Etiquetes

, , , , , , ,

sindarin1D’ençà que Joc de trons ha convertit un gènere tan desprestigiat com la fantasia heroica en nina dels ulls de la modernor, ja no fa vergonya confessar el temps dedicat a cartografies fantàstiques i lingüístiques quimèriques. No, no és que hagi fet mai cap intensiu de klingon, però el fenomen de les llengües inventades amb intencionalitats artístiques sempre m’ha deixat perplex i m’ha volat un bon munt d’hores explorant-lo.
Si citava Joc de Trons és també perquè n’és l´últim exemple notori: a l’adaptació per a televisió de l’HBO s’hi poden sentir personatges parlant en dothraki, la llengua gutural d’un poble estepari i nòmada d’aquest univers de faula. I si no se n’està advertit, poden passar per frases fabricades al bell atzar amb una fonètica més o menys avinent. La realitat, però, és que el dothraki és un encàrrec de la cadena televisiva a David J.Peterson, el president de la Language Creation Society, una organització de lingüistes professionals o amateurs que dediquen el  temps de lleure a la rutilant tasca d’inventar idiomes. Una comanda que es va repetir amb el valiri que s’escolta en episodis més recents:

Es tracta només de l’última baula d’una història prolífica i antiga. Sols que la majoria de vegades, la lingüística-ficció, per dir-ne d’alguna manera, mira de resoldre problemes comunicatius. Encara que siguin de diversa natura, aquesta és la pretensió de les llengües analítiques de Lodwick i Wilkins, d’auxiliars com l’esperanto i la interlingua o de “recreades”, com el nynorsk, l’hebreu o el còrnic modern. Fins i tot, a la seva estranya manera, experiments de llengües com el loglan –enginyat per a tractar de provar la hipòtesi de Sapir-Whorf- o el wenedyk, una proposta d’allò que hagués passat si l’imperi romà hagués romanitzat Polònia, són respostes a curiositats intel·lectuals específiques. Però les anomenades ideollengües, com l’esmentat dothraki, tenen una particularitat que me les fa precioses: la gratuïtat.
En una entrevista a l’enyorat programa de la ràdio australiana Lingua Franca, Peterson reconeixia que sovint darrera de l’impuls de crear una llengua imaginària hi ha el desig de posar a prova alguna idea gramàtica. Però en primer terme s’hi troba el gust d’inventar una cultura imaginaria i un poble imaginari. Que no és una altra cosa que preguntar-se “com imaginar-se l’experiència humana d’una manera alternativa i com codificar-la en forma de llengua”.

El precedent primer i més il·lustre d’aquestes operacions és el de J.R.R.Tolkien. La creació d’ideollengües va ser una de les grans passions d’aquest filòleg i professor d’anglosaxó a Oxford. I ell mateix la citava com a germen de la seva obra novel·lística, més que no pas com a conseqüència: l’afany de crear un món on es parlessin el quenya i el sindarin, (i la llengua negra de Mórdor, que no serà pronunciada aquí) van empentar-lo a l’escriptura del seu cèlebre cicle narratiu. Comesa molt extensa, sotmesa a revisió durant tota la seva vida i així i tot incompleta –com a les llengües naturals, hi ha quelcom d’infinit a les eldàriques- encara avui compta amb una comunitat d’entusiastes que la veneren i conreen. L’opinió avui tan estesa de les llengües com una pura inversió pragmàtica pot fer veure totalment forassenyat que hi hagi gent enredada en les complicacions de la lenició en noldorin o que maldi per escriure poemes en alfabet tengwan. Tolkien ho definia en un paper que va dedicar a l’assumpte com “un vici secret”, però en donava raons totalment convincents. S’hi dedicava per plaer estètic i gaudi literari. Pel pur goig eufònic. Per l’èxtasi i la felicitat de la forma.
Pot semblar poca cosa. Però és ni més ni menys que aquella que ens distingeix com espècie.