Etiquetes

, , , , , , , , ,

El temible Danakil. Una clàssica proposta meva de vacances, sistemàticament torpedinada.

Un hotel-resort, d’aquests de tot inclòs per a gent forta d’armilla, amb platja, bany turc, bufet tres vegades per dia, bar amb orquestres  i tauletes de ping-pong és com un règim penitenciari del plaer. I el plaer, si no és fortuït o d’alguna manera robat, ho és una mica menys.
Però també hi poden passar coses. Pot passar, per exemple, que hom hi vagi convidat a noces, però que un imponderable impedeixi que les noces se celebrin. I que, en lloc de fent manyagueries a nuvis frustrats,  passi vetllades, del tot agradables, en companyia de galeristes mig arruïnats de Cartagena que et recordin que allí hi parlaven en «lo plus bell catalanesc » fins al segle XVI, d’estudiants suabis d’arquitectura que et retornin l’esperança en el gremi mentre blasmen sense treva  l’obra ja execrada pel company Allau o d’skinheads culturistes d’una rara erudició,  passió arrauxada pel Barça i teatral i irresistible sentit de l’humor.

I després, pot passar també que hom viatgi amb la idea diluïda d’allotjar-se en una mena d’oasi hostaler i que, quan se n’escapi per unes hores, el sobti l’encontre descarnat amb el desert.

No calia ser cap lluminària per a preveure que a cent kilòmetres de la costa del Sàhara i coberta en bona mesura de cendra i pedra volcànica, Fuerteventura seria un trencat de planes esclarissades i barrancs ressecs. Però confesso que no m’esperava la seva aridesa i que em va colpir. Més perquè feia dies que n’arrossegava el desig. M’explico: no sé encara si m’agrada el desert i més aviat penso que estic fet per a la luxúria vegetal dels tròpics. Però sé que indubtablement em captiva. El desert obliga en certa manera a confrontar-se amb un mateix. No esperona les distraccions, no conté –perdoneu la imatge òbvia- zones d’ombra on anar a amagar-se. Obliga a una atenció concentrada, empenta a la tria de l’essencial. I tot això, per a caràcters amb tendència a la dispersió i la voluptuositat com el meu, tensa l’esperit d’una manera molt saludable. Potser per aquesta raó, periòdicament, he buscat el desert, els deserts, com qui busca desfer-se de la brossa dels dies.

Enceto doncs una secció de llistes amb un mapa de nou pous heterogenis entre les sorres on m’he anat a abeurar quan tenia necessitat de transitar els seus camins:

1.El desert dels tàrtars. L’únic desert novel·lístic de la llista i un dels nostres llibre de capçalera quan teníem vint anys.  El desert com a xifra d’aquell sentiment d’imminència d’una revelació que no es produeix -diria Borges- que és en ocasions la vida.

2. Les etiòpiques:  encara que Hugo Pratt visités ben sovint terres ermes , les vinyetes de Corto i Cush desfilant en guisa beduïna pel deserts del Iemen són de les meves preferides : a vegades en té prou amb tres traços i dos punts per expressar tota la seva desolació i bellesa. Un gegant.

3.Els pares del desert. Una de les darreres i més reeixides col·leccions de proses poètiques de Joan Perucho. Per a ell, la vida d’aquests eremites “radicats a Egipte, Palestina i Síria” que “fugen al desert acudint a una ascesi que els despulla de les coses” és “una font perpètua de poesia” Per a mi, també.

4. Nadadors al desert: La crònica dels viatges d’exploració del Comte Ladislaus Almásy –convertit per mor de la ficció en el més conegut dels pacients anglesos- a la recerca del perdut oasi de Zerzura no enganxa tant pel seu to, les seves descripcions o l’interès de les seves peripècies, sinó per la música obsessionant i obsessiva d’aquesta pretensió de retrobar a les fondàries del Sàhara un oasi perdut i només citat per fonts peregrines. I no hi fa res que el títol del llibre sigui una mica un spoiler.

Fa vergonya, però no he llegit mai “Sorres d’Aràbia” de Wilfred Thesiger. Les seves fotos, en canvi, les miro sempre amb delectança.

5. Essent l’escenari predilecte del seu gènere més bell, important i característic, el western, és normal que no pugui deslligar completament totes les imatges que tinc fixades dels deserts i chaparrales que fan de llindar entre els Estats Units i Mèxic: de Forty Guns al Grup salvatge de Peckimpah, dels centaures de Ford als Tres Enterraments de Melquiades Estada. Dins meu formen un sol contínuum psicogeogràfic. I me’n serveixo amb liberalitat.

6. En el darrer punt he fet trampes i molt grosses. Així que  ho torno a intentar: una sola pel·lícula que em vingui al cap quan evoqui el desert? És clar: “Profession: reporter” d’Antonioni, amb el seu abassegador començament amb Jack Nicholson encallat a les sorres del Txad i el seu final tècnicament insuperat a una polsegosa plaça d’Osuna que ja fa pressentir un nou desert. (I m’he hagut de tornar a contenir d’afegir-hi el Gerry de Van Sant, Zabriskie Point, Meek’s Cuttoff,  el Lawrence de David Lean… i, faltaria més, el gran capítol de Human Planet de la BBC)

7. La meva ja presentada col·lecció de cactus. Fuerteventura n’ha afegit quatre varietats noves, que em van costar una batussa d’aquelles que la gent t’evita després la mirada  amb l’hostessa d’aquests nous expressos a Mauthausen que són els vols de Ryanair. It will end in tears…

8. Un fum de música, no hi ha raó per a negar-ho. De cançons del peiot aborígens a inopinades peces pop com la Oración del desierto dels Surfin’Bichos, passant pels Tinariwen o per Lhasa de Sela. Hem convingut que només una? Feu sonar un didjeridú nocturn que ressoni a l’outback australià: és com si m’hi veiés, enllestint-me per recórrer els camins del son.

9. I una concessió privada, vinga: els versos de Catul que jo recitava a la xiqueta quan la festejava i que ens transportaven a palmerars recòndits i palaus derruïts entre les dunes: “Em preguntes quants petons teus, oh Lèsbia, em calen i em manquen. Tants com grans de sorra líbia hi ha a Cirene, rica en laserpici, entre l’oracle del tempestuós Júpiter i el sepulcre de l’antic Batos.”

PS: El sol roent no m’ha estovat el poc seny que em quedava: també penso tothora en el Capità Richard Francis Burton explorant el Sind, el Sertao, els deserts àrabs, la depressió d’Afar. Però aquesta fixació, naturalment, mereix capítol propi.

Advertisements