beyoncePer Nadal, molta gent procura mostrar els seus sentiments més elevats. Jo també. Heus ací la meva crida a la gihad contra deu coses que fan aquest món més miserable.

1. L’R&B modern. El que brama la Rihanna i les altres mulates vestides de meuques, per entendre’ns. Hi ha músiques que odio igual o més, és clar. Però aquesta hi afegeix l’ultratge als venerables sons i estètiques de la bona vella música afroamericana. Si mireu segons on us diran que no l’heu de confondre amb el hip-soul. Podeu confondre’l: fan el mateix fàstic.

2. El “deporte español”. Cap càrrec ocuparia més d’esma que el de ministre d’esports i mitjans de comunicació esportius de la República cambotjana d’Espanya. Trenta anys de feliç ministeri. Reforma total i definitiva. Amb sort, un mausoleu al final del meu exercici. Amb dissort, una banqueta a La Haia.

3. Els lipdubs. Ara n’ha passat la fal·lera, gràcies a tots els déus. Però no puc entendre que tanta gent s’hagi prestat voluntàriament a fer-ne. Si capturessin a tots els meus amics i família i m’amenacessin amb matar-los a tots si no participo en un, només podria pronunciar dues paraules: “que morin”

4. Les franquícies. Totes.

5. L’Arcadi Espada.  Ja sé que és una fixació, però per raons de compulsió inexplicable m’he exposat massa als textos d’aquest individu tan fatu, hipòcrita, pedant, xenòfob malaltís i, en general, desferra humana. I encara més greu, la seva militància agressiva contra tot el que hi ha de bell i heterogeni en el món ha parit deixebles que, miracle gros, són encara pitjors que ell. Adonai, escolta el teu fill: destrueix-los a tots i a l’Espada el primer!

6. “Però és molt còmode”. Eufemisme predilecte per a la roba lletja, indigna i afrontosa que comencen a posar-se a la intimitat certes dones quan ja et tenen molt vist.  Si igualment hem d’acabar al doll, vestim com a mínim l’ermini i la porpra. Siguem prínceps d’aquest món, protosebastos bizantins, dàimios del Japó, sàtrapes medes…

7. “Eres de Barcelona? ¡Es una ciudad muy bonita!” Últimament dic que sóc de Solsona o d’Hostalric  per evitar-me aquesta cantarella. És en va. Barcelona sempre acaba sent pels meus interlocutors una ciutat molt maca. És igual que tingui les perifèries més horroroses de l’univers, que quan entris en tren per Sants l’impuls irresistible sigui fugir-ne o que el centre estigui tot grapejat, castellanitzat i prostituït pel turisme. Em fa ràbia que m’ho diguin, però també una mica de tendresa.

ciutat

Preciosa, tu!

8. La publicitat. Així, en general, en totes les seves branques i manifestacions, dels spots sofisticats a les tanques de les autopistes, de l’inbound marketing a les falques de ràdio. Malgrat els meus adorables compares que s’hi dediquen. Detesto el seu rastre de lletjor, la seva retòrica falsària i les seves desvergonyides ínfules: “La publicitat és un art”. Sí, i la tortura també. (Bé, hi ha una excepció: m’agraden els anuncis classificats de la revista del poble, l’involuntari gabinet de les meravelles on t’ofrenen laringoscopis per estrenar i altres coses que no creuries )

9. La manca de sentit de l’humor pròpia de gent permanentment irada i que s’ho pren tot a la valenta.  La d’aquelles persones susceptibles, moralistes i esgarriacries que tots patim. Els capellans de la vida que et fan sentir culpable de gaudir. Aquests merdes.

10. És clar que odio Onda Cero, els gossos que borden, twitter, els centres comercials, La Vanguardia, els veïns que fan soroll, Rosa Díez, Salou, la conferència episcopal, la loteria de Nadal i totes les coses que odia qualsevol persona decent. Però per tot això no fa falta escriure una llista, oi?

Anuncis