Etiquetes
aguilandos, Andreo, antimurcianisme, auroros, cuadrillas, Diglòssia, Javier, música tradicional murciana, Patiñero, Tío Juan Rita, trovo
El millor company de la feina i amb els anys bon amic de la meva xicota és murcià, de la sonora pedania de Los Dolores de la ciutat de Cartagena. Fa anys que el tracto, però té un accent neutre que mai permetria endevinar el seu origen. Temps enrere, sense gaire embuts, vaig interrogar-lo sobre aquest fet. Em va respondre, no sense reticència, que quan va instal·lar-se a Madrid va treballar per inhibir-lo.
Unes setmanes ençà es va veure sotmès a una situació familiar de ferotge indefensió. Passat si més no de moment el tràngol, anàrem a veure’l per fer-li companyia. Mentre ens explicava encara commogut les seves vicissituds, com si s’hagués obert una resclosa, vaig observar que la vella tensió es desfeia i n’emergia un dicció llevantina inconfusible; un festival de pèrdua de les esses del plural, caigudes de la d intervocàlica i palatalitzacions variades . Disconforme amb la fallida temptativa anterior, vaig tornar a ballar-la i aquesta vegada, gràcies potser a l’atmosfera d’intimitat, em va fer un complet relat de la seva arribada a un col·legi major madrileny on la seva acusadíssima pronúncia va servir de riota als quatre ignorants de torn, fins que per tal d’estalviar-se les bromes va aprendre a modular-la segons la norma central castellana.
L’episodi és només una mostra entre tantes d’un tret especialment odiós amb què m’ha sobtat Madrid: un sentiment molt estès de menyspreu pels murcians. I de retruc, una manifestació més d’un centralisme lingüístic que no en té prou amb la mania persecutòria envers les altres llengües ibèriques, sinó que també projecta els seus fantasmes supremacistes cap a les varietats perifèriques (i abassegadorament majoritàries!) de la pròpia.
Sens dubte, la cosa discorre per uns canals diversos a l’anticatalanisme local de certs energúmens i pitjors periodistes, però sovint no és menys virulent i fins i tot té un caràcter més primari. En el fons, als catalans se’ls reconeix un paper d’antagonisme nacional, cultural, polític o lingüístic que converteix la qüestió en una rivalitat entre iguals i se’n maldiu per significar encara i malgrat tot una perillosa oposició al model d’Espanya “Grande i Una”. Els murcians, en canvi, representen en certs imaginaris capitalins la noció dels paisans rústecs, ignorants, poc de fiar i que parlen amb un castellà contrafet i bastard.
Sense anar a buscar més lluny, fa uns dies vaig anunciar amb tota la intenció a uns companys de feina que ja havia fet la carta als reis: havia demanat anar a passar un cap de setmana a la contornada de Caravaca de la Cruz. Les reaccions no es feren esperar, atès que per molts dels meus conciutadans l’única excusa que justifica una visita a aquest racó de món és la de remullar-se a les platges de La Manga, on no s’ha de vigilar massa a la quitxalla perquè les aigües són poc fondes. Em van demanar si parlava seriosament i què m’hi atreia. Com de provocar mai me n’atipo, vaig respondre que m’agradava molt l’accent murcià i la gent del país. Conclogueren que no podia ser veritat i que ho deia per enredar.
El cas és que com els prejudicis de la bretolalla em causen molta al·lèrgia, m’he convertit en un militant festiu del murcianisme. Però és cert que la cosa no passaria d’una positura frívola si darrera no hi hagués un motiu de més fondària. Que no és altre que la meva condició de devot de la música tradicional murciana.
Crec haver dit que a la meva vida he viscut amors musicals de principis difícils (el flamenc o el blues rural no em van copsar fins que vaig ser prou grandet per entendre’ls), altres que s’han fet a força d’insistència (la d’amics meus pels soul o el surf, per exemple) i un últim grapat que foren enlluernaments fulminants. La música d’arrel de l’horta de Múrcia i la conca minera de Cartagena pertany a la darrera classe. La primera vegada que vaig assistir a una vetllada de trovo en vaig sortir levitant i fent rimes per malaguenyes. Des d’aleshores, l’idil·li no s’ha interromput.
Tornaré a parlar del trovo amb més profusió quan enllesteixi un petit lapidari (per la part fòssil de l’assumpte) que fa temps que preparo sobre una de les meves dèries supremes: la poesia improvisada o el repentisme. Un fenomen que de bell antuvi estigué estès per tota la Península i que avui només conserva una vigoria notable al País Basc, a les Alpujarras i precisament a Múrcia, Canàries i Mallorca a banda, tot i que mostri també esperançadors signes de revifament a Catalunya, al País Valencià i una mica a Galícia.
De trovos n’hi ha amb diverses mètriques i ritmes. Però a mi m’agraden per la seva simplicitat i preciós acompanyament els que es canten en els aguilandos nadalencs. En general, el cicle d’hivern és el moment més destacat de la música popular d’aquestes latituds, que comença amb les despiertás de la festa de la Puríssima i acaba per San Blas a les primeries de febrer. El Nadal és un moment culminant, amb les celebracions de les germanors d’auroros i de les cuadrillas i rondallas d’aguilanderos que surten a recaptar donacions pels pobles. Els trovos que s’improvisen per l’aguilando, quartetes de rima consonant, tenen aquest propòsit si no porten un missatge religiós més convencional. Els troveros van dedicant coples al veïnat, amb sornegueria però de bona jeia, o es “piquen” entre si. Els músics repeteixen ritualment els dos últims versos, un temps que serveix per preparar la següent improvisació.
Aquests exemples que deixo en donen una idea ben precisa i tenen l’interès afegit de ser enregistraments d’una llegenda gairebé centenària del trovo: el Tío Juan Rita, amb el seu brillant successor i net putatiu, Javier Andreo. La primera gravació és una sortida pels carrers del seu propi poble, Aledo. La segona, un homenatge a un altre mestre del gènere, Manolo Cáceres “El patiñero”.
I després de sentir-les, podeu demanar tot allò que us urgeixi saber d’aquesta bellíssima expressió. Sempre en el benentès que no us hagin entrat ganes irreprimibles de cantar quatre coples.
rastres, vestigis, derelictes 
Cavaller aquesta entrada seua dóna per a molt però malauradament estic immers per terres occitanes i australianes per mor de la meua novel·la experimental -ben rareta ix- que em té la mar d’entretengut: ja he passat el full 85 i m’enfile cap al cent…
Penseu, admirat Alexandre, que el meu avi, l’oriolà José Antonio Casanova Martínez era més conegut com “el tío Trapo” i era enversador i cantador de trovos, de mineres, de malaguenyes. El seu esperit se m’ha aparegut perquè el iaio Trapo va morir el 1969 però vetaquí que me’l trobe amb el mateix barret i tot disfressat del tio Andreo que no significa una altra cosa que tio Andreu murcianitzat. Igual que els Guirao murcians són vells Guirau catalanoparlants medievals.
No tan sols això sinó que ma mare La Trapica feia el mateix que són pel que fa a cantar -de meravella. Tots dos, a més a més, eren sanador d’ossos que jo mai he vist una escaiola en ma vida i m’he descol·locat ossos unes quantes vegades.
Queden un parell de troveros del Camp d’Elx que ratllen en murcià quan ixen de la comarca però en valencià comarcà quan estan entre ells. De moment, recorde el tio Candela que deu tenir 85 anys i que és el pare d’una gran amiga meua de la Baia al Camp d’Elx. Hi ha, fins i tot, alguns articles i alguna cosa publicada sobre aquests troveros catalanoparlants de frontera que pronuncien “trovo” amb /v/.
Això sí, no sé si la cosa “llevantina” ens deu incloure a valencians també perquè, és clar, això significaria que vostè, ara mateix, és un “ponientino” per empadronamenta.
Per a mi llevant és el Líban d’on ens vingueren els fenicis que fundaren colònia a Guardamar perquè hi ha unes restes imponents. I Alacant és “tremuntana”…
Li he de dir, això sí, que la iaia Rosario Gilabert Garcia, dona del Tio Trapo, va nàixer a la casa del Mojón -o siga del Molló- perquè mitja casa era al Regne de Múrcia i l’altra al Regne de València. A sa tia del poble murcià veí se la menjà un porc als 106 anys. La dona esvarà al corral de sa casa d’Alcantarilla i la trobaren molt rossegada.
Per si hi faltava alguna cosa un servidor seu es va diplomar -en primer lloc- en turisme al Malecón de Múrcia on hi ha aquesta escola universitària. Com que sé que li interessa la gastronomia li diré que la diferència entre la cuina elxana i la murciana és “la mesureta de l’oli”. A Múrcia doble mesureta d’oli que els d’Elx som molt estalviadors com a bons descendents sense gaire mixturar de catalanoparlants.
Passí tres anys de ma vida anant-hi i venint-hi des d’Elx estant perquè som a menys de 50 km. del començament del terme de la gran ciutat veïna. Hi anava cada vesprada de dilluns a divendres en cotxe 127 blanc.
També fiu unes maniobres militars per sierra Espuña i conec molt bé totes aquelles poblacions com ara Aledo. Del Camp de Cartagena no li puc contar res perquè el meu cor es posaria a plorar perquè hi ha coses que cal guardar-se fins el darrer dia.
Els murcians són com són i parlen com parlen perquè són la cruïla entre Catalunya, Castella i Andalusia. el murcià hauria d’haver estat el castellà peninsular central. A veure com s’ho fa vostè per convéncer als ponientinos veïns seus. Que jo l’únic castellà referencial que tinc és el murcià. A Elx els murcians i els seus descendents són una bella legió. Alguns o molts, fins i tot, tornen a parlar el pus bell catalanesc del món. Pijo! Me cago en el copón divino!
Gran, Joan-Carles. Sabia que tindries tall a donar, en aquesta entrada, però quan vostè intervé sempre s’ha d’esperar una mica més. Ara bé, aquesta vessant murciana estudiantil encara no la coneixia. Curiosament, vaig llegir un volum sencer de memòries localitzat en aquesta universitat, així que amb aquest afegit se’m va convertit en un indret una mica literari.
Dels Oncles troveros me n’has de parlar amb més extensió i, si fos cas de reveure’ns al gener, encara podríem cantar plegats quatre coples en valencià meridional. El descobriment que m’has fet va més enllà de l’interès general i t’agrairia més referències documentades d’eixes que dius que hi ha.
Del llevantí, és calculat i més en el sentit que dius. No només perquè hom ha de ser fidel a la seva geografia física quan explica les coses, per més que la espiritual la tingui molt clara, sinó perquè per un gran desconeixedor del país murcià com servidor, hi ha eaccents exòtics d’aquest veritable llevant libanès, en el que jo sempre penso quan sento l’expressió.
Dels murcians que han tornat al catalanesc, jo també en conec, tot i que d’implantació barcelonina. però els vostres fan més patxoca, perquè porten els suggeriment d’una rica vida de frontera que sempre m’agrada percebre.
Salut i Bon Nadal mestre, i sort amb aquesta novel·la de la qual ja ens en fareu un tast quan convingui a l’ocasió.
MAS I MIRALLES, Antoni, “Aproximació a l’estudi del trobo a Santa Pola”, La Rella. Conreu de lletres, nº 1, Elx, 1983
Amic Alexandre: Navegue poquíssim enfora de la novel·la obsessiva que m’ocupa. Visc ara entre 1955 i 1968 en tots els sentits de la vella emigració valenciana: vestits, música, menjars de casa pobra. Els qui viviu en el futur no ho podeu entendre però no hi puc fer per remeiar-ho. Alguna vegada en surt de manera sobtada per tornar a entrar-hi. Ja són cent trenta pàgines i de vegades la cosa empitjora perquè em veig transportat més enrere encara: cap a l’Edat Mitjana, a les províncies romanes o a l’ibèric més arcaitzant d’una costa que ha variat la seua línia.
L’amic Dr. Antoni Mas i Miralles, és professor universitari a Alacant. Actualment és expert en filologia catalana. Quan va escriure l’article que us esmente tenía 24 anys. La cosa li ve de lluny. És un gran coneixedor de la comarca. La veritat és que és una pena que ningú no faça una tesi doctoral abans no desapareguen els darrers si és que no han desaparegut. Els anys 1980 en coneixia personalment mitja dotzena. Ara en conec un i té 85 anys. El Tio Candela, llaurador profundament catalanoparlant però coneixedor de totes les timbes i porxades o corrals d’aquí a Cartagena.
Per la meua banda, vaig sentir molt però no cante gens coses aflamencades. I no és que no siga un atrevit que ho sóc. El que passa és que ma mare volia que em guanyés la vida amb la guitarra i la copla i el meu repertori espanyol ix poc d’aquesta categoria de postguerra de pobre fill d’emigrants espanyols. Ell fou la meua mestra i el poquet que sé cantar li ho dec a ella i al cor escolar de Fairfield a New South Wales en el qual vaig cantar almenys tres anys. Encara sóc capaç de cantar un God Save the Queen a tres veus on jo havia de seguir la melodia més baixa… I després vingué la cançó catalana però com diem els valencians això són altres calces perquè vostè sabrà que les mitges calces esdevingueren mitges a Catalunya i calces al País Valencià. I és que així no anem enlloc!
Ara, el meu amor per Múrcia està fora de qualsevol dubte. Com està fora de qualsevol dubte el meu amor per la humanitat.
Em perdoneu si no revise l’escrit i el deixe com ha rajat?
Perdoneu navegue entre 1955 i 1973…