Etiquetes

, , , , ,

castellptuj

Mai he pensat en el meu besavi Martí –un inconformista que s’havia fet canviar el nom de fonts perquè no li agradava- com en un home propens a les facècies i les ensarronades. Més aviat ens l’hem d’imaginar com un muntanyenc tossut i enquimerat; un d’aquells catalans d’eina i feina que amb recursos de sortida molt magres eren capaços d’acumular un petit patrimoni. La iaia Elvira recorda com fins i tot en dies de severes nevades, quan els camins es tornaven intransitables i només quedava estar-se de mans plegades, es frisava de veure la dona dormint passades les vuit i mirava de llevar-la amb magarrufes i burlant-se’n per ser una dormilega incorregible. Treballar la terra degué ser per ell més una vocació que un feixuc deure: de jove, l’havien enviat al seminari, però se n’havia escapat per fer de pagès. I saber una mica de lletres li va ser d’utilitat en una societat on representava un avantatge quan de passar comptes i fer contractes es tractava, però res en fa sospitar un gust per la novel·leria.

Ho explico perquè una de les històries que li han quedat més associades és la del dia que, tot estarrufat, va tornar a casa jurant haver vist « una serp amb cabellera ». En un poble al peu d’un dels cims màgics de Catalunya, amb fama de passar-hi grosses bruixeries, on es deia que el capellà practicava la màgia negra i on els esperits campaven pels seus respectes i cantaven caramelles, tampoc sembla res de l’altre diumenge. Però la serp amb cabellera ha sigut sempre objecte de befa a casa, especialment per part del meu pare, que l’atribueix a l’abús de la ratafia més que no pas a una irrupció de l’inframón.

Si la serp amb cabellera hagués dit veure-la el tiet Ventura, acostumat a fer-ne de seques i de verdes, el relat hagués quedat desacreditat a l’instant. Però cada vegada que algú recuperava la cantarella burleta de la serp peluda, la iaia insistia amb visible enuig que « el pare no en deia de mentides » . I aquesta defensa tan aferrissada va captivar la meva imaginació durant tota la infantesa. Jo hi afegia tots els detalls que ningú havia donat, però que em semblava impossible que hi faltessin: un cel ben carregat de núvols, però amb clarianes per on s’hi escolen els raigs de lluna, els camps ombrosos i les pampallugues de masies llunyanes, l’avantpassat sorrut que torna a pas viu a casa havent fet més tard que no voldria i, de sobte, en una cruïlla, una serp amb una gran forra eriçada de cabells i ullals esmolats que es dreça davant seu i el mira malèvola un moment per esmunyir-se tot seguit en la foscúria.

Hagueren de passar encara molts anys per tal que llegint en Joan Amades conegués quin gran protagonisme han tingut aquesta mena de feres en el bestiari català. I que descobrís meravellat que, com passa a Galícia, al Pirineu se’ls hagi atribuït la defensa dels tresors amagats que pretesament deixaren els moros en la seva retirada. Arreu del país, de fet, hi retrobem llegendes de serpents com l’albirada pel besavi.

Allò que en darrera instància m’encisa d’aquest bocí de memòria familiar és precisament això. El Martí no va veure fugisserament un bèstia improbable i purament fabulosa –un drac de tres caps, un basilisc, un vampir- sinó una forma del tot versemblant en l’imaginari del seu món: una de coneguda i temuda des d’antic en aquells paratges. « Veiem només allò que és visible», diu una frase enganyosament senzilla de Gilles Deleuze. Gaston Bachelard expressava una noció anàloga de manera més poètica « En la solitud nocturna continuem veient passar els mateixos fantasmes ».

Però en tot plegat encara hi trobo un altre regust arcà. Per a mi, que del meu besavi només n’he sentit explicar un grapat d’anècdotes, de qui nomes en conservo l’única foto que es va fer en la seva vida, que segons es diu va deixar enterrats uns cèntims que ningú va trobar mai com els que vigilaven les serps de la seva història i que les persones que el conegueren ja són molt grans i molt poques, ell no és massa més real o fictici que aquella serp seva. L’un i l’altra ja es comencen a confondre en un fons de l’existència de fronteres boiroses. I en gran mesura, no em sembla gens forassenyat que aquesta petita nota al marge que en parla -probablement la primera que en deixi testimoni escrit i qui sap si la darrera- els aplegui una vegada més. Inseparables ja en les cambres subterrànies de la memòria.