• Els autors
  • Real Provisión de 1499
  • Una bitàcola de fragments rescatats

rastres, vestigis, derelictes

~ Un blog de fragments rescatats

rastres, vestigis, derelictes

Tag Archives: blues

La llibertat és una canço que es dreça

26 dijous maig 2011

Posted by suberna in Músiques d'arrel, Minories, Presències

≈ 4 comentaris

Etiquetes

blues, esclavitud, músiques dels esclaus, stambeli

Esclaus de Virginia fugen al Nord durant la Guerra Civil Americana

Una estranya trena de circumstancies; d’associacions fortuïtes, troballes simultànies i lectures creuades, m’ha portat en els darrers dies a pensar sovint en l’esclavitud. Potser hi vingués predisposat després d’unes setmanes on la dualitat entre salut i malaltia se’m manifestava metafòricament en termes no massa diversos als de llibertat versus servitud. Però evidentment és una projecció profundament bròfega i abusiva. Perquè l’experiència de l’esclavatge ens és gairebé del tot inconcebible i, gosaria dir, que en sabem poc i que tenim pocs mitjans per a representar-nos-la.

Això no significa que no hi hagi excel•lents estudis, articles, llegats monumentals, documentals i museus que ens puguin apropar al marc material, al coneixement de les condicions i relacions de força en què ha discorregut aquesta feixuga vergonya que arrosseguem com a espècie. I parlo en present perquè, tot i que l’any 1981 Mauritània fos el darrer estat en abolir-la oficialment, es calcula que encara prop de 30 milions d’éssers humans la pateixen d’alguna forma. Més aviat vull dir que, tractant-se d’una de les vivències més continuades i extremes que s’hagin donat entre nosaltres, la seva pròpia naturalesa i la situació d’aquells que l’han viscut fa que els seus registres, testimonis directes i vestigis culturals exclusius siguin més aviat rars, fragmentaris i poc propalats. No fa falta remarcar que s’hauria de parlar amb paciència i molt de matís d’un fenomen que abasta tants segles i gradacions. De ben segur que l’esclau domèstic de confiança d’una domus romana i l’esclau d’un enginy sucrer cubà, per posar exemples, estigueren sotmesos a règims d’opressió diferents. Àdhuc hi ha casos tan estrambòtics com el dels mamelucs del califat abàssida, que arribaren a ocupar les més altes dignitats de govern i a fundar una dinastia regnant. Però, essencialment, el tret que gairebé tots els esclaus han compartit és el de no ser considerats homes pels qui en tenien la possessió: com “animals amb parla”, descriu la historiadora i arqueòloga Isabel Rodà que se’ls tenia.

Per això mateix, per haver-los apartat de la dignitat humana, poques coses semblen més emocionants que els afanys d’aquestes nissagues obscures i anònimes de reivindicar la seva humanitat. I apartats de moltes de les coses que ens hi afermen, sovint fins i tot dels afectes familiars i comunitaris més innegociables, només els quedava recórrer a aquella característica que, encara en la mentalitat dels seus detentors, els separava de les bèsties: la veu. Per donar-se coratge, per a conjurar-se contra els amos, per a comunicar-se (encobertament quan feia falta), per expressar la seva esperança o apaivagar la seva desesperació, la música va ser l’agafador d’aquests condemnats; la taula de salvament última per a no enfonsar-se en la imposada condició infrahumana que els havia escaigut.

Són els timbals del vudú que criden a la insurrecció a Haití, l’himne dels forçats colombians que manifesten la seva resolució de no seguir baixant a les mines, els cròtals del Carib que recorden l’amputació africana dels qui els toquen, les campanes del Candomblé que invoquen la protecció de les velles deïtats, les cançons de treball i els espirituals amb què els negres de les plantacions del estats del sud anuncien l’hora de l’emancipació. I és bell recordar que, en un gir poètic, la descendència d’aquestes últimes músiques, on la ferida és recent i encara supura, el blues del Delta del Mississippi, va obrir-se pas des de les paupèrrimes barraques dels jornalers negres fins esdevenir el so més influent de la modernitat.

Però hi ha altres d’aquests ritmes que, per estar associats a formes de vida sortosament difuntes i venir de latituds menys focalitzades per occident , han anat quedat un xic soterrades. Potser el corrent més destacat d’aquesta altra música dels esclaus sigui el cos sonor que deriva de les practiques cerimonials dels subsaharians que foren conduits per la força a tots els països del nord d’Àfrica durant els segles divuit i dinou. De l’empeltament de les tradicions animistes d’origen amb els credos propis de l’Islam , d’on com és natural n’assumiren el culte popular als homes i llocs venerables (els sants i santuaris musulmans , per entendre’ns), i de la trobada dels propis instruments i patrons musicals amb certs trets culturals dels països d’acollida, n’emergeixen el rango dels sudanesos portats a Egipte, la derbeda del Marroc, el diwand’Algèria o l’stambeli tunisià.
Podria explicar, dins del coneixement purament dilatantesc i aproximat, en què consisteixen i el caràcter ritual, medicinal i d’incitació al rapte extàtic que les caracteritza. Però precisament una d’aquelles troballes que m’ha conduit a escriure aquesta llarga tirallonga (una volta més) és la publicació del disc “The Stambeli: Legacy of Black tunisians”, pertinent rescat d’una tradició llanguent però encara viva, que per acabar-ho d’adobar s’acompanya d’un web molt ben posat i on qui s’hagi quedat amb ganes de més detalls hi podrà satisfer curiositats i encetar-ne de noves.
I a més a més, des de l’experiència d’uns quants anys de col·laborador en una publicació musical, tinc la fatal convicció que aquesta disciplina escapa més que cap altra als intents de descripció verbal i que llur identitat total entre fons i forma obliga a que, com deia Borges, per explicar què dimonis és la marsellesa el millor sigui cantar-la. Així que aquí deixo un d’aquestes hipnòtiques peces, potser no pas amb l’esperança d’ajudar a copsar una mínima part de l’angoixa, ànsia de sentir el domini sobre el propi cos i intens desig d’abstracció que significava l’esclavitud pels qui l’havien de resistir, però potser sí de servir de llumí que permeti albirar una mica la foscor que l’envoltava.

I heard the whistle blow

25 Dimarts març 2008

Posted by suberna in Folklore, Músiques d'arrel, Presències

≈ 1 comentari

Etiquetes

Big Bill Broonzy, blues, Leadbelly, trens

És natural que el fill d’un ferroviari senti una barreja de calidesa familiar i d’invitació al somieig quan pensa en el món dels trens. Però val a dir que l’assumpte ho facilita i molt. Hi ha en els ferrocarrils quelcom de molt pesat i important i de lleuger i eteri alhora. Una èpica i un romanticisme que es gronxa entre l’oníric i l’industrial, entre el recolliment i la vastitud, entre el misteri nocturn i la polseguera de l’estepa. La seva sola remor, la mera visió mental d’una locomotora que comença a marxar o del fum que vela les andanes d’una vella estació en una fotografia esgrogueïda em resulten un argument suficient per a disparar la imaginació en mil direccions; i en tinc prou amb pujar-hi per sentir una despreocupada alegria i un esperançat conhort.

Encara que s’hi puguin oposar al·legacions tan notables com la Prosa del Transiberià de Blaise Cendrars o el cicle de Barnabooth de Valery Larbaud, si hi ha un país que hagi desenvolupat una poètica de les vies fèrries aquest és els Estats Units d’Amèrica. Les inesgotables fonts de la seva música popular van plenes de la carbonissa de vagons desmarxats que amaguen a fugitius i d’històries de ferrocarrils fantasma que creuen comtats apartats a mitjanit. Les seves tarifes econòmiques i la capacitat per a transportar molts passatgers són matinerament percebudes com a símptomes de democràcia, i el tren representa la conquesta d’una terra verge en el temps dels pioners. És també el símbol de l’emancipació pels esclaus del sud que se’n serveixen per a escapar al nord. En el Blues esdevé un leitmotiv constant, tant en la seva vessant més immediata, descriptiva i costumista com metafòrica. De fet, la poderosa imatge d’alguna cosa que avança lenta però inexorable, impossible d’aturar, és una de les associacions d’idees més recurrents de la gran música folk americana. Com també ho és la seva vessant de passaport a una altra vida, llunyana i millor.
L’historiador de la cultura negra nord-americana Houston Baker explica com el blues carrega sempre una connotació d’errància nomàdica que el tren de mercaderies, en continu moviment, precipitant-se sense descans cap a una nova i desconeguda experiència, identifica de manera insuperable. És l’esperit que recullen els primers versos del Travelling Blues “The train’s at the station, I heard the whistle blow, I done bought my ticket and I don’t know where I’ll go” o el cèlebre Midnight Special de Leadbelly:
boomp3.com

Per altra banda, els espirituals del segle XIX ja juguen amb els ritmes i sons del tren com a ornamentació musical; un recurs que no deixarà mai d’emprar-se en el folk americà. La tornada de Freight train blues, un tema popular enregistrat entre molts per Bob Dylan en el seu primer àlbum homònim, així ho demostra:boomp3.com

Només uns exemples d’una utilització que apareix amb una insistència formidable en el cançoner de molts altres grans songsters i bluesmen. Així el cas del Too too train blues de Big Bill Broonzy:boomp3.com, 
o d’altres que ara em venen a la memòria.
Els rastres notabilíssims d’una presència sense la qual seria impossible entendre la cultura tradicional dels Estats Units i que els grans i ràpids trens d’alta velocitat i la vida moderna potser hagin apaivagat, però de cap manera esborrat del seu imaginari.

RSS Galeria de persistències

  • Ressons 10/13: Ferit per la taranta
  • Ciutats: àgora o metàstasi?
  • Un espurneig a la llunyania
  • Un assaig per a la victòria

Pàgines

  • Els autors
  • Real Provisión de 1499
  • Una bitàcola de fragments rescatats

Blocs amics

  • Bereshit
  • El meu país d’Itàlia
  • Extrem Sud
  • Perure Alfonso
  • The daily avalanche
  • Vent d Cabylia

Combat

  • Quilombo

Complicitats

  • Barcelonofília (inventari de la Barcelona desapareguda)
  • Cabovolo
  • Carles Bellver
  • Harca – Medievalistes valencians
  • Lo blog deu Joan
  • Poemas del Rio Wang

Cultura i música tradicional

  • Blo d'etnologia-Gencat
  • Cor de carxofa
  • La caseta del plater

Delits esparsos

  • Carles Miró
  • Jaume Fàbrega Bloc
  • Viñetodromo

En letàrgia

  • Eixa altra edat mitjana
  • El llibreter
  • Focs Follets
  • fum i estalzí
  • Lo specchietto per le allodole

Germanies

  • Gustavo Rico Wunderkabinett

Secessions

  • El catau dels tavernaris

Trànsit de llengües

  • Eines de llengua
  • Pere Mayans

Visions obliqües

  • Curious expeditions
  • Jo no sóc la mercè
  • Strange Maps

Categories

  • Albiraments
  • Autoreferències
  • Biblioteca submergida
  • Cultura popular
  • Dèries íntimes
  • Derelictes
  • Diversitat
  • Divertiments
  • Facècies
  • Folklore
  • Geopoètica
  • Gormandes
  • Inspiracions
  • Joglaria
  • Llengües
  • Marginalia
  • Músiques d'arrel
  • Metabloguística
  • Minories
  • Nàutiques
  • patrimoni
  • Polítiques
  • Presències
  • Psicogeografia
  • Quimeres
  • Rereguardes
  • Ritus
  • Verbigratia

Meta

  • Registra
  • Entra
  • Sindicació de les entrades
  • Sindicació dels comentaris
  • WordPress.com

Enter your email address to subscribe to this blog and receive notifications of new posts by email.

Uneix altres 143 subscriptors

Bloc a WordPress.com.

Privadesa i galetes: aquest lloc utilitza galetes. En continuar utilitzant aquest lloc web, accepteu el seu ús.
Per a obtenir més informació, inclòs com controlar les galetes, mireu aquí: Política de galetes
  • Segueix S'està seguint
    • rastres, vestigis, derelictes
    • Already have a WordPress.com account? Log in now.
    • rastres, vestigis, derelictes
    • Personalitza
    • Segueix S'està seguint
    • Registre
    • Entra
    • Report this content
    • Visualitza el lloc al Lector
    • Manage subscriptions
    • Collapse this bar
 

S'estan carregant els comentaris...