Etiquetes
canya de sucre, Edmond Albius, Illa de la Reunió, Illa Maurici, Lo Rwa Kaf, maloya, plantació, Rodrigues, rom, vacoas
Pels tròpics i les illes i les illes dels tròpics. Pels seus jardins màgics. Pels fantasmes dels vells corsaris de l’Índic, decidits a jugar-s’ho tot a una carta i capturar els tresors del gran Mogol o bé pujar riallers les escales del patíbul. Per l’ombra de misteri que cau des de Madagascar. Per la flaire de vainilla i per Edmond Albius, l’esclau que ens n’ensenyà la fertilització manual i que, malgrat obrir el pany d’un imperi mercantil, va morir a la indigència. Pels avantpassats que invoca la maloya de Lo Rwa Kaf, que en reunionès significa “el rei dels negres”. Per l’ambigua sensació de llevar-se en una antiga plantació, sortir a la barana i veure cinc negres que feinegen entre les palmeres de l’antic domini, plàcidament. Per la negritud, doncs. Pels banians, grans i sinuosos com la vida, i pels vells que hi mandregen dessota. Pels arbres del viatger i per les vacoas, fermament arrelades en l’impossible. Pels millors gorgs de la terra i per banyar-s’hi com un foll. Pel sol que s’estimba pel ponent de les illes i ho irradia tot d’un vermell de catàstrofe i llegenda. Pel dòmino nocturn a les places, mentre a la televisió fan qui sap quines bestieses de Jocs Olímpics. Pel suc de la canya acabada de triturar i pel rom que se’n farà. Pel paisatge del canyissar, tan bell i tan ric de memòries conflictives. Pels desterrats de les Chagos i pel mural de Mahebourg que crida “Hands off Diego Garcia”. Per la Creu del Sud. Pel cementiri de Hell-Bourg, on la mort espanta una mica menys. Pels cementiris marins de Maurici, on la mort sembla una rada tranquil·la on aturar-se només a fer aiguada. Pels remolins, que és cert que giren al revés que al nostre hemisferi. Pel sentiment d’alliberadora llunyania. Pels taurons que puntegen de perill i aventura a les costes. Per l’enlluernament dels reialmes submarins. Per Rodrigues en l’horitzó. Per “Viatge a Rodrigues” de Le Clézio, un dels millors llibres que he llegit mai. Per la lluna, tenyida de roig els capvespres que en els camps hi cremen rostolls. Per la mateixa lluna, ja desentelada, llambrejant sobre els ports. Pels mariners que desembarquen descalços i amb cerimònia enigmàtica la seva càrrega. Per la cuina dels crèoles, que és una de les cuines més saboroses que es puguin tastar. Per les cases crèoles de la Reunió, que són les cases més boniques de totes. Per la noia pàl·lida dels rínxols negres i els ulls verds que sempre m’acompanya quan m’expulsen del paradís.
rastres, vestigis, derelictes 
Que bonic Alex. Per cert, vas tenir oportunitat de tastar algun dels gorgs? Tinc amics aficionats al barranquisme que de tant en tant em porten a fer-ne algun i sempre m’han dit que el millor lloc de tot el planeta on baixar barrancs és aquest.
Dient que es pot passar del nivell del mar a 3.000 metres en poc més de 30 quilometres, en un país de clima tropical i pluges abundants, ja t’ho dic tot.
Nosaltres varem fer trekkings per anar a cascades impressionants i varem pujar i baixar avencs pel nostre compte, amb bones capbussades, però no varem fer barranquisme formal. A la noia pàl·lida li feia comprensible respecte (els circuïts que varem veure fan feredat) i, quan finalment ens varem decidir, aquell dia tancaven per festa. Una bona excusa per tornar-hi.
I tu Xavi, on vas a fer-ne? La veritat és que és una pràctica prou engrescadora, oi?
Jo n’he fet uns quants pel pirineu català, per la serra de Guara a Osca i el darrer i més espectacular aprop de Prades, les Gorgues del Llech. Diuen que a Mallorca, hi ha un dels millors barrancs de l’estat: sa Fosca.
És molt maco i molt divertit, sobretot si optes per barrancs aquatics. És fonamental que t’hi porti algú que conegui el barranc i has d’anar equipat, però no té cap dificultat especial: baixes tobogans, fas algun salt, algun descens amb rapel, res difícil de debó. T’ho recomano molt.
Per curiositat, què pot costar un bitllet d’avió a Saint Denis?
Si no hi ha remull ja ni m’ho penso. Allò que ho fa més divertit i bonic és caure i relliscar doll avall. M’ho miraré pel proper estiu fer una sortida amb la tropa.
De bitllets, gairebé pots trobar millors preus anant primer a Maurici, sempre passant per París, i després de Maurici a Reunió. Fas un 2×1 amb molt de contrast i et surt si fa no fa. Això sí, tal i com puja el carburant es deu estar posant impracticable. Jo me’n vaig fer en total uns 800€ per cap, i perquè vaig mirar-ho tard, perquè amb temps sortien fins i tot a 700 i escaig. Però acabo de mirar per curiositat com va la cosa i ja piquen per sobre dels 850 només Madrid-Maurici i retorn.
Awesome article.