Etiquetes
Farà cosa de tres o quatre setmanes, un company va venir a ensenyar-me entre divertit i indignat el llibre que per error li havien fet arribar. Pot entendre’s: havia demanat no recordo quina collonada i li havien servit: Russian prison tatoos: Codes of authority, domination and struggle.
Em vaig estar de dir-li que amb el canvi hi havia sortit guanyant, però tot i consolar-lo explicant-li que no es tractava d’una frivolitat editorial, sinó d’una fascinadora indagació en el significat d’aquests símbols entre els clients de les institucions penitenciàries de les repúbliques ex soviètiques, no va tenir cap recança en deixar-me’l endur a casa uns quants dies. Casualment, aquell mateix cap de setmana vaig veure Eastern promises, el darrer i seriós film de David Cronenberg on aquest codi juga un paper de molt relleu en el progrés de la trama.
Perquè aquesta mena de tatuatges són un llenguatge que els vori v zakone (els “lladres en la llei”, és a dir, aquells delinqüents que segueixen els codis de l’hampa russa) fan servir amb el fi d’identificar-se i establir jerarquies, especialment dins de les populoses i sovint brutals presons del país. Així, una rosa al pit significa que s’ha estat iniciat, anells i cúpules simbolitzen les condemnes que s’han patit i de quin tipus, un botxí que s’ha comès un assassinat, un cor fes per una daga que s’és un sicari a sou, un corsari que s’és un lladre, un estel al genoll que s’ha promès no agenollar-se mai davant l’autoritat i, com aquests, un llarguíssim etcètera. També n’hi ha d’infamants i que són tatuats per la força: aquells que adverteixen que qui els porta ha arribat a enteses amb el sistema, que professa una ideologia mal considerada o que algun deute o feblesa l’ha condemnat a ocupar l’estatus més terrible en l’anomenada zona: el d’esclau.
Resulta difícil d’explicar amb exactitud què significa ésser un vor v zakone. Primerament perquè tot el que en sé ho he llegit o m’ho han explicat, però com era presumible no he viscut en pròpia carn. I, en segon lloc, perquè no es tracta d’una condició tan definida com podria ser la d’un membre de la màfia, encara que ambdós móns hagin anat confluint i confonent-se. Però per tractar de resumir-ho, direm que s’accedeix a aquesta dignitat quan es compleixen una sèrie de requisits dins l’escalafó del món criminal: determinat nombre de penes a les esquenes, provades habilitats en la varietat de delinqüència que s’exerceixi, dots de lideratge i, sobretot, haver jurat seguir certs principis d’honor entre lladres. Principalment, la ferma promesa de no guanyar-se mai el pa d’acord amb la legalitat i de no reconèixer més lleialtat que la deguda al jurament de viure com un vori. Justament un dels tatuatges més populars ha estat la paraula Bog (Déu en rus), que és també un acrònim de “tornaré a robar”.
No caldria afegir que aquest ritus i principis es prenen molt seriosament i que rifar-los pot tenir greus conseqüències.
Sigui com sigui, aquest component de ferotge resistència a l’autoritat i a l’estat, així com la intensitat del compromís que un vor assumeix, pot semblar-nos exagerat. Però crec que ajuda a entendre’l l’entorn que va veure néixer el fenomen: el dels camps de treball de càstig del període estalinista i les seves reminiscències fins els nostres dies.
Malgrat que el llibre susdit resulta molt instructiu, potser té més valor com a testimoni gràfic que com a explicació sociològica. Però, de fet, és una derivació de l’obra mitjançant la qual jo vaig començar a conèixer la qüestió: el documental Mark of Cain, d’Alix Lambert. Una peça especialment valuosa si tenim en compte que gaudir d’accés a les presons russes no deu ser ni massa senzill ni figurar entre les prioritats de transparència informativa del govern d’aquells països.
No obstant això, qui vulgui aprofundir-hi, no podrà deixar de servir-se del treball canònic de Danzig Baldaev: l’enciclopèdia en tres toms en la confecció de la qual aquest etnòleg buriat va ocupar tota la seva vida.
Però potser us demanareu si el meu interès en tot plegat és purament folklòric.
No exactament.
Una de les primeres coses que em va cridar l’atenció del codi de tatuatges va ser que en aquests primers materials als quals vaig accedir i que en tractaven constataven també un afebliment en el rigor amb què es servava. Aquesta dissolució s’expressava no només mitjançant nous motius i dissenys que es feien amb gratuititat i sense que tinguessin ja un significat concret i interpretable per a tothom, sinó també per la creixent facilitat d’accés al vells símbols, que d’antuvi hom havia de guanyar-se per mèrit i que avui es poden comprar pagant la suma oportuna.
He explicat en algun apunt anterior molts dels temes que vaig abordant en aquests papers no deixen de ser un esborrany de la meva indagació en el concepte de substitució cultural. I com a part d’aquesta recerca, he estat molt interessat en saber quines circumstàncies el faciliten o l’entorpeixen. Conseqüentment, he trobat d’especial utilitat esbrinar si en les zones grises i marginals, en els llimbs i en els inframóns, aquests processos són més ràpids i volàtils, més incontrolables o bé més impermeables al canvi i difícils de reconduir. I en algun moment vaig creure que l’assumpte dels tatuatges criminals –molt característic, però no específic dels vori :és present igualment a les màfies xineses, japoneses, filipines o d’Amèrica central, entre altres- em podia oferir alguna clau.
Lamento dir que, si hi era, jo no he sabut desxifrar-la inequívocament. Però prometo perseverar-hi i mantenir-vos-en informats si acabo plegant-hi res.
rastres, vestigis, derelictes 