanna Newson potser sigui la penyora recent més popular d’aquesta fascinació, tot i que no es tracti ni de bon tros d’un àlbum conceptual sobre la qüestió.
Però jo, si n’he de triar una, i que em perdoni Yann-Fañch Kemener, em quedo amb “Bran Ruz”, l’obra cabdal dels historietistes Claude Auclair i Alain Deschamps. En primer lloc perquè els dibuixos d’Auclair, em temo que avui injustament preterit, m’han fet companyia gairebé tota la vida. En segon lloc, per l’audàcia narrativa de plantejar el còmic com un recitat de kan ha diskan; la bellísima forma bretona de cant i resposta. I en darrer terme, per fer una lectura de la llegenda que m’és tan propera com natural: la caiguda d’Is representa l’ofegament de la cultura bretona i la dominació per part d’una nova cultura.  Una visió que també permet interpretar l’anhel de pervivència de la ciutat que amaren part dels relats existents, com aquell que encetava aquest text: Is reposa en el seu sopor submarí, però no ha estat destruïda encara i un dia s’alçara de nou. I amb certesa, ajuda a entendre millor la dita bretona que promet Pa vo beuzet Paris, Ec’h adsavo Ker Is: Quan Paris s’enfonsi, Ker Is emergirà.

Anuncis

Ressons 7/13: l’hora de començar

Etiquetes

Bretanya, brezhoneg, colonialisme, FLB-ARB, Folk, Glenmor, gwrz, Kan Bale, kan ha diskan, kantik, música bretona, ressons

Balleu, bretons, balleu!

L’agulla imantada de la meva brúixola es veu atreta de continu pels més diversos magnetismes. I inconstant de mena, permeto que em perdi en els llunyedars més imprevistos.  Però tard o d’hora torna també a assenyalar-me  punts cardinals benvolguts on vaig a reposar d’aquestes altres aventures. Per exemple, no hi ha cap any en què en tres o quatre ocasions no m’indiqui durant uns dies la dolça i coneguda ruta que mena a la Bretanya, a aquest país “viciós de camins” que deia Álvaro Cunqueiro, els de la imaginació i la memòria no pas els menys importants, i que no em domini aleshores un fort desig de coses bretones; d’imatges i de gustos, de records i de sons.
De sons, sobretot.

Els de la seva llengua, perseguida i marginada amb la obsessió pròpia d’un estat totalitari com el francès, i els de la seva música, guàrdia alçada d’una cultura posada contra de les cordes. Perquè l’àmbit musical, com ha passat sovint entre els pobles minoritzats, ha esdevingut un espai cabdal de la reivindicació bretona. Que s’ha aguantat sobre dos pals de paller: el de la recuperació i transmissió tradicional dels vells estils –els festius i endimoniats recitats de kan ha diskan, els increiblement planyivols gwerzioù, la cançó tavernària, les danses instrumentals com els plinns i hanter-dros, etc.- i el de les variades repropostes de tot plegat. Algunes basades en el respecte a l’antic llegat, tot modernitzant-ne la interpretació. Altres en la fusió amb estils musicals del segle XX o en la contribució a aquest discutible magma sonor que estrafà una hipotètica unitat perduda de la música de les nacions celtes.

Durant aquest meus episodis de kleñved-ar-gêr, de “mal del país” com s’anomena la nostàlgia per la terra en bretó,  hi ha moltes cançons –de la primera o segona tendència, més que no pas de la tercera- que tenen el poder de retornar-me a les costes del Mor-Bihan o als carrerons de Roazhon, on he sentit sovint quelcom que s’assembla a la felicitat.
Però posats a presentar una mostra d’aquesta música que m’encisa i m’apaivaga, he optat per una tria poc convencional.

Principalment, perquè no és una cançó d’arrel, sinó una composició moderna del cantautor i poeta Milig ar Skañv, Glenmor: el Kan Bale lu poblek breizh.
I hi ha una raó per a fer-ho, enllà de la seva evident bellesa, robusta i vibrant. I és que demostra que la música popular viva té a vegades la capacitat d’absorbir en el seu cos noves peces que, al seu torn, s’hi havien inspirat. I fins al punt de fer-ne desaparèixer les costures. Perquè si Glenmor havia composat el seu himne a la manera dels kantikoù tradicionals, són les successives reinterpretacións de grups del país qui realment l’eleven a aquesta categoria. El cant de marxa del poble bretó forma avui part natural del repertori de les corals bretons i n’és una versió,  la dels Ar Breizerien, i no pas l’original, l’escollida per l’ocasió.  Entre altres coses, perquè és  encara “el temps de començar” que pregona la seva combativa lletra.

PS: Gràcies a la seva tonalitat èpica, el Kan Bale fou adoptat com a himne pel Front d’Alliberament de la Bretanya. Això fa que no resulti una cançó agradosa per a jacobins recalcitrants i altra deixalleria. Una lletra una mica abrandada i que estigui associada a unes quantes destrosses de casernes de la policia i repetidors de televisions la fan inacceptable. Segles de colonialisme, repressió lingüística, enviar el jovent bretó a morir a les trinxeres imperials i altres llepolies, en canvi, deuen semblar accions democràticament irreprotxables.

Dels noms de les coses

Etiquetes

Bretanya, canvi de nom dels carrers, Perpinyà, Rue de la Manche, toponímia

No formo en les files de l’universalisme (més aviat penso que Guillem d’Occam és un dels pensadors més transigents i enraonats de la seva època) però quan hom diu Bretanya evoca els megalits i els dòlmens dels grans constructors neolítics i les esforçades migracions celtes del segle VI, les Barzaz Breizh i els lais de Maria de França, els ports corsaris d’Armòrica i la rebel·lió de la Chouannerie, Robert Surcouf i els bells llaüts de veles roges, la mantega salada i el misteri d’Is, Pelot d’Hennebont i els afanys de Fañch Morvannou, el far d’Ar-men i els enigmàtics pröella, la cerca del Graal i l’arcaica plasticitat dels calvaris, el místic koat de Breikilien i la bellesa de l’estuari del Rans. I és clar, els meus amics bretons, na Griselda i el senyor Stephen, les vesprades passades amb ells a la badia d’An Alre consultant cartes nàutiques, les passejades amb bicicleta pel golf de Morbihan i una llum purificada de continu per les tempestes.
En canvi, si m’esmenten la Region Nord-Ouest o qualsevol barroeria de l’estil, penso en la divisió administrativa d’una colònia espacial o en un àrea de distribució logística establerta per algun buròcrata barrut. Perquè els noms transmeten coses, tenen una funció connotativa, carreguen històries i comuniquen una continuïtat anònima plena de bellesa i significat.

Evidentment la intenció d’aquests tripijocs nominals rarament és innocent: quan em vaig dedicar a estudiar una mica els principals mecanismes de substitució cultural vaig constatar que parlem aquí d’un patró molt primari i reiterat. Els noms són destil·lacions, xifres de fets, i canviar-los o desfigurar-los és la manera més bàsica i immediata de començar a desteixir la seva trama, a desmaterializar el seu sentit.
No parlo aquí de traducció. Sovint es tradueix allò que és important, que ha merescut una atenció prou detinguda com per a generar un topònim en llengua aliena.  Que en castellà s’escrigui Cataluña o en francès es parli de Bretagne no s’hauria de considerar denigrant, si el propòsit no ho és. Em refereixo a aquelles matusseres maniobres per transformar un horitzó quotidià mitjançant la nomenclatura.

França sempre serveix de mirall de la bruixa en aquestes qüestions; aquest país, el més bonic de tots, tan ric, tan admirablement conservat i divers… i tan horriblement deformat pel jacobinisme més casernari. Si furetegeu una mica en el seu nomenclàtor veureu amb tot el seu negre esplendor allò que us vull dir. A vegades la cosa es redueix a una forçada transformació fonètica –així, la carrièra d’Uc Escafré del centre de Tolosa esdevingué Rue des Coffres- o a una còmica mostra dels ignorants esforços del traductor de torn: el Carrer de Na Manega de Perpinyà es convertí per obra i gràcia d’algun tòtil en…Rue de La Manche. Però, tot sovint, no s’han pas conformat a traduir o adaptar les velles denominacions dels indrets, aquesta ordidura de la memòria, ans ha semblat precís imposar-hi tot un nou imaginari, tricolor, abstracte i desarrelador. I així, allò que portava un record gremial, rememorava un ja difunt establiment o indicava on menava cert carreró, es va convertir en commemoració d’alguna més o menys coneguda glòria de la República o d’algun dels seus més o menys odiosos símbols: és d’aquesta manera que, a Arlès, l’obscur bibliòfil Méjanes substituí l’eufònic Anciano Carriero de la Saunarié o que el reaccionari General de Castelnau, notable botxí de la Primera Guerra Mundial, va enllordar l’Am Roseneck a Strasbourg, entre altres mil exemples amb els quals no us voldria mortificar la vesprada. Això per no entrar en el grotesc afany d’algunes batllies de reintroduir topònims en les llengües patrimonials…traduint els francesos i no recuperant els originals.

No dic pas que les ciutats hagin de romandre sempre iguals i que no hagin de manifestar el seus canvis, exhibir la seva superposició d’estrats. Però aquesta substitució sistemàtica i barroera, predeterminada i de clara direcció ideològica, és una d’aquelles escorries de la història a les quals convé oposar-se amb fermesa.

Tot això ho explico també a compte d’una desagradable sorpresa que em va oferir la fugaç visita a un centre comercial fa unes setmanes. Resulta que hi havien plantat uns plafons promocionals turístics amb la llegenda “Tesoros del Este”.  Arribat recent de la Xina, m’hi vaig acostar encuriosit pensant que potser és tractava d’alguna campanya de publicitat asiàtica. Però les fotos mostraven la Sagrada Família, el Cap de Roses, l’illa de Tabarca o el Castell de Bellver. Em va costar donar crèdit  a allò que veia (per què segueix sent tan inesgotable la nostra ingenuïtat?).  La més gran barra i desconsideració havia convertit  Catalunya, el País Valencià o les Illes Balears en una mena d’hic sunt leones reduïble al terme “este”.

La veritat és que no sóc massa donat a les suspicàcies histèriques, però veig que símptomes de l’ordre descrit, molt adobats per la grolleria de les extrapolacions que hem hagut de patir després de la victòria de la selecció de la federació espanyola de futbol, m’hi comencen a inclinar. És evident que em calen vacances, lleure i esbargiment. Així que em prenc un descans fins a les primeries d’agost. Ja sabeu, tingueu-me cura d’aquesta casa i sojorneu-hi tant com us vingui de gust. A la tornada ja l’emprendrem amb noves forces i motius que ens apartin una mica a tots d’aquesta quotidianitat tan estreta i exasperant.