Etiquetes
Barbara Furtuna, Fonoteca de Música Tradicional Catalana, Los tilholers, polifonia bearnesa, polifonia catalana, polifonia corsa, polifonia popular, Ramon Manent, ressons
La polifonia svanetia: venerablement antiga, venerablement bella.
Si m’abstinc de parlar més de polifonia és per evitar les mirades de « demà m’afaitaràs » que em dediquen els amics quan s’ensumen que els tracto d’atreure a l’òrbita fatal de les meves passions més indesxifrables. En el millor dels casos, pensen que els vull fer sentir gospel o doo-wop, en el pitjor s’imaginen en un malson de corals parroquials i d’orfeons elefantiàsics d’estètica certament afrosa. Que de tot em deuen creure capaç, els bandarres.
Sense rancúnies, això sí. Sospito que fins i tot hi hagué un temps en què jo mateix hi pensava com en una cosa una mica monyes i d’acompanyar la padrina per Nadal. Però no ho sé del cert, puix ara em costa recordar una època tan bàrbara i endarrerida de la meva vida com perquè la polifonia popular no em semblés emocionant i trasbalsadora: una música que m’exultés, m’elevés l’esperit, m’empenyés a ser millor persona.
Extraordinàriament variada i estesa –alguns etnomusicòlegs en situen els orígens a la mateixa albada de la humanitat i afirmen que podria haver estat una forma de defensa col·lectiva de l’espècie- la polifonia proporciona endemés l’enorme aventura d’anar a l’acuit de les seves diverses manifestacions: dels Balcans a l’Altai, del Caucas a l’Àfrica central, d’Escandinàvia als deserts de Mèxic. Se’n podria fer una tirallonga sencera d’entrades a aquests “rastres”; un blog que no n’hi hagués prou amb una vida per esgotar i tot.
Però m’estic abraonant i dec fornir de raons a la suspicàcia susdita. Engego i no em sé aturar. Un exemple: en el recent casament ucraïnès dels estimats amics Bobir-Lommers es va gaudir de dues bones hores d’acompanyament polifònic d’un grup local, que puntuava adientment cada moment del bonic ritus. Al final, tothom n’estava admirat –la autenticitat i qualitat dels intèrprets era indiscutible- però també una mica cuit. Jo, en canvi, havia entrat en èxtasi i quan el van acomiadar per rellevar-los amb una igualment magnífica fanfàrria festiva, vaig haver d’etzibar-me dos vodkes per tornar a lloc.
On volia anar a parar: que de temes i tipus de polifonia preferits en tindria a cabassades. Però no és pas aquest el pacte. Així que m’he obligat amb penosos esforços a escollir-ne només tres que per la proximitat cultural o lingüística -i per ser peces d’un cert relleu dins les respectives tradicions- resultin de fàcil accés al sempre sofert seguidor d’aquestes pàgines. I si en voleu més, ja sabeu on sóc.
1.« O Barbara Furtuna »
La polifonia corsa és possiblement la més rica i més transmesa de forma encara oral de l’occident europeu, per més que es discuteixi si n’ha canviat molt o poc l’harmonia en aquest darrer segle . Aquest n’és un dels cants senyers: parla d’exili, d’emigració, del dolor d’abandonar la pròpia terra i, amb el pas dels anys, es va convertir en un himne dels presoners polítics. Encara que es tracti d’un terzettu (és a dir, d’un cant tradicional per a tres veus), es pot presentar adornat per una quarta, l’anomenada contra-terza. Però com sempre passa amb aquest gènere, ressona d’una manera que sembla que hi hagi un poble sencer cantant. És l’hòstia, ho sé.
2. «Los tilholèrs»
Les Cantayres De Came – Lous Tilholes
Per contrast, aquesta peça vibrant de polifonia bearnesa (llàstima que no tingui a mà la superior versió del grup La Balaguèra) sembla un cant de mariners a una taverna. Bé, ho és més o menys. La va composar Pèir de Lescà al tombant del segle XIX i parla dels “tilholèrs” –és a dir, barquers de tilhola, una mena de gavarra de la contrada- que són “braves, hardits, lèugers”. Noti’s que la cançó, escrita i cantada en gascó, fa esment de Baiona (En arribant au Pont Major/Quartièr de Baiona la flor) i que Lescà era baionès. Una dada sovint oblidada, car s’assumeix molt a la gruixuda que la primera ciutat d’Iparralde era bascòfona abans d’esdevenir dominantment francòfona. I no pas: el gascó en va ser la seva llengua patrimonial per excel·lència durant una bona colla de segles.
3. «La clavellinera»
Si mai sentiu cap interès en els sons nostrats, llavors cal que us atanseu a la Fonoteca de Música Tradicional Catalana i a la seva col·lecció, que fa anys que dura sense que ningú se n’hagi fet mica de ressò. En un món normal –o anormal, però d’on jo en fos el demiürg- els telenotícies de TV3 obririen amb cada nova publicació seva. Mentre esperem que surti “La polifonia popular a Catalunya” (un buit anguniós: al Principat hi ha molta coral de repertori culte, sacre i pseudofolklòric, però molt poc d’això promès per aquest volum futur) podem consolar-nos amb els acostaments del grup la Mata de Jonc, capitanejats pel gran agitador del gènere Ramon Manent, en els qual hi notarem l’afinitat a la polifonia gascona que els ha servit d’inspiració.
