Etiquetes
Potser per haver-la ajudat a despatxar un client massa bufat, la cambrera del ferri ens convida a unes cerveses i ens xerra algunes tafaneries de la vida a bord. També ens avisa de la imminent arribada a Petersburg, que segons assegura és el port més pròsper de tota la costa del Pacífic.
En un país on sovint és més fàcil trobar un generador elèctric que una barra de pa o un diari, els meus rmecanismes de detecció de la riquesa resulten una mica primaris. Però no tinc motius per a dubtar-ho. En aquesta badia privilegiada de l’Inside Passage marí d’Alaska s’hi instal·laren a finals del segle XIX i principis del XX un cabàs d’immigrants noruecs que portaren amb ells refinats coneixements pesquers i conservers i els aplicaren profitosament en les fèrtils costes que se’ls obrien just al davant. Es tracta d’un herència encara visible: cognoms com Anderson, Erickson o Carlson sovintegen en cartells de comerços i bústies, i enllà de celebrar el dia de la independència del país escandinau, em diuen que de portes endins encara hi ha cases on se n’ha mantingut la llengua.
Però més reveladors que els llampants iots de la seva rada o la amplitud dels seus casalots se’m presenten altres signes. En aquesta comunitat de reduïdes dimensions, per atendre els seus poc més de 3.000 habitants, hi ha una església baptista, una església presbiteriana, una congregació bíblica, un temple episcopal, una església catòlica de Santa Caterina de Siena, el lloc de pregàries multiconfessional de l’exèrcit de salvació i, com no podia ser d’una altra manera, l’església luterana de Petersburg.
Potser sí que enmig de la comoditat material sigui més senzill confiar en la bondat del creador i del seu ramat, però en el seu plàcid veïnatge i convivència –com en totes aquelles coses de la vida on aquesta es mostra neta d’unanimitats- s’hi trasllueix el vell somni que va inspirar la reforma protestant: la tolerància i la llibertat de consciència, el dret a cercar una relació personal amb la veritat, i que alguns dels seus prohoms més detestables, com Joan Calví i els seus doctrinaris esbirros, van voler ràpidament estrangular.
Hi ha moltes coses del continent americà que em són alienes, i estic segur que em seria complicat fer-m’hi, però no pas aquesta. No el vertiginós viratge que va permetre que la descendència dels severs puritans que arribaren aquí per sotmetre’s sense traves al mandat de la sola gratia restablissin els principis de flexibilitat i germanor més enllà del dogma que Petersburg i les seves sis confessions desmenteixen amb veu tan alta i ferma. Per això, fins i tot algú com jo, tan refractari a qualsevol noció d’escatologia, es sent reconfortat de seure a escoltar el sermó del predicador, de sentir-lo pregonar els avantatges de la llarguesa sense contrapartides i d’estendre la mà a aquells qui també me l’estenen sense importar-los no haver-me vist mai abans o no haver-me demanat un certificat de creences.
És diumenge i el sol tebi que es dreça per sobre del paral·lel cinquanta-sis no imposa gaire més que un pansit fanal de fira. Però avui, amb aquesta escalfor, ja en tinc prou.
rastres, vestigis, derelictes 