Etiquetes

, , , , , , ,

ocellucraina
El primer en adonar-se’n va ser el Paolo: “Ves a Ucraïna –em va dir-. Estic segur que t’agradarà. Tenen molt en comú amb nosaltres.” Potser sembli exagerat, si es pensa en les immenses penalitats que ha conegut el poble ucraïnès per a perviure. Sense necessitat d’anar més enrere del segle XX, ha patit dues Guerres Mundials, la segona una terrorífica guerra d’extermini que va assolir en el seu territori el més alt grau de salvatgia. L’ocupació nazi va significar l’eliminació d’un milió llarg de jueus, que se sumen als altres sis milions d’ucraïnesos que van caure durant la contesa. Plovia sobre mullat: abans havia vingut una Guerra Civil a quatre bandes i una col·lectivització agrària, cortesia d’Stalin, feta expressament per a destruir el model de vida tradicional de la pagesia i, segons algunes fonts, la pròpia nació. I que, en qualsevol cas, s’havia saldat amb milions de morts de fam. A això hi hem d’afegir les consuetudinàries purgues d’intel·lectuals i dissidents polítics, la més o menys vetllada russificació durant l’època soviètica, el pas sobtat d’una economia planificada a una de mercat quan el sistema va caure, devastador per a tantes famílies, i els primers anys noranta ferotges de proliferació de màfies i criminalitat. El moment magmàtic de tot plegat, però, potser sigui l’accident nuclear de Chornobil de 1986. La magnitud de l’engany i la decepció per la gestió de la catàstrofe va ser un factor en absolut aliè a l’esfondrament de l’URSS i la posterior independència. El nou país, com diu l’assagista Iuri Andrukhovitx fent un joc de paraules amb l’etimologia de chornobil (herba amarga, és a dir, donzell) es va guanyar “amb l’amarg regust de l’Apocalipsi”.

Catacomba

A Odesa, a l’escola de les catacombes

Però si ens podem abstreure d’aquestes tràgiques diferències d’escala, quan he tingut l’ocasió de conèixer i interessar-me per Ucraïna, i de començar a estimar-la, no m’ha costat trobar-hi els trets de similitud que em vaticinava el Paolo que em captivarien. N’hi ha de culturals molt assenyalats, com la situació de la seva llengua i els problemes que arrossega. Allà com aquí hi ha tossuts monolingües i dúctils bilingües, molt desequilibradament repartits entre les poblacions russòfones i ucrainesòfones. Fins i tot i tenen un “catanyol”: el súrjik, tan o més present que el nostre. Però els veïnatges són també, subtils si es vol, sociològics, identitaris i fins i tot històrics. Per exemple, Ucraïna i Catalunya són els dos únics llocs del món on, si bé de manera incompleta i fugaç, hi ha quallat una forma de revolució anarquista. En el cas ucraïnès parlem de l’estructura organitzada per l’Exèrcit Revolucionari Insurreccional d’Ucraïna. El 1918 el país havia quedat lliurat a les potències de l’eix pel tractat de Brest-Litovsk. Però el marc de l’acord era summament volàtil, amb fronteres encara indefinides i el conflicte entre una revolució que havia ja triomfat i l’intent dels austroalemanys de restaurar el vell ordre, derivat de la infame entesa amb els soviets. En aquest context, pagesos i obrers ucraïnesos que no s’hi avenien, capitanejats per Nestor Makhno, formaren aquest exèrcit únic, voluntari, assembleari i encara així molt eficaç, que fou també conegut com exèrcit negre i que amb la seva audàcia va posar en escac a les tropes tsaristes i bolxevics, mentre implantava a les zones que dominava una economia de tipus llibertari. A la llarga, en condicions numèriques i d’intendència desfavorables, l’exèrcit negre va ser derrotat, tot i que la resistència s’allargués fins el 1924 i que novament durant l’ocupació nazi s’alcessin partides sota la bandera negra que anaven per lliure de Moscou.
Ua adient epíleg per a la relació que ressegueix aquesta entrada és la del grapat de supervivents makhnovistes que acabaren lluitant a l’Ebre durant la Guerra Civil Espanyola. Potser per això encara sigui més bonic que la peripècia de la makhnovtxina, el nom popular de la guerrilla anarquista, la recollís en una vibrant adaptació del cant rus “Els partisans” el fill d’un exiliat valencià membre de la columna Durruti: Esteve Roda Gil. Aquesta n’és la versió de Serge Utgé, un altre fill d’exiliats catalans:

Per tot això, pel fet de tenir amics ucraïnesos i per la fraternitat amb un poble que ha patit tant i així i tot ha sobreviscut, m’ha emprenyat el poc ressò que s’ha fet de la seva insurrecció de les darreres setmanes en uns mitjans catalans que cada vegada semblen més provincians. És a dir, espanyols. Amb algunes presumibles i comptades excepcions, i no sempre sortint d’un cert esquematisme, penso que no hem estat a l’alçada en el seguiment d’una revolta en què no només Ucraïna s’hi juga el seu futur, sinó que també Europa hi empenyora part del seu significat.

I és que malgrat que la Unió ha sabotejat durant anys l’acostament, posant tota mena de traves als visats pels ucraïnesos i dificultant la seva residència per treball o estudis als nostres països, fent així molt més fàcil l’entesa amb Rússia, aquesta gent que es manifesta a la Maidan Nezalejnosti branda encara l’estendard de la corona d’estels com un ideal de llibertat i prosperitat. Disposats a posar-hi el coll i obrant gestes populars com la d’aconseguir fer retirar-se a la policia quan els volia desallotjar, per ells Europa és encara l’esperança d’un espai de concòrdia i d’intercanvi fructífer, amb institucions no totalment dominades pel personalisme, l’arbitrarietat i la corrupció i on l’amenaça d’un imperialisme agressiu com el rus hauria de superar majors obstacles. Prou sé que els seus anhels ens emmirallen amb aquesta Europa mesquina, mercantilista, autoritària, oligàrquica i incapaç de protegir la diversitat en què hem anat consentint que es converteixi. I no sóc tan ingenu com per a no veure que entre els qui s’apleguen a les manifestacions de Kyiv hi ha també elements tenebrosos i reaccionaris que entelen aquestes elevades aspiracions. Però això no esquinça el seu crit i el fort recordatori que ens transporta. “Glòria a Ucraïna”, doncs. O com diu el seu típic brindis “Budmo!”, que traduït ens ha de sonar novament prou familiar: “som i serem”.

Advertisements