Etiquetes
La majoria dels qui som afeccionats al flamenc ens hem interessant alguna volta pel trencaclosques del seu origen. Per escurçar molt la qüestió: la primera noticia fiable d’un tipus de cante autònom, de codificació diferent a altres estil populars de la musica castellana i conreat primerament per persones d’ètnia gitana, ens remet a un Tío Luís el de la Juliana que visqué a la segona meitat del s.XVIII. I d’aquí en surten dues teories bàsiques:
1. La que anomenaríem de la clandestinitat. Els gitanos, instal•lats durant els segles XV i XVI a la Baixa Andalusia van assimilant i elaborant a la seva manera tot el substrat de músiques anteriors que es concentra en aquest territori. Però la seva pràctica és de portes endins, gairebé diríem sota forma d’un ritual ètnic privat, i només a les acaballes dels set-cents, coincidint amb la relaxació de la persecució a aquest poble, comença a emergir d’aquest ambient; fet que explicaria que sorgeixi com un estil ja força definit i la seva ràpida capacitat d’expansió geogràfica.
2. La segona procedeix dels problemes historiogràfics que la primera teoria presenta. I vindria a dir que, si abans d’aquestes dates no hi ha referents que assenyalin la pràctica del flamenc és simplement perquè no existia com a tal. Com argumenta l’estudiós Antonio Álvarez Caballero, la possibilitat que no es conegués allò que cantaven –allò que escoltaven cantar, si es vol- uns quants milers de gitanos inserits en nuclis de població suburbana, que a més a més pertanyien a un grup que sempre era estretament observat i que es guanyava sovint la vida amb l’espectacle, és força increïble. El flamenc seria així resultat d’un procés accelerat de creació que sense gairebé referents externs fa nàixer un tipus de música radicalment nova i que, com a molt, seria unes dècades anterior a la dels seus primers artífexs coneguts.
El principal obstacle per anar més enllà és la manca de documentació endògena sobre uns “fundadors” de comú analfabets, provinents de medis marginals i que transmeten el seu llegat de forma estrictament oral, amb totes les fluctuacions i pèrdues que això comporta. En afegit, les primeres investigacions no es duen a terme fins gairebé un segle després del seu presumpte naixement i es recullen de dipositaris d’aquesta memòria no escrita separats ja per més d’una i dues generacions dels avantpassats.
Hi ha, però, dos aspectes que m’interessen especialment de tota aquesta qüestió. Avui comentaré només el primer. És el que m’agrada d’anomenar-ne “la marca física del flamenc”. O més clarament: Per què, havent-hi gitanos arreu de la península, el cante apareix precisament en un espai molt ben delimitat –i que ningú discuteix- format pel triangle entre Cadis, Triana i Xerès de la Frontera?
Tampoc aquí tenim una resposta clara. Molts al•leguen que això prova que el substrat andalús és decisiu en la seva formació, i que els gitanos només serien una mena d’aglutinant de disperses corrents autòctones i anteriors. Altres mantenen que, en canvi, aquesta part d’Andalusia és un dels primers llocs on, malgrat les moltes restriccions, els gitanos troben una certa possibilitat d’arrelament. Un indret on la forma de vida oberta i tolerant del nadius, una “fosca simpatia atàvica” diu poèticament Pedro Caba, així com la nodrida presència de bosses marginals formades per moriscs i conversos desposseïts, jornalers errants, germanies de delinqüents i altre “lumpenproletariat” (perdoneu l’anacronisme) que viu extramurs –pensem que els barris matriu del flamenc, Santiago, Triana, Santa María, San Miguel, són adjacents a les ciutats abans esmentades- els permet passar desapercebuts i sedentaritzar-se. I que allí, tot i que manllevant alguns elements sonors preexistents de tots aquests grups, gràcies a aquesta estabilitat, endeguen la elaboració i difusió de quelcom que abans de la seva intervenció no pot en absolut dir-se flamenc.
Tot plegat és un afer tan intrigant com esquiu.
Hi ha, però, una darrera constatació que trobo pertinent. La complexitat del fenomen obliga a implicar moltes disciplines en el seu estudi, a fer bells salts deductius, a fixar-se – com li agradava a Lucien Fevbre- en indicis indirectes, en dades obliqües. A cercar conjectures en elements insospitats. N’hi ha de meravelloses, com per exemple aquelles que extreuen conclusions de la mateixa estructura urbana i social dels llocs d’origen del flamenc, que exploren la simbiosi entre l’home i el seu habitat.
La petjada del terròs en els homes i la música: la marca física del flamenc. Aquella que jo he perseguit pels carrers d’Utrera i Lebrija, aquella que he ensumat a les rodalies del barri de l’Alameda sevillà on va créixer el meu pare, aquella que crec haver albirat en l’abundància de places bellíssimes i que conviden a la convivència íntima de Xerès i que, malgrat tot, no m’ha deixat mai traspassar del tot el seu misteri essencial.
Per què aquí?
rastres, vestigis, derelictes 