Mitografia familiar

Etiquetes

bestiaris, Gaston Bachelard, Joan Amades, Martí Calderer, Saldes, serp amb cabellera

Mai he pensat en el meu besavi Martí –un inconformista que s’havia fet canviar el nom de fonts perquè no li agradava- com en un home propens a les facècies i les ensarronades. Més aviat ens l’hem d’imaginar com un muntanyenc tossut i enquimerat; un d’aquells catalans d’eina i feina que amb recursos de sortida molt magres eren capaços d’acumular un petit patrimoni. La iaia Elvira recorda com fins i tot en dies de severes nevades, quan els camins es tornaven intransitables i només quedava estar-se de mans plegades, es frisava de veure la dona dormint passades les vuit i mirava de llevar-la amb magarrufes i burlant-se’n per ser una dormilega incorregible. Treballar la terra degué ser per ell més una vocació que un feixuc deure: de jove, l’havien enviat al seminari, però se n’havia escapat per fer de pagès. I saber una mica de lletres li va ser d’utilitat en una societat on representava un avantatge quan de passar comptes i fer contractes es tractava, però res en fa sospitar un gust per la novel·leria.

Ho explico perquè una de les històries que li han quedat més associades és la del dia que, tot estarrufat, va tornar a casa jurant haver vist « una serp amb cabellera ». En un poble al peu d’un dels cims màgics de Catalunya, amb fama de passar-hi grosses bruixeries, on es deia que el capellà practicava la màgia negra i on els esperits campaven pels seus respectes i cantaven caramelles, tampoc sembla res de l’altre diumenge. Però la serp amb cabellera ha sigut sempre objecte de befa a casa, especialment per part del meu pare, que l’atribueix a l’abús de la ratafia més que no pas a una irrupció de l’inframón.

Si la serp amb cabellera hagués dit veure-la el tiet Ventura, acostumat a fer-ne de seques i de verdes, el relat hagués quedat desacreditat a l’instant. Però cada vegada que algú recuperava la cantarella burleta de la serp peluda, la iaia insistia amb visible enuig que « el pare no en deia de mentides » . I aquesta defensa tan aferrissada va captivar la meva imaginació durant tota la infantesa. Jo hi afegia tots els detalls que ningú havia donat, però que em semblava impossible que hi faltessin: un cel ben carregat de núvols, però amb clarianes per on s’hi escolen els raigs de lluna, els camps ombrosos i les pampallugues de masies llunyanes, l’avantpassat sorrut que torna a pas viu a casa havent fet més tard que no voldria i, de sobte, en una cruïlla, una serp amb una gran forra eriçada de cabells i ullals esmolats que es dreça davant seu i el mira malèvola un moment per esmunyir-se tot seguit en la foscúria.

Hagueren de passar encara molts anys per tal que llegint en Joan Amades conegués quin gran protagonisme han tingut aquesta mena de feres en el bestiari català. I que descobrís meravellat que, com passa a Galícia, al Pirineu se’ls hagi atribuït la defensa dels tresors amagats que pretesament deixaren els moros en la seva retirada. Arreu del país, de fet, hi retrobem llegendes de serpents com l’albirada pel besavi.

Allò que en darrera instància m’encisa d’aquest bocí de memòria familiar és precisament això. El Martí no va veure fugisserament un bèstia improbable i purament fabulosa –un drac de tres caps, un basilisc, un vampir- sinó una forma del tot versemblant en l’imaginari del seu món: una de coneguda i temuda des d’antic en aquells paratges. « Veiem només allò que és visible», diu una frase enganyosament senzilla de Gilles Deleuze. Gaston Bachelard expressava una noció anàloga de manera més poètica « En la solitud nocturna continuem veient passar els mateixos fantasmes ».

Però en tot plegat encara hi trobo un altre regust arcà. Per a mi, que del meu besavi només n’he sentit explicar un grapat d’anècdotes, de qui nomes en conservo l’única foto que es va fer en la seva vida, que segons es diu va deixar enterrats uns cèntims que ningú va trobar mai com els que vigilaven les serps de la seva història i que les persones que el conegueren ja són molt grans i molt poques, ell no és massa més real o fictici que aquella serp seva. L’un i l’altra ja es comencen a confondre en un fons de l’existència de fronteres boiroses. I en gran mesura, no em sembla gens forassenyat que aquesta petita nota al marge que en parla -probablement la primera que en deixi testimoni escrit i qui sap si la darrera- els aplegui una vegada més. Inseparables ja en les cambres subterrànies de la memòria.

Anuncis

De feres ferotges

Etiquetes

bestiaris, Gavaldà, Gévaudan, llops, saludador

Una de les característiques definitòries d’Europa és la seva mesura humana, sobretot en comparació amb qualsevol altre continent. Europa es pot transitar a peu, és difícil localitzar-hi vasts accidents geogràfics que no mantinguin algun assentament de població, no hi ha grans erms impossibles de travessar i la bonificació de terres baixes i pantanoses fou una de les conquestes més decisives de la seva civilització. Però tot això no vol dir que, fins a temps molt immediats, no hi hagi hagut una abundant vida salvatge i que l’home sempre hagi estat l’amo absolut del territori que és avui. Els bestiaris medievals no deixen de ser una recreació al•legòrica i moralitzant de la realitat que palpita dins les forestes europees. El Decameró de Boccaccio reflexa el perill de creuar aquests boscs, tan curulls de bandits com de feres. La caça és l’activitat favorita dels nobles: el 1534, per exemple, Carles V passa cinc dies seguits a les serralades toledanes perseguint cérvols, senglars i llops.

I és que els llops roden sense fur pertot: en ple segle XV, l’autor del Diari d’un burgès de Paris explica com, esperonats per la carestia de la Guerra dels Cent Anys, infesten els cementiris de la ciutat per a desenterrar-ne els cadàvers. La seva audàcia arriba fins i tot a provocar 14 morts en una sola setmana de setembre, entre Montmartre i la porta de Saint Antoine.
A les zones muntanyenques de la Península Ibèrica són també el malson dels pastors. A Navarra i a diverses regions franceses arriben a fixar-se impostos especials per a pagar a llobaters, persones encarregades d’encalçar-los; i es crea la figura del saludador municipal, responsable de guarir les infeccions rabioses.
El misteriós cas de la bèstia o monstre de Gavaldà, que causa més de cent morts als feréstecs altiplans del sud d’Alvèrnia, porta al paroxisme l’exposició de certes poblacions rurals.
A Prats de Molló i Encamp, la festa de l’ós durant el carnestoltes encara actualitza simbòlicament l’amenaça que representava la presència d’aquesta fera als Pirineus.
Per altra banda, la introducció d’animals exòtics es converteix en el segle XVIII en una moda esnob dels aristòcrates. El seu abandó o fugida acabava per convertir-se en un problema públic. A Gipuzkoa es guarda el testimoni de lleopards abatuts a 1771, a 1781 i a 1820. El 1766, a Idiazábal, la presa és un tigre.

Tot això sembla avui cosa del passat, i la vida salvatge que pugui haver-hi està en gran part tutelada per les administracions i les organitzacions ecologistes. Malgrat tot, d’uns anys cap aquí es ve sentint la remor de la tornada del llop a terres madrilenyes. Primer foren alguns rastres de la seva presència en els llindars mateixos de la província, després els albiraments en indrets de Somosierra, Guadarrama i la Sierra Norte i finalment la consolidació lenta però segura d’aquests indicis. I aquest relat morós d’una infiltració subtil ha tingut per a mi l’encís torbador que sempre em produeixen aquesta mena de fenòmens. Com si aquesta tornada signifiqués alguna altra cosa, fosca i poderosa i imparable, que encara no sé xifrar. O que sí sé xifrar, però que és intraduïble.