Etiquetes

, , , , , , , , , ,

El millor company de la feina i amb els anys bon amic de la meva xicota és murcià, de la sonora pedania de Los Dolores de la ciutat de Cartagena. Fa anys que el tracto, però té un accent neutre que mai permetria endevinar el seu origen. Temps enrere, sense gaire embuts, vaig interrogar-lo sobre aquest fet. Em va respondre, no sense reticència, que quan va instal·lar-se a Madrid va treballar per inhibir-lo.
Unes setmanes ençà es va veure sotmès a una situació familiar de ferotge indefensió. Passat si més no de moment el tràngol, anàrem a veure’l per fer-li companyia. Mentre ens explicava encara commogut les seves vicissituds, com si s’hagués obert una resclosa, vaig observar que la vella tensió es desfeia i n’emergia un dicció llevantina inconfusible; un festival de pèrdua de les esses del plural, caigudes de la d intervocàlica i palatalitzacions variades . Disconforme amb la fallida temptativa anterior, vaig tornar a ballar-la i aquesta vegada, gràcies potser a l’atmosfera d’intimitat, em va fer un complet relat de la seva arribada a un col·legi major madrileny on la seva acusadíssima pronúncia va servir de riota als quatre ignorants de torn, fins que per tal d’estalviar-se les bromes va aprendre a modular-la segons la norma central castellana.

L’episodi és només una mostra entre tantes d’un tret especialment odiós amb què m’ha sobtat Madrid: un sentiment molt estès de menyspreu pels murcians. I de retruc, una manifestació més d’un centralisme lingüístic que no en té prou amb la mania persecutòria envers les altres llengües ibèriques, sinó que també projecta els seus fantasmes supremacistes cap a les varietats perifèriques (i abassegadorament majoritàries!) de la pròpia.
Sens dubte, la cosa discorre per uns canals diversos a l’anticatalanisme local de certs energúmens i pitjors periodistes, però sovint no és menys virulent i fins i tot té un caràcter més primari. En el fons, als catalans se’ls reconeix un paper d’antagonisme nacional, cultural, polític o lingüístic que converteix la qüestió en una rivalitat entre iguals i se’n maldiu per significar encara i malgrat tot una perillosa oposició al model d’Espanya “Grande i Una”. Els murcians, en canvi, representen en certs imaginaris capitalins la noció dels paisans rústecs, ignorants, poc de fiar i que parlen amb un castellà contrafet i bastard.

Sense anar a buscar més lluny, fa uns dies vaig anunciar amb tota la intenció a uns companys de feina que ja havia fet la carta als reis: havia demanat anar a passar un cap de setmana a la contornada de Caravaca de la Cruz. Les reaccions no es feren esperar, atès que per molts dels meus conciutadans l’única excusa que justifica una visita a aquest racó de món és la de remullar-se a les platges de La Manga, on no s’ha de vigilar massa a la quitxalla perquè les aigües són poc fondes. Em van demanar si parlava seriosament i què m’hi atreia. Com de provocar mai me n’atipo, vaig respondre que m’agradava molt l’accent murcià i la gent del país. Conclogueren que no podia ser veritat i que ho deia per enredar.

El cas és que com els prejudicis de la bretolalla em causen molta al·lèrgia, m’he convertit en un militant festiu del murcianisme. Però és cert que la cosa no passaria d’una positura frívola si darrera no hi hagués un motiu de més fondària. Que no és altre que la meva condició de devot de la música tradicional murciana.
Crec haver dit que a la meva vida he viscut amors musicals de principis difícils (el flamenc o el blues rural no em van copsar fins que vaig ser prou grandet per entendre’ls), altres que s’han fet a força d’insistència (la d’amics meus pels soul o el surf, per exemple) i un últim grapat que foren enlluernaments fulminants. La música d’arrel de l’horta de Múrcia i la conca minera de Cartagena pertany a la darrera classe. La primera vegada que vaig assistir a una vetllada de trovo en vaig sortir levitant i fent rimes per malaguenyes. Des d’aleshores, l’idil·li no s’ha interromput.

Tornaré a parlar del trovo amb més profusió quan enllesteixi un petit lapidari (per la part fòssil de l’assumpte) que fa temps que preparo sobre una de les meves dèries supremes: la poesia improvisada o el repentisme. Un fenomen que de bell antuvi estigué estès per tota la Península i que avui només conserva una vigoria notable al País Basc, a les Alpujarras i precisament a Múrcia, Canàries i Mallorca a banda, tot i que mostri també esperançadors signes de revifament a Catalunya, al País Valencià i una mica a Galícia.

De trovos n’hi ha amb diverses mètriques i ritmes. Però a mi m’agraden per la seva simplicitat i preciós acompanyament els que es canten en els aguilandos nadalencs. En general, el cicle d’hivern és el moment més destacat de la música popular d’aquestes latituds, que comença amb les despiertás de la festa de la Puríssima i acaba per San Blas a les primeries de febrer. El Nadal és un moment culminant, amb les celebracions de les germanors d’auroros i de les cuadrillas i rondallas d’aguilanderos que surten a recaptar donacions pels pobles. Els trovos que s’improvisen per l’aguilando, quartetes de rima consonant, tenen aquest propòsit si no porten un missatge religiós més convencional. Els troveros van dedicant coples al veïnat, amb sornegueria però de bona jeia, o es “piquen” entre si. Els músics repeteixen ritualment els dos últims versos, un temps que serveix per preparar la següent improvisació.
Aquests exemples que deixo en donen una idea ben precisa i tenen l’interès afegit de ser enregistraments d’una llegenda gairebé centenària del trovo: el Tío Juan Rita, amb el seu brillant successor i net putatiu, Javier Andreo. La primera gravació és una sortida pels carrers del seu propi poble, Aledo. La segona, un homenatge a un altre mestre del gènere, Manolo Cáceres “El patiñero”.
I després de sentir-les, podeu demanar tot allò que us urgeixi saber d’aquesta bellíssima expressió. Sempre en el benentès que no us hagin entrat ganes irreprimibles de cantar quatre coples.

Advertisements