Etiquetes

, , , ,

ertl-chiquitos1Hagués preferit retrobar la fotografia. Però de les imatges n’importa també l’explicació que les posa en context. L’ancoratge, que en deia Roland Barthes en afortunada metàfora marina. I el d’aquesta és massa sensacional per deixar-la passar: en el cor d’un temple barroc que s’endevina lluny del seu moment de glòria hi canten unes dones, acompanyades d’uns violinistes que toquen atents als seus faristols. Són tots indígenes andins, però els detalls fan presumir que interpreten una peça clàssica europea.  La imatge respira un candor i elevació espiritual que la sostreu del temps, malgrat que la disparessin per les engires de 1950. Per altra banda, la seva bellesa no és atzarosa. En un estil molt proper a aquesta que il·lustra l’entrada i sí tenia desada, va sortir de la càmera d’un fotògraf brillant i experimentat: Hans Ertl.

La vida d’Ertl és de novel·la d’aventures. Alpinista, etnòleg, assistent del mestre del bergfilm Arnold Fanck, col·laborador íntim de Leni Reifenstahl i camerògraf d’Olympia, bona part de la seva carrera professional estigué lligada al règim nazi. Va ser un dels fotògrafs de cambra de Hitler, tot i que ell considerava aquesta desgraciada circumstància fum de formatjada: mai s’havia identificat amb el führer i pertanyia més aviat al cercle d’Erwin Rommel, de qui en va retratar amb mestratge les campanyes africanes i en va plorar la caiguda. Aquests atenuants no van servir per estalviar-li represàlies laborals a l’Alemanya reconstituïda de després de 1945. La sortida fou  l’exili a Amèrica del Sud de tants altres entusiastes del III Reich. No obstant això,  aviat va escollir allunyar-se dels antics camarades i establir-se en un paratge retirat de la selva de Bolívia; en una hisenda anomenada La Dolorida on menava vida de granger alhora que seguia conreant el seu gust pel documentalisme. En aquest indret remot va criar a les seves filles. La llegenda familiar l’engreixaria una d’elles, na Monika, activa participant en els moviments revolucionaris del país  i, segons algunes fonts, la responsable l’any 1971 de liquidar a Hamburg el cònsol Roberto Quintanilla, antic cap de la intel·ligència boliviana i un dels botxins del Che Guevara.

Però tornem a la fotografia. Ertl la fa a Chiquitos, una província de boscos secs i  planures negadívoles de difícil accés a la dècada dels cinquanta.  I testimonieja així un fet cultural en aquell moment molt poc advertit: als vells temples de les missions jesuítiques, tot i que abandonades a la força per la Companyia el 1767 i malmeses pel pas del temps, els indígenes chiquitanos encara s’hi reuneixen per a observar els preceptes religiosos i tocar música. Però una cosa torba els primers especialistes que se les miren: si són com tot indica peces de música sacra barroca, i per tant partitures molt complexes, com pot ser que indis sense cap formació acadèmica puguin llegir-les? La resposta que troben és encara més formidable: allò que toquen és l’herència viva del barroc amazònic. Les obres dels mestres músics de la Província Jesuítica del Paraguai com Martin Schmid i Domenico Zepoli, fruit d’un sincretisme entre la música culta vinguda del vell continent i la pròpia dels nadius, transmesa de generació en generació per via d’un ensenyament tradicional ininterromput. Hauria de passar encara més temps per a fer una segona troballa formidable: a Chiquitos com a Moxos, una altra reducció jesuïta de Bolívia, s’hi havien conservat milers de les partitures barroques originals amb misses, òperes, himnes  i sonates procedents d’aquell període i copiades pels indis de les missions. Un llegat que fa tot just uns anys s’ha començat a restaurar i digitalitzar.

Piano d'una església missional. Jacobo Zanella a flickr.

Piano d’una església missional. Jacobo Zanella a flickr.

D’aleshores ençà, aquesta música ha rebut l’atenció de musicòlegs, s’han format escoles i orquestres locals per a difondre-la i s’han establert cicles internacionals a ambdues comunitats amb certa capacitat d’atracció de públic i professionals d’arreu del món. Això n’ha assegurat la continuïtat, però inevitablement ha canviat la semàntica d’aquest barroc amazònic i ara els seus joves intèrprets reben una formació musical completa que els permet atacar qualsevol repertori clàssic, no només el propi. El seu misteri, el dels vellards que encara toquen en els cors dels oficis religiosos amb la tècnica apresa dels antics mètodes, s’ha esvaït així una mica. Però s’ha guanyat la tranquil·litat de saber que no s’esvairà del tot.

Per la meva banda, en aquest frenesí de violes i arpes, a vegades guarnit amb flautes de canya i trompetes de fulla de palma, hi sento sempre una reverberació estranya. És el so contradictori d’aquest món on vivim, de les seves desconcertants alquímies. El miracle que un fet odiós com és el de la conquesta, l’evangelització forçosa i la substitució cultural* pugui transmutar-se per mitjà d’una reapropiació profunda i viscuda en quelcom preciós i digne de ser preservat com això:

*(Hi ha certa discussió acadèmica sobre si el projecte utòpic jesuïta no tingué un fort component anticolonial i d’establiment de noves relacions entre blancs i indígenes no basades en la submissió i el domini. Però la seva funció evangelitzadora i per tant d’alteració de les creences autòctones és indiscutible.)

Advertisements