Etiquetes

, , , , , , , , , , , ,

Fantasmes d’Acadia a la terra dels pantans.

Quan comences a estudiar llengües exòtiques, d’aquelles que ja no cotitzen enlloc, els professors sempre te’n demanen la raó. Jo en tenia unes quantes, totes igual de desvagades, però vaig respondre que estudiava francès perquè un dia volia poder entendre’m amb els vells cajuns i cantar-ne les cançons. Devia passar per boig, però encara ara ho penso, potser amb més deler i esperança després de rebre indicis del revifament del malmès dialecte a moltes parròquies del sud de Louisiana.

Ja posats a demanar, caldria que la trobada coincidís amb carnestoltes, perquè és enmig del seu traüt on el fet de ser cajun espurna amb més gaubança. Les rues i mascarades que es gasten en aquestes dates són el recordatori d’una fidelitat llarga i commovedora. Ergo, de la seva supervivència comunal. Doblement trasplantats, primer del Poitou a l’orient del Canadà i, posteriorment i per la força, d’allí al migdia de la vella província francesa, la semblança d’aquestes celebracions amb les de la terra d’origen, de la qual els en separen tres-cents anys, sis guerres colonials i una de civil, una deportació en massa i un bon parell de segles d’infradesenvolupament, és una de les històries de continuïtat que em provoquen més i més agradosa estupefacció.  Però sobretot voldria ser-hi perquè aquest és el temps on , sanguini, un dels elements que més ha afavorit aquesta cohesió resistencial s’ensenyoreix de tot: la seva música

La seva preciosa música. Podria parlar-ne hores. També ella ensenya les marques dels orígens: les balades i danses de la Viena i l’ascendent anglo-celta que hi imprimiren els primitius intercanvis a la Nouvelle-France. Però instal·lats a les difícils terres pantanoses de l’antic llit del Mississippí, on romangueren camperols i pescadors pobres, aïllats, francòfons, catòlics i amb pocs miraments pel mestissatge amb indis i negres, l’empeltament en el sud profund no podia deixar intactes les seves gigues, masurques i valsos. I així anaren potinejant el que els brotava del folklore africà –fins a donar vida a aquest gènere paral·lel dels criolls anomenat zydeco–  del nadiu americà i fins i tot de l’espanyol.

Postal protípica del Bayou, un lloc on no m’importaria viure…

Podria parlar-ne hores, sí, i seria groller. Com entrar en detalls sobre la revolució de l’acordió, la importància de la tardana arribada de l’electricitat als pantans o la pressió assimilatòria posterior als anys 40 i el posterior reviscolament que dura fins avui. La música és sempre més eloqüent.
I com celebràvem carnestoltes, de tots els grans clàssics i estàndards de la música cajun, no n’hi ha cap que hi estigui més lligat que “La Danse de(s) Mardi Gras”.

El nom ja indica que és l’acompanyament d’aquest moment suprem de la festa, i la lletra en descriu la principal efusió: la dels cavallers de mardi gras que van fen recapte per les cases de la contornada per tal de proveir-se de tot allò necessari per preparar el gumbo que es reparteix entre “Les autres qui viennent nous rejoindre”.

Es tracta d’una de les melodies més antigues conservades pels cajuns (és la vieille chanson, comen diuen) encara que tingui alguna particularitat com la no massa habitual modalitat menor, que segons els experts en suggereix un origen bretó. La lletra s’hi va afegir més tard i és mostra de la seva vitalitat que encara no es trobi totalment homogeneïtzada . D’enregistraments n’hi ha a carretades, malgrat que sembli obligat començar per aquell canònic dels Balfa Frères, que amb la melodia vocal que hi posa el gran Dewey Balfa és també la versió més coneguda de la dansa.

Després, podeu triar i remenar. De les més primitives i divergents a aquelles amb les vel·leïtats rockistes i r’n’b de la moderna música cajun que personalment no em fa gaire el pes. Si he d’escollir, m’agrada molt la relectura que n’han fet Les Frères Michot.

Però totes tenen present el tret que no pot faltar en qualsevol cançó cajun. S’han pensat per a ballar.  Coses d’un poble dansaire i  que sempre ha sabut molt bé allò que sentenciava Kurt Vonnegut “Som animals balladors”.

Post Scriptum: No dubti a demanar-me informació qui s’hagi sentit atret per aquests sons i vulgui iniciar-s’hi una mica més. Puc recomanar quins discs són més adients per començar i també facilitar el millor documental que se n’ha fet, el J’ai eté au bal de Les Blank. Fins i tot puc comprometre’m  a fer una sessió privada d’escolta i preparar passablement  una jambalaia si la gana s’insolenta.

Advertisements