Llista nº1: 9 d’entre la polseguera

Etiquetes

Almásy, Antonioni, BBC Human Planet, Corto Maltese, desert, Joan Perucho, Lhasa de Sela, Profession:reporter, Tinariwen, western

El temible Danakil. Una clàssica proposta meva de vacances, sistemàticament torpedinada.

Un hotel-resort, d’aquests de tot inclòs per a gent forta d’armilla, amb platja, bany turc, bufet tres vegades per dia, bar amb orquestres  i tauletes de ping-pong és com un règim penitenciari del plaer. I el plaer, si no és fortuït o d’alguna manera robat, ho és una mica menys.
Però també hi poden passar coses. Pot passar, per exemple, que hom hi vagi convidat a noces, però que un imponderable impedeixi que les noces se celebrin. I que, en lloc de fent manyagueries a nuvis frustrats,  passi vetllades, del tot agradables, en companyia de galeristes mig arruïnats de Cartagena que et recordin que allí hi parlaven en «lo plus bell catalanesc » fins al segle XVI, d’estudiants suabis d’arquitectura que et retornin l’esperança en el gremi mentre blasmen sense treva  l’obra ja execrada pel company Allau o d’skinheads culturistes d’una rara erudició,  passió arrauxada pel Barça i teatral i irresistible sentit de l’humor.

I després, pot passar també que hom viatgi amb la idea diluïda d’allotjar-se en una mena d’oasi hostaler i que, quan se n’escapi per unes hores, el sobti l’encontre descarnat amb el desert.

No calia ser cap lluminària per a preveure que a cent kilòmetres de la costa del Sàhara i coberta en bona mesura de cendra i pedra volcànica, Fuerteventura seria un trencat de planes esclarissades i barrancs ressecs. Però confesso que no m’esperava la seva aridesa i que em va colpir. Més perquè feia dies que n’arrossegava el desig. M’explico: no sé encara si m’agrada el desert i més aviat penso que estic fet per a la luxúria vegetal dels tròpics. Però sé que indubtablement em captiva. El desert obliga en certa manera a confrontar-se amb un mateix. No esperona les distraccions, no conté –perdoneu la imatge òbvia- zones d’ombra on anar a amagar-se. Obliga a una atenció concentrada, empenta a la tria de l’essencial. I tot això, per a caràcters amb tendència a la dispersió i la voluptuositat com el meu, tensa l’esperit d’una manera molt saludable. Potser per aquesta raó, periòdicament, he buscat el desert, els deserts, com qui busca desfer-se de la brossa dels dies.

Enceto doncs una secció de llistes amb un mapa de nou pous heterogenis entre les sorres on m’he anat a abeurar quan tenia necessitat de transitar els seus camins:

1.El desert dels tàrtars. L’únic desert novel·lístic de la llista i un dels nostres llibre de capçalera quan teníem vint anys.  El desert com a xifra d’aquell sentiment d’imminència d’una revelació que no es produeix -diria Borges- que és en ocasions la vida.

2. Les etiòpiques:  encara que Hugo Pratt visités ben sovint terres ermes , les vinyetes de Corto i Cush desfilant en guisa beduïna pel deserts del Iemen són de les meves preferides : a vegades en té prou amb tres traços i dos punts per expressar tota la seva desolació i bellesa. Un gegant.

3.Els pares del desert. Una de les darreres i més reeixides col·leccions de proses poètiques de Joan Perucho. Per a ell, la vida d’aquests eremites “radicats a Egipte, Palestina i Síria” que “fugen al desert acudint a una ascesi que els despulla de les coses” és “una font perpètua de poesia” Per a mi, també.

4. Nadadors al desert: La crònica dels viatges d’exploració del Comte Ladislaus Almásy –convertit per mor de la ficció en el més conegut dels pacients anglesos- a la recerca del perdut oasi de Zerzura no enganxa tant pel seu to, les seves descripcions o l’interès de les seves peripècies, sinó per la música obsessionant i obsessiva d’aquesta pretensió de retrobar a les fondàries del Sàhara un oasi perdut i només citat per fonts peregrines. I no hi fa res que el títol del llibre sigui una mica un spoiler.

Fa vergonya, però no he llegit mai “Sorres d’Aràbia” de Wilfred Thesiger. Les seves fotos, en canvi, les miro sempre amb delectança.

5. Essent l’escenari predilecte del seu gènere més bell, important i característic, el western, és normal que no pugui deslligar completament totes les imatges que tinc fixades dels deserts i chaparrales que fan de llindar entre els Estats Units i Mèxic: de Forty Guns al Grup salvatge de Peckimpah, dels centaures de Ford als Tres Enterraments de Melquiades Estada. Dins meu formen un sol contínuum psicogeogràfic. I me’n serveixo amb liberalitat.

6. En el darrer punt he fet trampes i molt grosses. Així que  ho torno a intentar: una sola pel·lícula que em vingui al cap quan evoqui el desert? És clar: “Profession: reporter” d’Antonioni, amb el seu abassegador començament amb Jack Nicholson encallat a les sorres del Txad i el seu final tècnicament insuperat a una polsegosa plaça d’Osuna que ja fa pressentir un nou desert. (I m’he hagut de tornar a contenir d’afegir-hi el Gerry de Van Sant, Zabriskie Point, Meek’s Cuttoff,  el Lawrence de David Lean… i, faltaria més, el gran capítol de Human Planet de la BBC)

7. La meva ja presentada col·lecció de cactus. Fuerteventura n’ha afegit quatre varietats noves, que em van costar una batussa d’aquelles que la gent t’evita després la mirada  amb l’hostessa d’aquests nous expressos a Mauthausen que són els vols de Ryanair. It will end in tears…

8. Un fum de música, no hi ha raó per a negar-ho. De cançons del peiot aborígens a inopinades peces pop com la Oración del desierto dels Surfin’Bichos, passant pels Tinariwen o per Lhasa de Sela. Hem convingut que només una? Feu sonar un didjeridú nocturn que ressoni a l’outback australià: és com si m’hi veiés, enllestint-me per recórrer els camins del son.

9. I una concessió privada, vinga: els versos de Catul que jo recitava a la xiqueta quan la festejava i que ens transportaven a palmerars recòndits i palaus derruïts entre les dunes: “Em preguntes quants petons teus, oh Lèsbia, em calen i em manquen. Tants com grans de sorra líbia hi ha a Cirene, rica en laserpici, entre l’oracle del tempestuós Júpiter i el sepulcre de l’antic Batos.”

PS: El sol roent no m’ha estovat el poc seny que em quedava: també penso tothora en el Capità Richard Francis Burton explorant el Sind, el Sertao, els deserts àrabs, la depressió d’Afar. Però aquesta fixació, naturalment, mereix capítol propi.

Els carnets desenterrats II

Etiquetes

absències, amics, Antonioni, Blow-up, Madrid

Vengo de muchos libros y de muchos apremios que la imaginación dejó inconclusos. Vengo también de un viaje absolutamente maravilloso que no hice nunca a Samarcanda. Y de un temor consecutivo vengo igual que de una madre. Soy esos hombres juntos que mutuamente se enemistan y ando a tientas buscando el rastro de una historia donde no comparezco todavía. ¿Seré por fin ese protagonista que desde siempre ronda entre mis libros y que también está aquí ahora sustituyendo a quien no sé?.Solo el presente puede modificar el pasado.
José Caballero Bonald – Laberinto de fortuna

La nit del dissabte vaig somniar que tornava al poble de la meva adolescència i em retrobava amb indrets perduts i vells amics, devastats per la vida, consumits per l’enyor d’amors estroncats, d’esperances frustrades, d’aquells temps en què ens sentíem invencibles. Vèiem a marrecs que jugaven a futbol en places grises i solitàries i avançàvem entre solars de fàbriques abandonades, mentre les televisions de tavernes i pisos sòrdids titil·laven darrera de les finestres. S’havia fet de nit i se’ns havia fet tard, massa tard.

La majoria de matins recordo una part notable dels meus somnis, vius i plens de detalls. Acostumen a ser fantàstics, però no desproveïts de trama i lògica. En algunes ocasions, no obstant això, em porten a llocs familiars, a realitats transfigurades però identificables i relacionades amb el sentiment que em desperten. Aquest de dissabte n’era un, i d’alguna manera obliqua podria expressar un remordiment per una vida que vaig deixar enrere.

Quan t’allunyes de la ciutat i de la gent que t’ha vist créixer te n’endús una mena d’imatge detinguda de tot plegat. La vida progressa, però la imatge ho fa a un ritme molt més lent o no ho fa en absolut. Aquella realitat va sent esmicolada de forma sorda i indeturable, però quan tornes, quan periòdicament tornes, pretens tornar a aquella imatge: la imatge d’un país del passat que ha anat deixant d’existir. I et sents com si haguessis estat un aglutinant que, una vegada retirat, hagués precipitat la seva disgregació. És una vanitosa il·lusió, però una il·lusió difícil de foragitar. Els antics companys han anat fent la seva, han canviat de prioritats i ambicions, han tingut fills o s’han desbandat. I amb ells s’han emportat la vostra intimitat; la clau d’una cambra on us trobàveu quan cap responsabilitat us apressava encara i tot estava per fer i per fer-ho plegats. L’experiència de la vida és també la de la seva desaparició; la de la teva desaparició reflectida en la desaparició dels altres.

Fotograma de Blow-up, el bellíssim film d’Antonioni on la mort “va emergint des dell fons d’una cubeta de revelar”. O com digué el crític Aldo Tassone, un gran film sobre “la vida que fuig, muta constantment”

Casualment avui, mentre endreçava uns papers, he acabat fullejant una vella llibreta. I hi he retrobat un breu text amb data de l’època que va transcorre entre el meu retorn de Londres i la meva fins ara definitiva marxa a Madrid un any i mig després; l’epíleg d’aquella vida immediatament posterior a la universitat que començava la seva dispersió.

Diu així:  “Recordo que havíem tornat a la vall i que ens sentíem replegats, arrecerats, però també estranys, atrapats. Va ser una estació de boires. En aquells dies ens desvetllàvem tard, transitàvem amb llangor pels matins i després passàvem les vesprades arxivant retalls, desant fotografies, copiant tota mena de motius i missatges, serenament, però també amb una pressa secreta, com si ens empenyés el presagi que tot allò que no aconseguíssim fixar aleshores quedaria oblidat sense remei.”

No he pogut discernir si el fragment és només el començament d’un relat inacabat o la temptativa d’explicar de manera més o menys al·legòrica una ocupació real d’aquells mesos. Però m’ha permès descobrir que l’agredolç desconhort i sentiment de pèrdua que em va envair el dissabte a l’hora de llevar-me no fou quelcom d’elaborat per la distància, sinó un pressentiment intuït de bell antuvi que m’havia acabat per encalçar en aquell somni.

Suposo que en hi ha influït la constatació que ja ningú considera el meu trasllat com una cosa transitòria, que el Francesc hagi sigut pare, que unes cartes creuades amb l’Enric em fessin pensar en com m’havia allunyat dels antics companys del Raval, que en Paolo sembli haver desistit de tornat a Catalunya i, sobretot, que finalment la Laia hagi marxat a viure a Noruega. I que així, d’una manera simbòlica però certa, hagi trencat l’última baula que ens permetia imaginar que més tard que d’hora tornaríem a estar tots ensems i a compartir una continuïtat vital; aquella familiaritat sense angoixa que dóna saber que allò que quedi un dia per dir o per fer podrà dir-se o fer-se l’endemà. Les cartes s’han repartit d’una altra manera i haurem d’aprendre a esperar, a fer-nos més savis en el difícil art de la llunyania, a conrear els nostres estrets vincles amb la certitud de les mancances que se’ns han imposat.

Però sense nostàlgia i amb alegria, perquè com m’agradava dir, citant Althusser, l’avenir és llarg i la llum de cada instant –de cada instant que hem passat i passarem- és un do.

…més carnets desenterrats