Etiquetes
L’escriptor basc Bernardo Atxaga, nat a Asteasu a 1951, explica que era gairebé ja un adolescent quan va descobrir a una llibreria de Bilbao el volum de poesies Biotz-begietan de José María Aguirre Lizardi. Allò que primerament el va sobtar de la troballa no va ser la qualitat lírica del recull o la bellesa d’un vers llucat a l’atzar, ans una cosa molt més elemental i insospitada: era la primera volta que veia editat un llibre en euskara. Tot allò més que Atxaga havia arribat a veure escrit en basc, potser mitjançant rudimentaris mètodes d’impressió, era alguna esquela o algun solt clerical. Fins aquell instant, no s’havia plantejat mai que aquella llengua seva, aquella llengua familiar en què xerrava amb els pares i que escoltava parlar a la gent del seu poble, podia llegir-se també en caràcters d’impremta, en fulls lligats i enquadernats com els de qualsevol altre llibre en llengua castellana.
Aquesta experiència, conta el mateix Atxaga, pot semblar completament esotèrica per als parlants d’aquelles llengües que han pogut desenvolupar-se amb normalitat i en les quals els seus usuaris han gaudit d’una relació natural amb els medis de reproducció de la mateixa. L’ anècdota fascina per permetre’ns encarar una vivència que a molts ens pot semblar ja remota, irreal, impensable. Il·lumina sobre el punt al qual pot arribar l’escomesa d’un poder i d’uns governants en el seu ànim d’anorrear una cultura i abonar el camí per a la seva completa substitució. Però serveix també per a exposar, sense estratègies de distracció, com de lluny es va anar en la sufocació de la llengua basca, en la seva ocultació, en el decidit empeny de fer-la invisible, fins a aconseguir que la sola existència de llibres en euskara fos una excepció, una raresa, una revelació colpidora per a un infant.
Serveix sobretot en els darrers temps, en els quals el ressentiment dels qui no van poder reeixir completament en aquell propòsit s’ha començat a manifestar sense complexes. Un moment en el qual proliferen desvergonyides insinuacions a un suposat preteriment de la llengua castellana al País Basc o a Catalunya (no gosen parlar de Navarra o del País Valencià), amb argumentaris que tot sovint comencen minimitzant l’abast de la repressió patida per les comunitats catalanoparlants o euskalduns o que senzillament l’escamotegen com si no s’hagués produït.
