Etiquetes
amistat, exili, La Maleta, Serguei Dovlàtov, Unió Soviètica, Vicent Baydal
- La llegenda de les velles nits despreocupades.
En Vicent ve a Madrid i em porta un regal de Reis: “La maleta” de Serguei Dovlàtov. Coneix perfectament la meva atracció pel món eslau i també la meva preferència pel relat memorialístic, però potser no s’ensuma com de ple l’encerta. Si no heu llegit mai Dovlàtov, deixeu ara mateix de perdre el temps i aneu a comprar aquest llibre. Tot us en deixarà bocabadats. La seva eficàcia expressiva és única. No hi ha una sola ratlla de xerrameca novel·lera, de retòrica llibresca. I no obstant això, tot hi és d’una amenitat i gràcia formidable; cap rastre d’aquella aridesa que sovint acompanya les proses esforçadament nues i sintètiques.
El to de Dovlàtov tampoc té parió. És d’una corrosiva compassió, d’una desenfadada desesperació. D’aquell seu món soviètic en època de Brèjnev no en retrata l’opressiva grisor, com tants dels seus contemporanis, sinó una beneiteria tragicòmica i gairebé càndida. La cita d’Aleksandr Blok que enceta aquesta col·lecció de narracions és ben reveladora: “Fins i tot així, Rússia meva, ets el país que més m’estimo…” I a més a més, amb una naturalitat que sembla ben fortuïta -no pas com si Dovlàtov hagués perseguit fer-ne l’anàlisi definitiu-, mai he reconegut més la manera de comportar-se i d’actuar, els humors i rampells, la forma de relacionar-se i de pensar dels russos que he tractat que en aquestes pàgines. No hi insisteixo: si aquest volum no va de dret als rengles dels vostres preferits, al seu clos més íntim, és que entenem l’escriptura de dos modes diversos.
Ara bé, “La maleta” m’ha fet una impressió que dubto que en Vicent pogués preveure. Una d’emblemàtica, com qui diu. El títol fa esment al fet que, quan s’exiliaven, els ciutadans soviètics podien endur-se del país només tres maletes. A Dovlatov li’n van sobrar dues. I la que se’n va emportar la va emplenar d’estranys parracs. Quan anys més tard, a Nova York, va retrobar aquesta maleta i la va obrir, cada una d’aquelles andròmines –un barret d’hivern, un cinturó amb sivella de ferro, etc.- li va fer rememorar la història de com havia arribat a les seves mans. El seu conjunt és allò que congria el llibre.
És fàcil imaginar que, en aquesta imatge d’un home que decideix abandonar el seu món només amb un sarró ple de derelictes, hi trobo una metàfora abrusadora de la nostra manera de passar per aquesta vida i de les insòlites càrregues que a la cap i la fi ens diuen qui som. Una de molt intensa i que m’ha tingut tota la setmana en un estat consirós.
Però hi ha una cosa més. L’endemà de veure el Vicent, anàrem amb la colla a celebrar el Nadal ortodox a casa del nostre compare ucraïnès. Aquell vespre, un dels meus més bons amics d’aquests anys, ens va anunciar que després de la cancel·lació de les oposicions a professor de secundària i de mesos de barallar-se per trobar ocupació en la docència privada, havia decidit marxar a Anglaterra uns mesos. Per a perfeccionar l’anglès de cara a l’acreditació que permet donar classes en el sistema bilingüe, tot i que sense descartar un sojorn més permanent si allà les coses li rutllen millor. La seva xicota, que després d’un daltabaix nerviós per les exigències de la seva feina ha arribat a un acord per deixar-la en bones condicions, l’acompanyarà en unes setmanes.
Aquesta notícia, com un apèndix de dissolució de la vida social que he gaudit en els darrers anys, m’ha ensorrat en una inevitable malenconia. Per mi l’amistat és quelcom sagrat i envoltar-me dels meus amics, fer coses plegats, participar d’uns mateixos entusiasmes, imaginar una vida comú és una passió rectora. Però la força centrífuga de l’existència sempre sembla més forta. M’adono que tinc amics dispersos per totes bandes i que ja m’ha tocat d’acomiadar-ne massa (o que m’acomiadin). És un orgull i una alegria que pugui dir que en tinc pertot, però també és un dels aspectes més dolorosos de la meva vida. Amb el mateix Vicent ens trobem poc abans que marxi a Òxford i fent coincidir una breu estada a Madrid del Jesús, de pas abans de tornar-se’n cap a Mèxic.
Part de l’enorme ressentiment i de l’amargor mortificadora que avui sento envers aquest país on m’estic, la seva societat i la classe política a qui hem concedit el poder és que sigui incapaç d’oferir oportunitats raonables per portar una vida senzilla i satisfactòria als meus amics.
Un país que no els permet escollir i els empeny a fer la maleta és un país que només em suscita una forma molt elevada d’amor que s’anomena odi.
