Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

Balleu, bretons, balleu!

Balleu, bretons, balleu!

L’agulla imantada de la meva brúixola es veu atreta de continu pels més diversos magnetismes. I inconstant de mena, permeto que em perdi en els llunyedars més imprevistos.  Però tard o d’hora torna també a assenyalar-me  punts cardinals benvolguts on vaig a reposar d’aquestes altres aventures. Per exemple, no hi ha cap any en què en tres o quatre ocasions no m’indiqui durant uns dies la dolça i coneguda ruta que mena a la Bretanya, a aquest país “viciós de camins” que deia Álvaro Cunqueiro, els de la imaginació i la memòria no pas els menys importants, i que no em domini aleshores un fort desig de coses bretones; d’imatges i de gustos, de records i de sons.
De sons, sobretot.

Els de la seva llengua, perseguida i marginada amb la obsessió pròpia d’un estat totalitari com el francès, i els de la seva música, guàrdia alçada d’una cultura posada contra de les cordes. Perquè l’àmbit musical, com ha passat sovint entre els pobles minoritzats, ha esdevingut un espai cabdal de la reivindicació bretona. Que s’ha aguantat sobre dos pals de paller: el de la recuperació i transmissió tradicional dels vells estils –els festius i endimoniats recitats de kan ha diskan, els increiblement planyivols gwerzioù, la cançó tavernària, les danses instrumentals com els plinns i hanter-dros, etc.- i el de les variades repropostes de tot plegat. Algunes basades en el respecte a l’antic llegat, tot modernitzant-ne la interpretació. Altres en la fusió amb estils musicals del segle XX o en la contribució a aquest discutible magma sonor que estrafà una hipotètica unitat perduda de la música de les nacions celtes.

Durant aquest meus episodis de kleñved-ar-gêr, de “mal del país” com s’anomena la nostàlgia per la terra en bretó,  hi ha moltes cançons –de la primera o segona tendència, més que no pas de la tercera- que tenen el poder de retornar-me a les costes del Mor-Bihan o als carrerons de Roazhon, on he sentit sovint quelcom que s’assembla a la felicitat.
Però posats a presentar una mostra d’aquesta música que m’encisa i m’apaivaga, he optat per una tria poc convencional.

Principalment, perquè no és una cançó d’arrel, sinó una composició moderna del cantautor i poeta Milig ar Skañv, Glenmor: el Kan Bale lu poblek breizh.
I hi ha una raó per a fer-ho, enllà de la seva evident bellesa, robusta i vibrant. I és que demostra que la música popular viva té a vegades la capacitat d’absorbir en el seu cos noves peces que, al seu torn, s’hi havien inspirat. I fins al punt de fer-ne desaparèixer les costures. Perquè si Glenmor havia composat el seu himne a la manera dels kantikoù tradicionals, són les successives reinterpretacións de grups del país qui realment l’eleven a aquesta categoria. El cant de marxa del poble bretó forma avui part natural del repertori de les corals bretons i n’és una versió,  la dels Ar Breizerien, i no pas l’original, l’escollida per l’ocasió.  Entre altres coses, perquè és  encara “el temps de començar” que pregona la seva combativa lletra.


PS: Gràcies a la seva tonalitat èpica, el Kan Bale fou adoptat com a himne pel Front d’Alliberament de la Bretanya. Això fa que no resulti una cançó agradosa per a jacobins recalcitrants i altra deixalleria. Una lletra una mica abrandada i que estigui associada a unes quantes destrosses de casernes de la policia i repetidors de televisions la fan inacceptable. Segles de colonialisme, repressió lingüística, enviar el jovent bretó a morir a les trinxeres imperials i altres llepolies, en canvi, deuen semblar accions democràticament irreprotxables.

Advertisements