Etiquetes
És natural que el fill d’un ferroviari senti una barreja de calidesa familiar i d’invitació al somieig quan pensa en el món dels trens. Però val a dir que l’assumpte ho facilita i molt. Hi ha en els ferrocarrils quelcom de molt pesat i important i de lleuger i eteri alhora. Una èpica i un romanticisme que es gronxa entre l’oníric i l’industrial, entre el recolliment i la vastitud, entre el misteri nocturn i la polseguera de l’estepa. La seva sola remor, la mera visió mental d’una locomotora que comença a marxar o del fum que vela les andanes d’una vella estació en una fotografia esgrogueïda em resulten un argument suficient per a disparar la imaginació en mil direccions; i en tinc prou amb pujar-hi per sentir una despreocupada alegria i un esperançat conhort.
Encara que s’hi puguin oposar al·legacions tan notables com la Prosa del Transiberià de Blaise Cendrars o el cicle de Barnabooth de Valery Larbaud, si hi ha un país que hagi desenvolupat una poètica de les vies fèrries aquest és els Estats Units d’Amèrica. Les inesgotables fonts de la seva música popular van plenes de la carbonissa de vagons desmarxats que amaguen a fugitius i d’històries de ferrocarrils fantasma que creuen comtats apartats a mitjanit. Les seves tarifes econòmiques i la capacitat per a transportar molts passatgers són matinerament percebudes com a símptomes de democràcia, i el tren representa la conquesta d’una terra verge en el temps dels pioners. És també el símbol de l’emancipació pels esclaus del sud que se’n serveixen per a escapar al nord. En el Blues esdevé un leitmotiv constant, tant en la seva vessant més immediata, descriptiva i costumista com metafòrica. De fet, la poderosa imatge d’alguna cosa que avança lenta però inexorable, impossible d’aturar, és una de les associacions d’idees més recurrents de la gran música folk americana. Com també ho és la seva vessant de passaport a una altra vida, llunyana i millor.
L’historiador de la cultura negra nord-americana Houston Baker explica com el blues carrega sempre una connotació d’errància nomàdica que el tren de mercaderies, en continu moviment, precipitant-se sense descans cap a una nova i desconeguda experiència, identifica de manera insuperable. És l’esperit que recullen els primers versos del Travelling Blues “The train’s at the station, I heard the whistle blow, I done bought my ticket and I don’t know where I’ll go” o el cèlebre Midnight Special de Leadbelly:boomp3.com
Per altra banda, els espirituals del segle XIX ja juguen amb els ritmes i sons del tren com a ornamentació musical; un recurs que no deixarà mai d’emprar-se en el folk americà. La tornada de Freight train blues, un tema popular enregistrat entre molts per Bob Dylan en el seu primer àlbum homònim, així ho demostra:boomp3.com
Només uns exemples d’una utilització que apareix amb una insistència formidable en el cançoner de molts altres grans songsters i bluesmen. Així el cas del Too too train blues de Big Bill Broonzy:boomp3.com,
o d’altres que ara em venen a la memòria.
Els rastres notabilíssims d’una presència sense la qual seria impossible entendre la cultura tradicional dels Estats Units i que els grans i ràpids trens d’alta velocitat i la vida moderna potser hagin apaivagat, però de cap manera esborrat del seu imaginari.
, 
rastres, vestigis, derelictes 