Etiquetes
accents i dialectes de l'anglès, American Tongues, Appalachian english, estandarització, Received pronunciation, The Wire, West Baltimore
El meu coneixement de l’anglès no és només precari perquè un ús massa espars m’hagi fet perdre la fluïdesa i naturalitat en l’expressió oral que tenia ara fa diguem 10 anys, sinó perquè la meva compressió es redueix quan el missatge no s’ha emès en un registre estàndard més o menys culte com aquell que per exemple podem sentir en els documentals de la BBC.
Clar que el problema no m’és exclusiu, i no només incloc a bona part dels qui hem après l’idioma com a segona, tercera o quarta llengua: a Londres vaig compartir casa amb un oxonià que, després de confessar-li els meus afanys per capir un altre house mate d’un barri treballador de Sheffield, em va etzibar “no t’hi capfiquis, jo tampoc l’entenc”. Malgrat l’encenall d’humor britànic, vaig poder comprovar que no ho deia completament en broma: en una llengua tan prolífica i estesa com l’anglesa, l’excepcionalitat seria que no existís una forta variació dialectal que arribés en molts casos als límits de les dificultats d’intercomprensió. I és inútil desesperar-se, perquè en el fons aquestes penalitats només ens confronten amb una de les certeses que s’han de tenir davant de tot procés d’aprenentatge idiomàtic: allò que s’adquireix d’entrada és només una abstracció, una versió idealitzada que amb més o menys encert condensa sols una part del cos gairebé inesgotable de varietats que plegades i amb fronteres sempre primes i movedisses convenim que forma una llengua. Serà doncs la perseverança, la curiositat i l’exposició a les altres allò que ens permetrà familiaritzar-nos-hi i eixamplar així el nostre domini.
Jo, malgrat que hauria de tenir altres prioritats, m’hi aveso prou. Sempre m’entabanen algunes manifestacions extremes d’aquesta ductilitat, tot i presentar-me sovint obstacles insalvables. Fa mesos, per exemple, que presento batalla a l’accent suburbial de West Baltimore de personatges com la Snoop de la sèrie The wire, sense que alguns dels reforços queforneix la xarxa m’hagin acostat a cap seriós indici de victòria.
Altres casos són més emprenyadors, perquè pateixo dèries que em porten a amidar-me amb mostres de cultura subterrània de les quals ningú s’ha molestat a fer subtítols per moments desesperats. Em consola pensar que la meva insistència amb la cultura i parla dels Apalatxes m’hi faran reeixir a la llarga, però de moment encara passo grans treballs per seguir gent com en Jesco White o els seus no menys peculiars i simpàtics paisans.
Tampoc ajudaria impacientar-se. Això de copsar els accents i els dialectes suposo que és un dels darrers assoliments en la conquesta d’ una llengua: demostra un grau d’intimitat i de relaxació de l’atenció d’altres aspectes que capacita per aquestes subtilitats. Bé, certament i per una raó o altra n’hi ha que resulten més senzills d’identificar. Per exemple, després de bastant mento i calypso i d’ una mica de tracte personal, crec que estaria en condicions de saber si el meu interlocutor és anglocaribenc. O també, en casos accentuats, si és del sud pregon d d’Estats Units o d’algunes de les parts d’Escòcia que arrosseguen les erres. L’australià rural, en canvi, no compta, perquè l’strine té una prosòdia tan distintiva que amb una mica d’oïda poden reconèixer-lo fins i tot els qui no en saben un borrall.
I és que encara que manqui el fonament per extreure’n tot el suc, a l’apreciació d’aquestes qüestions s’hi pot arribar des d’una perspectiva gairebé musical. Tot i que si es vol observar des d’una vessant més compromesa, també resulti instructiu que en un món on de forma tan insistent se’ns pontifiquen els avantatges de les solucions més reglades i estereotipades, el conjunt de països que se suposen en posició capdavantera de la civilització perseverin -sense massa vulnerabilitat a la coerció- en la transmissió de les seves formes tradicionals i heretades d’expressar-se. Fet que serveix, si més no i com exposa fantàsticament el documental American tongues, per bandejar alguns fantasmes sobre la correcció lingüística, que és una forma especialment carregosa de provincianisme mental.
De ben segur que se’m podrà objectar que l’anglès es pot permetre uns luxes que són perillosos en altres parles sense la força centrípeta que el fet de ser lingua franca internacional oposa a les seves tendències dispersives. Però com el luxe està per gaudir-lo, jo enguany me n’he receptat una triple dosi. Vaig a passar les vacances a tres territoris ben especials del domini: les Illes Orcades, amb una petjada escandinava encara més fonda que la ja corrent en l’idioma. Les illes Hèbrides exteriors, el darrer reducte on el gaèlic escocès és predominant. I Glasgow, on segons moltes versions, s’hi parla la varietat més hermètica de l’anglès que hagi donat aquesta fastuosa fragmentació. I ja veurem si quan en torni mantinc aquesta alegre actitud celebrativa que he deixat aquí exposada.
