Etiquetes
Albaicin, Cabanyal, El toscal, Les Rambles, Parc Ribalta, Stevenson
Visc en una mena de país -que en això no hi trobarem fets nacionals o diferencials- on qualsevol cosa que pugui guardar un mínim encís, qualsevol inofensiu rastre d’un passat de formes més gràcils i delicades, és ràpidament identificat, localitzat i destruït. Que mai cap parc assoleix una certa entitat de refugi fetiller? Ja trobaran la manera de fer-lo passar per l’adreçador. Que un barri conserva certes essències populars d’arquitectura i relació de veïnat? No cal que hi patim: un pla per desnaturalitzar-lo o esborrar-lo del mapa vindrà en el nostre socors. I si no, sempre pot confiar-se en l’infame paisanatge per a tornar-lo abominable. Resulta que tenim una ermita del segle XVI que molesta el propietari d’una finca? Doncs es fot enlaire! Que alguna mena de miraculós oblit ha permès conservar la casa d’un insigne dramaturg? S’hi planten a sobre uns bons blocs de pisos i ves que vinc! Així va tot i, més que cap altre -jo he arribat a escoltar al·legar beneiteries com la truita de patates- aquesta podria ésser la marca d’identitat del Regne d’Espanya, de les seves autoritats ferotges i dels seus mesells súbdits.I després hi ha les formes més subtils però igualment odioses d’anar fent aquesta realitat nostre més esperpèntica i deforme. Recordo que quan vivia a Barcelona i sobre Les Rambles s’hi començava a insinuar un magnífic arc de fulles que feien la passejada més ombrívola i deliciosa era qüestió de dies la aparició dels sinistres escamots del departament d’arbrat amb ordres de plomar tota branca que goses conspirar en aquesta direcció. Per no parlar de la dèria maniàtica d’instal·lar enllumenats obsessius que puguin dissipar tota sensació nocturna reservada i acollidora. Si mai s’ha estat a hora foscant en una vila del centre d’Europa es comprendrà immediatament de quina mena de suau plaer enigmàtic ens estem privant .
A vegades, la concatenació d’actuacions d’aquest gènere em força a pensar que només pot tractar-se d’una obra programada de desencoratjament civil. Però tot plegat és tan groller i de tan miserable volada que només pot considerar-se l’efecte lògic de l’embrutiment secular de la població i de la impunitat de empreses sense escrúpols en conxoxa amb dirigents polítics analfabets, corruptes o ambdues coses al mateix temps. I a qui se li acudeixi protestar per aquest festival del disbarat, se’l titllarà d’excèntric, de perepunyetes, d’enemic del progrés, de badoc tronat o d’algun eufemisme encara més feridor. Per tot això, en moments de màxima desesperança, em conhorta pensar que, per exemple, aquest enyor de fanals justos i proporcionats ja rosegava el meu estimat Robert Louis Stevenson, que dedicava a la qüestió un bellíssim escrit que us tradueixo com a mostra de la meva resignada queixa per l’època grotesca i energumènica que ens ha tocat viure:
“A París, a l’entrada del Passage des Princes (…) una nova classe d’estel urbà brilla ara totes les nits, horrible, aliena a aquest món, molesta per la vista humana, ¡un fanal de malson! Una llum així només hauria d’il·luminar assassinats i crims públics o els corredors dels manicomis, un horror per destacar un altre horror. Mirar-la una vegada és enamorar-se del gas, que dóna un resplendor càlid i domèstic a la vora del qual es es pot menjar. (…) Allà on hi sobreviuen dolces alegries, on les persones s’apleguen per fruir i el filòsof mira somrient i callat, on l’amor i el riure i el vi deificant abunden, allí, si més no, que la vella i tènue lluïssor il·lumini els quefers humans.”
