Etiquetes
Bretanya, brezhoneg, colonialisme, FLB-ARB, Folk, Glenmor, gwrz, Kan Bale, kan ha diskan, kantik, música bretona, ressons
Balleu, bretons, balleu!
L’agulla imantada de la meva brúixola es veu atreta de continu pels més diversos magnetismes. I inconstant de mena, permeto que em perdi en els llunyedars més imprevistos. Però tard o d’hora torna també a assenyalar-me punts cardinals benvolguts on vaig a reposar d’aquestes altres aventures. Per exemple, no hi ha cap any en què en tres o quatre ocasions no m’indiqui durant uns dies la dolça i coneguda ruta que mena a la Bretanya, a aquest país “viciós de camins” que deia Álvaro Cunqueiro, els de la imaginació i la memòria no pas els menys importants, i que no em domini aleshores un fort desig de coses bretones; d’imatges i de gustos, de records i de sons.
De sons, sobretot.
Els de la seva llengua, perseguida i marginada amb la obsessió pròpia d’un estat totalitari com el francès, i els de la seva música, guàrdia alçada d’una cultura posada contra de les cordes. Perquè l’àmbit musical, com ha passat sovint entre els pobles minoritzats, ha esdevingut un espai cabdal de la reivindicació bretona. Que s’ha aguantat sobre dos pals de paller: el de la recuperació i transmissió tradicional dels vells estils –els festius i endimoniats recitats de kan ha diskan, els increiblement planyivols gwerzioù, la cançó tavernària, les danses instrumentals com els plinns i hanter-dros, etc.- i el de les variades repropostes de tot plegat. Algunes basades en el respecte a l’antic llegat, tot modernitzant-ne la interpretació. Altres en la fusió amb estils musicals del segle XX o en la contribució a aquest discutible magma sonor que estrafà una hipotètica unitat perduda de la música de les nacions celtes.
Durant aquest meus episodis de kleñved-ar-gêr, de “mal del país” com s’anomena la nostàlgia per la terra en bretó, hi ha moltes cançons –de la primera o segona tendència, més que no pas de la tercera- que tenen el poder de retornar-me a les costes del Mor-Bihan o als carrerons de Roazhon, on he sentit sovint quelcom que s’assembla a la felicitat.
Però posats a presentar una mostra d’aquesta música que m’encisa i m’apaivaga, he optat per una tria poc convencional.
Principalment, perquè no és una cançó d’arrel, sinó una composició moderna del cantautor i poeta Milig ar Skañv, Glenmor: el Kan Bale lu poblek breizh.
I hi ha una raó per a fer-ho, enllà de la seva evident bellesa, robusta i vibrant. I és que demostra que la música popular viva té a vegades la capacitat d’absorbir en el seu cos noves peces que, al seu torn, s’hi havien inspirat. I fins al punt de fer-ne desaparèixer les costures. Perquè si Glenmor havia composat el seu himne a la manera dels kantikoù tradicionals, són les successives reinterpretacións de grups del país qui realment l’eleven a aquesta categoria. El cant de marxa del poble bretó forma avui part natural del repertori de les corals bretons i n’és una versió, la dels Ar Breizerien, i no pas l’original, l’escollida per l’ocasió. Entre altres coses, perquè és encara “el temps de començar” que pregona la seva combativa lletra.
PS: Gràcies a la seva tonalitat èpica, el Kan Bale fou adoptat com a himne pel Front d’Alliberament de la Bretanya. Això fa que no resulti una cançó agradosa per a jacobins recalcitrants i altra deixalleria. Una lletra una mica abrandada i que estigui associada a unes quantes destrosses de casernes de la policia i repetidors de televisions la fan inacceptable. Segles de colonialisme, repressió lingüística, enviar el jovent bretó a morir a les trinxeres imperials i altres llepolies, en canvi, deuen semblar accions democràticament irreprotxables.
rastres, vestigis, derelictes 
Per a mi la tristor més gran -inevitable supose a aquestes alçades- és quan sent bategar la cadència i fonètica francesa per sota de les cançons occitanes, catalanes, corses, bretones o alsacianes. No s’hi lliura ningú. Nascut a Occitània jo mateix -rescatat al País Valencià sud des de fa més de quaranta anys- reconec aquesta cadència i fonètica hexagonal de la meua infantesa els ulls closos. Així i tot, hi ha la bellesa de la música i l’esperança sempre l’esperança. Gràcies Alexandre, gràcies…
Car has estudiat l’occità (i ets francòfon poc menys que nadiu), saps prou bé que és una qüestió delicada. L’afrancesament de la fonètica de les llengües esclafades per França ha progressat tant que molts d’aquests trets han esdevingut “estàndard” i són emprats en l’ensenyament de la llengua. Perquè si hom procura recuperar una pronúncia anterior i més genuïna, corre el risc d’apartar-se de la massa de possibles interlocutors que encara trobarà.
Per altra banda, la filologia-ficció és relliscosa, com ho és fer cabòries sobre com hagués evolucionat l’occità o el bretó sense aquest contacte permanent i diglòssic amb el francès. És a dir, les llengües evolucionen i l’occità modern tampoc es pronunciaria com l’occità medieval, per més que hagués crescut sense tantes abusives interferències. Ara, com seria exactament? Té sentit forçar una depuració fonètica que reprodueixi aquest occità de dimensió paral•lela? Hi hauria cap possibilitat de reeixir-hi, quan la supervivència de la llengua seria ja una proesa?
En el cas del bretó, a més a més, cal anar amb compte, perquè hi ha alguns trets que poden semblar efecte de la influència francesa, però no ho són o són tan antics que ja s’han assumit com a propis. Per exemple, la pronuncia de la u [y], que coincideix amb la francesa, sona totalment correcta a l’oïda dels bretonants autèntics i menys afrancesats. Però, en canvi, sí hi ha altres marques que distingeixen els neobretonants o els bretonants afrancesats. De fet, una dificultat freqüent pels qui avui aprenen la llengua és que s’han de desfer de l’accent francès i que sovint se’ls hi nota, com se’ls nota als francesos quan parlen alemany o anglès. Sense anar més lluny, jo tinc menys dificultats per pronunciar amb correcció que força estudiants francesos del bretó, Ara bé, em garanteix això una millor comunicació amb bretonants vers? El dia que arribi a aquestes subtilitats t’ho faré saber. De moment encara estic a les beceroles.
I fet i fet, és una llàstima, com bé dius, encara que sigui un problema subsidiari del veritable gran problema que ja sabem qui és. “La llarga caravana de coses que fa girar el món o pot deixar-lo parat” que deia Juli Bustamante, però que a França sempre s’acaba reduint a la caravana d’una sola cosa: un estat supremacista.
És veritat i la cosa s’escampa. M’has escoltat parlar amb la meua cadència i accent valencià extremo-meridional. Ttothom deu saber com sona el xativí Raimon quan canta “Al vent”, si més no, per no dir quan canta Ausiàs Marc Ausiàs March. I els valencians comarcans fins fa una generació -i encara- deuen tenir la mateixa fonètica -pam amunt o pam avall- que els valencians del segle XV. És el que més sobta dels catalanoparlants madurs -siguen d’on siguen-. aquesta fonètica tradicional immaculada però, sobretot, la qualitat de la cadència, la musicalitat de la llengua. Però això ja no passa, o no passa sempre, entre els nascuts després de 1980. I parle de fills de catalanoparlants, més a ciutat que al camp evidentment… El problema del gallec, més enllà de qüestions lèxiques i morfosintàctiques, és que cada vegada sona més castellà a l’oïda. A ningú que li passe! I, al mateix temps, hem de pensar que si ens volem refer haurem d’acceptar coses que no ens agraden. Potser el tancament de vocals o el ieisme? Ara, em preocupa aquesta qualitat tan poc estudiada de l’entonació d’una llengua. La cadència de la frase més enllà d’aquestes ‘r’ uvulars o l’accentuació a final de mots que tot francès -per antifrancès que siga- arrossega. L’altra diassa vaig escoltar un serial cors en cors a la televisió corsa per la Internet. Els actors més madurs devien ser tots d’alguna regió italiana ignota i italianíssima però els més joves devien ser tots uns francesos que parlaven alguna varietat italiana… I no era tan sols la fonètica. Era,. fins i tot, la gestualitat més afrancesada. I també ho note entre els actors de TV3. Tan sols cal escoltar la primera pel·lícula doblada al català a Barcelona el 1931 (una de Fernandel que ha circulat per facebook aquests dies). Malgrat els dialectalismes i barbarismes, del doblatge del 31, els barcelonins semblaven tots d’alguna comarca molt més interior o nordista del català central… A mi em fa gràcia sentir actors catalans que deixen exactament la mateixa cadència en castellà que en català (ja saps que treballen a Madrid i Barcelona) per molt que sàpiguen neutralitzar… Salut mestre! Quan escolte joves de grups de rock en català (tant valencians com catalans) el que més em sobta és aquesta musiqueta que deu haver-se escampat des de Madrid, des d’alguns cercles de Madrid si més no. Deu ser inevitable?
A França la sotragada ha estat molt bèstia i el cop només s’ha començat a parar fa un grapadet d’anys (i d’aquella manera). Si només penso que pels voltants de 1950 el bretó encara era clarament majoritari a gairebé tota la Baixa Bretanya, m’entren ganes de plorar.
Però sí que resulta digne d’estudi que a Catalunya, on el procés de substitució no s’ha acosta ni de bon tros al de França, la generació més veterana de catalanoparlants, amb més barbarismes si es vol, tingui una dicció molt més genuïna que no pas la dels més joves i escolaritzats en la llengua (amb totes les excepcions que es vulguin).Confesso que a mi també em posa una mica nerviós sentir aquests parlars xaves, tot i que encara em molesta més aquest costum tan de Barcelona de canviar ara sí i ara també de llengua per introduir expressions, brometes, cites i paraules en castellà.
I de molts actors catalans millor no te’n parlo, que n’entrevisto sovint i caldria fer-los un Nüremberg particular per caragirats.. ;-P
Dels grups, en canvi, penso que n’hi ha de tota mena. També als seixanta i setanta la cosa “francesajava”. Avui les “cadències” bufen més aviat del món anglosaxó que de Madrid. De fet, penso que influeix més allò que es fa a Catalunya en els grups madrilenys que no pas a l’inrevés. I hi ha cançons on jo no hi percebo -deo gratias- ni una engruna de musiqueta castellana. Sense anar més lluny, els ja molt celebrats Manel tenen una prosòdia catalaníssima. Com també els Mishima i alguns altres que t’hauré de deixar escoltar per tal que no et desesperis del tot.