El corrent d’abril

A la Maria li agraden els gasòmetres, per motius geopoètics sentimentals. Jo, que tinc feblesa pels elements aqüàtics, em fixo sempre en els dipòsits d’aigua.
M’agrada fotografiar-los, tot i que encara m’agraden més les imatges que en va col·leccionar el gran fotògraf industrial alemany Bernd Becher.

PS: Vestigis entra en una passatgera letargia. Aquesta primavera m’ha portat alguna preocupació de més, no només força feina o les tasques encara inacabades d’arranjar la nova casa, sinó també una lesió cutània en un nòdul del braç que m’ha tingut capficat i que ara, en 10 o 12 dies, sabrem si he de passar per quiròfan. Fet i fet, estic poc concentrat i m’estimo més descansar per uns dies. Els amics, no patiu, que ens mantindrem en contacte de totes maneres.

Memòries infeccioses

Etiquetes

Albufera, avi Paco, deltes, Guadalquivir, malària, Maremma, maresmes, paludisme, Ridicule, tònica, Walcheren

L’avi Paco arribava puntualment a casa cada principi d’agost i amb ell hi entraven les seves profundes migdiades, el seu carregament de vi i gasosa, els toros a la televisió, les històries del front republicà i del camp de concentració italià, una repetida bateria d’acudits, els serials, l’anar a buscar cargols i les bugades diàries de la iaia Juana –acostumada a la tarifa gratuïta dels ex empleats de la Sevillana de Electricidad- i les topades amb el meu pare, a qui l’enfrontava un tarannà aspre i orgullós, poc acostumat a que li duguessin la contrària i que no entenia que el seu fill predilecte se n’hagués anat a viure a la quinta forca.
Recordo també, a les tardes xafogoses, el seu gust per etzibar-se una tònica, a despit dels seus problemes de sucre. Va ser ell el primer en deixar-me tastar l’únic refresc que encara prenc sol de forma ni que sigui esporàdica. Havia adquirit l’hàbit quan treballava a les maresmes del Guadalquivir després de la guerra, perquè als anys 40 la quinina d’aquesta beguda era l’única profilaxi contra el paludisme a l’abast i el curs baix del riu un dels darrers llocs d’Europa on el fatídic mosquit encara feia de les seves. La imatge d’aquell home alt, carregat d’esquenes i de cabellera hirsuta obrint-se pas entre els pantans sota un sol de justícia em portava vagues accents heroics que sempre més he associat al beuratge.

Però realment ell i els seus companys en l’extensió de la xarxa elèctrica per aquell territori liminar del sud d’Europa només eren una última baula en la història d’un antagonisme llarg i terrible. Des dels temps del baix imperi romà, el primer del qual ens arriben testimonis i proves arqueològiques categòriques dels aguaits de la malària, la conquesta de les planes i la bonificació de terres baixes, que quedaven negades en temporades humides per a romandre després estancades a l’estació seca, ha suposat un repte formidable. De manera molt acusada a les ribes del mediterrani, on la malaltia ha estat endèmica fins abans d’ahir, els drenatges d’aigua i el combat contra els desbordaments de sèquies i canals que en cegaven la circulació va ser una preocupació primordial per a la supervivència. Els segles XV i XVI són un tombant cabdal d’aquesta lluita, que s’obre camí no sense formidables obstacles i derrotes. Els brots i les crisis paludoses són continus, les temptatives avortades també. Les terres de marge són pobres i els recursos migrats, les bombes i tècniques de dessecació precàries i n’hi ha prou amb afluixar una mica perquè el pantà i l’anofeles recuperin el terreny perdut. Els enginyers holandesos del cinc-cents han començat a obtenir considerables fruits de la seva ciència, però tot i així no afermaran la seva victòria fins molts segles més tard. O no és el paludisme qui el 1795 delma cinc sisenes parts de la guarnició francesa de l’illa de Walcheren i encara el 1809 derrota per si sol l’exèrcit anglès estacionat a Zelanda?

Itàlia és probablement un dels països més exposats a aquesta xacra. Els camperols llombards s’han de resignar a conrear les terres feréstegues de muntanya o bé arriscar-se a guanyar les fèrtils planures en unes condicions de salubritat i explotació que fan esbalair. Els qui s’hi avesen, són parcers i jornalers que treballen en règims no massa apartats de l’esclavitud. A Ferrara, la bonificació del Delta del Po, objecte d’interès dels seus ducs, s’aconsegueix amb un altíssim cost monetari i humà; i ben entrat el segle XIX la duresa de la vida als aiguamolls de la Toscana segueix provocant una forta impressió en els viatgers que la visiten. És la Maremma Amara de la cançó, on l’extirpació definitiva del mal no s’assolirà fins a l’època feixista, quan colons vènets s’hi traslladen i completen l’obra de bonificació iniciada el segle anterior. I és que el rerepaís venecià té experiència en aquestes penalitats: els afanys per a convertir en camps cerealistes regions com la vall de l’Adigio encara no han reeixit mínimament quan Montaigne la descriu com “una infinita extensió de marjals” al seu pas per la península transalpina. I què dir de Sardenya, on el paludisme no es donarà per eradicat fins que després de la segona guerra mundial s’hi posi en marxa un programa de la Fundació Rockefeller consistent en ruixar tota l’illa amb tones i tones de DDT, tècnica que també es va aplicar al Delta del Po i a les Llacunes Pontines?

També al Llenguadoc i als llits del Ròdan el problema s’acarnissa durant segles amb els llauradors dels arrossars i de la Camarga, sempre mancats de mitjans per a instal·lar-s’hi amb garanties. Ara em ve al cap el film Ridicule, que presenta a un imaginari marquès Grégoire Ponceludon de Malavoy que viatja de les Dombes a Versalles per mirar de trobar finançament per a uns drenatges, havent de travessar primer la fina xarxa de la burocràcia cortesana. La pel·lícula retrata molt bé una clau constant del problema: eren obres molt cares i que només podien escometre’s amb generoses dotacions estatals, sense que la recuperació de la inversió acostumés a ser ràpida i fàcil de “vendre”. Així, a la península ibèrica, gairebé tot conreu de plantació riberenca i delta s’ha hagut d’imposar també a aquests dos esmunyedissos enemics: els insectes i el desinterès públic. Alguns ho fan en època molt matinera. En el litoral català és l’aprofitament de les obres de regadiu àrab o els seus equivalents cristians -com el celebrat rech comtal del Comte Mir- el que permetrà que zones com Tortosa, el Maresme o a desembocadura del Llobregat gaudeixin des d’època medieval d’hortes fèrtils i salubres. Però no és sinó una afortunada excepció, com tantes zones d’Extremadura, el País Valencià, la Manxa o l’esmentat Guadalquivir provaven encara no fa setanta anys.

Per tot això, que després de tants segles de batre’ns, avui les regions on encara hi aguanta l’aiguamoll, un paisatge que jo m’estimo particularment, s’hagin convertit en objecte de protecció, ens parla del cert grau de civilització i equilibri que hem assolit amb un esforç fosc i anònim que convé recordar i agrair. I que ens els darrers temps s’estigui discutint en cercles científics si hi ha possibilitats reals que la malària torni a implantar-se a Europa té unes ressonàncies inquietants, però en certa manera poètiques. Encara que en certes parts del continent no sigui precisament la civilització i l’equilibri qui barri el pas a l’amenaça, sinó noves formes de salvatgia i corrupció.

Alexandria Última

Etiquetes

Alexandre Magne, Alexandria, Cavafis, Gedrosia, J.V.Foix, panhel·lenisme

Incitat per motius patronímics evidents, la matèria alexandrina va començar a enlluernar-me en l’adolescència. El personatge i les circumstàncies que l’envoltaren són suficientment coneguts i els seus fets prou eloqüents com per a no haver d’esplaiar-se en les raons d’aquesta atracció. Però més que tot allò que coneixem de la seva peripècia, que les fonts clàssiques i els relats biogràfics, m’han fascinat els ressons més apagats de la seva aventura, la forma vestigial i inesperada en la qual apareixen els fragments que ens parlen de la prolífica i inconcebible descomposició del mite; d’aquell món grec immens i nou i engolit pel temps que Cavafis, potser qui més i millor l’ha evocat, recrea en un dels seus enormes poemes.

Grec, però no només grec, és clar. Perquè és precisament el seu encontre amb orient i la manera en què s’hi empelta i dissol allò que em dispara la imaginació. No és doncs l’èpica militar, l’audaç travessa dels guals del Granico a trenc d’alba o la fulminant carrega de cavalleria de Gaugamela, les grans obres civils i les noves ciutats que es basteixen arran d’aquesta expansió o els oripells de les corts perses i babilòniques. Tampoc, no cal ni esmentar-ho, les matances i la rapinya que segueixen a tota conquesta. Sinó aquesta fosca raça de soldats que cansats d’una infinita campanya abandonen les armes i es van instal·lant per la Sogdiana i l’Oxiana, s’aparellen amb les dones locals, fonen creences i artesanies amb les dels pobles que els acullen i van sedimentant una cultura sincrètica que seguiria destil·lant els seus fruits durant segles i segles.

Amb gran astorament, però sense pretendre-ho de cap manera especial, he anat topant-me amb algunes d’aquestes insòlites persistències. Recordo, per exemple, una tarda ombrosa de tardor a un dels meus indrets favorits de Madrid, el Museu Antropològic, on vaig quedar captivat per un abillament militar del segle XVI procedent d’alguna regió de l’actual Afganistan i que en el seu disseny contenia traces innegables de motius panhel·lènics (una peça que, per cert, no he pogut localitzar al catàleg de la institució o reveure en successives visites i que, per tant, res excepte la meva convicció prova que no sigui un record inventat i en conseqüència un modestíssim apèndix d’aquesta capacitat de generar ecos del món postalexandrí). I també, com no, hi ha les estones passades resseguint el viatge de retorn de la llegenda des de Egipte o Bizanci a l’occident medieval, amb mollons com la prolífica saga novel·lística que suposà El llibre d’Alexandre, amb versions en una munió de llengües, del siríac al castellà i del georgià a l’islandès. O històries com la del cabdill albanès Gjergj Kastrioti, (amb insòlites familiaritats catalanes)  que adoptà el sobrenom d’Scanderbeu, derivació del turc Iskander Bey o Príncep Alexandre, per a ressaltar la comparació amb el general macedoni i prestigiar encara més les seves campanyes contra l’invasor otomà.

“Le triomphe d’Alexandre le Grand” de Gustave Moreau, una de les genials imaginacions que quedà seduïda pel deixant oriental de l’anàbasi alexandrina.

Però la meva atenció s’ha vist reactivada recentment per dos fets de natura diversa. El primer ha estat la visita als antics dipòsits soterranis del Canal d’Isabel II, on s’ha dedicat una exposició al Magne específicament centrada en els transvasaments que propiciaren les colònies gregues orientals: altament recomanable per a mantenir tesis com la que sosté aquesta entrada.
La segona és una petició que m’ha arribat per a participar en un llibre col·lectiu sobre pel·lícules preferides que hem de confeccionar entre periodistes cinematogràfics, directors i altre gent de la faràndula. Jo he hagut de rumiar-me força la meva tria de les 25 que més m’estimo, però en cap moment he dubtat d’incloure una de les obres més líriques, vibrants i crepusculars del gran John Houston: The man who would be king. El film presenta molts atractius que no cal justificar aquí, però sospito que part de la meva adhesió tan sòlida a aquesta narració prové d’haver-me ofert una de les primeres espitlleres per on albirar la llegenda dels pagans d’ulls clars i barbes rosses del Kafiristan, tinguts per descendents de les guarnicions deixades enrera en el replegament de les hosts d’Alexandre i que ben entrat el segle XIX encara esperaven el retorn del seu rei.

Jo, en canvi, no l’espero, però ell retorna sense que li ho demani i quan menys m’ho sospito. A vegades, en hores feixugues de la tarda en què hom es veu arrossegat a cert abúlic desànim, em prenc uns moments per a badar. La vista se’m perd llavors en la distància i, entre la calitja de l’horabaixa, em sembla imaginar un seguici d’ombres que avancen entre la pols i els roquerars del desert de Gedrosia: és l’exèrcit exhaust però encara no derrotat d’aquells macedonis que venceren les adversitats per anar cada dia una mica més lluny i guanyar una incerta Alexandria Escate. Altres nits, embriac d’alegria i d’amistat, de licors rars i exaltades músiques, ve sota la forma dels versos de Foix “Cal risc en mar i terra, i en l’art novella,/Per a besar un cos xop sota canyella/I caure als trenta-tres, com Alexandre!”
I la lluna irradia amb el seu misteri les nostres no menys heroiques revetlles.

Intermezzo taxonòmic

Etiquetes

Biblioteca personal, Enric González, Jacinto Antón, literatura fantàstica, Macrí, ordre i caos

Un alegre menyspreu doblega el destí, així que mentre es resolen les meves diferències amb l’oligopoli espanyol de les telecomunicacions, em dedico a qüestions d’intendència domèstica, algunes llargament ajornades i altres obertes pel meu recent trasllat.
La més agradosa, ara que pot evitar-se l’amuntegament desordenat, ha estat l’arranjament de la meva biblioteca. La cosa, ho entenc, no té cap interès públic i és gairebé indecorós que m’hi regali aquí. Però com entre els lectors habituals d’aquest blog hi ha uns quants adelerats lectors, i fins i tot un parell de professionals d’aquest mester, potser hom trobi d’interès oferir-me parabéns o reblar-me el clau.
I és que després de rumiar-m’hi i de descartar l’adopció dels principals sistemes internacionals, que haguessin posat en evidència uns deliris de grandesa gens escaients a la meva modesta col·lecció, i de renunciar a la classificació editorial, aquella que prefereixo a les llibreries però sense sentit en una biblioteca privada heterogènia i més aviat dispersa, he optat per la arrenglerament temàtic, que té la virtut afegida d’exposar les meves volences i mancances.

Cal dir que opino que la funció principal d’adoptar un determinat ordre és servir al seu usuari, encara que hi puguin intervenir altres consideracions fantasioses com la de facilitar la orientació i el gaudi a un hipotètic hoste a qui es donés llicència per a furgar entre les lleixes.
Feta aquesta precisió i després d’algunes deliberacions, he procedit a la següent disposició:

1.Literatura de viatges (on s’ hi inclouen també col·leccions d’articles i volums amb un accent més geopolític, com els llibres de reportatges de Kapuscinki, per entendre’ns). Atès que és un gènere que m’interessa especialment i que motiva una part substancial de les meves adquisicions, exigia un apartat propi.
2.Llibres, monografies i revistes d’etnografia, entesa en un sentit no restrictiu i que incorpora aquelles novel·les on el tracte d’aquestes qüestions va ser el motor de la seva lectura, així com uns pocs tractats de músiques d’arrel. Secció pròpia per idèntics motius que l’anterior.
3.Literatura fantàstica. L´única ficció que compro de manera regular, sobretot aprofitant la fal·lera de la meva companya per la novel·la gòtica i d’aventures .
4.Altres gèneres literaris i assaigs, això darrer en una mesura tan modesta que no m’obliga a dedicar-hi més de mig prestatge.
5.Poesia. Secció sectaria compresa només per afins: Cavafis, Pessoa, Keats, Whitman, Saint John Perse, Pound, Estellés, Caballero Bonald, Baudelaire, Foix, Novalis, Claudio Rodríguez, Trobadoresca i un grapat més d’antologies.
6.Cinema, arts, jocs i còmics. Els dipòsits de la major part d’aquests contingents a casa dels pares no només m’alliberen del vast espai que em prendrien, sinó que també són un motiu més de joia en cada visita que els reto.
7.Cuina. Una ferma i segura font de periòdiques incorporacions.
8.Memòries i biografies. Una altra temptació constant, limitada gràcies als serveis de la biblioteca pública.
9.Història (i també alguna mínima coseta de política). No pas menyspreable, tot i que també en això el fons bibliotecari de l’estat em forneixi de la major part de material que em va sent precís.
10.Ciències. Sobretot naturals, amb certa presència de la neurologia destinada a créixer. També escollides obres de filosofia, sociologia o economia.
11.Lingüística i llengües aplicades, és a dir, diccionaris, gramàtiques, llibres de text i etc.
12.Llibres i revistes de música popular i moderna. Focus de conflicte casolà per la injustificada i sentimental, ho reconec, conservació d’antics i desfasats exemplars de tot plegat.
13.Guies i revistes de viatges. Un altre fotimer, cortesia d’Altaïr, Descobrir i National Geographic.

Com és lògic, arribar a aquest resultat m’ha comportat cedir a petites prevaricacions. Però la majoria de dificultats han quedat resoltes amb una mica de personalíssim sentit comú i principalment amb la capriciosa llibertat que dóna el poder absolut. Per exemple, com establir una distinció entre literatura fantàstica i aquella que ha de formar en els rengles de la ordinària? Una al·legoria de ressonàncies tan fabuloses com En els espadats de marbre de Jünger mereix participar de la primera o de la segona categoria? I quin lloc correspon a la Rayuela de Cortázar, a les Sonates de Valle-Inclán o, encara més pelut, a les tres versions de Moby Dick que roden per casa? I a la novel·la negra, sortosament molt absent d’aquestes antostes pel fet de llegir-la gairebé tota gràcies a manlleus a la mare o a la biblioteca municipal?
Per altre banda, què fem amb les memòries d’escriptors com L’Illa del segon rostre de Vigoleis Thelen o La novela de un Literato de Cansinos Assens? Les col·loquem a la fila quarta o a la vuitena? Per no parlar de l’excel·lent monografia coordinada per Lawrence Cohn sobre el Blues, potser la gènere més influent en la configuració de la música popular contemporània, però indubtablement una mina d’informacions etnomusicològiques?

Però ben mirat, aquests i altres dubtes són peccata minuta si els comparem amb el repte més dolorós que una tasca d’aquesta naturalesa imposa. Sí, amics, em refereixo a aquella temible missió que tot propietari de biblioteques coneix; allò que el meu amic M., sotmès a idèntiques pressions, descrigué com la “grave hora del expurgo”. Suposo que en casos desesperats només queda la solució que aplica n’Enric González : un entra, un surt. O sense anar tan lluny, aquella que Jacinto Antón tractà de dur a terme fallidament en similar situació, inspirat-se en el càstig enginyat per l’emperador Macrí a les seves legions derrotades: el delme. Com en el cas present no hi havia cap urgència i tota mesura hagués estat preventiva, m’ho he pres com un gimnàstica que em preparés per l’esdevenidor. No fa falta dir que m’hi hauré d’exercitar amb més energia, perquè la magre sega d’un exemplar arreplegat al metro i ja llegit de la Collita roja de Hammet i dues revistes de pa sucat amb oli és per a preocupar-se.

De moment, ells romanen al seu lloc, quiets i ferms a les files. Uns miren de fer la viu-viu, altres presumeixen fatxendes dels seus esplèndids lloms, n’hi ha que confien en passar desapercebuts i altres em tempten contínuament perquè els torni a fullejar, amb l’esperança que el record d’aquest moment em faci tremolar la mà. I si jo miro de refermar la meva voluntat i deliberació, ells es fortifiquen i s’arrelen en el seu nou casal cada hora que passa, disposats a lliurar-me, arribat el dia, una batalla sense quarter.

Plany i dispensa

Aquest blog es troba deturat no pas per falta d’esma, inspiració o temps (bé, d’aquest si que me’n manca una mica). La única raó d’aquesta suspensió temporal és la interrupció del servei de connexió a la xarxa, arran d’un canvi de domicili, que fa un mes i escaig que pateixo. Durant aquestes setmanes he mantingut amb el proveïdor (m’agradaria abstenir-me d’esmentar el seu brut nom en aquest sagrari d’amics, però millor que els conegueu tots: Telefónica o com vulgui que ara es faci dir aquesta farsa sinistra de companyia) una sèrie de converses delirants, que donarien per escriure una antologia del disbarat, la ineficàcia, la mentida i la indefensió.
El resultat és que he hagut de viure com un saltamarges de les xarxes alienes, aprofitant accessos en oficines i cases de parents i companys per a poder desenvolupar les meves obligacions professionals, impossibles de satisfer sense aquesta condició. I conseqüentment, no he gaudit de la mínima calma i ocasió per atendre aquest racó com desitjaria i mereixen el seus freqüentadors.

Potser tampoc sigui una gran pèrdua i potser, fins i tot, hagués estat un bon pretext per deixar de donar la murga. Però com m’han tocat els nassos i com la periodicitat dels meus lliuraments tampoc crec que sigui tan alta com per embafar més del compte, prometo tornar-hi aviat amb redoblades energies i compromís de no espaiar tant les compareixences: tip i fart, el passat divendres vaig procedir al canvi de subministrador i, si res ho impedeix, sembla que puc fixar el retorn d’aquí a poc més d’una setmana, dia amunt o dia avall. Fins aleshores, gràcies per la comprensió i gràcies a tots aquells que, segons observo a les estadístiques, encara han tingut l’humor de seguir deixant-se caure per aquest cau de derelictes, més derelicte que d’habitud.

De la part de la macedònia

Etiquetes

aromanesos, estat-nació, guerres balcàniques, Macedònia, Nikola Karev, panbulgarisme, República de Kruševo, secessionisme, tolerància ètnica a l'Imperi Otomà, valacs

(Autocrom d’Albert Kahn d’un grup de desplaçats turcs -probablement del sandjak de Selânik- durant la Primera Guerra Balcànica: un vell món s’acaba d’ensorrar.)

L’agost de 1903, a Kruševo, s’hi visqué un esdeveniment molt important, tot i que rarament es recordi com un dels episodis crucials del segle passat i que n’hagués pogut alterar el curs. En aquest vilatge de les muntanyes de l’actual estat macedoni hi hagué una insurrecció armada contra les autoritats senyorials otomanes que va portar a la instauració d’una fugaç república, esclafada militarment dues setmanes més tard.

La revolta va comptar amb recolzament de membres de totes les ètnies macedonies, i el seu comité revolucionari el formaren bulgars, valacs, arvanites i ortodoxes grecs de diverses llengues, serbis, albanesos  i fins i tot alguns turcs, tant cristians com musulmans. La proclama de Kruševo és encara un dels més bells manifestos polítics que es puguin llegir; l’utòpic intent de bastir al cor dels Balcans una república que respectés els drets de totes les nacionalitats i les exhortés a viure en germanor i llibertat sota un govern compartit. Especialment punyents resulten les paraules del seu redactor, Nikola Karev, quan s’adreça a aquells “pacífics i honestos veins turcs” que “es guanyen la vida amb sang i suor” i que “car des del temps dels nostres avis i besavis hem viscut junts com a germans en aquesta terra, considerem part de nosaltres i voldriem que ho romanguéssin sempre.” I els convida a aplegar-se sota la senyera de la Macedònia Autònoma (quina? ja us ho fareu!),  sense la temença que ningú vulgui convertir-los al cristianisme, saquejar les seves propietats o deshonrar les seves dones,  “no només perquè us considerem germans, ans perquè també sentim llàstima per vosaltres, com a germans, i entenem que sou esclaus del sultà i dels seus beys, efendis i paixàs, esclaus dels rics i poderosos, esclaus dels tirans, com nosaltres mateixos.”

En una paradoxa cruel de la història, correspongué a un imperi declinant, que s’havia preocupat molt més pel compliment de les lleis i pel cobrament dels impostos que per l’etnicitat o religió dels seus subdits, sufocar amb desmesurada violència la sublevació. I les conseqüències de la repressió i la desfeta havien de ser devastadores. Avortada l’aposta de Kruševo, arribà l’hora d’un conflicte entre bàndols ja definits per un estricte criteri nacional i que aplicaren llur lògica excloent per tractar d’assolir les seves aspiracions: la consolidació d’un estat amb un llevat tan fortament racial com el grec, el paneslavisme protoiugoslau, el panbulgarisme o l’emergència del nacionalisme turc; la trencadissa de les guerres balcàniques amb les seves netejes ètniques i la fi de la convivència rumelia entre pobles, que després enllaçaria amb la catastrofe de la Gran Guerra i que cueja fins avui amb les ferides obertes de la desintegració de Iugoslàvia o el nyap afrontós de la constitució d’un nou estat-nació a Kosovo.
Perquè és a aquesta darrera entelequia política tan asfixiant a qui devem moltes de les pitjors hores de la història del nostre continent.

Però si el llegat de Kruševo ens ha arribat esmorteït és també perquè ha estat vampiritzat sense miraments pels hereus dels qui s’encarregaren d’esquarterar-lo: la històriografia búlgara no s’ha estat de consignar que darrera aquells fets hi bategava inequívocament llur irredemptisme nacional, que només per la força imperativa de les armes hagué de renunciar a reunir sota un sol sostre a la totalitat dels bulgars. I evidentment troben que la pretesa dels seus veins de considerar aquells dies d’agost com la fita fundacional d’una discutida identitat macedonia moderna és només l’inici d’una falsificació secessionista. Els grecs, és clar, sempre han fet la viu-viu amb aquesta teoria, com amb qualsevol cosa que serveixi per a sotscavar la mateixa noció d’una Macedònia multiètnica i no hel·lènica, sense deixar de recordar alhora la ilegitimitat històrica dels anhels bulgars o la legitimitat dels propis. Mentre que els albanesos tampoc han volgut renunciar a magnificar-ne la pròpia intervenció.
Per la seva banda, els aromanesos, aquest poble difús i transnacional de qui caldrà parlar en un proper apunt, que mai ha sentit la pruïja de constituir-se un estat i que precisament per això exemplifica la possibilitat d’una intensa vida comunitària sense la necessitat d’atrinxerar-se rere unes fronteres, però que també ensenya la fragilitat extrema de qui s’ha ressistit a immolar-se a aquesta pulsió, han quedat  reduïts a comparsa d’uns esdeveniments en què tingueren cabdal protagonisme, entre altres motius perquè a Crushuva hi eren majoria.

Per tot això, Kruševo, lluny de l’anècdota, ens parla a nosaltres europeus de qui som, de qui haguessim pogut ser i fatalment  no hem sigut  i ens interroga sobre qui volem ser.  I ens dóna una lliçó clara sobre la identitat, aquesta cosa que vivifica quan es permet que sigui obliqua i oberta, però que paralitza quan se l’empresona amb límits ferrenys i obsessions maniaques. Quelcom que només se sap exactament en què consisteix quan no se’n parla, però que queda convertida en pàlid espectre en el moment que se’n pontifica amb grotesca grandiloqüència i afany de totalitat. Kruševo, i sortosament no és l’únic far d’aquesta esperança, ens empeny a pensar en formes més altes de compartir la nostra diversitat i oposar-nos a fórmules odioses on la por i la idolatria a la pàtria, amb llur tirànica exigència d’exclusivitat, són els únics principis rectors. Contràriament, és perquè estimem allò que som, i perquè l’amor més sòlid es aquell que també pot expressar-se amb la ironia i la desmitificació, que no tenim dret a ofegar-lo amb tensions d’absolut i opressives promeses de retorn a imaginàries pureses primigènies. I per aquesta mateixa raó que molts tenim en aquest remot poble de Macedònia, com en altres germans seus avui esborrats del mapa, un país de l’ànima.

Dels noms de les coses II

Etiquetes

agrobusiness, Elvira Calderer, globalització, John Berger, Porca Terra, resistència cultural, Saldes, toponímia, Xuan Bello

 

 

“Els planassos, el camp de la riba i el camp del Xisqué, els fessolars, les comes de dalt i de baix, els solans, la feixa del Tei i la feixa del Saubeia, el camp dels Morunys i el de la font. I el pare encara en tenia algun altre que ara no recordo com li dèiem”

La recitació de l’àvia em fa l’efecte d’una salmòdia màgica. Els noms dels conreus que un dia foren propietat de la família em porten remors d’un passat on la vitalitat de l’existència rural es traduïa en la identificació precisa de cada tros de terra. I ho fa amb la ressonància d’una llengua orba i vigorosa.
Una toponímia variada i abundant és una manifestació d’una vida plena i compartida, d’ un amor i cura en viure-la que s’expressa amb l’afany de copsar-la amb exactitud i fidelitat. Com recorda el geògraf quebequès Henri Dorion ”El nom de lloc és alhora propietat de ningú i de tothom. Si és posseït d’alguna manera, ho és per la memòria col”lectiva. És agafat en préstec pels usuaris, en el benentès que l’ús pot modificar l’objecte del préstec. Perquè el nom de lloc és abans que res un mode de comunicació, alhora que un testimoni del context del seu origen, com també de les seves transformacions i de tot allò que les mateixes transformacions testimonien.”

Però la lletania de la iaia Elvira també em transmet la nostàlgia per un univers camperol que no ha deixat d’afeblir-se en els darrers 86 anys que ella carrega al gep. Qui sap si també, com molts altres usos i savieses, tot aquest patrimoni corre el risc d’esvanir-se: la nostra cartografia vital ja no és aquella i la gent a qui correspon mantenir-la i posar-la al dia aguanta amb penes i treballs.
Com exposava John Berger en la seva “Porca Terra”, la pagesa ha sigut sempre una classe de supervivents i per tant no s’ha de subestimar mai la seva capacitat de resistència. Tanmateix, els canvis socials del segle XX amenacen de fer-la desaparèixer o de desfigurar-la d’una manera radical i malaurada. Ho explicava Xuan Bello, precisament arran de la seva pròpia relectura de la novel·la-assaig de Berger: la modernització del camp, un eufemisme d’eliminació, ha implicat ben sovint el vinclament de les famílies de petits llauradors, que han deixat de ser una unitat productiva autosuficient i de formar amb les altres del seu entorn un teixit solidari i coherent per anat passant a dependre dels interessos d’aquells que en financen i en compren la producció: indústries ultraespecialitzades i agrobusiness sense contemplacions que forçosament comporten la substitució d’una determinada cosmovisió i l’arrasament conseqüent de formes de relació i coneixement belles i venerables. Un canvi antropològic que em provoca una aprensió fàcil de comprendre.

No, no tinc una imatge idealitzada del terròs. Més aviat tinc ben present una frase de la iaia que apareix moltes vegades quan jo li demano que m’expliqui coses de la seva joventut: “El millor que vaig fer quan va morir el pare va ser decidir baixar amb la mare de Saldes a Berga. Aquella mena de vida s’ha d’haver passat per saber com n’era de difícil.” I conec la perspectiva de molta altra gent que no ha pres encara aquesta decisió i que recorda que el camp no és el lloc idíl·lic que els pagesos han de mantenir intacte perquè els urbanites ens hi puguem refocil·lar quan hi anem de cap de setmana.
Però per aquest mateix motiu, sento una deferència tan desperta i respectuosa per tots aquells que, conscients d’aquestes dificultats, han perseverat en la recerca de solucions i alternatives per a mantenir la autonomia i revifar les formes de cultura lligades a la terra sense renunciar a part de les oportunitats i comoditats que ofereix la modernitat. O bé per aquells que han assumit el compromís de participar d’aquesta represa i aportar les seves destreses per plantar cara als nefastos models dominants no només amb xerrameca, sinó amb la seva implicació personal en formes repensades d’habitar el camp.

Potser per això quan em topo amb vella toponímia hi trobo un sentit enllà del sentimental o de la utilitat militant en matèria lingüística. És el penó d’una quimera. Un indici de redempció: l’enllaç entre els vells entestats a conservar-la i els joves entestats en fer-la viva i seva un cop més.

Conjectura siberiana

Etiquetes

documental ficció, faction, Maria Folch, Nicolai Lilin, Una educació siberiana, Urka

Colin Farrell interpreta un urka en la darrera pel·lícula de Peter Weir. Força convincenment, per cert.

Se’m devia notar el to que em surt davant d’aquells fenomens laterals i hermètics que m’apassionen i s’ho va guardar. Perquè sospito que té un do per guardar-se aquestes coses. Poc després se’m va presentar amb el llibre i em va procurar una felicitat intensa (sobretot perquè el va portar ella en persona).
El vaig llegir amb avidesa i no només perquè em retornés a una llengua que en el seu moment vaig mirar d’aprendre perquè era la nadiua d’un amic molt estimat, sinó perquè el relat tracta de coses que resulta infalible que m’atreguin.

“Una educazione siberiana” és la primera obra de l’escriptor afincat a Itàlia Nicolai Lilin, que va gaudir del recolzament en el seu baptisme literari de Roberto Saviano. La connexió pot semblar òbvia: Lilin explica la seva infantesa i anys d’iniciació en una comunitat de malfactors siberians deportats a la Transnístria i establerts en un barri fluvial (Fiume Basso en denominació italiana) de la ciutat de Benderi: els Urka. Però més que per llígams d’origen, ètnics i familiars, els Urka viuen units per la seva comú dedicació criminal, que en el context on passen els fets té també la connotació de resistència al poder totalitari de l’estat soviètic. El tret determinant d’aquesta existència, segons la visió que ens en presenta Lilin, és la seva regulació per uns codis estrictes, invertits en la mesura que delictius, però alçats sobre un pregon sentit de l’honor, la lleialtat, el coratge, l’acceptació serena de l’adversitat, l’equitat, la compassió pels febles, el respecte als vells i el desafiament a tot ordre impossat.
La diferència principal amb altres societats de l’hampa és que tots aquests valors no són només una parafernalia externa i nominal que amaga la pitjor rapacitat i disfressa la lògica més despietada, sinó unes normes de vida que s’oposen precisament a les d’una nova criminalitat que ja no respecta res que no sigui el diner i la força. Aquest és el fil dramàtic de la narració. El d’un protagonista que creix just quan l’astre de la seva gent ha començat a declinar, engolit per una mena de darwinisme pervers, però que s’estima més estingir-se amb integritat abans que trair-se, perquè sap que això seria igualment morir.

Explicada de manera autobiogràfica, amb un accent que no defuig la mitificació, l’aprenentatge del jove Lilin és tan pròdig en troballes de caire gairebé etnològic –el capitol dedicat al significat dels tatuatges i a la transmissió de l’art de fer-los és una delícia- com ric en les crues peripècies que determinaven la formació d’un urka. Un bildungsroman elegiac, aliè però a qualsevol rastre d’autoconmiseració, violent i tendre, de costura inconformista, però sargit amb el menyspreu per tots aquells qui no són capaços d’abraçar alguna mena essencial de fidelitat i compromís i que, en definitiva, es llegeix d’una volada i deixa un regust durador en el lector. Per acabar de reblar el clau, Proa n’ha tret una edició catalana fa tot just uns quants mesos.

Benderi sota la neu i les filferrades. Una imatge que s’adiu a l’atmosfera d’Una educazione siberiana.

La seva aparició a Itàlia va ser saludada amb crítiques encomíastiques, però també amb forts retrets filològics –l’italià no és la llengua nadiua de Lilin i els grinyols sintàctics campen pels seus respectes- o estilístics –la manca d’un ordre estructural fort, la sospita d’un cert efectisme, una narrativitat més oral que literària- que si he de dir la veritat, pels meus interessos intel·lectuals, són de pa i figa.
Molt més substanciós és un altre debat: el de la seva autenticitat. Poc després d’esdevenir un gran èxit comercial, una periodista russa de La Stampa va publicar un article on, després d’un viatge a la Transnístria i de la consulta de fonts antropològiques, s’hi concloia que tot era una enginyosa invenció, que no hi havia cap Fiume Basso i que, en tot cas, cap banda d’urki hi havien plantat mai un peu. Lilin va defensar-se de les acusacions i va declarar que mai havia pretès haver escrit un assaig o un estudi. Admetia que el relat juxtaposava experiències personals, històries i records dels avis i fabricacions de collita pròpia. I exposava que la novel·la havia situat en el temps de la seva infantesa una realitat del anys trenta i quaranta del segle passat, ja desapeguda en el moment en què emplaçava els fets. Però mantenia que aquella societat de bandits honestos de la qual ell davallava no era cap mistificació, sinó que es conservava viva en la memòria dels més grans, i brandava la llibertat creativa per recomposar aquell mosaic desfet.

El debat és apassionat, perquè ens indueix a reflexionar sobre el divers valor de la ficció i la no-ficció, així com a identificar la nostra posició quan es confonen.
Així, des d’una perspectiva epistemològica, es pot fer una distinció entre fets diguem-ne factuals i fets imaginaris o el simple acte de mirar i comptar ja introdueix una ambigüitat que els acaba fent indiscernibles? La mistificació degrada la realitat i n’inutiliza el relat o contràriament el fa més ric i ens ajuda a comprendre i conèixer millor?
Són preguntes que m’he fet moltes vegades, especialment arran del meu interès per les manifestacions modernes del documental cinematogràfic i del qüestionament de la transparència de la imatge que l’obra de gent com Chris Marker, Isaki Lacuesta o Werner Herzog , entre molts d’altres, comporta. Potser les meves conviccions s’acostin força a aquelles expressades en la “Declaració de Minnesota: fets i veritat en el cinema documental” escrita per aquest últim. Concretament, a aquell punt que diu “Els directors de Cinema Verité semblen turistes que fan fotos a antigues ruines de fets.” I, sobretot, a aquell que estableix que “Hi ha un estrat més pregon de veritat en el cinema, una mena de veritat poètica, extàtica. És misteriosa i el·lusiva i només pot ser assolida mitjançant la fabricació, la imaginació i l’estilització”.

En el cas de Lilin podem dir que la seva novel·la, sigui parcialment o total una fabricació, ens obstrueix més que no pas ens aproxima a un coneixement descriptiu i convencional de la casta dels urka. I es pot argumentar que la seva intervenció desfigura la veritable memòria de la comunitat i d’alguna manera traeix el deure de conservarla de la forma més exacta a l’abast. Però, a canvi, ens permet anar molt més enllà en altres inquisicions. Perquè per una banda, és més que possible que amb l’amplificació mítica que aplica al seu discurs hagi salvat alguna cosa de la seva ànima i de la seva empremta sobre el món que no hauria quedat recollida de la mateixa manera si hagués procedit a una simple i desapassionada recensió de fets. I per l’altra, expressa un anhel de retrobament amb la pròpia identitat, d’aposta desesperada en la seva recerca, que ens diu molt més de la veritat de l’autor, dels seus contemporanis i dels actors que ell recupera en el llibre que una aproximació estrictament documental.
La tria mai és senzilla. Opino que Lilin ha fet la seva i que és justa i legítima i potser fins i tot més valuosa que l’oposada. I si voleu, parlem-ne.

Fins aviat, compare

Etiquetes

el carro de mi fortuna, Enrique Morente, Flamenc, obbligo di tramandare, transmissió

 

“Cuando yo era un chaval, en aquel café de la esquina, había un cantaor muy bueno y con mucha afición. Yo me bajaba desde Granada, con el dinero para el autobús y para invitarle a un aguardiente , a que me enseñara unos cantes. En aquella época no había ni grabadoras ni nada, solo lo que te pudieras quedar aquí arriba. Era todo lo que teníamos para aprender.”

 

S’insinuaven  ja “las claritas del día”, que es diu en andalús, i passant per la plaça de la catedral de Màlaga el mestre em donava una lliçó sobre la transmissió d’aquella vella flama, els canals misteriosos pels quals una passió arravatada s’ha anat comunicant de forma gairebé soterrada entre un grapat d’iniciats capaços de fer molts quilòmetres i d’esmerçar les seves últimes monedes per sentir la copla desconeguda, la inflexió nova o l’accent gairebé perdut d’algú altre posseït per la mateixa follia.

Va ser una evocació fugaç. I, malgrat tot  em va fer copsar de manera fulminant tota la intensitat que podia tenir una crida com la seva i les fondàries enigmàtiques on havia anat a nodrir-se.

 
No acostuma a ser elegant parlar en el gènere necrològic d’un mateix quan es vol parlar de qui se’ns n’ha anat. Però rescatar fragments que conservem molt vius del temps, sempre breu, que haguem passat al seu costat és potser  l’única manera d’oposar un ferm “no encara” a la vella fastigosa.

 
I jo dec a Enrique Morente aquell aprenentatge preciós.
També moments d’una emoció intensa i difícil de transmetre: aquesta vesprada, mentre passava a donar-li un no pas últim sinó provisional adéu, em martellejava el cap el salm seu que més em commou. Són uns “tientos”, aquest cant preparatori de les invocacions més greus, que preludien els abismes de la soleá i la siguiriya, però que encara es retenen amb una contenció tensa i elèctrica. I les lletres que hi posa (“pero esas coplas no son mías, esas estaban ya en el cante”, em digué amb humilitat quan jo li’n vaig expressar la meravella) em semblen la millor xifra de l’actitud, la llibertat i l’orgull que ell i la seva música no han deixat d’ensenyar-nos:

“Dejadme buscar mi vida/que yo no le pido a nadie/ni siquiera los buenos dias”

Enrique Morente – El Carro De Mi Fortuna

Circuit trencat

Etiquetes

americana, Folk, La leyenda del espacio, Lucas XV, Manel, política cultural, RNE3, Tarataña, Xarnege

Una característica assenyalada i ben envejable de la música nord-americana és la seva forta interconnexió. La tradició popular i els sons d’arrel no només han estat el llevat de la majoria d’estils moderns, sinó que gràcies a un conreu amorós i viu han seguit influint-hi i servint de font d’inspiració i aprenentatge per a molts compositors i intèrprets d’orientació més contemporània. Tant és així que molt sovint es fa difícil establir un tall de continuïtat entre les escenes folk i les hodiernes, perquè els trànsits són constants. Pensem que fins i tot s’ha configurat un gènere que per la seva qualitat de xifra posada al dia dels diversos llegats musicals del país no s’ha trobat millor manera de definir-lo que amb el terme “americana”. Se me n’ acudeixen exemples a cabassos, i fins i tot més evidents, però em conformo amb una revisió tan nua i emocionant de la balada rural com aquesta que pot presentar Willard Grant Conspiracy:

Evidentment, hi ha puristes que defugen el contacte i moderns que menyspreen l’herència. Però la constatació és que les fronteres són làbils i es creuen amb una facilitat esborronadora.

A aquesta banda de l’Atlàntic, en canvi, malgrat alguns lleus progressos, uns músics viuen a esquenes dels altres i actuen com si habitessin compartiments estancs, mirant-se amb recel, quan no fent-se el buit de la manera més tossuda.
Des de la perspectiva de la difusió i el reconeixement, són els qui treballen dins els paràmetres del folk qui més paguen els plats trencats de la situació.
Certament, a Espanya s’arrosseguen dèficits culturals i complexes socials que compliquen molt la millora. I la profunda ignorància dels programadors, la manca de promotors i tècnics preparats als ajuntaments i institucions o la nul·la atenció dels mitjans no només generalistes sinó també especialitzats refermen el cercle viciós. Es dóna, per exemple, la paradoxa que mentre revistes de referència xalen amb aquest nou folk americà, amb el rescat de la rumba africana o amb els Buenavista Social Clubs que la lluminària de torn descobreix i presenta a la bona societat, no diuen ni una paraula dels grups i autors que aquí fa anys i panys que investiguen, mouen i reproposen la música tradicional. I d’aquesta manera, la desatenció a un públic, un públic fidel i actiu, curiós i prou compromès com per seguir llur afecció per llocs, sales, publicacions i horaris veritablement subalterns –l’última atzagaiada s’ha d’agrair a la direcció de RNE3, que ha desplaçat el Tarataña a les 7 del matí del dissabte: “Són uns analfabets”, conclou amb raó un amic- no només és d’una miopia còmica, sinó un desastre patrimonial. Perquè condemnant a la invisibilitat els creadors -amb freqüència poliinstrumentistes i etnomusicòlegs de relleu; altres gent de poble que manté la flama in situ, allà on fa més falta- que malgrat totes les condicions adverses i la inviabilitat professional perseveren en aquest esforç; i reforçant així prejudicis i mantenint en la marginalitat aquests sons, s’està ofegant la possibilitat que finalment es produeixi un enllaç i un flux d’intercanvi que ens enriquiria enormement a tots plegats.

Hi ha qui, com Manuel Peña, té la seva pròpia teoria dels motius que això passi: aquí patim uns responsables polítics i mediàtics que senten “terror” (la paraula és seva) a la redescoberta de les identitats, i que s’estimen molt més un públic mesell, desarrelat, manipulable i fàcil de convèncer amb productes asèptics servits per les seves indústries culturals que un de crític, reivindicatiu, conscient dels seus orígens i aferrat a valors comunitaris com aquell que se sent tocat per la música popular i els medis que la produeixen.
Jo ni tan sols vaig tan lluny, i em quedo amb la dimensió estètica del desgavell. Només cal veure que el alguns dels discs mainstrea (fins a un cert punt, és clar) més interessants en la darrera dècada venen precisament de músics sensibles que han gosat creuar aquestes barreres, com Nacho Vegas i Xel Pereda reinterpretant el cançoner asturià amb orquestració rock, Mikel Laboa retornant a les seves fonts de sempre, Los Planetas i la seva lectura del flamenc amb distorsió de guitarres o uns Manel que fan corrandes i presumeixen d’actitut folkie amb una naturalitat que enamora.

Pensava en això un cop més el passat divendres, mentre em refocil·lava amb un concert dels Xarnegue, que precisament des de l’altra banda de la ratlla s’endinsenn en el repertori gascó i basc amb un frontline que amb la seva joventutt i audàcia desfà qualsevol idea preconcebuda d’escena estancada i arnada. “Fan psicodèlia amb violes de roda millor que qualsevol grup de revival i… ningú no se n’adona”, em comenta la meva companya de cadira. És un excel·lent resum. I així anem passant, mentre mantenim al càrrec dels negociats musicals gent que tot allò que en sap és haver bufat algun espanta-sogres en vés a saber quines revetlles.

Nosaltres i Ells

Etiquetes

asmat, cymraeg, deutsch, diutisc, dutch, erdeldun, estranger, euskaldun, fronteres, gadjè, gal·lès, nacionalisme, Nova Guinea, paio, rom, talveres, wealh

Els asmat són un poble de Nova Guinea amb una reputació bastant ferotge, sostinguda per la pràctica del canibalisme fins ben entrat el segle XX i el costum de col·leccionar els caps dels seus enemics morts. No ens detindrem en consideracions sobre el motiu o funció que donaven a aquestes afeccions antropofàgiques, tot i que potser des del seu punt de vista no ho fossin exactament: en la seva llengua, “asmat” significa “la gent, els homes”, mentre que el mot que donaven a aquells a qui es podien cruspir, és a dir, a tots els qui els envoltaven, es podria traduir com “els comestibles”. I no cal haver llegit Wittgenstein o la Qabbala per sospitar que quan hom compta amb aquestes categories nominals per distingir propis i estranys hi ha possibilitats que les relacions entre ambdós grups prenguin sovint un caire poc amistós.

És només un exemple de comunitat que expressa un fort sentiment de distinció per aquesta via. Ho fan també els gitanos. Si bé hi hauria molt a dir sobre com l’adopció moderna de l’èpònim roma (plural de rom, paraula existent en la majoria de dialectes del romanó per designar “home”) ha contribuït a la creació d’una identitat comú per sobre de les intenses diferències grupals, el terme gadjè per anomenar els no gitanos ha gaudit fins i tot de més antiga i continuada fortuna. Gadjè s’ha traduït per “estranger”, si bé sovint ha comportat la connotació pejorativa de “taujà”, és a dir, de persona rústega i desconeixedora de les lleis. Aquesta noció troba una curiosa correspondència en les parles gitanes de la península ibèrica, que han anomenat “paios” als no gitanos perquè, segons algunes teories, és la derivació del català “pagès”, l’activitat a la qual es dedicaven la majoria dels nostres avantpassats quan els primers roma hispànics van entrar-hi en contacte. Val a dir que sembla que recentment el terme jambo ha desplaçat aquests o el també conegut de busnó entre els joves de l’ètnia, sense que fins ara hagi trobat cap prova versemblant del seu origen etimològic.

No cal, però, anar a buscar col·lectius remots o que per convicció i marginació hagin preservat aquesta dialèctica essencial. Sense anar més lluny, els alemanys i els holandesos s’anomenen a si mateixos amb derivats de l’antic alt alemany diutisc, que significa senzillament “del poble” i que servia primer per caracteritzar la llengua pròpia i, més tard, aquells qui la parlaven. És interessant el contrast amb els veïns eslaus, que manllevaren la mateixa arrel però amb sentit oposat:ťōď era “qui no és dels nostres”, encara viva en diverses formes del polonès, el txec o el rus per a referir-se als forans.

Un dels casos més paradoxals de segregació nominal el trobem entre els gal·lesos. Aquest mateix epònim davalla de la paraula wealh, amb la qual els saxons s’hi adreçaven després de l’ocupació i el seu progressiu empènyer els celtes cap a l’occident de l’illa. La cosa té bastants pebrots, car vol dir “foraster”. En llengua gal·lesa, en canvi, s’ha conservat el gentilici cymraeg, evolució de combrogi, la paraula britònica per “companys, gent que lluita plegada”. I no deixa de ser significatiu que els gal·lesos, quan parlen en anglès, parlin d’ell mateixos com d’estanys, mentre que quan ho fan en gal·lès ho facin com a camarades.

La diferenciació per la llengua ens ofereix altres exemples esclaridors. Encara avui, els bascs bascòfons no fan una distinció entre pertànyer a aquest poble i parlar-ne l’idioma: euskaldun “qui té la llengua basca” és el terme que expressa ambdues coses alhora. Per oposició, els altres són “erdelun”, qui empren l’erdera, una cosa que no és basc –tant se val quina- i que porta l’arrel euscàrica per “mig”, això és, una mitja llengua o llengua incompleta. No som tan lluny dels bàrbars o berbers, que per les orelles gregues o àrabs no avesades produïen aquest so cacofònic quan xerraven.

Malgrat tot, penso que –potser llevat d’extrems caníbals- aquesta constatació de cosmovisions que distingeixen entre nosaltres i els altres no ha de suposar automàticament cap conseqüència nociva per a la convivència o contacte entre diversos. Saber reconèixer-se, conrear lligams amb qui comparteix un espai i una manera de relacionar-se i identificar les coses, pot ser el primer pas per bastir una comunitat solidaria i amb un sentit del deure envers el veí; quelcom que permeti alçar-se per sobre de l’individualisme instintiu i, a la vegada, que no sigui massa vague i abstracte com a per a poder dissoldre-hi la responsabilitat.

Ara bé, això només és vàlid si sabem que els altres gaudeixen d’aquest idèntic dret i que àdhuc cal que ajudem a fer-lo respectar. De la mateixa manera que necessitem bastir-nos una casa confortable, on poder rebre i oferir hospitalitat als visitants, sense aquella por de quedar-nos a la intempèrie i no tenir res per donar-los que obliga a ser mesquins, garantir que els altres puguin fer el mateix és imperatiu. Entre altres raons desinteressades, perquè és la garantia de poder sortir de nosaltres mateixos i aprendre coses que d’altra manera són fora del nostre abast i per les quals ens cal confrontar-nos amb aquesta diferència. És a dir, que el nosaltres sigui un recer per l’intercanvi entre iguals, no una esclavitud neuròtica; un trampolí, no una filferrada.

Biblioteca submergida: Principia Discordia

Etiquetes

All rites reversed, Cercle de Tübingen, Discordianisme, internacional lletrista, ludibrium, Principia Discordia, religió, rosacrucianisme, subversió

Els Principia Discordia formen part d’una tradició iniciàtica i subversiva que podríem resseguir fins a les publicacions rosacreus del segle XVIII com la Fama Fraternitatis i que trobaria en els pamflets de la Internacional Lletrista un bon correlat contemporani.

Com aquests, va ser en origen una edició no venal, d’autoria difosa, d’abast restringidíssim i que seguint l’aspiració d’extensió subterrània pròpia d’aquests moviments va introduir-se en la història del pensament, com descriu un dels seus prologuistes, “as unobtrusively as a cat-burglar creeping over a windowsill”, per obrir-s’hi camí gràcies a còpies ciclostilades que passaren de mà en mà amb una evocadora similitud a la dels grans opuscles clandestins de totes les èpoques.

També, com els papers del cercle de Tübingen o els escrits més inspirats dels situacionistes, es caracteritza per la seva qualitat de ludibrium que en la forma de gran broma seriosa conté la part més substancial del seu missatge: l’humor és revolucionari en la mesura que pot llegir-se alhora com una veritable revelació de la realitat i com la seva sàtira i refutació radical.

Des de la primera perspectiva, aquesta col·lecció impossible d’aforismes, acudits, diagrames, calembours, poemes, marginalia, reformulacions del sistema numèric, insinuacions conspiratives, recitacions al·lucinades, lletanies, cartes i gravats seria la proposició d’un sistema religiós que en posteriors desenvolupaments ha pres el nom de discordianisme. Com s’enuncia en successives edicions dels Principia Discordia, aquest credo pretén donar una explicació sobre Absolutely Everything Worth Knowing About Absolutely Anything, i la noció essencial que comunica és que la sencera realitat és només pur caos i que qualsevol aproximació objectiva que s’hi pretengui fer és completament arbitrària i únicament necessària perquè els humans puguin “produir” un determinat comportament.

Però, acceptat aquest fonament darrer i que, conseqüentment, tot allò que percebem com a realitat és una il·lusió conceptual –prossegueix la lògica discordiana- no fóra molt millor escollir aquella interpretació que ens produeixi més felicitat i diversió? És aquesta tria lúdica i gratuïta el que el discordianisme promou com la seva raó de ser.

Com en tot bon ludibri, no obstant això, la resolució del trencaclosques que planteja la lectura dels Principia dóna accés a una pregunta superior i prou més inquietant.

És a dir, no només s’hi presenta una formulació religiosa que pot ser creguda i seguida com qualsevol de les tradicionals, amb les seves regles i litúrgies, sinó que és la paròdia de la seva generació: una epifania providencial que, amb deliberat cripticisme i ambigüitat en el seu plantejament, invocant fonts obscures de la revelació, ofereix una explicació transcendental als misteris de l’univers i dóna unes pautes simplificades  per entendre’ls i uns manaments per honorar-los. Una reproducció programada i a escala del procés de codificació de les religions i que en la seva intrínseca absurditat delata la naturalesa del fenomen en les manifestacions que l’han precedit. Què diferencia, entès com a sistema de creences, enllà de la seva duració en el temps, llurs imbricacions socioeconòmiques i adhesió massiva, el cristianisme, el budisme o el judaisme del discordianisme? La resposta de la simple fe o de l’acceptació per transmissió cultural posa de relleu el buit sobre el qual s’alça l’edifici de la retòrica metafísica.

Els autors dels Principia Discordia, a més, tenen l’humor d’oferir algunes eines suplementàries per a la neutralització del propi discurs. Per exemple, l’incentiu a les lectures cismàtiques del missatge o la potestat de qualsevol que s’hi uneixi d’ordenar-se’n sacerdot, pontífex o reformador.

I aquí potser hi resideixi l’ensenyament més valuós dels Principia. En exposar com qualsevol col·lecció forassenyada de principis i fragments és susceptible de convertir-se en un sistema omnicomprensiu si s’és prou inescrupulós per fer aquest salt de l’abisme, i alhora a l’esperonar tothom perquè en faci una lectura pròpia, ens està mostrant que realment no hi ha dreceres en la recerca d’una relació personal amb la veritat, i que cada home ha de fer aquesta feina per si mateix si no vol exposar-se a tota llei de prevaricacions i miratges.

No trobo així exagerat que, en un darrer exemple de la sornegueria molt intencionada que recorre el llibre, pista final i joc de paraules ensems, els autors dels Principia Discordia renunciessin a qualsevol dret d’autor que poguessin haver exercit sobre el volum amb la fórmula altament significativa i pionera de  “All rites reversed”.

Impressió del Continuum

Etiquetes

Arkham Asylum, conduir a Madrid, continuum, dificultats mecàniques, fronteres, Joan-Carles Martí, límits, perifèria, Perure Alfonso

He anat avorrint conduir. Ja em vaig treure el carnet que no era pas fadrí i malgrat que en un primer moment em va relaxar trobar una ocupació que em suspengués en una mena d’inòpia –el meu cap sempre cavil·la, excepte quan vaig el volant i m’enfonso en una mena de somnambulisme només acompassat per la ràdio- l’espectacle de tanta imbecil·litat i barroeria com veig a les carreteres ha acabat per desesperar-me. Pensar en tot quant retardat capaç de matar-se o, més greu i trist encara, de matar a altri per fer una estona el fatxenda i demostrar la seva superioritat en una tasca tan mecànica només serveix per accentuar la misantropia.

Així i tot, la conducció de la meva vella tartana encara és capaç de proporcionar-me estrafolàries aventures com la d’ahir. Sabia que el cotxe, adquirit de tercera mà, enferritjat per la sogra i reparat d’aquelles maneres, perdia aigua i que tard o d’hora em deixaria a l’estacada. Ho va fer dilluns, quan es va sobreescalfar i em vaig haver d’aturar en un marge d’autovia per reomplir-ne el dipòsit. Però n’havia consumit tanta que abocada l’ampolla que duia a sobre per casos d’emergència i també un litre de tònica (no pregunteu: el faig servir també de magatzem) encara en necessitava més.

Sense telèfon a sobre ni perspectiva de cap ànima caritativa que m’ajudés en una cruïlla de quatre vies ràpides amb les seves respectives incorporacions, vaig decidir provar les meves capacitats per a trobar aigua enmig d’una deserta perifèria i amb les ampolles buides a la mà vaig sortir a la recerca d’algun pou o d’alguna déu salvadora. Després de superar un parell de terraplens i creuar alguns ramals secundaris d’incorporació vaig albirar la finca que creia haver entrevist en algun pas anterior i hi vaig fer cap. Rodejada d’una forta tanca i amb un ample jardí que mostrava alarmants signes d’abandonament, el cartell que assenyalava que es tractava d’un centre psiquiàtric no em va espantar i vaig picar al timbre, acompanyant-me d’ uns crits que haguessin justificat el meu ingrés immediat al centre.
Car ningú responia, vaig començar a rodolar pel contorn feréstec d’aquell asil d’Arkham fins que la providència va fer emergir de darrera uns contenidors un individu que recollia ferralles amb finalitats inescrutables. Li vaig demanar si coneixia alguna font propera i em va indicar que ell s’aprovisionava en una mànega que havia preparat sota un pont proper. Després d’obtenir el seu vist-i-plau, vaig deslligar la corda rossegada que n’impedia la fuita, vaig omplir les ampolles, vaig relligar com vaig poder la canonada i vaig agrair les indicacions a l’amable captaire. No va voler que marxés sense indicar-me que si em calia un recer per passar la vesprada, hi havia allí a la vora un casalot mig abandonat on podia fer-ho amb garanties, i fins i tot una altra hisenda on la propietària podia tirar-me una mà en cas d’imperiosa necessitat. Però en la seva dicció accelerada i en la seva boirosa identificació de la realitat, en la qual jo havia esdevingut sobtadament un seu company de promoció en la desgràcia, em va copsar sentir-hi la veu de l’alienació i la soledat que sempre neguiteja als qui fruïm d’una vida amb comoditats materials i la calidesa de persones que ens estimen i es preocupen per nosaltres a la vora. La distància que ens separava en aquell moment, molt més que la meva fins el cotxe espatllat i la seva fins al seu catau precari, era aquesta feta per la tan gran descompensació d’afectes i seguretats.

Ho pensava abans d’escriure l’entrada. Aquesta col·lecció d’escrits té una acusada vocació fronterera. Busca resseguir els límits que ens defineixen, reconèixer aquells justos i necessaris per a no convertir-nos en una massa informe i franquejar i abolir aquells que són odiosos i ens afebleixen. Sovint, però, es fixa en aquells de llunyans i subtils, de quimèrics o purament mentals.
I passa que, a voltes, n’hi ha prou amb desviar-se uns metres de les rutes i inèrcies en què tots vivim submergits per trobar-ne altres de tan propers com ignorats, uns on, com deia l’amic Joan-Carles i ressaltava l’amic Jesús, potser cert continuum s’acaba, però la humanitat continua. Només que massa freqüentment ho oblidem.

Espores d’identitat

Etiquetes

Berguedà, bolets, identitat

Potser aquest mapa no us digui res. A mi em sembla la promesa d’un món millor, d’un esdevenidor més just. Es tracta d’una previsió micològica i els punts verds assenyalen els indrets amb més possibilitats de trobar-hi rovellons en els propers set dies. L’epicentre d’aquesta efervescència, fent honor a la seva fama, és l’Alt Berguedà i les comarques llindants. Exactament el territori per on tinc pensat campar aquest cap de setmana i on alhora que compleixo amb deures familiars serviré a la pròpia causa.

Encara que potser no faci cap falta deslligar ambdues missions. En aquest país boscà, ombrós i regalimant d’on vinc, la transmissió de l’afecció i dels coneixements per a mantenir-la s’acostuma a donar per la via del llinatge. En el meu cas, és la iaia qui va passar-la parcialment a mon pare i ambdós a qui us parla. I encara que ara ja no es trobi amb gaire cor de trescar pels senders i obrir-se camí entre les romegueres, us ben asseguro que si hi ha res en aquest món que pugui fer-li oblidar les xacres i defallences que comporta anar camí de la norantena és la perspectiva d’acaçar bolets.

Que per a nosaltres aquest afer és un codi íntim ho prova que quan la truco durant la tardor sempre acabem parlant-ne. Jo li explico les meves expedicions i captures segovianes, i ella em fa saber igualment si n’ha aplegat o li n’hi han donat, oferint de pas tota mena de detalls sobre les varietats ateses i la seva condició. I també quan viatjo la mantinc informada dels hàbits micòfils del paisanatge i dels possibles usos culinaris comprovats.
Avui sense anar més lluny, mentre escrivia aquestes ratlles, m’han vingut ganes de fer-li un truc:
Oi que no saps què estic fent? – em diu.
Jo que m’ho sospito, però no dic paraula (és lleig espatllar els efectes teatrals dels éssers estimats): No, digues-me.
Triava bolets! Però com ha plogut tant, són molt molls…
I segueix una detinguda explicació de les últims progressos en la matèria i les perspectives pels dies propers.

El que vull dir és que avui, sortir a collir bolets, potser s’hagi convertit en un lloc tòpic de la vida catalana, i que una mica institucionalitzat i mercantilitzat, l’hàbit pot haver perdut part d’aquella espontaneïtat i secret que me’l feia aparèixer com un espai alhora gratuït i una mica misteriós, propi d’iniciats, que no de professionals. Tanmateix, em segueix servint com un mitjà de definició important. Sovint es pretén que una identitat es composi de coses grans, abstractes i un xic encarcarades. Però a mi gairebé m’agraden més aquestes tan modestes i efímeres, tan properes a l’humus de la terra i al sotabosc de la vida com anar amb una iaia i un pare per marges apartats tot omplint un cabàs de fongs amagats sota les pinasses.

Defensa del maldir

Etiquetes

alguerès, malnoms, renoms, xistos, Zaraitzu

De l’abocador de tafaneries, successos i efemèrides en què han anat convertint els serveis informatius de la ràdio i la televisió generalista n’ha regalimat fa uns dies aquesta historieta. La campanya se serveix dels malnoms dels professors que circulen entre els alumnats, i no acaba de quedar clar si pretén que els estudiants de tot temps i moment sentim penediment per haver-nos-en servit o si només és un recurs simpàtic per buscar la nostra complicitat.

Molt actiu en aquesta tasca creativa durant els meus anys d’adolescència, jo no me n’avergonyeixo ni gens ni mica perquè, d’una manera si es vol obliqua, penso que l’assignació de renoms és una manera d’expressar intimitat i sentiment de pertinença a una mateixa comunitat. I un acte ben democràtic, en la mesura que no es discrimina a ningú: el mateix fa ser el mestre o la més bufona de la classe, el més aturat o el més fatxenda. N’hi ha per a tothom. I encara vaig més enllà. Imagino que algun renom desafortunat i poca-solta ha mortificat a persones d’una certa pusil·lanimitat o manca d’autoestima, i em sap molt de greu. Però penso que en moltes més ocasions han servit per acarar les pròpies inseguretats i aprendre a riure’s d’un mateix, coses ambdues d’immens profit per la vida.

Ja posats a fer una reivindicació, diré que els renoms i el costum d’utilitzar-los em semblen una forma de patrimoni cultural. Expliquen coses d’una societat, manifesten part de la seva idiosincràsia humorística i instrueixen sobre la relació amb la pròpia llengua. En ocasions arriben a formar part de les reserves més valuoses d’una cultura. Si més no, i en això no som ni de bon tros els únics, aquest és el cas de la nostra. Un exemple molt significatiu el trobem en els xistos algueresos, que fins el segle XX foren un dels elements bàsics en la transmissió d’una identitat catalana a la ciutat sarda. Amb la intenció de no deixar-los perdre, Ciro Fadda en va fer una celebrada recopilació l’any 1997, i encara avui, quan la llengua ha declinat tant en la majoria d’àmbits socials, aquests renoms mantenen una forta vigència.
No cal anar a casos tan extrems de simbolisme: a la majoria de pobles catalans els sobrenoms han ajudat a identificar nissagues senceres i han dibuixat una geografia sentimental. Els que rebien els membres d’una mateixa casa i que passaven de pares a fills hi ha jugat un paper de primera importància. Alguns pobles, davant la perspectiva del seu retrocés, fins i tot han destinat recursos a recuperar-los. Potser el fet deixa un regust amarg, car és el reconeixement de la reculada d’un tret cultural que en algun moment es va caracteritzar per la seva espontaneïtat i capacitat de resposta a una necessitat plenament viscuda. Però és millor que res.

Penso ara en una bonica anècdota que n’il·lustra el tremp també en altres coordenades properes. Tinc la història completa pendent d’explicar, però a Zaraitzu, una de les valls pirinencs de Navarra, el dialecte propi de la llengua basca es troba si no extingit totalment, a les portes de la desaparició. La reintroducció del batua en programes escolars i associatius, així com certa immigració d’altres zones bascòfones, en salva avui i de moment la continuïtat. Però el salacenc resta ja només viu en uns pocs vellards, si no han traspassat d’ençà de la meva darrera visita. Tanmateix, quan a algun dels seus pobles s’hi edifica una nova casa, es fa venir a hom versat en la tradició oral, que inspirant-se en l’indret i en els seus antecedents familiars, la bateja amb un nom euscàric. El fet demostra la transcendència que encara conserva en aquest imaginari l’apel.lació en la vella parla: la casa no es considera acabada fins que rep un renom.

Amb tot això vull dir que no parlem de cap frivolitat de joves malacostumats i sense disciplina, sinó d’un impuls molt poderós i antic que sortosament es reprodueix encara de generació en generació. Fet el discurs, em sembla veure alguns somriures de condescendència o ganyotes de poca convicció, com si diguessin “tot això fa molt bonic de dir quan no s’han petit els estralls i inconveniències de carregar un malnom”. Bé, de manera successiva, qui signa aquestes pàgines, se les ha hagut amb Pumuki, Dragut, Gòtic, Gran Duc o Dimitri, entre altres de més eventuals o que no he arribat a conèixer. Com deia, el renom és democràtic en la seva implantació i no se’n lliura ni qui pensa que el pot mantenir a ratlla.

Refutació equinoccial

Etiquetes

autumnus, collita, etimologies, herbst, paganisme, romanticisme, tardor

Aquests dies que la calor s’aprima, els dies s’escurcen, els cels comencen a ploriquejar i les sagales passegen les últimes espatlles al vent, en un esforçat ajornament de l’inevitable, acostumo a gaudir d’una gran energia física i mental. Després del benaurat pròleg de l’estiu, rebost per carregar el sarró, percebo ja l’adveniment d’uns mesos de plenitud vital.
En aquesta època, per exemple, m’entra un fort desig de nord. Esperonat per lectures i escoltes triades, la imaginació em trasllada a un món septentrional de vells boscos sagrats i remors paganes, de crepuscles celtes i drings d’espases saxones.

Però abans que se’m retregui qualsevol boirositat, caldrà que desfaci un equívoc. A l’escalf dels humors literaris romàntics, s’ha insistit massa en el caràcter declinant i melancòlic de l’estació que avui encetem. I si bé no se m’escapa que el seu encanteri també prové d’aquest replegament, d’aquesta tornada als cataus i refugis que proposa, no només l’ànim, sinó també les etimologies i una mica de perspectiva cultural i històrica em conviden a corregir aquest accent.

De fet, amb els occitans, nosaltres representem una excepció per obra i gràcia del nostre “tardor”. Però tot indica que aquesta evolució del llatí tardatione (tardania) és relativament recent –segle XVI en la llengua escrita- i que abans, com a la major part de la romania, hauria prevalgut un derivat d’autumnus. Així, els portuguesos tenen outono, els francesos automne, els italians autunno, els castellans otoño, els romanesos toamnă, els corsos auturnu i etc. En tots els casos, l’etimologia més probable l’hem d’anar a cercar en una expressió llatina que significaria “l’apogeu de l’any”. Això confirma que, en els segles on la gent encara estava molt condicionada pels cicles agrícoles, aquesta època coincidia amb la màxima esponera de la terra i la conseqüent sensació d’alegria pels fruits rebuts.

Les llengües germàniques ens ajuden a confirmar la hipòtesi: en alemany parlem de herbst, en frisi de hjerst o en islandès i noruec de haust, mots que volen dir senzillament collita i que es traslladaran a l’anglès antic, on esdevindrà hereuest i haerefest (arrels del modern harvest). Aquesta nomenclatura potser ens assenyali que allò que entenem avui per tardor, el període que segueix a l’equinocci a partir del qual davalla la llum solar, encara no havia pres una entitat plena i només s’identificaven les dates concretes de la recol·lecció. Però en qualsevol cas, mantenen l’associació amb l’abundància i la culminació de la vida camperola. De manera que malgrat el manlleu posterior del francès antic introduït pels normands, els poetes isabelins encara el descriuen amb adjectius com “teeming” o consideren que conté “all the fruitful summer’s treasure”, mentre que de les representacions artístiques en sobresurt la cornucòpia, curulla d’espigues, carbasses i raïms.
Fer una ullada a l’irlandès (fómhar: “últim temps de collita”) o a les llengües eslaves –on domina el terme jesen, d’una arrel compartida amb “guany, acumulació” i que prové del gòtic per, sorpresa, “collita”– només afegeix insistència a la idea anunciada: lluny de la serena i feliç maduresa que encarnava en l’antic imaginari, la noció d’una tardor ensopida i esprimatxada, decadent i que decanta a la nostàlgia és la producció d’una sensibilitat moderna i desnaturalitzada.

Però la meva, d’una vitalitat arcaica i més afí a les dels temps pretèrits, encara no ha claudicat a una visió tan depriment. Per això, us convido a celebrar aquest equinocci amb bones viandes i riallades, amb fogueres i amors, amb festes i coratge, amb cants d’exaltació i anatemes a les poesies de tercera.

Hipòtesi minoritària

“Puix parla català, vejam què diu”.

Si perdem de vista el context on va ser dita, la frase podria passar per una simple efusió xovinista. O amb més mirament a les circumstàncies, per una d’aquelles màximes que serveixen molt més com a desllorigador que com a criteri general ferm i objectivable. I en el cas actual del català –una de les llengües amb millor relació mundial entre el seu nombre de parlants i la seva presència a la xarxa i amb un vigor editorial i comunicatiu que aguanta moltes comparacions; i per tant, també, una d’aquelles en què es deuen dir més disbarats al dia- una recomanació bastant arriscada.

Ara bé, preses aquestes precaucions, potser mereix la pena gratar una mica per sota de la seva superfície relliscosa: arribats a un cert punt en el retrocés d’una llengua, penso que les categories generals de la sociolingüística es fan especialment boiroses, perquè cada cas de parlant relativament jove que resisteix és un univers particular i autònom, molt difícil d’assimilar a cap altre. Pot ser el resultat d’un entossudiment familiar o personal, d’ una concatenació de casualitats favorables però creixentment rares o del primer brot d’una renaixença.

Però de forma activa o passiva, una part substancial dels missatges sorgits d’aquests medis s’haurà emès a contracorrent i des d’una certa marginalitat. És a dir, excloent els jocfloralismes dels àmbits més folklòrics i les imitacions voluntarioses, hi ha molta números que aquest acte de rebel·lió que és sempre l’afirmació en la llengua d’una cultura desplaçada hagi defugit la inèrcia i mansuetud que sovint comporta una cultura institucionalitzada. Tasca de franctiradors emboscats i de malcontents, les possibilitats que contingui un cert grau d’exasperació i urgència són altes. I que s’hi percebi així una voluntat de conjur contra la força paralitzant de la mort; de juguesca radical, d’expressió que tendeix naturalment a l’extrem i a l’essència, a l’esvalotament i l’inconformisme. I alhora, per l’acceptada limitació en la seva difusió i abast, que impliqui el desdeny de qualsevol raó o càlcul de rendiment: que porti doncs la qualitat altament revolucionària en el nostre món de la gratuiïtat.

Sé que és una hipòtesi polèmica i controvertible, i espero que així m’ho feu saber. Però opino que són motius suficients per tenir una orella parada a les paraules que vinguin de les regions més subalternes: “Puix parla asturià, vejam què diu”.

Estats d’indefensió

Etiquetes

Berga, mapes de patrimoni de la Diputació de Barcelona, María del Agua Cortés, Oficina de Patrimoni Cultural, Rubí

(Dues cares d’una moneda: a l’esquerra, l’històric edifici del Vapor Nou de Rubí sembla que serà restaurat i allotjarà un centre cultural. A la dreta, una de les Torres de’n Massana, de qui ningú sembla preocupat en aturar  la decadència. Ambdues construccions es trobaven totalment desprotegides  a la data d’elaboració de l’ inventari rubinenc de patrimoni. )

Mesos enrere, mentre mirava d’escampar una boira condensada sobre una regió apartada de la meva memòria, em vaig dedicar a tafanejar en l’ inventari de patrimoni de Rubí. Però com el fantasma que volia conjurar no apareixia en aquest informe, vaig posar-me en contacte amb la Diputació de Barcelona, que és qui sembla coordinar i impulsar l’elaboració d’ aquesta mena de materials.

Després de l’inevitable romiatge per diversos telèfons i departaments, vaig tenir la sort d’establir contacte amb la Mª Agua Cortés, que em va atendre amb una cordialitat i eficiència que no per desitjable és sempre garantida en els tractes amb l’administració pública.
Sabuda la curiositat de servidor, podeu imaginar que vaig aprofitar la xerrada per escatir alguns conceptes que no tenia massa clars sobre la gestió present d’aquests afers. Entre altres, el grau d’obligatorietat que tenen els ajuntaments de vetllar pels seus llegats, materials o immaterials, i la diferència entre encarregar aquesta bonica declaració d’intencions que és un inventari i donar el pas de confeccionar una eina que comporta deures més estrictes com un catàleg.

La María em va exposar un munt de qüestions interessants i em va anunciar que la diba  preparava una aplicació on els mapes de patrimoni disponibles de cada localitat podrien visitar-se mitjançant un servei de localització geogràfica en línia. Que la setmana passada tingués la deferència d’avisar-me de la seva pujada a la xarxa, tot i el temps transcorregut,  m’ha empès a publicar aquesta manifestació pública d’agraïment i a recomanar-vos visitar una pàgina que, si sou només la meitat de badocs que un servidor, us proporcionarà hores segures d’entreteniment i gaudi.

I d’estupor, és clar. Perquè no fa falta gaire agudesa per descobrir que anem per un hivern glaçat en espardenyes i calçotets. Em remeto a les dades: dels tres-cents dotze municipis de la província de Barcelona, només vuitanta quatre tenen inventari (que fins i tot descomptant que n’hi hagi algun pendent d’indexar, vol dir poc més d’un quart del total.) I ja hem avançat que l’inventari només és un recull que busca donar a conèixer i ordenar els béns patrimonials amb què es compta, i és previ a qualsevol extensió de la protecció més sòlida que un catàleg ofereix. Així, si fem una breu ullada a la major part de les fitxes que composen qualsevol inventari, trobem massa vegades que no hi ha cap figura legal concreta (la de bé d’interès cultural local és la més elemental) que impedeixi que el propietari o regidor de torn pugui alterar, desfigurar o directament fotre enlaire una vella masia o uns safareigs del segle XVIII, un molí històric o una trama urbana d’origen medieval, per posar exemples. I fins i tot en els casos en els quals  hi ha una empara jurídica,  les responsabilitats que corresponen per desatendre-la no són excessivament greus.  Això per no parlar del patrimoni moble o documental, que sovint es troba en un estat d’incúria i desordre que hauria de fer avergonyir a una societat pretesament civilitzada.
Parlem, tot s’ha de dir, de la província de Barcelona, que és aquella que més s’ha preocupat de sensibilitzar els seus municipis en aquest temes i que ens ha donat uns instruments seriosos als interessats en divulgar-los: no vulgueu saber en quin grau de desenvolupament es troben projectes d’aquest tipus –si n’hi ha- en les altres diputacions del país.

(Safareigs de Berga. Un dels llegats més particulars del poble, pel nombre que se n’han conservat. Però sense que res més que declaracions vagues sobre el seu valor, el desús els pot acabar de malmetre.)

No pretenc que els nostres pobles hagin de viure momificats en un passat artificial i que el natural progrés de la història no s’hi pugui manifestar de cap manera. Però el marge que concedim a que qualsevol desaprensiu pugui privar-nos d’un llegat objectivament valuós, que dóna personalitat a la nostra vida comunitària i ens ofereix un sentit de continuïtat i memòria, és a tota llum desproporcionat.

Sense posar-hi massa malfiança, es diria que estem encara ancorats en una fase primitiva on “el preu d’ocupació del sòl”, per emprar paraules de na MªAgua, és més important que el benefici molt més eteri però cabdal de disposar d’unes arrels i d’una xarxa de complicitats ordida sobre coses comuns i heretades.
Pensant-ho amb més mala llet, més aviat asseguraria que hi ha moltes instàncies interessades en què bona part de la ciutadania visqui amb distància i desafecció allò que l’envolta, per així poder-hi manifassejar millor, i que la pedagogia que tot és sacrificable a un il·lusori i dubtós progrés material serveix a la perfecció a aquest propòsit. I, potser, caldria que comencéssim a reaccionar-hi amb menys complaença. O hi perdrem bous i esquelles, com ens ha vingut passant amb una freqüència que esborrona.

En llengua trencada

Etiquetes

caló, Enrique Trujillo, George Borrow, Ignasi-Xavier Adiego, pogadolecte, romaní, substitució lingüística

Assabentats del meu interès per la cultura gitana, és freqüent que amics i coneixences m’acabin preguntant sobre el caló. I com la noció que en tenen, així com la informació que en circula, és molt variable, potser aprofiti deixar-ne aquí unes impressions (que llargues com m’han sortit, entendré que alguns facin avui campana).

El caló és (fou) la varietat o conjunt de varietats lingüístiques pròpies dels gitanos ibèrics. No sabem en quin estadi es trobava la llengua original de tots els rom europeus, el romanó, entre aquells que van arribar durant el segle XV a establir-se amb nosaltres. Però sí que aquesta, mitjançant un procés encara molt debatut, va evolucionar per la interacció amb les diferents llengües peninsulars, fins a fer-se cada cop més inintel·ligible amb la seva arrel. Com aquest canvi va seguir viaranys paral·lels però independents a cadascun dels territoris hispànics, podem parlar bàsicament d’un caló castellà, d’un de català, d’un de portuguès o calão i d’un de basc, anomenat erromintxela, i que per diversos motius caldria tractar separadament.

La peculiaritat principal d’aquestes parles és que els gitanos haurien assimilat progressivament la morfosintaxi d’aquestes llengües sobrevingudes, però haurien mantingut el gruix del seu vocabulari de partença (o derivats), així com procediments per la formació i manlleu de mots. Aquest fenomen, força original perquè en els processos substitutius sol passar exactament a l’inrevés, i que s’ha donat en altres casos com els d’Anglaterra, País de Gal·les o Grècia, ha arribat a generar un terme lingüístic propi per a definir-lo: pogadolecte. Originat en el romaní pogadi chib, el seu significat no deixa de ser suggeridor: “llengua trencada”.

La dificultat essencial i de moment insalvable per a conèixer en què consistia exactament el caló, així com per establir el seu progrés diacrònic, té dues vessants. Per una banda, que parlem d’una expressió en vies d’extinció. I no perquè en quedin pocs parlants nadius, sinó més aviat perquè ja no és un sistema de comunicació complet: se’n conserven paraules i frases, en perduren girs i residus de mecanismes, però ja fa molt que no forma un cos autònom i autosuficient, almenys en el grau de les llengües que es consideren vives. Així, tots els intents de codificació i estandardització que s’han fet en anys recents són en una o altra mesura una reconstrucció artificial (tècnicament coneguda com super-caló) sense correspondència amb situacions de comunicació reals. El que queda veritablement del caló és un sediment, un esquelet més o menys voluminós, però que no ens abasta per saber com era en el temps en què segurament sí disposava de funcionalitats totals.

Per l’altra banda, ens topem amb el problema de les fonts. Fora d’un grapat de frases esparses de segles anteriors, la majoria provenen del segle XIX, dissortadament un moment que podem sospitar prou avançat en la hibridació. Però és que, a més a més, el seu estudi i comparació ens en demostra una fiabilitat bastant parcial.

Si ens centrem en el caló espanyol, la més valuosa d’aquestes obres és fruit dels esforços de George Borrow, l’increïble autor de The Bible in Spain (algú ha pensat de traduir aquesta joia al catala? Ja us ho dic jo: si ho ha pensat, no ho ha fet), a qui qualque dia caldria dedicar una entrada exclusiva, plena de simpatia i reverència. Borrow va agençar una adaptació de l’Evangeli de Sant Lluc al caló, així com un volum amb el títol de The Zincali, dedicat a la forma de vida i a l’idioma dels gitanos espanyols. És indubtable que, a diferència de molts dels qui es dedicaren a la matèria a la mateixa època, va tenir un estret contacte amb la gent objecte de la seva atenció, i el seu treball gaudeix d’un fonament versemblant apreciable.
Malgrat això, també hi ha una part molt substancial d’aquesta tasca que avui hem de caracteritzar de fabricació. Les raons són clares: Borrow coneixia l’angloromaní, i va infiltrar-ne préstecs en els seus treballs. Però, encara més greu, va acabar tenint en consideració no només les informacions directes extretes dels gitanos, sinó una sèrie de reculls previs duts a terme per afeccionats gadjè (“gente de la afición”, es feien anomenar a ells mateixos), curulls d’entrades errònies o directament inventades; una mena de llenguatge literari de substrat caló, però que incorporava munió de termes de germania o pseudoderivats ficticis, i que s’havia compilat sense cap rigor filològic. Aquesta tendència, per desgràcia, només va acusar-se després de Borrow, i tots els vocabularis que en algun moment s’havien tingut per fidedignes, com el d’Enrique Trujillo de 1844 o el d’Augusto Jiménez de 1853 (editat en un barat i bonic facsímil per París-València), no resisteixen un examen detingut i demostren –com ho ha fet Ignasi-Xavier Adiego, entre altres– la seva condició de refregits, maldestres saqueigs de l’evangeli de l’anglès i despreocupada capacitat de mistificació.
Les coses no milloren gaire durant el segle XX. Si exceptuem les meravelloses recerques en el caló català del mai prou ponderat Juli Vallmitjana, ens manca informació dels últims moments on s’haguessin pogut xifrar alguns exemples idiomàtics prou genuïns: just quan el caló entrava definitivament en una era de substitució completa; sobretot en els casos del caló català i basc, que haurien conservat trets originals del romaní com la flexió verbal i pronominal fins a temps molt immediats.

Així les coses, el balanç que puc fer a tots els qui em pregunten sobre el caló, potser amb la secreta esperança de descobrir-ne la continuïtat en la seva transmissió patrimonial, és més amarg que dolç. Avui, aprofitant els darrers informants vius que reberen un cabal no només simbòlic de caló a l’infantesa, amb una visió més clara de les coses, amb la troballa de dues noves fonts d’aparença molt més sòlida (Un apèndix “espanyol” a Travels from Vienna through Lower Hungary, de Richard Bright, i el Vocabulario de la lengua ethigitana de José Antonio Conde) i unes eines filològiques més esmolades, es segueix progressant en la definició de com podia ser (i com certament no era) abans de la seva gairebé completa substitució. Però és impossible desmentir que ens trobem davant d’un cadàver de cos present i que les voluntarioses temptatives de revifar-lo i “regramatitzar-lo” han tingut una repercussió limítadíssima.

No obstant això, i malgrat la tristesa que comporta assumir la pèrdua, aquesta constatació té també un revers positiu per alguns ideòlegs de la comunitat gitana. I és que liquidada l’ esperança de salvar aquest llegat, i en certa manera alliberats del llast que podia suposar, s’ha fet palès que qualsevol projecte de represa identitària-lingüística passa per una única possibilitat. Consistiria en la recuperació d’aquella llengua primera que en alguna de les seves varietats parlen encara ordinàriament entre 7 i 10 milions dels seus parents i en l’adhesió a l’ideal del seu estàndard modern.

Caducitat de la festa

Etiquetes

canòdrom, decadència taurina de Barcelona, justes cavalleresques, Pilota Valenciana, tauromàquia, Toros, Trinquets

(El Canòdrom de Sagrera, abans de la seva restauració com a Centre d’Art (de quina mena encara no se sap) de Barcelona. Fotografia manllevada del diari de Sant Andreu L’Eixida.)

Deixant de banda la polèmica sobre la veritable legitimitat i força del seu arrelament, penso que la prohibició de matar bous en espectacles reglats a Catalunya s’ha de mirar també des de la perspectiva d’un canvi en els hàbits lúdics de la societat que s’ha donat de forma continuada aquí com arreu. I aquells qui viuen aquesta interrupció amb el sentiment abatut de qui opina que s’ha condemnat a mort una tradició cultural d’excepció potser ho consideressin amb menys dramatisme si s’adonessin que la tauromàquia no és, ni de bon tros, la primera dèria popular que segueix aquest camí.

Sense recular a èpoques massa pretèrites del país, podem trobar un gran antecedent en l’ocàs de les justes medievals, que encara al segle XV feien forrolla a les principals ciutats de la Corona d’Aragó. La documentació que en tenim és rica i incontrovertible.
Però no cal fer peripècies als arxius. Els vestigis d’aquesta activitat són a la vista: els carrers, rambles o passeigs que a llocs com ara Barcelona, Ciutadella, Palma o Manresa conserven el nom de Born. Perquè en català, un born no és cap altra cosa que una contesa a cavall en camp clos i entre cadafals, i per extensió el lloc on se celebrava. El de Barcelona va ser la plaça principal de la vila i el seu centre d’intercanvi comercial per excel·lència fins l’ocupació borbònica de 1714, fet que assenyala l’espai privilegiat que es reservava a aquesta mena d’activitats en el moment del seu apogeu.

Igualment extraordinària, si fem cas de les investigacions dutes a terme per Albert Garcia Espuche, va ser la passió pels jocs de pilota als segles XVI i XVII. Els trinquets proliferaren a Barcelona amb una vigoria que avui ens costa de representar-nos. I sembla que tant com les modalitats d’escala i corda o raspall encara practicades a les comarques centrals valencianes, delia una versió primitiva de l’actual tennis, així com un “joc d’argolla” que es correspondria si fa no fa amb el croquet.
De fet, no cal anar tan enrere per trobar rastres d’aquesta afecció. Ja afermat el gust preferent per la pilota basca, el tombant del segle XIX conegué un segon esplendor dels frontons, i als anys 50 del segle XX n’hi havia un sorprenent nombre en actiu, tant coberts (Novedades, Comtal, Sol y sombra, etc.) com al ras. Particularment la cistella va ser objecte d’un gran seguiment i pels jai-alai més notables hi passaren alguns dels millors puntistes del món.
Però un progressiu llanguiment a partir de la dècada dels setanta va anar-los liquidant de mica en mica. La majoria foren convertits en aparcaments, blocs de pisos o equipaments esportius. Altres resistiren, però sense mantenir l’activitat, com el situat al pis superior del Teatre Principal. A tall de curiositat, la Casa Napoleó de les Rambles va acollir una de les diversions destinades a competir amb la cistella per l’atenció del públic barceloní -la primera projecció dels germans Lumière al cap i casal- abans d’esdevenir un dels nostres trinquets més emblemàtics: el Colom.
En el present segueix havent-hi clubs, bones pistes com les del Vall D’Hebron i una Federació Catalana de Pilota que mantenen el testimoni d’aquest esport, però a una escala molt més esquifida que d’antuvi.

Un perfum més suburbial, i decadent si es vol, tenien els canòdroms. Però el de Plaça d’Espanya va romandre obert fins el 1999 i el de la Meridiana fins a 2006. I comptaven amb una parròquia potser curta i una mica veterana, però en extrem fidel. Tant és així que no va ser la manca de públic, ans la carrega tributària sobre les apostes allò que va servir de justificació per la seva definitiva clausura. La gent de la meva generació encara els ha pogut sovintejar, i tot i tractar-se d’un espectacle dubtós i amb llebrers de segona fila, no seria estrany que associés aquell guirigall de gent, soroll i juguesques a la imatge d’una Barcelona preolímpica, menestral i proletària que el disseny i l’enginyeria urbanística han anat escombrant.

No voldríem, però, enllestir sense retornar al cas dels toros. I es que el fragor de la recent disputa pot haver escamotejat un fet cabdal: la forta reculada de popularitat que ja venien patint abans d’aquest final programat pel parlament català. A la Barcelona de la primera meitat de segle XX va arribar a haver-hi tres places funcionant simultàniament (si bé mai totes a ple rendiment). Però primer va venir l’enderroc de la de la Barceloneta, l’any 1944, i amb posterioritat, després d’un llarg declivi, va tancar portes la de Les Arenes. La Monumental ha sobreviscut d’aleshores ençà, és cert, i com a plaça de primera categoria. Però més per l’entestament i mecenatge dels seus propietaris que per raons econòmiques plausibles. Una concurrència cada cop més minvada (les visites de José Tomás eren l’excepció, no la regla), nodrida en bona part per turistes i amb cartells més aviat subalterns, feia sospitar que sense subvencions de l’administració s’acabarien extingint per si mateixos. Una dada ho prova: tot i l’enrenou dels darrers mesos, la primera corrida després de l’aprovació de la discutida mesura no va aconseguir atreure a més d’un parell de milers dels seus partidaris. Pels motius que es vulgui, la indiferència d’una immensa part de la ciutadania -prou més que l’hostilitat- ha pavimentat el camí de l’abolició.

(La Plaça de Les Arenes de Barcelona, amb un estrany gep que li ha sortit a l’esquena.
Alguns potser admetin que fer plegar els bous de La Monumental per plantar-hi l’enèsim centre comercial podria ser una victòria pírrica.)

Evidentment, en tots aquest casos, la pèrdua d’ufana d’una forma de lleure i sociabilitat concreta ha deixat un buit en les vides de moltes persones, i una memòria sentimental digne de respecte s’ha amarat de nostàlgia per la seva desaparició. Però la que ara pertoca al món dels bous no crec que pugui considerar-se més simbòlica o dolorosa que cap de les susdites. I ningú pot garantir que un dia el futbol o qualsevol altre esbargiment multitudinari del nostre temps no passarà també per aquest procés d’esgotament, com és de fet el signe de totes les coses sotmeses a la mudança dels gustos i costums i als canvis en la moral, la percepció estètica i les necessitats espirituals de qualsevol comunitat?

El kitsch de la repetició

Etiquetes

Botànica oculta, gestió municipal

(Brigada de parcs i jardins en formació de combat.  A la part superior de la imatge s’aprecien els estralls del seu pas.)

No t’ho podràs creure, però està tornant a passar. O potser ja t’hi hagis acostumat i res et sorprengui d’aquesta gent: la primera vegada, després de sortir de la teva estupefacció i fer moltes conjectures, vas concloure que només podia ser un error. Però un mes després van tornar-hi i aquella insistència et va fer malpensar. A la tercera vas baixar a demanar explicacions. No te’n van saber donar cap: només “complien instruccions”.

Mira que quan vas venir a viure aquí et va fer patxoca aquesta ribera: el barri era nou, però havien deixat (o més aviat no els havien permès tapar) un dels torrents que van a nodrir el Jarama. De la riereta en brollen encara uns oms i salzes esplèndids, unes frondoses bardisses i en surt un marge de camp que, quan l’estació no és seca, fa goig de tan verda. I és cert que a temporades s’eixuga, però quan porta aigua si senten raucar les granotes noctàmbules amb una plenitud que propaga la seva felicitat per tot el veïnat.

Però prou saps que no hi ha res en aquest món que es pugui gaudir amb la pau i seguretat de pensar que mai vindrà cap imbècil a espatllar-t’ho. I aquest reduït prat que no van sacrificar al ciment, els deu fer ràbia o qui sap què. Periòdicament hi desembarquen uns alienígenes municipals –encaputxats, com els delinqüents- i ho arranen tot: floretes, mates de ruda, cards, past… El camp sense vida no triga llavors en agafar un groc desolador, com de campament de caravanes d’Arizona o d’albada postnuclear. I no cal ni dir que per perpetrar aquesta bestiesa es valen d’unes dalles elèctriques que superen tots els llindars de soroll fixats per les ordenances consistorials. Ja, ja has pensat a denunciar-ho. Però… vols dir que vindran a detenir-se a si mateixos?

La terra, però, deu ser fèrtil. O mal xinada. I rica en aqüifers, és clar. I les humils herbetes, tot just les han tallat, comencen de nou a dreçar-se. Tapen les clapes, refan el seu teixit escapçat i reivindiquen el verd que ens reconforta… Fins al següent desembarcament.
Compleixen ordres. Suposo que si els diguessin de ruixar el prat (o a nosaltres) amb napalm, tampoc s’ho pensarien.

Ben mirat, potser sigui alguna mena de doctrina jardinera ibèrica. T’ho recordava abans d’ahir l’amic Víctor: a Barcelona fa anys que hi impera la rauxa arboricida. Se suposa que en una ciutat l’objectiu dels arbres, a més a més de fer bonic, és oferir ombra al passejant, sempre en el benentès que les perpètues obres no els hagin dissuadit a tots. Un dia, intrigat per les podes ferotges que patien aquests presumptes bens comunals, el Víctor va baixar a demanar-ne el motiu. “Perquè els arbres embruten” li van etzibar sense immutar-se. Si l’opinió d’un responsable de la botànica urbana és aquesta, no sé què no pots esperar.

Però és inevitable. I és aquesta obstinació petita, fosca i absurda en l’error, aquest malbaratament d’energies en coses insensates i equivocades, el que t’abat.

PS: Torna a haver-hi catau. Aviam si el rellancem…

“A vos los egypcianos que andays vagando por estos nuestros reynos y señorios”

Etiquetes

Cartas de Seguro, Lleis antigitanes, manuscrits aljamiats, Moriscs, persecució ètnica, Real Provisión de 1499

Amb la inspiradora guia de la Nuria i l’apadrinament de’n Jesús, el dijous passat vàrem recórrer l’exposició que la Biblioteca Nacional de Madrid està dedicant a alguns dels més notables manuscrits aljamiats moriscs que conserva el patrimoni espanyol.
La companyia en una ocasió com aquesta de dos eminents experts en qüestions morisques i jueves respectivament sempre hagués estat un privilegi. Però per hom, que en una mesura infinitament més modesta ha dedicat algun temps a l’estudi i comprensió de la tercera minoria que completa el mosaic de la persecució ètnica, els gitanos, era a més a més una oportunitat d’aproximar-se a perspectives molt més avançades i depurades de la matèria.

Anar amb aquest distingit seguici em va fer així reflexionar sobre els veïnatges que tenen les respectives disciplines, però també sobre algunes diferències molts substancials. Per exemple, no vaig poder estar-me de pensar en la sort de comptar amb tantes fonts documentals endògenes –sort que ben segurament pot esdevenir una maledicció heurística- mentre que les gitanes són d’una parvitat proverbial. De fet, el mateix concepte d’història i de passat exigeix una reformulació quan parlem d’un poble que s’ha acostat a aquests conceptes d’una manera tan pròpia i àdhuc oposada a la convencional.

Ara bé, qui escomet estudis calés sí que disposa d’abundant material exogen que ens permet copsar la posició de la societat envers seu i, sobretot, la manera obstinada amb què s’ha buscat reduir aquesta diferència. I per això sap una mica de greu que, per exemple, quan es parla de decrets d’expulsió, sovint s’oblidi que també els gitanos en van patir de reiterats. El fet que la seva mobilitat i talent esmunyedís, així com la seva insignificança en termes crematístics i la protecció de certa noblesa que se n’aprofitava (una mica a la manera de la immigració il·legal en la construcció i l’agricultura dels darrers anys) fes que els intents de foragitar-los no reeixissin canvia una mica les coses. Però tanmateix…

Certament, cal admetre que el setge als gitanos s’engloba dins un setge més ample contra tots aquells elements caracteritzats per una existència fora de les estructures organitzades i sancionades pel poder. Pels legisladors no sempre va resultar senzill –i potser no tingueren la manifesta necessitat- de fer la distinció entre qui eren gitanos i qui no. I per això foren sovint equiparats amb rodamóns, nòmades i altre gent de la “vagància” a qui s’aplicaren restriccions al trànsit i obligacions de disposar de senyor, ofici o domicili estable, sota pena d’expulsió, càstig i mort a qui no les satisfés. Es tractava, és clar, de pragmàtiques i ordenances per assimilar a aquella fracció de població marginal que es resistia a viure dins els límits que la monarquia hispànica volia marcar amb l’objectiu d’assolir la màxima homogeneïtat i control social i tributari.

Però també s’ha de dir que ben aviat ens trobem amb normes destinades específicament als anomenats “egipcianos”, fet que prova tan el seu intens refús a deixar-se integrar com la consciència de que formaven un grup particular i distintiu dins aquest bloc heterogeni.
Endemés, a diferència de jueus i moriscs, en la persecució dels gitanos no va actuar-hi principalment una raó dogmàtica, sinó socioeconòmica, de manera que va recaure en alcaldes i corregidors l’aplicació de la normativa i no en l’eficaç i totpoderosa inquisició. Tot i això, hi ha documents que indiquen que l’església fou una important inspiradora d’aquestes primeres lleis antigitanes. La seva pràctica irregular i a parer dels clergues que n’escriuen sospitosament oportunista de la religió no tranquil·litzava a aquests encarregats de vetllar per la integritat de la fe.

És doncs aquest el camí que porta al primer gran moviment repressiu dels molts que el succeiran. Es tracta de la Real Provisión del 4 de marzo de 1499 (emesa amb gairebé tota seguretat a Ocaña, malgrat que les versions divulgades en tractats com la Nueva Recopilación de las Leyes de Castilla de 1567 i etc.  recolliren les cartes de trasllat de la llei, fet pel qual se cita sovint com signada a Madrid o lliurada a Granada). Desada a l’Arxiu General de Simancas, el contingut de la provisió és esfereïdor. (Aquí n’adjunto una còpia per qui tingui curiositat de llegir-la). En essència, acusa als gitanos nòmades de no tenir ofici ni benefici, de viure del furt, la mendicitat i l’engany i els emplaça a fixar residència, disposar d’una feina coneguda o prendre amo en el termini de seixanta dies des de la notificació, amb l’amenaça d’ésser fuetejats i desterrats a perpetuïtat a aquells que es detingui per primera vegada incomplint la provisió, mutilats i desterrats la segona i condemnats a mort la tercera.

La mesura revoca per tant totes les “Cartas de seguro” de les quals els havia dotat fins llavors l’autoritat, en la creença que eren refugiats de Turquia o pelegrins a Santiago, i els aboca a una inseguretat jurídica que en els seus trets fonamentals serà consolidada per posteriors pragmàtiques i atiada per nombrosos memorials, expedients, proposicions i discursos en els segles successius: parlem d’una situació que des de la perspectiva legal no s’alterarà fins la promulgació de la Constitució de 1978.

Allò que vull dir és que potser els gitanos no foren obligats de la forma taxativa que ho foren als jueus a abjurar del seu ésser o marxar, o que no foren expulsats tant sí com no com els moriscs. Però cinc segles ininterromputs de pressió i xantatge assimilador bé han de permetre que els situem en estreta germanor amb aquestes altres dues comunitats de perseguits d’Espanya. Un amarg reconeixement que em temo que encara se’ls nega.

PS: En ocasió propera abordaré el tracte legal que reberen els rom a la Corona d’Aragó, que fins la unificació borbònica dels regnes comptà amb certa autonomia en aquests quefers. No obstant això, lamento constatar que com en els altres casos coneguts, no servirà per a vantar-nos d’una massa superior tolerància a la dels nostres veïns castellans.

Record d’un home

Etiquetes

Bonaventura Calderer, conca minera de l'Alt Berguedà, Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, Museu de les mines de Cercs, Sant corneli

Per acabar les vacances i de visita rabent però llargament enyorada a Berga, vaig convèncer a iaia i pares d’anar amb nosaltres al Museu de les mines de Cercs, obert a la vella colònia minera de Sant Corneli. En els darrers anys, el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya ha invertit abundants recursos i lloables esforços en la restauració i divulgació del patrimoni industrial del país, i el resultat és una xarxa apassionant d’instal·lacions que inclou molins paperers i fariners, serradores, fàbriques, fargues i mines com la de petroli de Riutort o aquesta de carbó de la conca de l’Alt Berguedà.
Sense entrar en grans detalls, el lloc té un interès indubtable. Perquè no només mostra els principals enginys i tècniques d’extracció del lignit, sinó també objectes i pedaços de la memòria sentimental de la colònia, una exposició dels fets del 32, on al veí municipi de Fígols els minaires proclamaren durant un curt hivern de tres dies el comunisme llibertari  i fins i tot un habitatge reconstruït de les famílies de treballadors tal i com podia ser a la dècada dels 50. Però el nucli de la visita és l’entrada a la mina de Sant Romà, on un comboi de vagonetes ens endinsa fins a una mostra dels diversos fronts d’explotació que conegué l’indret: aquests espais extrems de l’experiència laboral humana.

Anar-hi era un compte pendent, i no només perquè s’hi aprengui alguna cosa valuosa sobre la producció energètica que va sostenir la vida de la comarca durant bona part del segle XX, amb els sacrificis que això va comportar, sinó perquè com vaig explicar fa uns mesos, mon avi, el meu tiet avi i fins i tot durant un breu període i en qualitat d’electricista el meu pare van treballar-hi. Per aquest mateix motiu, absent ja de molts anys el primer, el passat dissabte només vaig trobar a faltar al tiet Ventura, que ens podria haver explicat in situ un bon grapat de coses d’aquell món tan especial. Però en Ventura estava molt malalt i només ens hi va acompanyar en esperit.

L’endemà vaig acostar-me a l’hospital amb la iaia i vaig pujar a veure’l. Retirat de la mina amb un grau màxim de silicosi, els seus 91 anys eren un testimoni d’una fermesa commovedora. Però aquesta vegada el vaig trobar molt derrotat. Veure un home que sempre havia sigut molt ben plantat i molt de la broma tan esblaimat i atemorit em va deixar força trasbalsat. Així i tot, va semblar que em reconeixia i que el confortava una mica tenir a la vora a la seva germana. I així vaig marxar amb la feble esperança que encara fos capaç de donar un nou escac a la fosca.
No va poder ser. El matí de dissabte, diuen que sense cap agònic patiment, va fer un darrer mos i ens va deixar.

Els qui l’hem conegut i estimat en podrem rememorar les virtuts. Jo en conservaré moltes històries de les seves gresques de joventut, sempre amarades el seu tarannà alegre i faceciós, i  em quedaré amb el record feliç que en tinc menant els seus horts a la sortida de Berga, que crec que era una de les coses que més li agradava de fer. També amb el dring del seu català de muntanya, tan expressiu i sorneguer.
Però per damunt de tot, em quedaré amb l’admiració per un home que, malgrat la vida dura que li havia escaigut, no s’havia deixat arrossegar pel desconhort i que ha aguantat dempeus força més enllà del que la seva malmesa salut feia esperar. I aquesta és una de les definicions més honorables d’home que se m’acuden: congratulem-nos doncs, en aquests dies tristos, d’un que pot dir que ha viscut amb coratge com a tal.
Adéu, oncle. Que la terra de la qual conegueres tan bé el feixuc pes et sigui ara lleugera.

Ecos de la muntanya llegendària

Etiquetes

Canigó, minorització lingüística, naixement del català, Pere Ursèol, Pietro Orseolo, Romània, Sant Miquel de Cuixà

(El Canigó, vist de de l’estany de Canet. Foto manllevada de Seracat a Flickr.)

Quan es desplaça, el viatger vestigial acostuma a afinar l’orella per sentir ressonàncies, sons reverberants que li revelin rastres de melodies que potser ja no puguin percebre’s senceres, però que l’ajuden a imaginar-les i reconstruir-les. A vegades són harmònics que lliguen sense esforç amb la freqüència fonamental que hom ja porta al cap i que enriqueixen així la seva música. Altres, en canvi, són dissonàncies que suposen un desafiament a l’oïda i l’intel·lecte. L’important, però, és copsar-les, i la possibilitat de fer-ho, la seva abundor i capacitat de suggeriment influeixen de manera cabdal en el gust d’aquesta mena de viatger pels llocs que visita.

Així, alguns indrets esdevenen una deu on purificar-se de les cacofonies de la vida; també necessàries però que sovint ens poden sumir en la confusió. Fa molts anys que jo he trobat en el Canigó i les seves faldes una font d’aquesta índole. I per circumstàncies històriques i culturals crec que juga aquest mateix paper per a molts altres catalans. Potser sigui perquè en aquest rodal va començar a cobrar cos i visibilitat un fet que encara ens defineix i agermana com a comunitat:
Un jorn del segle X, al monestir de Sant Miquel de Cuixà, situat al Conflent, al peu de la serralada, a un territori que encara era escenari de litigis, batalles i inestabilitats, hi arribà un visitant il·lustre. Es tractava de Pere Ursèol, dux de la Sereníssima República, que fugit d’incògnit de Venècia havia demanat ésser acollit a l’abadia per a retirar-se darrera els seus murs. I en ocasió d’aquesta trobada, els monjos de Sant Miquel van comprovar que la llengua que parlava el dux -com la seva- era ja ben diferent del llatí clàssic, però -i això sí era novetat- també del llatí parlat de la comunitat monàstica.
Sens dubte, aquesta constatació devia ser la confirmació d’una sospita que fins aleshores només planava com una intuïció, com un pressentiment, com un dubte que no havia pres forma ni imminència de resolució.

Aquest moment de revelació d’alguna cosa que encara no es pot explicar plenament, el temps de la presa de consciència d’un fet que potser ja rondava l’ambient, però que no s’acabava de fer pla visible, entenedor; l’instant en que qualla un fenomen que exigeix nous plantejaments i respostes; la seqüència de la “inventio”, en el sentit etimològic del terme, em sembla un dels moments més embriagadors de l’experiència humana. Són els dies en què aquells monjos es topen amb la incontrovertible confirmació que el seu llatí vulgar, el seu romanç, s’està separant de la mare, s’està fent autònom; i que aquell procés no els és exclusiu, ans s’està produint arreu. És el temps de la creació, el moment en què l’u es fa múltiple, es fracciona, es dispara irremissiblement cap a totes direccions.
Els segles en els quals els romanços es van definint degué ésser així un període de grans incerteses, però també de fascinants troballes, de dubtes i confrontacions, però també d’actuació de fortíssimes potències generatives. Ben segurament, aquesta és una perspectiva anacrònica i en aquell temps es degué prendre més sovint com un dissortat escapçament, com una corrupció inevitable subordinada a una resignada necessitat de comunicació, que no pas com una germinació.

De fet, des d’aquella trobada entre el dux i els monjos fins a la redacció de documents feudals en romanç indissimulat (o indissimulable) passen encara cent anys. L’ endemig permeté maniobres de distracció, fingiments arcaïtzants, potser marxes enrere que també tindran importància per a repescar fórmules i mots, però, fet i fet, el procés és irreversible: el català ha trencat el gel de la preexistència. I tota la Romània l’acompanya en aquest mateix floriment.

Que tot això succeís en un territori on avui és la nostra, de llengua, aquella que pateix un accelerat procés d’evaporació no deixa d’afegir un refilet irònic i melangiós a la qüestió. Nosaltres, no obstant això, seguirem tornant al Canigó. Si més no, mentre ens quedi un bri d’energia per a continuar escoltant les velles simfonies que el temps i la seva mudança triga sempre molt a ocultar del tot.

Dels noms de les coses

Etiquetes

Bretanya, canvi de nom dels carrers, Perpinyà, Rue de la Manche, toponímia

No formo en les files de l’universalisme (més aviat penso que Guillem d’Occam és un dels pensadors més transigents i enraonats de la seva època) però quan hom diu Bretanya evoca els megalits i els dòlmens dels grans constructors neolítics i les esforçades migracions celtes del segle VI, les Barzaz Breizh i els lais de Maria de França, els ports corsaris d’Armòrica i la rebel·lió de la Chouannerie, Robert Surcouf i els bells llaüts de veles roges, la mantega salada i el misteri d’Is, Pelot d’Hennebont i els afanys de Fañch Morvannou, el far d’Ar-men i els enigmàtics pröella, la cerca del Graal i l’arcaica plasticitat dels calvaris, el místic koat de Breikilien i la bellesa de l’estuari del Rans. I és clar, els meus amics bretons, na Griselda i el senyor Stephen, les vesprades passades amb ells a la badia d’An Alre consultant cartes nàutiques, les passejades amb bicicleta pel golf de Morbihan i una llum purificada de continu per les tempestes.
En canvi, si m’esmenten la Region Nord-Ouest o qualsevol barroeria de l’estil, penso en la divisió administrativa d’una colònia espacial o en un àrea de distribució logística establerta per algun buròcrata barrut. Perquè els noms transmeten coses, tenen una funció connotativa, carreguen històries i comuniquen una continuïtat anònima plena de bellesa i significat.

Evidentment la intenció d’aquests tripijocs nominals rarament és innocent: quan em vaig dedicar a estudiar una mica els principals mecanismes de substitució cultural vaig constatar que parlem aquí d’un patró molt primari i reiterat. Els noms són destil·lacions, xifres de fets, i canviar-los o desfigurar-los és la manera més bàsica i immediata de començar a desteixir la seva trama, a desmaterializar el seu sentit.
No parlo aquí de traducció. Sovint es tradueix allò que és important, que ha merescut una atenció prou detinguda com per a generar un topònim en llengua aliena.  Que en castellà s’escrigui Cataluña o en francès es parli de Bretagne no s’hauria de considerar denigrant, si el propòsit no ho és. Em refereixo a aquelles matusseres maniobres per transformar un horitzó quotidià mitjançant la nomenclatura.

França sempre serveix de mirall de la bruixa en aquestes qüestions; aquest país, el més bonic de tots, tan ric, tan admirablement conservat i divers… i tan horriblement deformat pel jacobinisme més casernari. Si furetegeu una mica en el seu nomenclàtor veureu amb tot el seu negre esplendor allò que us vull dir. A vegades la cosa es redueix a una forçada transformació fonètica –així, la carrièra d’Uc Escafré del centre de Tolosa esdevingué Rue des Coffres- o a una còmica mostra dels ignorants esforços del traductor de torn: el Carrer de Na Manega de Perpinyà es convertí per obra i gràcia d’algun tòtil en…Rue de La Manche. Però, tot sovint, no s’han pas conformat a traduir o adaptar les velles denominacions dels indrets, aquesta ordidura de la memòria, ans ha semblat precís imposar-hi tot un nou imaginari, tricolor, abstracte i desarrelador. I així, allò que portava un record gremial, rememorava un ja difunt establiment o indicava on menava cert carreró, es va convertir en commemoració d’alguna més o menys coneguda glòria de la República o d’algun dels seus més o menys odiosos símbols: és d’aquesta manera que, a Arlès, l’obscur bibliòfil Méjanes substituí l’eufònic Anciano Carriero de la Saunarié o que el reaccionari General de Castelnau, notable botxí de la Primera Guerra Mundial, va enllordar l’Am Roseneck a Strasbourg, entre altres mil exemples amb els quals no us voldria mortificar la vesprada. Això per no entrar en el grotesc afany d’algunes batllies de reintroduir topònims en les llengües patrimonials…traduint els francesos i no recuperant els originals.

No dic pas que les ciutats hagin de romandre sempre iguals i que no hagin de manifestar el seus canvis, exhibir la seva superposició d’estrats. Però aquesta substitució sistemàtica i barroera, predeterminada i de clara direcció ideològica, és una d’aquelles escorries de la història a les quals convé oposar-se amb fermesa.

Tot això ho explico també a compte d’una desagradable sorpresa que em va oferir la fugaç visita a un centre comercial fa unes setmanes. Resulta que hi havien plantat uns plafons promocionals turístics amb la llegenda “Tesoros del Este”.  Arribat recent de la Xina, m’hi vaig acostar encuriosit pensant que potser és tractava d’alguna campanya de publicitat asiàtica. Però les fotos mostraven la Sagrada Família, el Cap de Roses, l’illa de Tabarca o el Castell de Bellver. Em va costar donar crèdit  a allò que veia (per què segueix sent tan inesgotable la nostra ingenuïtat?).  La més gran barra i desconsideració havia convertit  Catalunya, el País Valencià o les Illes Balears en una mena d’hic sunt leones reduïble al terme “este”.

La veritat és que no sóc massa donat a les suspicàcies histèriques, però veig que símptomes de l’ordre descrit, molt adobats per la grolleria de les extrapolacions que hem hagut de patir després de la victòria de la selecció de la federació espanyola de futbol, m’hi comencen a inclinar. És evident que em calen vacances, lleure i esbargiment. Així que em prenc un descans fins a les primeries d’agost. Ja sabeu, tingueu-me cura d’aquesta casa i sojorneu-hi tant com us vingui de gust. A la tornada ja l’emprendrem amb noves forces i motius que ens apartin una mica a tots d’aquesta quotidianitat tan estreta i exasperant.

Sota les runes i la neu

Etiquetes

Alemanys ètnics, Alemanys del Volga, crims de guerra, Entre Ríos, Gabriel Heinze, genocidis, neteja ètnica, Ostsiedlung, PrÚssia Oriental, Siebenbürgen, Sudets, Volksdeutsche

Trens de deportació, dones i nens als anys 40: són alemanys expulsats de Txecoslovàquia

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Fèiem sobretaula de dissabte davant del partit Argentina-Alemanya i algú va deixar anar la broma: “En qualsevol moment, Heinze s’arrencarà la samarreta albiceleste i ensenyarà l’alemanya que porta dessota.”
L’aspecte i cognom d’aquest central argentí certament justificava la facècia, encara que el subjacent fos una significativa incomprensió pel fort sentiment de pertinença que ha pogut construir un país com Argentina amb gent acollida de pertot.

Però servidor ja insinuava en el darrer apunt que motius com el nom o la peripècia personal d’un jugador m’han influït sempre més en la seva bona consideració que altres motius més objectius, i la qüestió em va agullonar fins que més tard vaig comprovar que Gabriel Heinze era realment descendent d’emigrants alemanys. Però no d’uns qualssevol: com una part gens menyspreable dels argentins d’ascendència alemanya –que arriba a ser majoria a la província on va néixer, Entre Ríos– Heinze pertany a una comunitat de Wolgadeutsche: els colons germànics que amb l’empara de la tsarina Catalina la Gran es van traslladar a finals del segle XVIII a la conca del Volga i que hi van subsistir de manera cada cop més precària –les condicions d’explotació i veïnatge van resultar ser força més complicades que no se’ls havia promès- fins a la Segona Guerra Mundial.

M ’adoní immediatament, però, que embrancar-me en una evocació d’aquests alemanys doblement desplaçats suposava tocar un voraviu controvertit i incòmode de la història europea; un gran fragment irredempt de la nostra memòria, encara recent i no obstant això molt enfosquida: la de la violenta extinció de l’Ostsiedlung.
Aquest és el terme –establiment a l’est- amb el qual es resumeix un conjunt molt complex i dilatat en el temps de moviments demogràfics que portaren a centenars de milers de colons germànics a instal·lar-se als territoris que es trobaven a llevant de la seva terra originària.
Ara bé, seria totalment erroni considerar aquesta epopeia que travessa segles com un procés de colonització segons la definició contemporània d’aquest concepte. En primer lloc, perquè no sempre s’acompanyà d’una prèvia dominació política i militar. En segon lloc, perquè la varietat de fórmules de convivència que es donaran com a resultat d’aquestes migracions rarament suposaren  una assimilació de les poblacions de recepció i, en canvi, d’habitud, contribuïren a la formació de gresols multiètnics. I en darrer lloc, perquè les relacions entre metròpoli i colònia no admeten comparació amb aquelles producte de la conquesta europea d’altres continents i de la formació dels moderns estat-nació. La ostsiedlung es va donar principalment per un augment de la prosperitat econòmica dels territoris del Sacre Imperi durant la baixa edat mitjana, que va anar aparellada d’un fort creixement de la població. La conseqüent pressió demogràfica empentà a molts d’aquest migrants a buscar-se les garrofes fora del seu redós, ben sovint en terres de marca i repoblament i en circumstàncies no sempre favorables.

Val a dir que les nobleses eslaves en foren les principals promotores i interessades, car veien augmentar les seves rendes gràcies a l’esforç dels nouvinguts en demarcacions anteriorment ermes i improductives. I encara que, evidentment, també en moltes altres ocasions suposaren perjudicis i desplaçaments de les poblacions autòctones, la persistència, continuïtat i arrelament d’aquests alemanys ètnics en molts enclavaments de Polònia, els Balcans, Hongria, Bohèmia i Moràvia o la Bàltica acabà per fer molt difícil considerar-los com a mers ocupants i no com a gent que s’havia guanyat el seu lloc sota el sol. De fet, amb tots els fregaments que es vulgui, la seva contribució a la civilització urbana o a la riquesa comercial i cultural d’aquestes àrees d’expansió és indiscutible i fa que no és pugui pensar la seva petjada a l’Europa oriental del segle XII al XVIII com un accident transitori condemnat a ser corregit, ans com una aportació cabdal per entendre’l en tota la seva complexitat i riquesa.

Sibiu, agulles saxones de les Siebenbürgen, al cor de l’actual Romania.

 

 

 

 

 

 

Ara bé, allò que fa realment simpatitzar amb el seu destí és la sort de vençuts que els esperava. Primerament, quan es consolidaren oligarquies terratinents en molts d’aquest indrets i s’enduriren les condicions de vida, aquells petits propietaris i camperols pobres que no havien prosperat es veieren novament empesos a la fugida –el replegament anomenat Osflucht– que els va portar a abandonar els seus casals ja multiseculars i a seguir el camí de tants altres depauperats d’Europa cap als Estats Units o, com és el cas dels avantpassats de Heinze, a Argentina. En segon lloc, el rearmament identitari del pobles eslaus, romanès i magiar amb la decadència habsbúrgica va fer de la lluita contra la influència d’aquestes comunitats un cavall de batalla del seu procés de redreçament nacional. Aquest va ser el punt de partida d’una involució en l’equilibri ètnic, no sempre ben proporcionat i just, però equilibri al cap i a la fi, que durava ja quatre o cinc segles. I l’inici de la follia excloent de qui som fills.
Però va ser la seva perversa utilització i manipulació en la brutal política nacionalsocialista allò que els va deixar a mercè de la tempesta i sense recer. Convertits en minories en molts dels estats sorgits de l’escapçament de l’Imperi austrohongarès, la seva amenaçada presència esdevingué el pretext del Reich hitlerià per a justificar l’annexió dels territoris orientals i la invasió de Polònia que donà començament a la Segona Guerra Mundial.

I tot i que certament les poblacions de les zones més germanificades com Prússia Oriental o Pomerània s’afegiren amb entusiasme al projecte nazi o que arreu hi hagueren grups i autoritats locals que invocaren la protecció del führer per fer front a la seva delicada situació, també és ben cert que foren molts els qui no caigueren en aquesta temptació, rebutjaren l’afany expansionista expressat amb el lema “un sol poble, un sol Reich” i fins i tot el combateren en les files de la resistència. Altres no pogueren escollir i es convertiren en soldats a la força de la Wehrmacht que pretesament els havia d’alliberar. Un gran drama que va posar a molts individus davant una elecció impossible o que senzillament va triar per ells.

La coda de tot plegat és encara una nafra que supura, especialment en la mesura que s’ha menystingut i justificat com el pagament d’una culpa. Davant el progrés de l’exèrcit roig començà una fugida massiva de molts d’aquests alemanys que marxaren de casa seva amb una mà davant i l’altra darrera. Altres, no hi arribaren a temps i patiren les represàlies i violacions soviètiques que no hem de dubtar a titllar de crims de guerra. Posteriorment, amb el vist-i-plau dels acords de Potsdam, va començar una deportació i neteja ètnica massiva sense equivalents en la història contemporània i que va desplaçar a uns 14 milions de persones. Això els més afortunats: els alemanys del Volga que encara restaven en sòl rus foren simplement liquidats en gulags en allò que s’ha de considerar un extermini en tota regla.

El sentiment de culpa per allò que va succeir i raons de conveniència geopolítica han impedit fins avui no ja qualsevol reparació o reconeixement d’una solució tan notablement racista com la que es pretenia combatre, sinó que han convertit en sospitoses i vergonyants les crides a fer justícia a la memòria d’aquestes víctimes: moltes còmplices de la barbàrie nazi, sí, però almenys tantes altres només culpables d’haver-se trobat en una cruïlla enverinada de la història.
I tant s’hi ha passat de puntetes que, quan la genealogia d’un defensa argentí em va dur la nit de dissabte a fer una petita glosa d’aquest fets, un grup sencer de gent instruïda i interessada per la història va quedar bocabadada de no haver-ne sabut mai res o de no conèixer-ne ni de lluny les veritables dimensions: una presència teutònica de sis, set o vuit-cent anys va ser completament extirpada de Rússia i bona part de Polònia, es va convertir en residu moribund a Romania i Moràvia o es va servar reduïda però encara miraculosament vital a Hongria. Tot això va deixar, com es pot presumir, rastres i vestigis abundants i de gran intensitat. M’agradaria anar-los explorant, però de moment serveixi aquesta humilíssima divulgació en tribut dels alemanys derrotats.
El dia, per desgràcia, no pot ser més oportú.

Concessions ocioses

Etiquetes

Decadència italiana, Enric González, malastrugança, Mundial de futbol, Schiaffino, Sudàfrica 2010, zeitgeist

Essent de nació debolida i havent-se’m refredat prou el gust pel futbol, els mundials em troben estalvi de l’abandó generalitzat del sentit del ridícul que sembla acompanyar a bona part d’aquells qui sí tenen els seus equips en lliça. Aquesta doble distància, però, no impedeix que segueixi el torneig  amb cert interès: satisfà la meva quota de gregarisme abandonar-me cada quatre anys a aquesta fira multitudinària, en una mena d’inofensiva comunió internacional amb tants i tants milions de criatures que també ho fan i amb el zeitgeist que m’ha tocat viure.

Però establertes així les coses, no puc imaginar-me res més ensopit –bé, sí, la bossanova o la natació sincronitzada, per exemple- que seguir un partit i un campionat sense escollir armes i cantó. I en aquesta tria dóna gust que els motius puguin ser completament capriciosos i arbitraris.
Sense anar més lluny, sempre he sentit debilitat per la selecció de Bèlgica. M’ha agradat pel seu caràcter de contrapunt a les vel·leïtats artístiques de la seva veïna Holanda, així com per la seva bonica equipació i per la sonoritat dels cognoms flamencs d’alguns dels seus jugadors més notables com Vercauteren, Degryse o Van der Linden. Però, com el futbol belga ha anat tan de baixa en la darrera dècada, m’ha calgut apuntar-me a altres alternatives. Amb l’ensulsiada hongaresa encara més pronunciada que la belga, Itàlia ha sigut l’opció preferent: la mística de l’azzurra, la qualitat dramàtica amb la qual sempre han superat les adversitats o les amistats transalpines hi han contribuït força. Però enguany, amb prejubilats com Cannavaro o desgràcies futbolístiques com els tals Pepe i Zambotta entre els titulars, ja es veia venir que no serien capaços ni d’aquella darrera cavalcada heroica que esperava n’Enric González: no eren un “wild bunch”, ans només un bunch. Si més no, m’ha tornat a sorprendre aquella virtut tan italiana de sortir amb un bella giragonsa verbal fins i tot de les situacions més galdoses: Pirlo describia l’altre dia el paper de la nazionale com de “figura pessima”, i hom és sempre sensible a la gràcia expressiva.
Una altra clara senyal del meu sentimentalisme tronat en alguns aspectes de la vida, és la tercera de les bases que mai falten a la meva llista de favorits. La celeste, el color d’un país  amb un nom tan evocador com el de “República Oriental del Uruguay”, té la història de la seva banda. Va guanyar el primer i romàntic mundial –els equips arribaren a jugar-lo amb vaixell- i també una de les finals més memorables de tots els temps. Juan Alberto Schiaffino,  l’autor d’un dels gols de la victòria -a Maracaná, l’any que va néixer el meu pare, amb 200.000 persones a l’estadi en contra i sense que ningú donés un ral per ells- recordava que després d’empatar el matx va presenciar un “silenci espectral, que segurament no es repetirà”, i que en un cert moment “vaig sentir pena per allò que estava passant”. Motius suficients per una simpatia duradora, oi?.
Enguany l’aposta va prou bé i ja són a quarts de final, però el seu triomf és, com passa amb la majoria de les meves eleccions naturals, poc versemblant.

Per aquest motiu, m’afanyo a buscar entre els candidats més seriosos. I, no fa falta que ho digui, aquí hi intervé l’altra principal emoció que participa de l’afecció a qualsevol esport: l’animadversió instintiva o premeditada envers determinats equips. En el meus cas aquesta es concentra en dues seleccions: Brasil i Espanya. Les raons contra Espanya són més primàries que no podrien semblar. No es tracta del seu indigest aprofitament patrioter, que també, sinó  de l’alleujament que suposa sentir callar a tota la tropa de periodistes i aficionats exaltats i analfabets que ens exhaureixen amb cada moviment de la selecció i que alternen sense interrupció les manifestacions més fatxendes amb les més victimistes. Imagino que això és si fa no fa igual a tot arreu, però la teoria del quilòmetre sentimental funciona aquí amb perversa exactitud.
Per Brasil, l’antipatia té altres perfils: suporto malament a la majoria dels seus jugadors amb ínfules de genis –encara que siguin carnissers tan rudes com el seu present entrenador o nul•litats com aquest fonamentalista cristià que juga al Madrid– i fa segles que viuen de la rondalla d’un jogo bonito que a l’hora de la veritat es tradueix en una eixuta gasiveria.

Així que qualsevol combinació que m’eviti veure a “la roja” o a “la canarinha” pujar les escales de la llotja es donarà per benvinguda. I si correspon a Argentina, a Portugal a Holanda o fins i tot a Ghana acomplir la missió, encara millor. Però ateses les circumstàncies, acceptaria de bon grat a Alemanya com a vencedora. Dit això…hi ha algú que dubti d’una final Brasil-Espanya o m’estic posant fatalista?

Folc(h)onomia

Avui m’agradaria fer un escrit com els seus, però les coses originals són sortosament inimitables i no admeten franquícia.

Hauria de ser un d’aquells posts concisos, essencials, d’una preciosa transparència, sempre amatents a petites coses que per una rara alquímia esdevenen imprescindibles. Una forma és sobretot una moral, i la que aquesta col·lecció d’haikus bloguístics traspua diu coses molt boniques de qui ha arribat a dominar-la d’aquesta manera. Ens parlen del seu coratge, de la seva llarguesa i del seu entusiasme rejovenidor. També, però, d’una humil timidesa que fuig de l’exhibicionisme i s’apropa al sofriment i la joia dels altres com si fossin seves o precisament amb més cura i delicadesa per no ser seves.

Jo vaig aprendre a estimar-me aquesta forma i la persona que hi havia darrera encara abans de descobrir que realment era un d’aquells éssers que fan millor, més habitable i esperançadora l’existència només pel fet de saber que hi són.
“La vida –deia Borges- ens ho dóna a tots tot, només que la majoria ho ignora.” Em sento feliç de no ignorar-ho en aquest punt: amb la seva deferència i amistat m’ha ofert un regal molt preuat.

Jo avui hauria d’haver estat al seu costat perquè és un dia per celebrar-la i desitjar-li tota la felicitat que es mereix. No hi sóc per circumstàncies una mica mortificadores, però em consola pensar que també per alguns valors que se m’han reforçat sota el seu esguard, com el compromís amb qui ens envolta i acompanya en el viatge i el deure envers seu. No obstant això, hi seré en certa forma: en la forma transfigurada de la memòria i dels somnis. Perquè com recordava Sheridan Le Fanu “els somnis travessen parets de pedra, il·luminen habitacions fosques o obscureixen aquelles plenes de llum, i els seus herois entren i surten quan els ve de grat i se’n riuen dels manyacs.”

Espero que també travessin la distància que em separa d’un prat del Lazio i li portin el meu bes ple d’agraïment i estimació. Ens veiem aviat, Maria. Que aquest migdia n’hi hagi una meva ben plena a la teva salut!

Fuites i perplexitats

Etiquetes

Bizanci, caiguda de Constantinoble, Landulph, les misterioses simfonies del temps, Theodore Palaiologos, zhuang

Sobre un quer, ja mig engolit pel boscatge, hi ha un sepulcre de llicorella que inscrit en fántǐì em nega la seva història. Amb els ridículs rudiments lingüístics amb què em moc per aquesta terra, de matí m’ha semblat entendre que pertany a un antic senyor de la contrada, pretendent a dignitats abolides, que va caure en la persecució d’aquests fútils afanys.
Ullprès pel paisatge que m’envolta, per la visió del riu ample i sinuós que bressola la tomba, penso que la mort aquí sembla una mica menys ferotge, gairebé un aixopluc on fer ferm després de la dura travessa i guarir-se les ferides d’il·lusòries i insensates vanaglories.

És un miratge que em trasllada a un altre dels marges apartats on van a morir les grans ambicions i el fals reflecteix el ver: a l’església de Saint Leonard, a la parròquia còrnica de Landulph, un àguila bicèfala guarneix el nínxol de Theodoro Palaeologus, enterrat allí el 1636, i a la qual vaig pelegrinar com a bon bizantinòfil en els dies de la meva més alta fal·lera pels residus de Constantinoble. Però aquest inopinat mausoleu, més que emetre un darrer llambreig del fulgor de Bizanci, n’il·lustra el seu desconsolat destí després de la caiguda. Finats durant el setge, perseguits, reduïts a esclavatge o exili, exterminats, els defensors de La Ciutat entren en la fosca del temps.

Els dos postrems membres de la nissaga del Paleolègs, l’última casa de basileus imperials, viuen poc menys que de caritat a occident i tan subalterna passa a ser la seva descendència que, només dos segles més tard, un imaginatiu i providencial exercici genealògic permet a un obscur membre lateral de la família trasterrat a Anglaterra i que arriba a figurar en un cens de receptors de beneficència la patètica reclamació dels drets a la corona. Una branca del llinatge que s’extingeix poc després, no cal dir que sense fruit en les seves preteses, a un remot arxipèlag del Carib.

De retorn a la coma des d’on m’esguardo el fluir del Yulong comprovo que una lenta calitja desdibuixa els contorns de l’indret. La vida se’m revela llavors com una boirina, un esplèndid malentès, i les partícules d’aigua en suspensió porten el polsim que l’encrostona i difumina; són la mà torçada que confon sympilemes grecs amb caràcters xinesos. Demà sabré que tampoc hi hagué dissortats senyors zhuang de la guerra, sinó només una deficient comprensió de la seva endimoniada fonètica. El meu excurs s’alcí sobre un fonament de quimera; és quincalla paral·lela, quod erat demostrandum de pega.
Però potser no sigui una marrada tan fallida en el país la cultura del qual ensenya com poques altres l’elusivitat de tot coneixement i l’obliqüitat de qualsevol aprenentatge: també aquí, com és natural, videmus nunc per speculum in aenigmate.

PS: Retornat i restablert, però amb més d’un embolic i maldecap per desfer, us prego només uns dies més de gràcia per posar-me en pau amb tots vosaltres i amb les requestes que he deixat pendents de satisfer-vos.

Paint gastròpodes

Si pretengués descobrir ara la gastronomia xinesa seria un beneit. Però si té cap interès, i la declaració potser faci algun efecte entre la gent que em coneix i m’ha acompanyat sovint a la taula, diré que no he menjat de manera continuada i ordinària tan bé mai i enlloc. Només per això, aquesta civilització ja mereix tot el meu respecte i atenció.

Evidentment, de motius n’hi ha molts més i hi haurà temps de comentar-los ben aviat. Però no és qüestió d’abusar del rar arravatament de generositat hostalera desinteressada que em permet remetre-us aquest breu. I com el primer és el primer: sí, Joan-Carles, aquí s’hi mengen caragols. I no només això, sinó que són una de les especialitats de la província de Guangxi (广西) per on hem acabat rodant.

Els dubtes sobre la seva bondat crec que els poden dissipar aquestes imatges del moment de servir-los i d’aproximadament un quart d’hora més tard.

Una abraçada, amics.

In the mood for Ska

Etiquetes

calypso, Laurel Aitken, mento, rocksteady, Roland Alphonso, ska, Skatalites, TommyMcCook

M’agrada el pas de les estacions i em deprimeix la monotonia climàtica. A Madrid això suposa una dura negociació, perquè l’eufemisme “clima continental mediterrani” és això, un eufemisme. Però enguany se’ns està regalant una evolució més escalada que de costum. A un hivern cru i hostil, amb cinc nevades i manta pluges, però que va remetre a mitjan març, ha seguit una primavera fresca i remullada, agradosa i bellament feraç. Sembla, no obstant això, que ha arribat fins aquí: aquests darrers dies, sota el sol, hi fa una calor ja força estiuenca i la fronda, sotmesa a aquesta severa llei, grogueja sense apel·lació.

Ho explico perquè l’estiu de Madrid té l’avantatge d’unes temperatures nocturnes que acostumen a davallar i no impedeixen el son o la deambulació no massa abatuda. I tot i que jo li trobi a faltar una mica d’aquella humitat enganxosa i sensual de la meva ciutat de naixença, aquesta combinació de tardes tòrrides amb vespres efervescents és idònia per posar-me en ambient d’escolta d’una de les meves músiques preferides.

Una música de la qual he observat que molta gent en té una imatge difosa i esbiaixada: entre nosaltres, el gaudi de l’ska sembla circumscrit als seguidors d’una reduïda subcultura juvenil, amb tradicionals concomitàncies amb el món mod i skinhead, i que té per apèndix més notoris alguns grups anglesos dels finals dels setanta com The Specials o Madness. Però aquesta fornada de bandes britàniques, que sorgeixen a l’escalf dels intercanvis de la classe obrera anglesa amb els milers d’emigrants jamaicans que arriben al país, així com les seves posteriors reencarnacions i les corresponents adaptacions locals, produeixen majoritàriament un so amb rítmica ska, però més accelerat, dur i rockanrollesc. És l’anomenat pels entesos 2-tone, que realment no m’interessa gaire.

Allò que em delecta és l’ska clàssic, els seus antecedents i les seves primeres derivacions. Per tractar de centrar-nos: el moviment musical jamaicà que va de la segona part dels anys 50 a la darreria de la dècada següent.
Jamaica té en la música popular contemporània un pes que podem comparar, per exemple, amb el dels jueus a la literatura centreuropea de la primera meitat del segle XX: enormement superior en importància i excel·lència al que correspondria a la pura demografia. Fóra embolicat exposar-ne els motius, però diguem que en aquesta illa s’integra la tradició negra del Carib amb l’anglosaxona, tot mantenint-se força receptiva a la influència afrohispànica de la veïna Cuba.

D’aquest còctel ja n’emergeix el mento, l’avantpassat directe de l’ska i estretament emparentat amb el calypso de Trinidad. En mans d’alguns dels seus recuperadors moderns com The jolly boys, el mento sona així de bé:

Però el mento encara suposa una aproximació molt arrapada al folklore rural afocaribeny. I a mitjan dels anys 50, amb el primer èxode urbà de Jamaica, emergeix un nou tipus de públic que en envelats improvisats punxa i balla al ritme de les novetats del jazz i rythm’blues que arriba dels Estats Units. És a aquesta demanda que els músics de Kingston, alguns de l’anterior generació i altres de més joves, amb els patrons apresos de la música pròpia però amarats d’aquesta nova sensibilitat, responen. I comencen a tocar i enregistrar allò que a l’engir dels seixanta ja ha esdevingut la música hegemònica de Jamaica. Poc anys després, alguns dels instrumentistes més destacats d’aquesta escena formen el supergrup que donà bona part dels títols més característics de l’ska. Son els Skatalites i facturaven aquesta mena d’allaus:

I és que són anys d’una creativitat trepidant, en què mentre uns accentuen la vessant més dramàtica de les seccions de metall…

…altres es despengen amb volutes tan lleugeres i espurnejants com aquesta màgica Blow Roland blow.

Però entre 1966 i 1967 es produeix un canvi tan accentuat fins i tot per una escena tan llibèrrima que ha donat peu a diverses llegendes. Hi ha qui assegura que una onada de calor va obligar als músics a tocar més a poc a poc per no ofegar-se, i que el resultat va agradar tant que seguiren fent-ho així. S’ha atribuït igualment a una troballa accidental durant un enregistrament i s’ha insinuat també que els pinxos de les barriades pobres de Kingston–els rude boys– començaren a posar els discs a menys revolucions per ballar-los de manera més majestuosa.
Fos quin fos el primer encenall, l’ska baixa pistonada, posa de relleu les línies de baix i amaga una mica els vents, anteriorment solistes. El resultat, efímer en el temps però d’immensa gràcia, és el rocksteady. Laurel Aitkin, un cantant i compositor ja veterà, en serà un dels mestres definitius, i aquest Rude boy dreams, un dels seus himnes per antonomàsia.

El que passa després ja és més conegut: el rocksteady encara s’alenteix més i la cosa deriva en l’estil universalment conegut com a reggae i en totes les seves mutacions que arriben fins el present.

Però això, sincerament, és una altra història que em fa més mandra explicar. I que encara que volgués fer-ho, hauria d’esperar:
la propera setmana hauré d’estar concentrat en alguns quefers urgents i després marxo a passar uns dies a la Xina.
Així que espero deixar-vos entretinguts amb bona música i amb la promesa que, si voleu esbrinar-ne més, atendré amb enorme gust tota mena de dubtes i peticions.

El soroll i la fúria

Etiquetes

amor als gossos, civisme espanyol, fantasies de destrucció, lladruc, soroll

L’orgull d’un poble: guixada recurrent a les parets de Lisboa.

Porto uns dies de deixadesa vestigial. Perdoneu-me, però tinc una explicació.
Veureu: a la cantonada del carrer hi ha una edifici envoltat d’amplis camps d’esports i sorrals i protegit per una reixa. Car llueix un cartell amb el nom de brega d’una monja albanesa fonamentalista, em va costar una mica descobrir que era una escola pública d’un estat aconfessional. Però val a dir que l’emissió periòdica i a tot volum d’inquietants músiques pels seus altaveus –per fer-vos-en una idea: avui tocava això– va contribuir al meu desconcert.

Com és natural, identificada la seva comesa, vaig passar a sentir un gran neguit per aquells mètodes d’instrucció, més propis d’un camp de concentració o d’un ensinistrament paramilitar que d’un col·legi modern. Però després m’hi vaig rumiar millor. Els havia hagut de dissenyar hom perspicaç i conseqüent. Perquè aquest rebombori serveix per introduir la mainada en la principal passió nacional i en allò que serà la finalitat primera i potser única de les seves vides: infligir i suportar soroll.

El veí de sobre, per exemple, és un ciutadà exemplar. No crec que quedi un sol racó de casa seva per amartellar, foradar, xerraquejar, falcar, perforar, llimar, serrar, polir o aspirar. I encara així, hi persevera. S’hi esprem. No es rendeix. En els esparsos moments que es permet sostreure’s a aquesta tasca colossal, inacabable, es distreu amb un gos a qui sospito ha sotmès a alguna operació vocal per fer més estridents i desagradables els seus lladrucs. (Ah, els gossos, aquesta raça maleïda de bèsties sobre la qual el meu proper viatge xinès em permetrà simbòlica revenja!). De tard en tard també punxa –al volum pertinent a la seva condició de prohom – un disc d’himnes, un mix de Sinatra i alguna galindaina metàl·lica. Només la convicció que unes ocupacions tan constants i esgotadores acabaran desembocant en un greu, dolorós i amputador accident fa que no m’abandoni al desconhort o a la violència frenètica i homicida.

Això i l’heroica veïna del tercer, a qui mai se sent fer cap remor i que amb la seva imprudent conducta s’està delatant. Aquesta discreció i escrúpol només pot explicar-se per alguna militància clandestina. No estic sol, doncs? Allà fora encara hi ha més gent que resisteix i s’organitza? En tot cas, hauré de visitar-la i recomanar-li que dissimuli: capteniments com el seu s’han declarat abolits i tothom els ha de combatre amb ferotgia.

Les fórmules de manifestació d’aquest odi són tan variades i abundants que no treu cap enlloc fer-ne una recensió. Però és de justícia reconèixer que els mòbils han ajudat a donar un cop definitiu a l’antipatriotisme silenciós i a fer que no hi hagi ja refugi segur, ni tan sols els anteriorment plàcids trànsits en metro o tren de rodalies. Avui sempre trobareu a qui es dedica a esgargamellar-se perquè sentiu les ximpleries que ha de dir al pobre desgraciat que l’escolta a l’altra banda de l’auricular o els curts de gambals que no prou contents amb la ignorant selecció discogràfica que s’han descarregat al telèfon obliguen tothom a d’escoltar-la?
Què és pitjor? No ho sé pas dir. Però sí que penso que en una societat sana i normal aquestes actituds acabarien amb altercats o, en casos de contumàcia, amb linxaments. Aquí ningú mou una cella. I com podria, si cap cobertura pública o privada l’empararia, si són les mateixes autoritats les més entusiastes promotores de saraus, processons, trencadisses, indefensions i impunitats, si es convida la gent forana a visitar-nos amb la promesa de gresques descontrolades, si la llei no protegeix i en allò mínim que protegeix no s’aplica i si s’aplica triga anys i nervis a fer-ho?

Per tot plegat, la situació aquí, a Madrid especialment, a Espanya en general i, ai!, em temo que cada cop més també a Catalunya, és sempre precària i desesperada. I potser pugueu entendre que les fantasies que apleguen elements com escamots d’afusellament, poders plenipotenciaris i delectances maníaques en el vessament de sang creixin i consumeixin un temps que de molt bon grat destinaria a escriure coses més passadores que aquests estirabots.
Ho procuraré, ja més desfogat, al més aviat possible.

Abismes microscòpics

Etiquetes

Claudio Magris, fanatisme religiós, Guizhou, Madrid lateral, orientalisme, passadissos espectrals del temps, vacunes

“Qui s’estima la vida ha d’estimar-se possiblement el seu joc múltiple, entusiasmar-se no només pel viatge cap a illes llunyanes, sinó també pel tràmits burocràtics de renovació del passaport.”
En una de les més belles planes del seu Danubi, Claudio Magris exposa la paradoxa que rau en tot enaltiment de la vida que no comprengui que una seva part substancial consisteix en una prosa feixuga i monòtona. I que és insensat desitjar deixar-la enrere, perquè amb ella passa aparellat el migrat temps que se’ns ha concedit. La vida és també aquest enuig de paperassa irresolta, aquesta angunia de venciments, recollides pendents a la bugaderia i garanties que no s’han de deixar caducar.

No sempre és senzill mantenir aquest convenciment, però no tenir-lo completament atrofiat ens ofereix sovint compensacions. Potser per això, el viatger que es deleix amb la perspectiva de visitar els arrossars de la Xina subtropical no veu amb total malvolença la necessitat de passar primer pel dispensari de vacunes. I s’hi adreça amb ànim distret, encara que sigui per trencar per un matí amb la rutina dels itineraris entre casa i la feina o per la oportunitat de conèixer un racó lateral i insospitadament deliciós -això ho descobrirà més tard, però l’esperança prèvia li’n facilita el reconeixement- de la ciutat que l’acull.

Propera estació: camps de Guizhou (imatge de Sergi Bernal a flickr)

El Centre de Salud Internacional de Madrid, enclavat en un límit de la zona més pròspera de la vila, ocupa pertinentment un palauet de vague estil colonial. I basta franquejar les seves portes per percebre-hi la seva atmosfera lleu i càlida, el seu aire polit i no exempt d’un cordial misteri. Darrera les portes de fusta blava i vidre emplomat hi esperen eficients immunòlegs, que consulten mapes amb isoglosses víriques i recomanen als pacients les precaucions més pertinents per a cada destí. I mentre espera el torn en un plàcid pati central, hom pot distreure’s observant la gent que a la barana del primer pis fa cua perquè li administrin la profilaxi prescrita, divertits amb el somieig de les amenitats exòtiques que aquella visita anuncia ja imminents, o potser, lliurat a les suggestions de l’indret, sentir el brunzit d’enigmàtics mosquits o l’efervescència de rars conreus bacterians que es coven en amagats laboratoris de l’edifici.
Sí, a vegades la vida es pot fer també molt agradosa a l’avantsala d’una consulta.

Dies més tard comento amb una amiga aquestes impressions. De sobte, amb to pensarós, m’amolla “I la gent que no creu en les vacunes, com s’ho deu fer?”
“Què vols dir?” contesto una mica sorprès. Després de rumiar-m’hi un instant dic: “Et refereixes alguna mena corrent científic contrari al desenvolupament no natural de defenses de l’organisme?” Un arriba a ser així d’innocent.
“No, a persones que s’oposen a la vacunació per motius religiosos.”

Recordo aleshores un episodi fantasmal del meu viatge canadenc. Al diari local de Chillwack, la darrera parada abans de deixar el país, vaig llegir un article sobre els tràfecs d’una comunitat de l’església holandesa reformada que s’oposava a la vacunació obligatòria de galteres després d’un brot a la Colúmbia Britànica: una qüestió de salut pública que feia entrar en conflicte l’interès comú amb les llibertats confessionals que són tan importants al continent americà. Cansat, ensopit per la perspectiva d’una llarga tornada en avió, atrapat en un sòrdid poblot de pas, vaig tenir la sensació d’estar escoltant un eco irreal sorgit d’un passadís espectral del temps.

Mennonites del Canadà. ¿Reflexes d’una vida idil·lica?

No sé perquè em vaig esverar. Quan comences per creure en la doctrina de la predestinació, en la assumpció de la verge o que menjar sang amb ceba pavimenta el camí de l’infern, el més fàcil és que acabis per pensar que Déu et protegirà contra el tètanus si així ho troba pertinent. Però fins i tot des d’un moderat relativisme cultural com el meu, costa d’assumir que hi ha qui està disposat a immolar aquesta coseta potser minsa i breu, però també única i bella, que ens ha estat donada per no ofendre a qui mai s’ha pronunciat a favor nostre i ja ha exigit massa sacrificis d’aquesta mena.

A vegades la vida, encara sota la seva aparença més monòtona, és estranya i trasbalsadora: pensem estar projectant-nos amb despreocupació devers continents que ens semblen llunyans i ignots i resulta que els més inconcebibles els tenim a la vora: emergeixen inopinadament d’una ociositat satisfeta que pot trobar-se a l’avantsala de qualsevol consulta.

A les cruïlles fantasma I

Etiquetes

entendedors, Guillem de Berguedà, obaga de Queralt, plany, poesia trobadoresca, Ponç de mataplana

(Serra de Queralt a entrada de fosca. La meva hora favorita per escrutar-hi els seus arcans. Foto de Seracat a flickr.)

A tocar del Santuari de Queralt hi ha uns fonaments de pedra que s’han identificat com les ruïnes d’un castell: la més important de les possessions dels vescomtes de la comarca i probablement la llar nadiua de Guillem de Berguedà. Davant seu hi penja una balconada imponent que s’obre sobre la gran depressió de la Catalunya Central. En dies clars s’hi albira el Montseny i Montserrat, però la major part del paisatge el formen viles i masos envoltats de camps ondulats, petites forestes i comes i pujols amables. Darrera, com correspon a la cara amagada de la serralada, s’hi aclofa una ombrívola obaga que mai em canso de passejar. És un indret impregnat d’un misteri serè i incitador, al qual la figura del trobador no és de cap manera aliena.

Perquè Guillem no només fou un dels nostres lírics medievals més exquisits: la seva figura arrossega també una llegenda deliciosament sinistra. Les noticies, documents i cançons que se n’han conservat el presenten com un home bregós, implacable en els seus molts bescantaments i de peripècia vital accidentada. Sembla provat que entre altres malvestats va donar mort amb traïdoria a un seu rival, Ramon Folc III de Cardona, fet que el va portar a set o vuit anys d’exili. Degué ésser en aquell període quan mantingué excel·lents tractes amb un altre mestre en versos i discòrdies, el genial Bertran de Born, així com l’època en què feu créixer la seva fama d’indiscriminat galantejador de dames. Propens a ofenses i impietats de tota llei, les seves composicions són d’una cruesa enginyosa i feridora. Res hi manca: el seu sogre és un vell tinyós i el Bisbe d’Urgell “non a coillos en la pel”, o dit finament, és un eunuc.
Un dels principals perjudicats per la seva llengua verinosa fou en Ponç de Mataplana, un cavaller molt notable del seguici de n’Alfons II d’Aragó –amb qui en Guillem mantingué també diferències periòdiques- i del qui tot indica que n’era feudatari.  Ens han arribat quatre sirventesos que són testimoni d’aquesta enemistat i que no estalvien en fosques insídies i  al·lusions malèvoles.

Per aquest motiu provoca certa estupefacció que un dels planys més famosos de la literatura trobadoresca sigui precisament aquell que en Guillem va dedicar a en Ponç. El seu estil directe i poc retòric ha portat a concloure, potser precipitadament, que és d’una sinceritat espontània: un acte de penediment, una forma estranya d’enyorança pòstuma.

Però no s’ha d’oblidar mai que la lírica provençal no era una producció artística gratuïta, sinó que responia a motivacions molt concretes i que s’expressava mitjançant fórmules codificades. I per tant, és molt més probable que la complanta perseguís alguna intenció precisa: amb fronts oberts per arreu, potser Guillem pretenia fer-se perdonar l’animadversió dels Mataplana. O senzillament, en una ocasió com aquesta, era allò que socialment li esqueia fer.

Ara fa deu anys que l’Antoni Rossell, director de l’Arxiu Occità de la UAB, ens instruïa a un grapat d’incondicionals en les interioritats d’aquesta poesia. L’Antoni era sens dubte un home d’una agudesa intel·lectual molt remarcable i que tractava d’inspirar en els seus deixebles una actitud crítica molt saludable.
I una cosa que ens va deixar gravada és que la lírica dels trobadors anava dirigida a “entendedors”. És a dir, a un públic capaç de llegir entre línies i de copsar subtilitats molt fines en el missatge d’aquestes composicions. I ell trobava que des d’aquesta perspectiva alguna cosa grinyolava en el trencaclosques. Que qui anys enrere era “d’engan farsitz e ples” hagués esdevingut “francs, larcs e cortés” podia ser una recapitulació estratègica digna del més calculat cinisme, però acceptable en termes de l’època. Ara bé, la recitació de’n Guillem es prenia llibertats que semblaven un xic excessives. Perquè no content amb elogiar-ne les  virtuts i penedir-se per no haver fet les paus abans del trist incident , li depara a Ponç de Mataplana un paradís que desafia tots els criteris consuetudinaris de l’occident cristià:
E paradis el luoc melhor,/ lai o.l bon rei de Fransa es/ prop de Rolan, sai qe l’arm’es/de Mon Marqes de Mataplana;/ e mon joglar de Ripoles,/ e mon Sabata eisamens,/estan ab las domnas gensors/ sobr’u pali cobert de flors,/ josta N’Olivier de Lausana.

Un Paradís on es folga amb dames en verds paratges mentre els joglars canten justes cavalleresques? Això fa tota la fila d’un paradís més aviat profà. I si afinem la malícia, diríem que d’un paradís de morisma. Si tenim en compte que en Ponç havia caigut en una batussa contra tropes musulmanes, Guillem podria estar insinuant una cosa molt lletja.

Mai ho sabrem del cert. Però vagarejant entre aquells quatre rocs que és tot allò que avui resta del castell de’n Guillem m’agrada pensar que sí. En el lloc més visible de la seva obra, ens ha deixat un enigma que encara és per entenedors. I ell, burleta i satisfet d’aquesta última mala passada al seu ancestral adversari, somriu entre les ombres.

PS: Escrivint aquestes ratlles m’han passat coses de fades que justifiquen una mica el retard i que qui sap si hauria d’atribuir a l’influx malastruc del trobador. També he descobert, divertit, que havia escollit la mateixa fórmula que Mossèn Armengol per descriure l’espessa i una mica llòbrega fronda que jeu darrera el santuari:  “una ombrívola obaga”. Això no té misteri, és una obvietat que us convido a descobrir.

Visions heroiques I: Alan Lomax

Etiquetes

Alan lomax, Eriçons i guineus, Folk, Harry Smith, Isaiah Berlin, Library of the Congress, patrimoni intangible, patrimoni oral, Rounder Records

Una coneixença em retreu tanta piuladissa melangiosa en els darrers temps i em reclama que escrigui més de música, de personatges i d’aventures i menys de teranyines. Com no puc estar-hi més d’acord, nosaltres comencem predicant amb l’exemple. I l’entusiasme i desordre de la conversa acaba per plantar-nos davant una disjuntiva atroç: Alan Lomax o Harry Smith?

Ep, alto! Quina mena de preguntes forassenyades ens estem fent? Estimes més el pare o la mare? Perquè encara que les seves obres difereixin en caràcter, volum i intenció, per mi són dos herois de la cultura popular del segle XX i dues personalitats per les quals sento enorme admiració i respecte.

Segons la distinció d’Isaiah Berlin que m’ha apassionat des de molt jove, Lomax fou un eriçó. La seva vida sencera està consagrada a una única, gran i decisiva idea: la identificació, conservació, difusió i reivindicació de les músiques d’arrel. Primer acompanyant a son pare per penitenciaries i camps de cotó del sud profund d’Estats Units i després ja tot sol per arreu del món, Lomax va sentir una pruïja absorbent que consumí totes les seves energies. Recolzant-se en magnetòfons portàtils alimentats per bateries, va recórrer les regions rurals del seu país, d’Anglaterra, Irlanda, Escòcia, Haití, Grècia, Itàlia, Índia, Turquia i una munió més de llocs a la percaça de balades, romanços i cançons tradicionals que els canvis en les formes de relació social amenaçaven d’escombrar. La seva fonoteca etnomusicològica és gairebé inabastable: aplega més de deu mil enregistraments, sortosament ben arxivats a la Biblioteca del Congrés i divulgats gràcies a múltiples publicacions.
Tot i que també exercí d’intèrpret i compositor, la concepció de la seva tasca era la d’un recol·lector que havia de limitar-se a una mínima intervenció. És per això que una immensa part d’aquest llegat correspon a gravacions de camp tocades per músics anònims i no professionals: excepcions com Leadbelly o Muddy Waters s’expliquen pel fet que va ser precisament l’empenta de Lomax –i la proverbial sensibilitat americana per la música- allò que més va ajudar a fer-los coneguts.

Però llur prevenció a adulterar el material que recollia no significa que la seva actitud es limités a la compilació distanciada d’una enorme memòria musical. Lomax fou un activista: veié que aquestes músiques i les cultures que les emmarcaven perillaven davant el progrés de fórmules d’entreteniment industrial i aliè a les comunitats que el rebien, i cregué indecent quedar-se plegat de braços a mirar-s’ho. La seva filosofia fou la de prendre partit: es tractava d’oferir eines als pobles per a conservar les seves tradicions i fer allò que calgués per propagar-ne la flama. Per Alan Lomax el folklorisme era una activitat política, en la mesura que la seva missió era permetre l’expressió veritable de la gent.

Una de les millors mostres d’aquesta combativitat va traslluir-se en la seva visita a l’Espanya franquista. Hi va anar per un encàrrec de Columbia l’any 1952 i va sojornar a Palma de Mallorca per assistir a unes mostres de folklore organitzades per la Secció Femenina de la Falange. Allà es va topar amb un nazi refugiat, responsable d’assumptes musicològics del règim, que coneixedor de les seves inclinacions esquerranes li va fer saber que no obtindria cap ajut de ningú en els seus propòsits. Lomax només tenia intenció de fer una curta estada, però aquella trobada el va revoltar. En el seu quadern de notes descriu la reacció que li provocà: “en tractar amb aquell idiota autoritari em vaig prometre que, encara que hagués de dedicar tota la vida a aquella feina, enregistraria la música d’aquell país sumit en ombres.” I així, durant sis mesos i seguit tothora per la Guàrdia Civil, va viatjar per la geografia ibèrica, reunint-se amb camperols i mariners, pastors i mestresses de casa, per confegir una de les més precioses col·leccions de música popular que tinguem a l’abast: una pila d’àlbums de sons valencians, aragonesos, bascos, balears, gallecs o extremenys que poden aconseguir fàcilment gràcies a l’acurada edició de Rounder Records o mitjançant altres mètodes que no crec necessari detallar.

Ara bé, és en la seva recerca nord-americana on la feina de Lomax assoleix proporcions colossals: una obra no només perdurable per sí mateixa, sinó d’una influència enorme en generacions posteriors i clau de pas de successius renaixements del folk: de Pete Seeger o Bob Dylan a les més recents i enlluernadores onades de conreadors d’Americana (Uncle Tupelo, Willard Grant Conspiracy, 16 Horsepower, The Felice Brothers i un llarguíssim fotimer) el deute –directe o indirecte- no admet discussió.

Avui moltes de les intuïcions d’aquest pioner han esdevingut certes, i organismes com la UNESCO han assumit uns enunciats que Lomax va ser dels primers a enunciar. Per això un homenatge com el del documental The Songhunter és tan just, proporcionat i reconfortant. I encara que la meva primera intenció era deixar aquí unes ratlles sobre el no menys prodigiós Harry Smith -la meva fatal condició de guineu m’obliga a identificar-m’hi molt més- m’he acabat embolicant amb aquest glossa de Lomax, que en la seva qualitat d’espècie de Sant Patró dels desvetllament recurrents d’aquest blog, tenia pendent des de fa temps. Així que deixem a la “mare” per la propera ocasió, perquè al “pare” me l’estimo molt i molt.

Els carnets desenterrats II

Etiquetes

absències, amics, Antonioni, Blow-up, Madrid

Vengo de muchos libros y de muchos apremios que la imaginación dejó inconclusos. Vengo también de un viaje absolutamente maravilloso que no hice nunca a Samarcanda. Y de un temor consecutivo vengo igual que de una madre. Soy esos hombres juntos que mutuamente se enemistan y ando a tientas buscando el rastro de una historia donde no comparezco todavía. ¿Seré por fin ese protagonista que desde siempre ronda entre mis libros y que también está aquí ahora sustituyendo a quien no sé?.Solo el presente puede modificar el pasado.
José Caballero Bonald – Laberinto de fortuna

La nit del dissabte vaig somniar que tornava al poble de la meva adolescència i em retrobava amb indrets perduts i vells amics, devastats per la vida, consumits per l’enyor d’amors estroncats, d’esperances frustrades, d’aquells temps en què ens sentíem invencibles. Vèiem a marrecs que jugaven a futbol en places grises i solitàries i avançàvem entre solars de fàbriques abandonades, mentre les televisions de tavernes i pisos sòrdids titil·laven darrera de les finestres. S’havia fet de nit i se’ns havia fet tard, massa tard.

La majoria de matins recordo una part notable dels meus somnis, vius i plens de detalls. Acostumen a ser fantàstics, però no desproveïts de trama i lògica. En algunes ocasions, no obstant això, em porten a llocs familiars, a realitats transfigurades però identificables i relacionades amb el sentiment que em desperten. Aquest de dissabte n’era un, i d’alguna manera obliqua podria expressar un remordiment per una vida que vaig deixar enrere.

Quan t’allunyes de la ciutat i de la gent que t’ha vist créixer te n’endús una mena d’imatge detinguda de tot plegat. La vida progressa, però la imatge ho fa a un ritme molt més lent o no ho fa en absolut. Aquella realitat va sent esmicolada de forma sorda i indeturable, però quan tornes, quan periòdicament tornes, pretens tornar a aquella imatge: la imatge d’un país del passat que ha anat deixant d’existir. I et sents com si haguessis estat un aglutinant que, una vegada retirat, hagués precipitat la seva disgregació. És una vanitosa il·lusió, però una il·lusió difícil de foragitar. Els antics companys han anat fent la seva, han canviat de prioritats i ambicions, han tingut fills o s’han desbandat. I amb ells s’han emportat la vostra intimitat; la clau d’una cambra on us trobàveu quan cap responsabilitat us apressava encara i tot estava per fer i per fer-ho plegats. L’experiència de la vida és també la de la seva desaparició; la de la teva desaparició reflectida en la desaparició dels altres.

Fotograma de Blow-up, el bellíssim film d’Antonioni on la mort “va emergint des dell fons d’una cubeta de revelar”. O com digué el crític Aldo Tassone, un gran film sobre “la vida que fuig, muta constantment”

Casualment avui, mentre endreçava uns papers, he acabat fullejant una vella llibreta. I hi he retrobat un breu text amb data de l’època que va transcorre entre el meu retorn de Londres i la meva fins ara definitiva marxa a Madrid un any i mig després; l’epíleg d’aquella vida immediatament posterior a la universitat que començava la seva dispersió.

Diu així:  “Recordo que havíem tornat a la vall i que ens sentíem replegats, arrecerats, però també estranys, atrapats. Va ser una estació de boires. En aquells dies ens desvetllàvem tard, transitàvem amb llangor pels matins i després passàvem les vesprades arxivant retalls, desant fotografies, copiant tota mena de motius i missatges, serenament, però també amb una pressa secreta, com si ens empenyés el presagi que tot allò que no aconseguíssim fixar aleshores quedaria oblidat sense remei.”

No he pogut discernir si el fragment és només el començament d’un relat inacabat o la temptativa d’explicar de manera més o menys al·legòrica una ocupació real d’aquells mesos. Però m’ha permès descobrir que l’agredolç desconhort i sentiment de pèrdua que em va envair el dissabte a l’hora de llevar-me no fou quelcom d’elaborat per la distància, sinó un pressentiment intuït de bell antuvi que m’havia acabat per encalçar en aquell somni.

Suposo que en hi ha influït la constatació que ja ningú considera el meu trasllat com una cosa transitòria, que el Francesc hagi sigut pare, que unes cartes creuades amb l’Enric em fessin pensar en com m’havia allunyat dels antics companys del Raval, que en Paolo sembli haver desistit de tornat a Catalunya i, sobretot, que finalment la Laia hagi marxat a viure a Noruega. I que així, d’una manera simbòlica però certa, hagi trencat l’última baula que ens permetia imaginar que més tard que d’hora tornaríem a estar tots ensems i a compartir una continuïtat vital; aquella familiaritat sense angoixa que dóna saber que allò que quedi un dia per dir o per fer podrà dir-se o fer-se l’endemà. Les cartes s’han repartit d’una altra manera i haurem d’aprendre a esperar, a fer-nos més savis en el difícil art de la llunyania, a conrear els nostres estrets vincles amb la certitud de les mancances que se’ns han imposat.

Però sense nostàlgia i amb alegria, perquè com m’agradava dir, citant Althusser, l’avenir és llarg i la llum de cada instant –de cada instant que hem passat i passarem- és un do.

…més carnets desenterrats

Amb moral distreta

Etiquetes

argot català, casa de barrets, germania, Joan Coromines, lèxic de la prostitució

(El convent de San Felipe el Real  tenia tribuna amb vistes a una famosa “mancebía”. De la barana estant, els badocs del Madrid dels Àustries tafanejaven i dedicaven floretes a les senyores de l’ofici.)

No he trepitjat mai una casa de barrets. Ho dic sense envaniment, però també sense vergonya.  No m’agrada ser còmplice de certes depredacions i sóc de natura contrària a l’autoengany,  i crec que només consentint en una ficció d’innocència i correspondència pot arribar a trobar-se alguna satisfacció en aquesta mena de comerços.  Així que parlo sense experiència on recolzar-me,  només estintolat per una declarada lexicofília: em diverteixen les paraules, les etimologies i les agrupacions semàntiques que formen. I com sento una particular curiositat pels argots i lèxics de la gentalla, alguna vegada he anat a raure a aquests topants.
Avui, en pagament d’un antic deute contret a ca’la Maria, me’n ocupo de bell nou.

Ara bé, primer cal constatar un fet paradoxal: la història i contingut dels argots d’arrel catalana està molt escassament documentat i, si no m’he perdut res, existeix un buit de recerca qui sap si irreparable. Dic paradoxal perquè el mot que designa primitivament aquestes parles de rufians i delinqüents, com se sap, és català: germania. Potser només es tracti d’un trasllat semàntic, d’un desplaçament sinecdòcquic de les germandats gremials revoltades a València contra Carles I a les agrupacions de gent de la briva immediatament posteriors. Però la cosa no m’acaba de satisfer.
Vull dir que quelcom grinyola quan el primer diccionari de germania o “tesoro de villanos” que es coneix, sorgit de l’impremta de Sebastià de Cormelles  i editat a Barcelona el 1609, és ja de substrat inequívocament castellà. I la teoria ens recorda que un argot no és mai autònom, sinó parasitari de la llengua de la qual deriva i amb una doble funció d’especialització lingüística i d’encriptament.

Significa això que a les acaballes del segle XVI els pinxos dels regnes de l’antiga corona d’Aragó havien adoptat majoritàriament la llengua castellana? O potser que en l’època en la qual la germania quedà reflectida en el paper havia esdevingut ja una mena de koiné ibèrica supradialectal? És a dir, com pretén Joan Coromines, que aquest llenguatge, encara que de base castellana, hauria manllevat molts termes del català i que només “la magror de la nostra lexicografia en mots afectius i familiars, i la ufana del llenguatge picaresc en la literatura i lexicografia castellanes” hauria impedit documentar millor aquest procés de transvasament i formació? (Tot i que ja sabem de les dificultats de Coromines per acceptar qualsevol possible subordinació del català a altres llengües i el seu reiterat recurs a papers extraviats quan no es pot evitar tal conclusió) Són qüestions que pagaria la pena de regirar.

Sigui com sigui, prolifera en germania una quantitat molt notable de paraules per a designar l’ofici de meretriu que acaba traspassant a la llengua castellana comú, bo i perdent sovint la seva connotació especialitzada. A tall d’exemple, la legislació recollia ramera com a terme general, però el submón  parla de golfas i rabizas per aquelles dames que treballaven de forma independent en casa pròpia i rebien visita de cavallers de bona posició, mentre que les cantoneras, coimas o pencurias representarien l’estatus més ordinari entre les “ninfas del honor alquilado”, i les tusonas aquell de més elevat. I n’hi moltíssimes altres que senzillament  han esdevingut arcaismes; de niñas del agarro a marquisas, urgamanderas o sirenas de respingón.

En català, en canvi, en tenim més aviat pocs i, llevat d’algun cas que si bé prou estès no és normatiu, com ara fúrsia, cap d’ells sembla tenir origen germanesc. Passant per sobre del vulgar i quasi hegemònic puta, els únics que pertanyen avui a un registre més o menys comú són meuca i bagassa. El primer és d’origen onomatopeic. Seria perquè el so que emet una meuca o òliba recorda els propis de les escomeses sexual? Per la seva banda, bagassa es recull ja al segle XII i se li atribueix un incert origen preromà. Més curiós resulta bardaixa: segons el GDLLC, deriva del mot persa per captiu o esclau, que millor no preguntar per quina associació d’idees acabà significat sodomita i, per extensió, la dona remunerada per ocupar-se d’aquests quefers. I si no fem massa cas de la literària marcolfa i de construccions afectades i igualment llibresques com el dona o fembra seguit d’algun adjectiu (folla, àvol, pública, comuna, vil), només em queden tres paraules d’ús sospito que molt rar i restringit: l’estrany barram, l’arabisme marfanta i l’occitanisme barjaula, d’etimologies prou intrigants.

Tampoc es que pretengui fer cap investigació més detinguda i no suggereixo pas que els senyors lectors d’aquesta humil pàgina –fora del vocabulari que es complaguin en utilitzar en la seva intimitat més xardorosa- siguin millors coneixedors de la matèria que un servidor. Però com penso que fem una mica curt, i m’estranya en poble tan escatològic com el nostre, si n’hi ha cap que vulgui afegir-hi les seves pròpies troballes li n’estaré molt agraït.  I atès que ja  advertíem que això era un pur lleure filològic, no quedarà compromès per portar aquí tan delicades savieses.

Com un país inventat

Etiquetes

Albània, Alex Chilton, Big Star, epopeia homèrica, ficció, Kadare, Kanun, no ficció, novel·la, Stroke it Noel

Carrers de Gjirokastër, els mateixos  que han vist néixer els dos albanesos més notables del segle XX: Enver Hoxha i Ismail Kadare. (Foto d’eesti a flickr)

Convinguem que sóc un mal lector de novel·les: en començo poques i n’acabo encara menys. Sense arribar a l’extremisme de Josep Pla, comparteixo algunes de les apreciacions de Borges sobre la qüestió. Encara que la dispensa amb la qual m’identifico més potser sigui aquella de Chesterton que diu que li agrada veure “el fets i els conceptes barallar-se nus, per dir-ho d’alguna manera, i no disfressats d’homes i dones”.

No defujo que Moby Dick té un buf que eixampla la vida o que L’illa del segon rostre de Vigoleis Thelen ocupa un lloc molt distingit en la meva memòria lectora, però llevat d’esporàdics lleures policíacs i fantàstics, em sento manifestament negat per seguir una novel·la sense interrupcions i amb inalterable entusiasme. I encara aquestes excepcions citades – i d’altres moltes que estalvio- ho són perquè d’alguna manera superen els marges de la ficció narrativa convencional i tendeixen a la forma enciclopèdica, a la hibridació de formats, a la summa de fragments i registres, a la memorialística, a l’excusa per examinar un ambient, un lloc, una gent o una mena de vida. A mi em va molt més l’assaig, el llibre de viatges, el dietari, la crònica, la biografia o el conte. Sóc, fatalment si es vol, un periodista i frueixo molt més la narració de la vivència d’uns fets o d’una percepció determinada de la realitat, per més estilitzada i elaborada que se’ns presenti, que la seva transfiguració ficcionada.

Tot aquest recargolament em serveix per a justificar que la lectura d’Ismail Kadare hagi esdevingut un dels més grans enlluernaments dels darrers temps. O potser no: l’albanès posseeix aquella rara capacitat per assolir els estrats més pregons de veritat i il·luminació mitjançant les formes de la novel·la. Una estratègia que, per altra banda, era l’única viable si pensem en l’època i les circumstàncies en les quals va haver de crear bona part de la seva obra.
De fet, la realitat albanesa discorre per uns marges tan extraordinaris que potser i excepcionalment només la pura ficció pugui ajustar-hi comptes de la manera deguda. I a més a més, quimèrica i trasbalsadora, aquella sempre batega sencera i inviolada sota la màscara del relat imaginari.

És així ja ens parli d’una recerca dels mecanismes ancestrals de transmissió de l’epopeia d’arrel homèrica, vius a Albània fins a meitats d’aquest segle (L’ expedient H.), de la persistència del codi paral·lel de lleis i costums que encara impera a les muntanyes del nord del país, el Kanun (Abril escapçat), de l’actualitat dels vells mites i llegendes per interpretar situacions contemporànies (El seguici nupcial glaçat a la neu), del complex entrellat polític, social i humà que ha abonat el camí d’un segle tan dramàtic pel seu poble (Tres cants fúnebres per Kosovo, Crònica de la ciutat de pedra) dels graus d’opressió i deliri als quals pot arribar el totalitarisme (El palau dels somnis, El successor), dels seus estralls encara després de la seva desaparició (Fredes flors de març) o de com una realitat viscuda sota el seu imperi pot assolir, passat el temps, el caràcter d’una experiència sobrenatural i fantasmagòrica (Spiritus, a parer meu, la millor que li he llegit fins el moment i unes de les millors que hagin passat per les meves mans de manera absoluta).

Kadare ha estat la meva primordial porta a un món amagat i difícil de penetrar. A alguns dels seus aspectes enunciats hi tornaré en una sèrie sobre Albània que aniré mirant de completar a mesura que trobi temps i aconsegueixi concretar un ja vell desig de visitar-la. De moment, em permeto una recomanació: llegiu a Kadare si se us presenta l’oportunitat. No us en penedireu. (I, miracle gros, fins i tot s’hi pot accedir parcialment en català!)

…………………………………………….

El passat dijous va morir-se Alex Chilton, el compositor, guitarrista o cantant de grups com The Box Tops, Big Star o Tav Falco’s Panther burns, i un dels músics més influents de l’escena independent americana.
Afeccionat de mena com sóc a les llistes, una que m’agrada mantenir actualitzada és la de “cançons favorites”. El pas del temps, el canvi de les preferències i els ànims van modelant-la, però una cançó seva Stroke it Noel mai ha deixat de figurar com una d’aquelles poquíssimes que em quedaria en un d’aquests casos extrems i hipotètics en el qual no se’n poguessin salvar més. Honor, doncs, a l’inspirat creador d’aquesta cosa tan preciosa:

Gilgamesh en espardenyes

Etiquetes

carrières de París, grubbers, laberints, Londres subterrani, mudlarks, toshers

Photo © E. Gaffard/Ed.Parigramme

El meu pare -aleshores treballador dels transports metropolitans- m’explicava històries del subsòl des de prou petit com perquè la meva sensibilitat per allò subterrani s’afinés d’una manera molt pronunciada ja d’infant. Vull dir que no tinc memòria d’un moment anterior al de la consciència que sota l’escorça de la vida solar en discorre una altra d’apartada i obscura; un món de passadissos i catacumbes, de rierols ocults i fonaments soterrats pel qual sento una proclivitat íntima.

Conèixer el rostres amagats de les ciutats, pensar-les com un negatiu que cal revelar i que alhora mai se’ns mostra sencer: heus ací un desfici de tota una vida.
El meu imaginari urbà es basteix no només sobre boniques places assolellades i bulevards vora els rius, sinó també sobre misterioses voltes de cel i recòndits cecs de les seves entranyes. Ho he insinuat ja quan he parlat de Roma i de Madrid, i penso sovint amb nostàlgia en aquella via d’accés al clavegueram de Barcelona que la deixadesa de tots plegats va deixar aparedar. He dedicat nombroses hores a fantasiejar amb el rostre doble de Torí i amb les llegendàries carrières parisenques, que amb la seva xarxa de vora 300 quilòmetres han arribat a merèixer un cos de policia propi que en vigila les incursions i que ha sigut l’escenari d’increïbles conxorxes clandestines, com les dutes a terme pels membres de L’UX, una societat secreta –o discreta- dedicada a la seva feliç exploració.

Les circumstàncies d’aquest darrer cas ensenyen un altre aspecte d’aquests dominis invisibles: el nerviosisme que desvetlla a poders de tot signe la mera noció d’un món que no està sotmès al seu escrutini i control. Perquè és quelcom que fa trontollar el nucli del nostres propis sistemes: l’existència de realitats paral·leles sostretes a la vigilància de l’autoritat i per tant perillosament subversives.

Però si sempre hi hagut una ciutat capaç de contenir-ne moltes altres, fins al més paradoxal i festiu dels antagonismes, aquesta és Londres. I és a Londres, durant el dolç miratge de residència que va oferir-me, on vaig sentir parlar d’una raça d’habitants del seu inframon, malfamats amos d’una utòpica Hollow Earth victoriana: els toshers, grubbers i mudlarks.

Caldrà entendre que Londres es va anar edificant sobre una rica confluència d’aigües, no només les del Tàmesi i el Lea, sinó les d’una munió de rieres i torrents que en són tributaris i que amb el pas dels segles quedaren reduïts a clavegueres i canals subterranis. A això s’hi han d’afegir els estrats sepultats d’un població bimil·lenària i les successives obres per a garantir-ne el subministrament públic i industrial d’aigua. Qui conegui l’extensió de la ciutat o es molesti a veure-la en un mapa ja pot imaginar-se la dimensió que ens ocupa i la inabastable trama de túnels i cavitats foradades sota la superfície que això significa. És l’ordissatge de grutes que una casta de desposseïts va transitar durant el primers seixanta anys del segle XIX a la recerca de totes aquelles deixalles que s’esmunyien per les artèries aquàtiques de la ciutat. S’hi endinsaven amb bastons per a defensar-se de les rates i amb ganxos i sacs per a pescar en aquells pútrids fangars ferralles, monedes perdudes, trossos de vidre i tota mena d’inconcebibles desfetes, que en algun cop de fortuna podien resultar grans tresors.

Els toshers, no obstant això, no es consideraven mers desheretats, ans una avantguarda privilegiada dins la classe més baixa: el “gremi” era un vedat molt selectiu i hom només podia accedir-hi si l’iniciaven des d’una tendra edat. I convenia molt que fos així, perquè fins i tot els més experimentats es podien perdre per a no trobar mai més el camí en aquest dèdal del submón o veure’s sorpresos per sobtades crescudes dels corrents o per haver oblidat el cicle de les marees. Com a contrapartida, aquestes famílies d’orgullosos espectres havien desenvolupat una proverbial resistència al tifus, al còlera i a altres epidèmies que delmaven periòdicament els suburbis.

Jo penso sovint en ells. A vegades s’infiltren en els meus vividíssims somnis i, un cop despert, es queden a fer-me una estona de companyia. I m’hi trobo bé perquè, especialment en aquests últims mesos, em sembla compartir ni que sigui de forma simbòlica una mica del seu destí: jo també avanço a les palpentes per un laberint i duc al gep un costal ple de quincalles. Algunes només fan embalum, però altres podrien encara transformar-se en coses preuades i valuoses. Davant meu hi endevino bifurcacions i cruïlles, però és difícil saber quins senders he de seguir. Miro d’aprendre a orientar-me, però no hi ha brúixoles segures. Crec que alguns passadissos condueixen a cambres fabuloses que multipliquen la passió de viure, però altres només s’estrenyen i porten a atzucacs que poden ofegar-la.

Necessito seure a reflexionar i fer-ho amb agudesa. Trobar un focus, retrobar un fil. Combatre les forces centrífugues del meu temperament sense que això em paralitzi. Entendre si les meves passes formen un dibuix i descobrir si el dibuix va configurant un mapa. O si cal refer-lo de bell nou.
Ara: “Nel mezzo del camin”.

Despulles del Nou Ordre I

Etiquetes

Cabanyal, capitalisme, especulació urbanística, Generalitat Valenciana, han, Kaixgar, Kashgar, neoliberalisme, Turquestan oriental, uigur, urbanisme com a forma de dominació, Xina moderna, Xingjiang

(Ciutat vella de Kaixgar llesta per ésser engolida. Mort el gos, morta la ràbia.)

La llunyania i la manca de perspectiva de la majoria de nosaltres ens farà molt difícil copsar tot allò que el vertiginós procés de transformació social xinesa s’ha endut per endavant en el darrer quart de segle. No hi ha dubte que el poderós canvi dissenyat per Deng Xiaoping i executat pel rocallós edifici estatal i burocràtic que ell va contribuir decisivament a consolidar ha afectat a tots els estrats del país. Però m’arriscaria a dir que han estat algunes ciutats i comunitats urbanes qui més han notat el sotrac, aquelles que en un espai de temps més curt  han vist una major evolució dels costums, de les expectatives i de l’entorn.
I aquest últim aspecte –perquè en certa mesura ens hi podem veure emmirallats, ni que sigui a la manera dels miralls deformants d’una barraca de fira- fa anys que m’obsedeix. L’urbanisme mai és innocent. És reflex d’un pensament i d’una hegemonia social determinada, però també l’anticipa, la prefigura i ajuda a fixar-la. La forma de la ciutat determina el tipus de relacions que s’hi fan i  els intercanvis que s’hi donen, atorga preferència a una mena de possibilitats i en dificulta o avorta d’altres, delimita la sencera existència dels qui hi viuen.

El recent conflicte entre xinesos han i uigurs al Turquestan oriental ho exemplifica excel·lentment. En termes generals, podem dir que a l’ètnia uigur hi pertanyen més de la meitat dels habitants de la regió autònoma de Xingjiang, que probablement sigui aquella que històricament ha mostrat una més decidida resistència a l’assimilació i submissió a Pequín. El marc de sobirania al qual aspiren avui els uigurs va de la independència i creació d’un nou estat a l’exercici d’una autonomia veritable que articuli un estricte respecte als seus drets polítics i culturals dins de la República Popular Xinesa, segons els principis de la Constitució de 1982 mai aplicats a la pràctica. Perquè no caldrà dir que ni tan sols un miratge d’aquest darrer anhel s’ha vist satisfet, i que la repressió i retall de llibertats –intensificat mitjançant l’estratègia d’identificar aquest poble de religió musulmana amb una amenaça a la seguretat global i per tant susceptible de ser tractat segons els criteris de l’Administració Bush quan de lluita contra el terrorisme islàmic parlem- han estat el pa nostre de cada dia.

Ara bé, a l’autoritarisme i exercici de minorització, el govern central hi ha afegit la promoció de la immigració han, que per una banda ha cercat la progressiva sinificació demogràfica i per una altra un control polític i econòmic més efectiu de la regió. I aquest objectiu s’ha vist molt més fàcil d’assolir amb una sistemàtica redefinició de l’espai: la construcció d’infrastructures i d’habitatges, les reformes tant dels traçats urbans com dels llocs públics simbòlics; l’ocupació del sòl, en summa, s’ha fet seguint un deliberat pla per estrafer la presència tradicional uigur i substituir-la per la xinesa, així com per enaltir models de desenvolupament que contribuïssin a dissoldre’n la identitat i marginar aquells que no els adoptin. Així, darrera l’última revolta de 2009 hi han bategat no només les tensions que periòdicament rebroten entre xinesos i uigurs, sinó la desesperada oposició a la destrucció de l’antiga Kaixgar: un macropla urbanístic, amb el pretext de prevenir desgavells sísmics i fomentar el progrés (quants crims en el seu nom!), per enderrocar el mil·lenari entramat de carrerons, mesquites i bazars i fer-hi en el seu lloc avingudes, gratacels, centres comercials i tota la faramalla del colonialisme capitalista han.

El resultat previst l’explicava immillorablement un bon blog sobre Xingjiang:

“The state regards social space as instruments of governmentality; what it cannot apprehend must be done away with, and by refashioning organic sprawl into regimented compartments, it can monitor and mold more obedient citizens. Thus, this project interrupts the social cohesion that ties the traditional Uyghur community together– the narrow networks of transportation traversed by donkeys and scooters, webs of commerce conducted between small businesses and their customers, pockets of respite reserved for unveiled women. These connections will be severed, and when they meet again, they will have reconstituted Uyghur identity in a way that we may have never seen before… or what we have already witnessed in rebuilt cities like Korla, Turpan, and Urumqi.”

I és que no calen urgències nacionals, geopolítiques o energètiques tan sofisticades com aquelles que propicia la “nova frontera” (això vol dir Xingjiang en xinès: tota una declaració de principis) per aplicar aquest programa.  Quan allò que es vol és acabar amb una determinada trama de complicitats i solidaritat, amb formes de relació i organització ciutadana potencialment contestatàries o senzillament no coincidents amb els desigs de l’oligarquia de torn, legitimar les més fastigoses enginyeries socials i fer súbdits més mesells i alienats, la liquidació del seus horitzons és una manera d’operar extraordinàriament eficaç. I tant val per a Kaixgar, pels barris de hutongs de Pequín o per tants altres indrets de la vella i avui escombrada Xina.

(Esperant l’excavadora:  República Popular Valenciana. 2010).

Però…hi ha realment cap diferència substancial entre l’assalt a Kaixgar i, uns exemples entre tants, el setge al Cabanyal i el Carme, l’ofegament de L’Horta o la construcció massiva de PAUs com a solució urbanística? Funcionen l’autocràcia xinesa i -uns altres exemples entre tants- el democràtic govern de la Generalitat Valenciana i l’ajuntament de València amb codis i intencions realment distingibles?

La resposta és depriment, però també ajuda a superar un nivell elemental d’anàlisi –no és res personal: només ànsia de diners i promoció social- que acaba per contribuir a excusar com una comprensible feblesa humana allò que en realitat és un deliberat projecte per afermar la dominació i l’escanyament de qualsevol dissidència.

I d’això, aquí i a la Xina Popular, se’n diu totalitarisme.

Aquesta llum romandrà

Etiquetes

cementiris de minories, grecs d'istanbul, Jagoda, Prinkipos

Mausoleu i tombes d’un cementiri jueu força deteriorat a Hasköy, Istanbul

A la més gran de les illes que jalonen el Mar de Màrmara davant d’Istanbul, Prinkipos, que certament ja molt pocs anomenen amb aquest seu antic nom grec, ans amb el turc de Büyükada, hi ha un bonic cementiri hel·lè que, si les coses no han canviat d’ençà de la meva visita, és el darrer en ús de tots els de la comunitat a la vella capital bizantina.
Potser s’ha d’atribuir aquesta supervivència al fet que, per la seva situació apartada i perifèrica, fou l´únic que no va patir el bestial pogrom i profanació massiva de 1955. Tot i que és igualment possible que la molt declinant minoria grega, sobretot a resultes d’aquells fets infamants, tampoc necessiti més espai per enterrar els seus finats. Avui en són només 2.000 i, en poc més d’una generació, l’ aspiració criminal del nacionalisme kemalista de foragitar-los per sempre d’Istanbul es veurà finalment satisfeta.

No cal que expressi la amarga malenconia que desprenen llocs com aquest, residus últims d’un llarg naufragi i refugis finals d’una presència que s’acaba. Darrera els seus murs s’hi cova una doble mort i s’hi percep la imminència de l’oblit que s’hi abatrà quan el postrem dels vius travessi la ratlla i trenqui així una continuïtat mil·lenària . Però a la mateixa vegada s’hi respira també un aire delicat de posposició d’aquest final; la idea que les coses sempre duren una mica més que no es pensa i que la memòria té una resilència que mai s’ha de subestimar.

Comptant amb la generosa paciència o complicitat amable dels acompanyants, en els meus viatges m’ha abellit sempre de visitar cementiris. I especialment els d’aquesta mena. Potser tingui a veure amb aquell obbligo di tramandare que els amics del veïnat han citat en diverses ocasions. O amb la certesa que els morts també parlen dels vius i n’il·luminen l’esdevenir.
Així m’he anat demorant pels cementiris saxons de Transilvània o davant les esteles euscàriques de Santa Grazi, resseguint noms italians a les tombes de Dalmàcia, badant pel jardí de Bunhill Fields on reposen els nonconformists de Londres (i on qui sap si mai, en una intriga de predestinació, ens vàrem creuar amb la Maria) o per entre les làpides hebrees de Praga i Trebic . També per aquells que, potser per no evocar tan intensament la interrupció abrupta i traumàtica d’una cultura assetjada, sinó una llangor més serena i acceptada, conforten amb el sentiment d’una experiència plenament viscuda i acabada sense retrets, com el cementiris anglesos de Corfú i de Roma. Tot plegat ha constituït un pelegrinatge personal per aquelles geografies de l’ocàs que en algun moment se’m va convertir en un deure vital.

També perquè les coses, a vegades, tornen a encaixar en algun pla elevat i misteriós de la realitat: aquest apunt va començar a prendre forma en el meu cap unes hores abans d’assabentar-me de la pèrdua de la Jagoda Petrov, una vella mestra de la Voivodina molt propera a persones que em són properes, amb qui vaig tenir l’ocasió de tractar algunes vegades i que m’havia manifestat una tendra i entranyable estimació malgrat aquest esporàdic contacte.
Colpit pel seu inesperat traspàs, el primer que vaig pensar és si finalment aniria a reposar al cementiri ortodox de Manchester on ella, desestimat l’anhel de tornar al país d’on havia hagut de marxar tants anys abans, segurament pensava que trobaria l’última acollida, o si bé la seva actual residència al País Valencià faria impossible aquesta pretensió. Ahir la seva filla, amb un humor i enteresa encomiable, em comentava les còmiques dificultats que, per imprevisió, havien sofert per localitzar en els encontorns de la comarca de la Marina Alta un popa capaç de celebrar el seu ofici de difunts. Al final n’havien trobat un de búlgar que, deixant de banda petits i impertinents escrúpols, permetria acomiadar-la amb tota la dignitat que mereixia. I em comentava que, en certa manera, hi havia quelcom de poètic i veritable en el fet que algú que havia passat més de mitja vida a l’exili i que havia acabat per morir en una terra nova i encara estranya fos soterrada amb un sacerdot manllevat i d’una manera que no entrava en els plans. Una melangiosa però bella coda al seu destí errant.
Avui, a la manera de les meves estimades esglésies de ritus oriental, he encès un espelma en el seu record. I m’agradaria també dedicar-li una cançó que, en un retruc que no em sembla tan atzarós, he tornat a escoltar després de molts anys de no fer-ho: The light will stay on.

Correu urgent per servei de cavalleries

Etiquetes

cardenal Rambouillet, Correos de España, correus, Fernand Braudel, Ferran II d'Habsburg, Guerra dels 30 anys, postes, regressions al passat, servei postal s.XVII

 

 

 

“…por la haraganería y el poco celo que ponen los oficiales de posta en despachar a través de Francia los envíos de Vuestra Majestad; tan grande es el descuido, que se da con frecuencia el caso de que los dichos envíos se estén detenidos hasta un mes o seis semanas en Lyon, después de haber salido de la corte. De suerte que cuando llegan a mis manos han pasado ya, muy a mi pesar, el tiempo y la ocasión para ejecutar los mandatos que de ellos se contienen.”
Carta del Cardenal Rambouillet, datada a Roma el 30 de gener de 1579.

La papereta de la corona d’Espanya la tardor de 1619 era ben lluïda. Sense el seu recolzament militar directe, la causa del successor a la corona del Sacre Imperi Ferran II d’Habsburg,  i en conseqüència de l’hegemonia familiar i catòlica a Alemanya i de retruc a Europa, penjava d’un fil. Però els ambaixadors i secretaris de Madrid  eren conscients que una intervenció d’aquest caire podia provocar un conflicte d’un abast imprevisible: el Consell d’Estat, sempre lluminós, arribà a parlar d’una “guerra eterna”.
Malgrat això, el setge de Viena per les tropes hongareses de Bethlen Gabor, aliat del pretendent protestant a la cadira imperial i al tro de Bohemia Frederic V del Palatinat, va precipitar la decisió d’iniciar una campanya amb un exèrcit de vint mil homes comandat per Ambrosio Spínola: la revolta de Bohèmia acabava d’encendre la metxa de la devastadora Guerra dels trenta anys.

Semblarà una ironia que aquesta resolució es prengués per la trigança dels correus que informaven que el setge s’havia aixecat i que, per tant, l’assumpció d’un compromís tan seriós podia ajornar-se. Però aquesta subordinació material és indispensable per comprendre el funcionament d’Europa en l’Edat Moderna: és, com la descriu Fernand Braudel, “una mesura del segle”.
Les cròniques i diaris de viatgers, les correspondències diplomàtiques, els registres d’activitats mercantils del XVI i XVII es troben farcides d’al·lusions a retards i queixes per la ineficàcia dels serveis de postes. És més,  a vegades, amb alegre perplexitat, s’hi constata el contrari: una lletra ha arribat en un temps raonable; senyal inequívoca que era una excepció més aviat extraordinària. Les notícies també corrien amb exasperant lentitud: el resultat de la batalla de Lepant es conegué a Nàpols disset dies després d’esdevenir i no es va propagar per Madrid fins a set dies més tard. I tot anava així. Quan les coses arribaven a bon terme, és clar, perquè les possibilitats que un incident meteorològic o alguna altra eventualitat enviés en orris fins i tot les previsions més pessimistes rondava sempre a la gent de l’època.
Els serveis ben organitzats que garantien diligència i seguretat en la tramesa eren cada vegada més cars i només rics mercaders amb molta cuita o les grans cancelleries se’ls podien permetre , mentre que les vies ordinàries representaven posar-se en mans de Nostra Senyora de la Paciència. Una situació que no s’alteraria  fins al darrer terç del segle XVIII amb la seva revolució dels transports.

Potser per això, procliu com sóc a deixar-me arrossegar per les evocacions d’altres temps i per detectar un graciós lligam amb aquesta tradició, pateixo amb imaginatiu estoïcisme la desgràcia anomenada Correos de España . A mi, aquesta mena de joia de la corona del sector públic, me n’ha fet de tots colors. M’ha perdut cartes –bé, perdre és un delicat eufemisme: me les ha robat o confiscat- i me n’ha lliurat altres que ja no era sensat esperar. M’ha malmès paquets, m’ha deixat avisos de recollida després de la data màxima per a fer-ho i me n’ha retornat d’inapel·lablement adreçats sense creure convenient oferir una explicació ni de lluny satisfactòria. I com a bon pelacanyes, m’ha imposat tarifes prohibitives i m’ha sotmès a condicions draconianes per oferir-me aquest espectre de servei. La cosa ha arribat a extrems molt galdosos, com l’ocasió en què la seva incompetència gairebé em costa la meva contribució a acomiadar de La Moncloa els falcons d’Iraq. Això sense parar massa compte a les cues soviètiques i als procediments primitius de les seves oficines o als menyspreus  i fatxenderies del seu  sovint malcarat personal.
Jo he arribat a acceptar que quan hom confia una lletra a aquesta gent ho fa a la providència, perquè entra en una realitat paral·lela de la qual només en surt per atzarós i insondable caprici.

Dic tot això perquè fa unes setmanes va arribar-me una comanda d’Anglaterra en el miraculós termini de tres dies i perquè ahir una nova remesa, des de Jersey, ho va fer en vuit dies naturals. Potser alguna cosa estigui canviat o potser sigui només pura xiripa. O més probablement que la intervenció del gloriós Royal Mail en la meitat del procés hagi propiciat aquest prodigi. Però jo, com el cronistes d’antuvi als quals em referia abans, ho consigno aquí, perquè algú en el futur tingui constància que a principis del segle XXI, en un racó de l’Europa desenvolupada, aquesta llei de coses encara produïen meravella gran.

Órale!

Etiquetes

catrinas, La celestina, La llorona, Lhasa de Sela, Mèxic, mezcal, sinistres coincidències

Potser per una preciosa Catrina que m’espia des d’una cantonada del menjador, per un excel.lent tequila reposado que havia oblidat que guardava al celler i que en aquest darrers dies n’ha reemergit, pels freqüents viatges de la meva xicota al Distrito Federal o pels divertidíssims diaris que faig que em porti per satisfer les meves perversions professionals, Mèxic fa unes setmanes que volta per la meva vida.
També per episodis una mica còmics, com el que ens va dur l’altre divendres amb dos companys de gremi a entrar en una mezcalería madrilenya en ple tast lliure de la seva oferta, circumstància que pensàvem ens permetria demostrar la facultat més desenvolupada de l’ofici, l’oportunisme per aparèixer en tots aquells llocs on hi ha mam debades, i que contràriament va servir més aviat per a demostrar la florida i parsimoniosa xerrameca dels amfitrions mentre les nostres assedegades boques emetien sospirs i malediccions.

Però si hi hagut una longitud d’ona que hagi encerclat i donat alguna coherència a aquests fragments esparsos, no és cap altre que el primer disc de Lhasa de Sela, que ja amb el títol de La llorona deixa entendre com n’està d’inspirat per les imatges, el so, la lírica i la sentimentalitat popular mexicana, si bé també molt enriquit per una percepció romàntica, fantasiosa, al.lucinada i definitivament molt personal d’aquest llegat.
L’àlbum el vaig descobrir fa uns quants anys en una llarga tarda en ruta entre Barcelona i Madrid, gràcies al difunt programa de Ramon Trecet per RNE3, tan ric en troballes com en eleccions discutibles, però a qui dec entre altres coses haver-me donat notícia de l’obra d’aquesta americana de vida bohèmia, filla d’un jueu mexicà i d’una jueva libanesa i que cresqué en un ambient nòmada d’ escoles i circs ambulants.

El cas és que, sense menysprear la intensa i delicada malenconia dels seus successius treballs, sempre m’he quedat amb aquest primer, i en les darreres setmanes l’havia punxat de manera molt recurrent. Així que l’entrada d’avui, amb l’excusa de representar una vessant ben particular de la música d’arrel contemporània, només pretenia ser un convit a fruir de les seves cançons. Però era tard, he deixat el text a mig fer i he anat a escalfar el dinar.

I mentre bullia l’olla he obert el paquet que cada mes una revista musical té la cortesia d’enviar-nos als seus col.laboradors amb un exemplar de la publicació. Tot per trobar-m’hi, amb retard, una inesperada necrològica.

La notícia m’ha fet una gran impressió. No només per la mort d’una persona tan jove i que jo associava amb una vitalitat salvatge i indestructible, i que sense haver seguit amb molt de detall m’inspirava una gran simpatia i relacionava amb una forta alegria d’existir, sinó també pel fet que sense sospitar-ho portés setmanes sentint una veu que venia ja d’un altre món inaccessible.

De manera que l’entrada amable i joiosa que tocava s’ha trastocat i convertit en un compungit comiat. Mirarem, Lhasa, de no deixar-nos arrossegar per la tristesa que, amb l’escolta de les teves cançons, crec que és el millor homenatge que podem fer-te.
Bon viatge, bonica.

En el país del passat I

Etiquetes

bacallà, Bernado Atxaga, bizitzak, Brú na Bóinne, dolmens, megalitisme, menhirs, pesca d'altura, tradicions inventades, Valencia de Alcántara

A l’encalç de velles pedres he passat moltes hores de felicitat. Menhirs i dòlmens, túmuls d’enterrament i talaiots, cisternes i cromlechs m’han intrigat amb el seu dur enigma. Hi ha, és clar, l’atracció i el vertigen que prové del temps, de l’arcà testimoniatge de formes de vida i pensament que només podem representar-nos mitjançant la intuïció, la hipòtesi i fins i tot la fantasia i el somni. I la idea d’un començament, d´un món originari encara regit per forces ignotes i invisibles, d’una realitat verge e inescandellada sobre la qual es planten les primeres fites per a orientar-s’hi quan tot era encara, com diu Bernardo Atxaga en el seu bonic poema bizitzak, “immensitat, neu i llops”.

Penetrant en el corredor funerari de Brú na Bóinne o seguint camins amagats pels camps de Valencia de Alcántara he sentit emocions molt intenses que, si no em fessin una mica de respecte certes expressions, les descriuria com les pròpies d’una recerca iniciàtica i espiritual. I sovint hi he assolit una sensació de “serenor inquieta” que, se’m perdoni l’oxímoron, és el meu estat anímic ideal.

És natural que un interès d’aquest caire m’hagi dut a traspassar tals nocions vagues i romàntiques i a llegir algunes teories sobre la discutida funció d’aquells megalits sense un sentit pràctic evident: monuments religiosos, punts de reunió comunitària o ritual, sistemes de representació d’una legitimitat social i àdhuc les voluntarioses quimeres que en pretenen un caràcter astronòmic o tel·lúric i màgic. Potser sigui molt presumptuós per a un dilatant diletant com jo dir que sento predilecció per aquelles tesis que recorden que, com a notabilíssims i molt duradors elements de memòria cultural, el seu significat podria haver-se transformat al llarg de la prehistòria i fins i tot tenir diversos valors simultanis segons el grup i el context. Si més no, passa així amb gairebé totes les coses d’aquesta vida.
Alguns aguts estudiosos arriben a aventurar que certs megalits del neolític tardà foren erigits com una estratègia de vinculació amb un passat i uns avantpassats mítics, d’on en provindria la justificació per l’exercici d’una determinada hegemonia. És a dir, com una forma primitiva de “tradició inventada”.

De tota manera, he de dir que encara més que aquesta insinuant indagació, m’ha copsat un altre misteri: el de la seva particular distribució. El fenomen de la transculturització de les idees, de com viatgen, es transmeten i s’incardinen a partir d’una reduïda extensió inicial, figura com sospitarà qualsevol seguidor habitual d’aquestes ratlles en la base dels meus interessos.
El fet és que fins i tot una ullada superficial revela que l’àmbit d’expansió de l’arquitectura megalítica es correspon amb la façana atlàntica d’Europa, amb certa minvant progressió cap als seus rerepaïsos, així com de manera més discreta i repetint aquest esquema amb el mediterrani occidental.
Però de totes les possibles i no excloents maneres en les quals s’hauria anat difonent la dèria d’alçar menhirs, que la xarxa exposa amb gran abundor, confesso que també n’hi ha una per la qual sento feblesa: atès que, tot i considerant un remot origen comú d’aquestes poblacions de l’Atlàntic oriental, no sembla factible que existís un nexe cultural que permetés uns patrons tan ferms de similitud entre les seves respectives construccions, s’ha hagut de deduir que hi hagué forçosament algun espai d’intercanvi que així ho propiciés. I l´únic espai versemblant és precisament el mar. Avui se sap que, d’una manera potser molt precària però contrastada, aquests pobles prehistòrics practicaren ja la pesca d’altura, sobretot per a fornir-se de bacallà. Una titànica aventura en una època no ja anterior a tots els progressos en la navegació, sinó en l’aparellament de navilis, que degué menar a establir contactes en circumstàncies d’acusada receptivitat i, per tant, de fructífer bescanvi de parers, percepcions i conceptes.

Així, com molts hem sospitat sempre, el nostre estimat gadus morhua es troba no només en el fonament de les més assenyades pràctiques gastronòmiques, sinó de la mateixa civilització.  De ser veritat, no seria pas un mal descobriment avui que la seva pesca abusiva ha portat a una molt preocupant davallada de les captures i a la previsible extinció d’un company de viatge a qui deuríem, entre altres tantes coses, part del nostre més distingit i inspirador patrimoni.

El traç final del pentagrama

Etiquetes

Krabat, Lusàcia, Otfried Preussler, sòrab, vend, Victor Klemperer

((Re)construint un imaginari molí de Koselbach, a Čorny Chołmc, Lusàcia: la natura imita l’art)

Que la feina de periodista cinematogràfic procura el visionat de films escardalencs i decebedors a manta s’ho pot imaginar tothom. Però, vés per on, també proporciona algunes esparses sorpreses agradables que endolceixen els rigors de l’ofici.

Ahir, sense anar més lluny, en va tocar una. Krabat i el molí del diable és l’adaptació d’una novel·la juvenil, en el sentit que ho són els llibres de Roald Dahl, els germans Grimm o Robert L. Stevenson: contes iniciàtics que no estalvien als seus protagonistes la foscor, l’aguait del mal i el descobriment de la ambigüitat de la vida. La pel·lícula rutlla prou bé, la producció llueix, l’ambientació és reeixida i, llevat d’algun passatger defalliment de ritme i d’alguna prolixitat, conserva la força i qualitat enigmàtica de l’original. Krabat ens explica la història d’un jove orfe i captaire “alemany” (i després explico les cometes) del segle XVII que un dia sent una crida en somnis per anar a un molí de Koselbach, on el Mestre fa treballar els seus deixebles alhora que els ensinistra en la nigromància. El relat descriu amb habilitat el poder fetiller dels ritus de passatge que han de superar els aprenents, la seducció de la mística del grup, la camaraderia i el poder o la força corruptora que pot tenir el sentiment de pertinença si no es guarneix amb altres valors que el regeixin.

No és desvetlla cap misteri si es recorda que Krabat s’ha llegit com una mena de paràbola de la nazificació alemanya i dels mecanismes de fascinació col·lectiva que “segrestaren” la nació: el seu autor, Otfried Preussler, va lluitar al front oriental durant la Segona Guerra Mundial i va gaudir de quatre anys de camp de concentració rus al final de la contesa. Però la narració enfonsa les arrels en més antics fonaments mitològics. I com les grans faules populars es pot interpretar a diversos nivells, alhora que carrega simbolismes que, si bé esvaïts o fragmentats, encara fan vibrar alguna cosa en el nostre interior. D’algun d’aquests motius –el del nom veritable en concret- en parlaré amb detall en una propera entrada.

Però mentre cercava certes dades per preparar una entrevista, em burxava la idea que la lectura per a mi ja llunyana d’aquesta obra estava associada a algun descobriment inidentifcat. I confiat a l’atzar d’una revisió obliqua del llibre, hi he reparat: els nois del molí no parlen en alemany, sinó en vend, i aquesta és una de les coses que atrau a Krabat, que fuig de la casa d’un pastor que entre altres encotillaments el constrenyia a expressar-se en alt alemany.

Justa! Fou per aquest camí que vaig fer la primera coneixença dels vends o sòrabs, aquesta comunitat d’eslavòfons que ja en època molt reculada quedaren enclavats entre l’Elba i l’Oder en sol d’hegemonia germànica, i que d’ençà han mirat de resistir a la seva completa assimilació.
El retrat de l’agònica i desigual lluita dels sòrabs mereixeria un desenvolupament que avui no escau. Perquè allò que jo mirava d’esbrinar és si aquesta característica tenia algun significat precís en la història. Potser, se’m va acudir, era una manera d’evocar la peculiar retòrica i deformació lingüística que poc a poc els nazis anaren infiltrant en la societat alemanya i que Victor Klemperer dissecciona tan brillantment en el seu Lingua Tertii Imperi: un dels elements clau que permeté la progressiva adhesió del país a l’ideari nacionalsocialista.

Però sense desestimar els nous sentits i interpretacions que el mer fet de tornar a contar-la afegeix a tota rondalla, la raó és més elemental: els personatges parlen en wend i porten noms com Tonda, Worschula, Kito, Hanzo, Juro o Lobosch…perquè Krabat és originàriament una faula sòraba.

(Estàtua de Johannes Schadowitz “Krabat” a Kulow.)
I una de primer ordre en el seu cos cultural. Forjada sobre la llegenda d’un coronel croat (chorwat en sòrab) que va idear el rescat del Príncep Elector de Saxònia captiu dels turcs i transmesa i reelaborada durant generacions per via oral, amb el precedent d’autors de la terra com Alfons Frencl, Měrćin Nowak-Njechorński o Jurij Brězan, Preussler s’hi va inspirar per a fer-ne una posada al dia, si bé força fidel amb les formulacions populars. Nascut a Bohèmia i traductor de txec, és fins i tot possible que manegués fonts en sòrab i, si més no, va tenir la decència de preocupar-se de fer un doble llançament –vend i alemany- en l’edició original de 1972.

El cas és que, com sovint em passa, he acabat entostolant-me amb aquella mena de divagacions que acostumen a fer improductiu el meu exercici professional. Però és així també com he acabat per constatar la fortalesa i caràcter emblemàtic que a la Baixa Lusàcia, precisament on la comunitat lingüística es troba més arraconada i les seves expectatives de supervivència són més magres, encara té la figura de Krabat. A Kulow -Wittichenau en alemany- li han aixecat una estàtua i diverses localitats de la regió celebren des de fa 8 anys el Festival de Krabat, amb concerts, lectures, representacions i activitats que li reten homenatge.

Es tracta del darrer traç d’un cercle que, extraviat en els estranys viaranys de la memòria, he trigat vora quinze anys a acabar de compondre. I qui pot dir si –tant de bo- n’és un que forma part d’un disseny més vast que, com en les arts negres, pot ajudar a fer emergir de l’ombra a un poble en el llindar de la mort.
Krabat, el bruixot que mitjançant l’amor i la fidelitat derrota el diable, no sembla pas un mal símbol d’aquesta contesa.

Engruna (o farineta) zeneize

Etiquetes

fainá, fainé, farinata, Sàsser, slow food

(La farinata o fainé genovesa, cortesia de bluestardrop, a Flick)

Si no he parlat abans de gastronomia no és pas per desinterès o perquè pensi que no hi ha manera de fer-ho lligar amb els continguts que serveixo habitualment. Ben al contrari, sento gran interès i respecte per la disciplina i fins i tot l’he conreat amb humil amataeurisme en algunes ocasions.

Crec , de fet, que la cuina d’un indret pot informar d’una forma molt intuïtiva de la cultura i relació amb el medi de la seva gent, i que sovint s’hi poden percebre persistències que esclareixen moltes coses del seu passat. En aquest sentit, és una eina auxiliar de la història que em temo que no sempre s’ha atès com caldria.
Encara que això potser sigui resultat d’una altra característica que me la fa tan atractiva: la cuina és un patrimoni altament intangible, capaç de mantenir trets culturals ja desapareguts en altres manifestacions socials, però també sotmès a mudances, canvis fulminants i sobtats empeltaments de difícil registre que el converteixen en volàtil i decididament compromès per a l’estudi històric d’aspiració més científica.

I per aquest motiu la cuina és també un d’aquells camps especialment sotmesos a les pressions substitutòries, a les transformacions socials, als canvis de paradigma cultural. N’és alhora un símptoma, un agent i una conseqüència. La fidelitat a uns usatges productius, a uns valors gastronòmics, a unes formes de comensalitat o el seu canvi per altres de nous revelen coses pregones d’un país i del poble que l’habita. I com bé han percebut els impulsors del moviment slow food -o l’Associació d’hostalers d’Ankara quan manté que darrera les directrius per a sotmetre la seva oferta tradicional de carrer a unes ordenances higièniques europees hi ha veritablement l’afany d’aplanar el camí a les multinacionals estrangeres de menjar ràpid- és un camp de batalla entre concepcions diverses de la vida i del mercat, el reflex d’una rica convivència de formes variades d’existència o del desig de dissoldre-les ad maiorem “capital” gloriam.

Així les coses, que servidor quan surt de casa i viatja sempre mantingui una irritant obsessió per visitar mercats i dinar en fondes populars i dubtoses, o per demanar les viandes d’aspecte més ignot i indesxifrable, es pot considerar previsible.
I val a dir que sovint s’hi fan troballes apassionants.

Una de les darreres la vaig fer a Sàsser, capital del nord de Sardenya. Perquè si es defugen les obvies trattorie i pizzerie de qualsevol vila italiana, hom pot anar a espetegar a alguns carrerons dissimulats i quioscs apartats on encara s’hi prepara –a més a més com a oferta única- una recepta d’antuvi molt preferent i avui potser una mica preterida per altres opcions de teca al taglio: la fainé.

La fainé és una mena de pasta líquida de farina de cigró que es cuina al forn sola o barrejada amb ingredients com ara ceba, pebre, salsitxa, all, romaní i etc. i que agafa una consistència sòlida però alhora tova i esponjosa. Se la considera un plat autòcton i molt nostrat, entre altres motius perquè no es pot menjar enlloc més de l’illa.
De fet, la fainé o fainá, a banda de Sàsser, només és un plat habitual en un grapadet de llocs del planeta: bona part de Ligúria, els veïnatges de Niça, algunes contrades del Piemont, el nord de la Toscana o Gibraltar. I tots per un motiu indiscutible: l’ascendent genovès i la presència dels seus fills, d’antuvi conqueridors i més tard emigrants pobres amb un accés més fàcil a la farina de llegum que a altres vitualles més cobejades. No sorprèn, doncs, que aquesta restringida recensió geogràfica hagi de fer una darrera escala en la que potser sigui la ciutat amb més influència genovesa del món: Buenos Aires (no és casualitat que el seu club de futbol més important encara dugui la inscripció xeneize a la samarreta o que al 1882 en el barri de La Boca s’hi proclames una efímera república que va hissar la Creu de Sant Jordi com a símbol de la seva independència).

En el cas de Sàsser, però, aquest origen no és cap misteri, especialment per a nosaltres catalans. No en va Sàsser fou rival històrica dels nostres vells monarques, feu antiaragonès per excel·lència i tradicional aliada de francesos i genovesos en la lluita per la dominació de l’illa. Així ho recorden unes cobles que fins fa encara pocs anys es cantaven per a commemorar una insurrecció fallida que va posar en setge L’Alguer i que diu allò de “O traidors de sassaresos,/ ara no hus caldra clamar,/que los vostres amichs francesos/son vinguts a visitar./«França, França!», haveu cridada,/molts francesos haveu vist,/y per tota vostra vida/per traidors sareu tenits.”

Un deliciós derelicte, per tant, d’aquells que sempre em semblen que assaboreixen encara més les meves exploracions gormandes.

Anunci tavernívol

Etiquetes

catau dels tavernaris, The dubliners

Donat a sobrevalorar les meves facultats com sóc, m’afigurava que, una volta engegada, la cosa tavernària marxaria amb vent a les veles i que alguna mena de geni o fadet em faria la feina perquè prengués l’autonomia d’aquests vestigis que mereix.

El ritme de publicació trimestral que ara té, per ser generós, ho desmenteix amb tossuderia.
Potser sigui millor així, i m’acomodi a la idea de prendre-m’ho com una petita distracció periòdica, feta sense pressa, per plaer i amb tota la cura de la qual sóc capaç. Però com tampoc és qüestió de demanar als amics d’aquesta pàgina que desenvolupin un sisè sentit per ensumar-se quan m’ha vingut de grat deixar-me caure pel catau o quan hi ha convidat algun dels seus còmplices (còmplices que, tot sigui dit, hi van més a ronsejar i a beure de franc que a avançar-hi tall pendent), aniré anunciant les novetats a mesura que vagin apareixent.

Avui, per exemple, fem una incursió en el meravellós domini de les tavernes irlandeses. Slàinte!

I per anar fent una mica de caliu, aquí deixo un endimoniat Rocky Road to Dublin dels Dubliners.

Cada terra fa sa guerra

Etiquetes

català light, Moreno Cabrera, nacionalisme lingüístic, normalització, prejudicis lingüístics

(Institut d’Estudis Catalans. D’EddyB a Flickr).

Abans que continueu: les properes ratlles tenen un destinatari preferent, a qui vaig prometre respondre en lloc que ara no té importància, i tracta alguns temes -fetitxismes i batusses lingüístiques- que part dels lectors més habituals d’aquest quadern tenen bastant suats. Així que si se les volen estalviar el summe sacerdot vestigial els dóna la pertinent dispensa.

Haureu sentit moltes vegades, i no pas a la perruqueria o a la fleca de la cantonada, sinó a gent que d’això en menja (fet que explica tantes coses), que hi ha llengües més evolucionades, més boniques, més aptes per a la comunicació i més fàcils d’aprendre i parlar que altres. I que aquesta qualitat és conseqüència de l’alt grau de perfecció que han assolit, de la llarga depuració de la seva gramàtica i sintaxi, del selecte conreu que ha polit les seves estructures expressives i, en ple desbarrament, de les seves qualitats inherents i quasimístiques, que són aquelles que en últim terme han permès la seva vasta extensió i vitalitat.

En una obra que no ens hauríem de cansar de recomanar, el mestre Moreno Cabrera explica amb molta paciència que aquests arguments no tenen cap fonament passable, que tal perfecció o refinament són apreciacions purament extralingüístiques, que la dificultat o senzillesa són sempre relatives a les aptituds i coneixements d’origen del parlant i que tot plegat no és gaire més que un intent barroer de donar aparença de lògica natural a unes hegemonies esdevingudes per uns mitjans ben diferents. Nacionalisme lingüístic, vaja: aquell defecte que els castellanoparlants mai es permeten i deixen sencer pels ibèrics perifèrics.

Però el cas és que cada llengua presenta unes particularitats que resulten més o menys assequibles segons des d’on s’aprenguin. A molts de nosaltres, el mecanisme ergatiu del txetxè ens pot provocar basques només de pensar-hi, però de ben segur que no espanta de la mateixa manera a un paixtu o a un euskaldun. O l’embolicada lenició consonàntica de l’irlandès se’n pot aparèixer als catalanoparlants com una dificultat imponent, però… heu pensat què n’opina un gaelòfon del nostre laberint pronominal?. I a més a més, aquestes complicacions no són pas privatives de llengües caracteritzades com remotes i resclosides; primitives segons aquesta retòrica que denuncia Moreno Cabrera: la conjugació del subjuntiu castellà pot esdevenir un bon maldecap pels alemanys i llegir un tabloide anglès amb el seu caramull de phrasal verbs de nou encuny ajuda a desmentir l’estesa noció que l’anglès s’ha obert camí per la seva consubstancial senzillesa.

El que vull dir és que si hom pretén dominar una llengua -la pròpia o una de forana- més val que és prepari perquè el facin llaurar dret. El món és així: divers, múltiple, no coneix fórmules úniques ni dreceres. I tota pretensió contrària és només desvari, destret, asfixia i tara.
Ara bé (i aquí és on també volia anar a parar) això no implica que tota codificació lingüística sigui fatal i incontestable. Una llengua, especialment la seva norma culta i ortogràfica, està sotmesa a arbitris i fabricacions que debatre no significa refusar o oposar-se a la seva possible complexitat, només reflexionar si podria regular-se millor. I parlo del nostre cas que és aquell que conec millor: sovint, en determinants cercles, existeix una hipersusceptibilitat a qualsevol plantejament d’aquest tipus, com si discutir la forma en la qual s’han resolt ( més aviat no s’han resolt) algunes qüestions fos alinear-se instantàniament amb aquella facció de la filologia catalana que mitjançant la crítica als “recargolaments i anacronismes” de l’estàndard de llengua defensat per l’IEC i la promoció de solucions més properes a un català oral resultat de l’estret contacte amb el castellà va acabar caient en un reduccionisme i una mania persecutòria força més agressiva que el purisme que criticaven.

Jo entenc que la situació fou i és delicada. Que en pocs anys i en situació desfavorable calgué habilitar una llengua que s’havia mantingut en una esfera familiar o literària pels usos administratius, educatius i dels mitjans comunicació, alhora que s’estenien ponts i es facilitava la feina a una enorme massa de nouvinguts que havien canviat dramàticament els equilibris lingüístics. I que en aquesta tasca d’adaptació s’imposà i segueix essent necessari comptar amb uns criteris clars, comuns, estables i que donin seguretat a l’usuari: Dir que per tal d’evitar “fer suspecte al parlant d’estar contínuament equivocat” -una consideració convenientment exagerada per servir a aquests arguments- s’ha d’adoptar un model de català que accepta com a irreversible tres segles d’abusiva interferència no és oferir una solució realista i de compromís, sinó una submisa eutanàsia.

Ara bé, comprès això, amic B. a qui adreço aquesta entradeta, si hom llegeix l’acord de la secció filològica del 15 de març de 1996 per “L’ús del guionet en l’escriptura dels mots formats per composició i prefixació” i només en plega que és un galimaties impracticable, o gosa observar que els usos normativament correctes dels verbs transitius i intransitius en català són, diguem-ho amablement, “restrictius”, no està obrint cap “debat perillós” o fent-li el joc als corrents cismàtics i “afeblidors de l’estatut del català com a llengua normal de cultura (n’hi ha de llengües anormals d’incultura?), amb totes les seves normes intrínseques, ens resultin més o menys agradables.” Contràriament, s’està comportant amb aquesta tan anhelada normalitat que sempre se’ns reclama -sembla que fins que s’exerceix-, donant per superats certs debats, actuant sense complexes paranoics per justificats que siguin i recordant la possible fal·libilitat de tot allò que fa l’home, encara que l’home sigui filòleg català i tingui cadira al carrer del Carme, 47, de Barcelona.

Però com de tota manera jo no pertanyo a aquest gremi, aquí sota se’m poden deixar tots els comentaris i esmenes que es creguin oportunes. Em comprometo a atendre-les amb la mateixa falta de dogmatisme que presumeixo en els lectors d’aquest humil blog.

Palimpsest de La Gomera

Etiquetes

Cròniques de conquesta de La Gomera, cultura guanxe, derecho de señorío, Hermigua, identitat canària, La gomera, silbo gomero, sobiranisme canari

Exemple d’orografia de La Gomera, amb la típica disposició de conreus en bancals.

El viatger tafaner o impertinent sovint s’ha d’acabar confrontant amb els mites d’origen dels pobles que visita. Aquests poden ser el resultat d’una sedimentació reposada de la memòria o d’una falsificació intensa i decidida (normalment de la combinació d’aquestes posicions i altres d’intermèdies), i hom ha de decidir si s’abandona a la seducció de les versions més estilitzades -que no obstant això també poden contenir una forma obliqua de veritat- o si s’encaparra a escatir la realitat darrera de voluntarioses i embellidores ficcions.

A La Gomera, com arreu de les Illes Canàries però allí molt especialment, aquest conflicte ens remet a la qüestió dels guanxes. Perquè tot allò que en sabem és força dubtós: no es compta amb fonts documentals endògenes, el seus vestigis són fragmentaris, reconstruïts hipotèticament pel arqueòlegs -que treballen com poden o saben- i els retrats directes provenen d’un grapat de cròniques només en alguns rars casos, com el de Nicolosso de Recco, anteriors a la conquesta europea. La resta – Le Canarien, Azurara, Cadamosto, Espinosa, Gomes de Sintra, Gomes Scudero i etc.- són ja posteriors a l’ocupació.
Malgrat tot, hi ha una constatació coincident: només un segle després de la ocupació europea la població indígena havia estat esclavitzada o fortament assimilada , la llengua s’havia perdut o estava a punt de fer-ho i la cultura aborigen es trobava en un estat molt avançat de desintegració.
I això ens porta a un altre problema: a mancança dels elements prototípics que ho permeten (llengua i etnicitat), molts intents de construir un discurs sobiranista per Les Canàries han buscat el seu fonament en aquesta passada identitat guanxe. Però si creiem els anteriors testimonis, hi ha un salt temporal insalvable entre el despertar d’aquesta consciència i la desaparició de la cultura indígena: l’ enllaç no s’hauria pogut produir. I, per tant, aquesta legitimació seria producte d’un idealisme artificiós -tant en llurs primeres formulacions vuitcentistes com en aquelles més recents inspirades en els moviments africans de descolonització- i destinat a no comptar amb cap correlat pràctic digne de prendre’s seriosament

Però les coses acostumen a tenir molts plecs i aterrar avui a La Gomera és un convit a reflexionar com la formació d’una identitat no és gairebé mai un procés lineal, homogeni i reductible. Aquesta illa, com Fuerteventura o Lanzarote, van ser ocupades per “derecho de señorío”, un fet que comportava unes condicions força més severes pels colons que les d’aquelles poblades per “derecho de realengo”. Cal entendre de què parlem. Aquest país no té un pam de pla i qualsevol conreu s’ha hagut d’instal·lar en terrasses guanyades a pregons barrancs. Per arribar-hi cal vèncer costeruts camins allunyats de qualsevol població. I a més a més, la terra fou una propietat concentrada en molt poques mans. Per impedir l’emancipació dels camperols, els amos concedien l’explotació de la mínima porció possible de bancal. La gana sempre sotjava i el farró de blat o de mill, el gofio, era l’únic aliment regular que la majoria s’enduia a la boca. Les feines de pastura no eren pas un destí millor. En un enregistrament recent del Museu Etnològic d’Hermigua, un pastor recordava com a sis anys “me echaron al monte descalzo como a un perro.” I una alemanya que va establir-se aquí als anys setanta ens descrigué escenes d’antic règim: fa només trenta anys els pobres besaven la ma dels senyors quan se’ls trobaven pel carrer. Els més desesperats o valents marxaren a l’emigració en grans onades. Alguns sortiren de les seves cases i en tancaren la porta sense clau per no tornar-hi mai més: s’embarcaren cap Amèrica en vaixells impossibles i hi arribaren al trenc de l’extenuació.

Casa terrera clàssica de l’illa. Una unitat de producció aïllada, modestíssima, situada en un terreny difícil i “condemnada” a la dura autosuficiència.

I aquesta situació, que durà segles, s’esdevingué ja immediatament després de la colonització. Per això, abocats a extreure el sustent d’una terra ingrata en condicions molt semblants, els repobladors acabaren per no distingir-se massa dels sotmesos guanxes, quan no eren ells mateixos, ja assimilats a la llengua i la religió de Castella. I lògicament, en aquestes circumstàncies, es produí un transvasament, una fosca osmosi. Les solucions salvaren el salt: per moure’s per l’impracticable terreny es seguiren emprant les “astias”, uns bastons de tres o quatre metres amb puntes de ferro per saltar timbes que estalviaven molts revolts. Per comunicar-se, s’utilitzava un llenguatge de xiulets capaç de propagar missatges a molts quilometres de distància, el silbo, amb inequívoques arrels berbers. Romangueren les topologies i els sistemes de marcatge ramaders, les músiques conservaren les arrels prehispàniques i els illencs s’enfilaren a les palmeres per extreure’n la saba de la mateixa manera que ho feien els antics pobladors. I si totes aquestes expressions no fossin prou evidència d’una continuïtat, tenim els moderns estudis genètics, que han donat sorprenents resultats. Així que, tot i el relat més o menys interessat que ha relegat la civilització guanxe a les golfes de coses perdudes de la història, resulta que hi ha encara un racó de món on el seu esperit perdura, batega, segueix fent camí.

I tot i el seu caràcter particular, hi ha en aquesta història un ensenyament i una poètica universal. Perquè el fet que avui, per a definir-se i enunciar el seu lloc en el món, els descendents dels colons de La Gomera -guanxes, castellans i també moriscs- tinguin tant o més present l’element aborigen que aquells que se li van sobreposar no és només un deliri folkloritzant com podria semblar jutjant-lo a la lleugera, sinó que ens parla de com les coses poden sobreviure de forma larvària molt de temps per a tornar a emergir de maneres insospitades. I de com tot intent d’eradicació d’una cultura no pot controlar els efectes finals del desequilibri que introdueix i de com, en darrer terme, qualsevol gestió que no negocii d’una manera enraonada i integradora amb aquests factors pot estar només endarrerint el moment d’assumir aquesta responsabilitat.
A voltes amb força més desavantatges que si ho hagués fet de bon principi.

Un rampell

Etiquetes

Arrebato, Iván Zulueta, Joan Monleon, vampirisme, Walter Benjamin

Tractava de decidir quina de les tres o quatre entrades a mig endreçar que tenia per la rebotiga era millor per acomiadar l’any, quan m’he assabentat de la mort d’Iván Zulueta.

Potser sigui agafar la carbassa pels pèls i potser aquesta elegia no encaixi gaire en el discurs general d’aquesta pàgina. Però si hom pensa que Zulueta no representa una forma exquisida d’art del subsòl i que el seu cinema –potser caldria parlar de la seva única però titànica obra, una d’aquelles que no conté càlculs gasius i que devora al seu creador- no és una mirada de fit a fit a algunes regions més ombroses i laterals de la vida, llavors és que encara no ens hem entès bé.

Recordo perfectament la tarda que vaig veure Arrebato per primer cop, sol a casa, en una còpia una mica rudimentària (un telecinema, potser?) i amb una disposició d’ànim d’aquelles ben obertes a les experiències desestabilitzadores. Recordo la commoció, el brogit, l’encanteri, la por, el fàstic, la hipnosi. I un malestar físic, una nàusea, el terror material al descobrir quin és l’agent que està vampiritzant al protagonista: “quelcom ha llampeguejat en un instant de perill, il·luminant aquella zona de nosaltres mateixos que tant desitgem oblidar” –diu Walter Benjamin en una línia memorable que sempre associaré a Arrebato.

Avui es poden llegir les necrològiques que recullen les circumstàncies personals i peripècies d’aquest quimèric donostiarra, així que us les estalvio. Però realment no fan cap falta per entendre i deixar-se aclaparar per aquest seu film raríssim i que, en una de les grans escenes de la història del cinema, es torna autònom i pren vida i consciència pròpia.

Com deia ahir l’amic Joan-Carles per retre homenatge a Joan Monleon, només ens queda demanar “Glòria, honor i pau als nostres herois”.