Etiquetes

, , , , , , ,

A la vora del Guadalquivir, i dels meus orígens familiars, en un moment proper al canvi del segle XIX, edat magmàtica del Flamenc.

L’estimat amic Bernat ens havia donat la seva millor cinta perquè li gravéssim un disc d’algun grup (potser Bauhaus?) que aleshores ens feia xalar. Però amb la malevolència sempre predisposada a la broma de l’adolescència, en Jordi i jo tinguérem una gran pensada: enregistrar-li davant un tema d’una casset de flamenc que rodava per casa seva. Riguérem tota la santa tarda. Posàvem aquell inici amb un quejío desfermat que rajava com un doll, ens imaginàvem la cara que faria i ens queien les llàgrimes pels descosits.
Cinc o sis anys després, en Bernat i jo, amb els ulls oberts com mussols, seiem a les cotxeres de Sants escoltant aquell mateix cantaor que com un mèdium convocava els vells sons negres.
En l’endemig, és clar, havíem creuat un abisme particular.

Entenguem la situació de partença : per a nosaltres, joves catalans d’una ciutat de l’extraradi barceloní amb una notable immigració espanyola, el flamenc era una expressió que identificàvem –d’una forma gens premeditada – amb els pares andalusos de peña, feria d’Abril i estiu sencer al poble, que mai s’havien acabat de sentir a lloure a Catalunya, d’alguns dels nostres propis companys. Però realment tampoc era massa diferent per aquells amics que venien de cases castellanes i estaven menys exposats a tal prejudici. Simplement, aquell món arrossegava unes connotacions polsegoses i franquistoides i emetia una imatge tronada de la qual tots ens en volíem apartar per igual. Per entendre’ns, era una voluntat de trencament generacional i estètica més que no pas ètnica. I per tant, només un salt audaç a l’altre costat de la muralla dels tòpics ens en podia redimir.

Va passar, però, que en els anys següents, com la fermentació d’un rent que jo ja duia dins meu, em va començar a interessar la cosa popular. Les cultures autòctones davant de les globalitzades, la recerca de trets originals desplaçats per la uniformitat del discurs de les industries de masses; les dèries que encara avui em donen corda en molts aspectes. Però en aquell estadi, amb això encara no n’hi havia prou. Em feia falta encara una palanca més forta i una raó que m’apel·lés més personalment.

I així, una vesprada, mentre mandrejava per evitar tornar a estudiar qui sap quina bestiesa d’examen, vaig topar-me amb una d’aquelles gales atroces amb què tan sovint ens han regalat les televisions del país. Però vés per on que hi havien convidat també un cantaor a qui jo ja anava coneixent, concretament perquè poc abans havia enregistrat un àlbum molt intens i agosarat amb una banda de rock de Granada. Era, és clar, Enrique Morente. I per l’ocasió havia escollit un cant clàssic, que jo encara no era capaç de fruir plenament, però en el qual ja hi intuïa un ressò atàvic destinat a fascinar-me. Llavors va aparèixer mon pare i em va dir “Això és un martinete”. L’endemà, al diari, una crònica àcida parlava d’aquell desgavell, que només havia salvat, segons el crític, la interpretació d’un martinete d’Enrique Morente. L’episodi, com és natural, em va posar en un estat d’alerta sorda. Però el toc d’atenció definitiu va provenir d’una segona casualitat. Pocs dies després, el pare es va oferir per acompanyar-me amb el cotxe a la Universitat. Jo girava el dial sense esperança quan en una emissora vaig sentir una veu greu i escapçada. La vaig deixar i, poc després, amb la mateixa naturalitat desafectada, el pare va sentenciar “Això és un cant de les mines. Concretament una taranta.” En acabat, el locutor confirmava “Hemos escuchado una taranta, interpretada por Jacinto Almadén.”

Comprengueu el meu estupor. Mon pare és batejat a Triana i es va criar al barri de l’Alameda de Hércules de Sevilla, que com jo sabria més tard són dos dels barris més importants en el desenvolupament històric del Flamenc. Però ell havia arribat a Barcelona abans dels 20 anys i des d’un primer moment havia defugit els cercles de l’emigració andalusa. Contràriament, s’havia casat amb una catalana i n’havia après la llengua. De fet, s’havia identificat sense reserves amb una societat on s’hi manifestava aleshores la més oberta dissidència envers el franquisme i n’havia assumit les ànsies de llibertat i sobirania. Amb això vull dir que, sense forçaments ni escarufs, a casa s’hi escoltava en Raimon i no pas en Camarón i que fins aquell mateix instant jo pensava que ell era tan aliè a aquella música tribal com qualsevol dels meus altres parents de Berga i Manresa. Però no: trenta anys de separació no l’havien fet oblidar els ben marcats codis i paràmetres, absorbits per una mena d’osmosi ambiental involuntària, difícils d’identificar fins i tot per un aficionat primerenc, que distingeixen uns pals d’uns altres. No cal dir que allò fou una revelació, el fulminant descobriment que allí hi bategava una cultura profunda i autèntica que podia romandre soterrada mitja vida sense quedar completament desintegrada.

Mairena, Torres, Pinto i Chocolate a una taverna sevillana. Transmissors d’una cultura que m’ha intrigat sense escapatòria possible.

L’últim esperó va ser la manera en què em va copsar la lírica flamenca. No és aquest l’espai per atordir amb llargues divagacions sobre com arriben a cristal·litzar aquestes lletres i les seves fonts. Diguem només que, sobretot en la seva fase primitiva, són l’exorcisme d’una peripècia personal, expressat per gent que viu en la perifèria de la societat andalusa. “Las marcas atribuladas – diu Caballero Bonald- de un grupo de gentes menesterosas”: gitanos, camperols desposseïts i una tropa heterogènia d’ altres marginals assimilats als seus ambients. La lírica antiga del flamenc, però, no és un crit de revolta social, sinó la manifestació de vivències íntimes i històries properes, sovint dramàtiques, “tragèdies en primera persona” com s’ha dit també, a les quals s’hi posen paraules pròpies o se n’adapten de coples conegudes per pertànyer al repertori popular, a vegades amb involuntaris manlleus cultes que s’hi han filtrat.
I allò que me’n va enamorar és la capacitat de dir coses d’una cruesa descarnada amb la precisió quirúrgica de tres o quatre versos de captivadora senzillesa. La troballa d’imatges d’una força commovedora, la tendresa desarborant de les confessions que es fan a la companya estimada o a la mare enyorada, l’impactant poder de síntesi de situacions del propi encontorn, la gràcia i agudesa d’alguns retrets ben tirats, la facultat de traspuar veritat que assoleixen en tot plegat uns autors que en la majoria de casos no havien rebut cap instrucció reglada, això en la rara circumstància que sabessin llegir o escriure.

Perquè en el flamenc s’hi pot trobar la memòria de la persecució “Veinticinco calabozos/tiene la cárcel de Utrera/Veinticuatro llevo andaos/El más oscuro me queda”, però també sorprenents vestigis històrics que traspuen un admirat record solidari per altres perseguits “Eres como los judíos /aunque la ropa te quemen /puestecita en el cuerpo /no reniegas de lo que has sido.” S’hi senten sentiments tan elementals com el d’un pare que es sacrifica pels fills famolencs “El pasito que yo doy/ese no lo daba nadie./Yo lo hago por mis niños/que están pendientes del aire.” o la desemparança per un amor que s’intueix desgraciat. “Un sabio me leyó el sino/y yo al escucharlo temblé/qué cosas no me diría/ que aborrecí tu querer/tanto como te quería”. És el vehicle de transmissió d’un cansament últim “¿A quién le contaré yo las fatiguitas que estoy pasando?/Se las voy a contar a la tierra/cuando me estén enterrando.” o s’hi evoquen alguns dels precs més salvatges que mai s’hagin pronunciat “Todos le piden a Dios/ la salud y la libertad/Yo le pido la muerte/ y no me la quiere dar.” I també en, una simple quinteta d’octosíl·labs, s’hi pot tancar una estampa tan condensada de la vida andalusa, del veïnatge entre el món profà i el de l’elevació espiritual, de la idealització de la companya equiparada a la mare de déu, com el preciós “Después de haberme llevao/toa una noche de jarana/me vengo a purificar/debajo de tu ventana/como si fuese un altar.”

Son només uns pocs exemples pescats al bell atzar de la grandesa humil d’aquesta poesia. La veu que ve de pregoneses misterioses i que em va guiar en la meva travessa d’un cantó a l’altre del precipici. Un d’aquells salts al buit acrobàtics i intuïtius que tots hem de fer tard o d’hora per rescatar-nos del risc de quedar acorralats per les nostres idees preconcebudes i acostar-nos més a qui som i volem ser.

Advertisements