Etiquetes

, , ,

Sovint, gent que m’aprecia i sap quines són les meves fidelitats m’ha demanat si m’hi estic bé a Madrid. Ho fan amb reserva i prudència, una mica amb el to amb què haguessis demanat a un indi mescalero si s’ho passava bé acorralat a la Sierra Sangre de Cristo mentre l’encalçaven comanxes i tropes colonials espanyoles. És comprensible: veient les coses que s’hi voten o els diaris que s’hi fan, es pot tenir la impressió que això és una barreja de Mordor i la República de Saló, amenitzada per continues retallades dels serveis públics i batusses per parlar català al carrer.

Passa, no obstant això, que per poca traça que es tinguin amb les relacions socials hom acaba fent-se amb gent de la seva mateixa corda, amb qui es poden establir complicitats, fer fructífers intercanvis i sentir-se a lloure sense haver d’amagar els principis. I afegeixo només que, en aquest aspecte, jo he tingut sort.
Però a més a més, Madrid, a banda de certes imagino que inevitables mancances ambientals i geogràfiques, m’ofereix un gran avantatge, atesa la meva natural tendència a la dispersió i a la badoqueria: la trobo una ciutat prou bonica i atractiva, però no tant com perquè em demani aquella mena de dedicació absorbent que propiciarien ciutats més fetilleres i forjades a imatge d’un meu ideal. El seu em resulta un encís tranquil i que permet moltes descobertes, precisament perquè no se n’esperen tantes. L’orgull madrileny acostuma a enfocar-se en aspectes genèrics que m’interessen limitadament –com gaudir d’un paisanatge obert i amistós o tenir molt gatzara nocturna- i és molt més retret i descurat a l’hora de ponderar el seu patrimoni menys evident, la seva intrahistòria, les seves facetes més discretes.

Són aquestes coses, en canvi, que em fan xalar. Madrid, potser com tot arreu però de manera molt acusada, es més reconfortant i gaudible com més t’allunyes dels seus tòpics més obvis i grapejats. Jo he fet per excavar-hi, m’he endinsat en els lents ravals que es desfan en la llunyania i m’he descobert feliç passejant inopinadament pels racons laterals de barriades de l’avior. Se m’ha mostrat ufana en els seus matins clar de primavera, d’aire finíssim i cels amples i capriciosos que tenen poc parió i se m’ha replegat misteriosa en carrerons tortuosos quan la tardor la tenyia de rampants rojos i la pluja en feia regalimar les pedres. A vegades, la ciutat m’ha guiat per conductes enigmàtics a rastres gairebé perduts: ella que s’ha deixat furtar tantes coses, encara en conserva algunes de precioses .

Avui, per exemple, faltaré a un meu cerimonial favorit. Encara que sóc refractari a tota expressió religiosa, faig alguna excepció per motius estètics i diguem-ne etnogràfics. Tots els 21 de novembre, festa de la icona, a l’ermita de Sant Isidre s’hi celebra una peculiar i recòndita missa. Es una llarga litúrgia en el ritus visigòtic, practicat entre els segle VI i XI i substituït després progressivament pel ritus romà. Preservada d’una manera precària i atzarosa just aquí, en una de les grans capitals del catolicisme ortodox, i fins el dia d’avui, quan d’uns anys ençà s’ha tornat a autoritzar formalment, la meva assistència a l’acte és un d’aquells moments d’abandonada contradicció que tothom hauria de conrear per vacunar-se dels aguaits del dogmatisme. Entre una molt migrada concurrència d’ancians, membres d’una fantasmal confraria, m’he vist cantant l’Ad confractionem panis sense fe ni esperança de redempció, però amb el delit secret de sentir-me transportat a aquella boirosa Hispània dominada enmig de convulsions civils i herètiques per cabdills germànics

Sí, Madrid atorga algunes sorpreses que em fan gronxar-me complagut en la fatalitat d’haver-m’hi establert d’una manera que ja sembla força permanent. I va bé recordar-m’ho, amb especial raó en jornades com avui on mostra una de les seves cares més desagradables i que convidarien a fugir-ne per sempre més.

Hi ha, però, un altre motiu per donar-li les gràcies. De natura contrària com sóc a l’exhibició de la coentor, no voldria estendre-m’hi més del compte. Senzillament diguem que a una edat on hom va desistint de fer confraternitzacions que s’intueixin capaces de resistir al temps, aquesta ciutat m’ha concedit un inesperat amic d’aquesta mena. No ens hem vist tant com hagués calgut –la inèrcia dels dies arrossega amb força i sempre ens equivoquem pensant que hi haurà moments més oportuns per reparar aquesta falta- tot i que per altres camins ens hem comunicat amb intensa i alegre assiduïtat. Malgrat tot, la seva presència propera i la certitud que mitjançant un parell de trucades oportunes ens podiem veure em conferia una càlida pau d’esperit.  Ara ell marxa lluny i queda el consol que els mateixos recursos als quals ja ens hem habituat ens serviran per prosseguir la nostra conversa, fins i tot intensificada pel futur tràfic de nous descobriments.
Hi pensaria malgrat això amb més malenconia si no fos perquè ambdós compartim un íntim sentit del deure de la joie de vivre i perquè com ell diria, lusòfon contumaç i irrecuperable, “Coimbra tem mais encanto na hora da despedida”.

Anuncis