Etiquetes

, , , , , , , ,

“Per en Paolo, que potser coneixerà els istro-romanesos, abans que els istro-romanesos deixin de conèixer-se”

En una situació tan esvalotada com la de l’any en què apareix, el 1991, quan es fa difícil saber si els membres de les minories es veien més aviat inclinats a dissimular la pròpia condició nacional o a pregonar-la aferrissadament, el cens de Croàcia, a més a més d’un mig milió llarg de serbis (l’exèrcit de Tudjman encara no havia procedit a la neteja ètnica de la Krajina) i d’altres comunitats més menudes d’hongaresos, albanesos, romà, eslovens, italians i etc., recollia una quantitat de declarants que, malgrat la seva petitesa, quedava convenientment consignada: 22 morlacs.

Deu anys més tard, sota la denominació concomitant però no exactament equivalent de vlasi, el nombre havia minvat a 12. Encara que la xifra fos menys colpidora si se sabia que els “vlasi” han sentit sovint aquest nom com un exònim –cosa que no és estranya si recordem que és de la mateixa arrel germànica que va donar el mot gal·lès i que significa “estranger”– i que 810 enquestats es reconeixien millor com a “istro-romanesos”, les dades permetien copsar el lent degoteig cap a l’extinció d’una presència que, tot i que multisecular, es podia ja gairebé comptar persona per persona. Si més no a Croàcia, un gresol de diversitat per excel·lència de l’Europa Central –i per aquest motiu escenari de tants intents maníacs de reduir-la- i precisament un dels indrets on havien trobat refugi a partir del segle XV, enmig d’incomptables desplaçaments instigats o voluntaris.

Però qui eren aquests morlacs, vlach, vlasi, vlahi o vlaski que s’anaven difuminant contra el fons borrós de la història? Potser no esclareixi del tot la qüestió descobrir que aquest terme s’ha utilitzat de forma genèrica per a totes aquelles poblacions balcàniques romanitzades que quedaren aïllades o convertides en bosses amb l’arribada de les onades de tribus eslaves a tot el sud-est d’Europa. I malgrat que a Romania s’acabessin consolidant com una majoria, a la resta de la península balcànica formaren agrupaments dispersos, es dedicaren a oficis itinerants o s’engrescaren a repoblar regions assolades per plagues i guerres. I en trànsit permanent -pastors, carreters, contrabandistes, comerciants de carbó- molts anaren quedant assimilats pel camí, però un bon grapat mantingué els seus trets distintius, eminentment la llengua fragmentada que encara avui parlen en diverses varietats i graus de conservació uns 250.000 d’ells repartits principalment per Macedònia, Albània i Grècia. En aquest últim país en un estat dramàtic de declivi, atès que el treball de demolició ha assolit un èxit tal que són els propis membres d’aquestes comunitats qui s’oposen a qualsevol esforç de represa i cerquen amb contumàcia deixar d’esser considerats un cos estrany a la nació hel•lènica per esdevenir rectes grecs sense l’estigma de la diferencia.

Però l’altreitat essencial dels vlachs, que recorda en la seva efusió transfronterera i deseiximent estatal a la dels “altres” per antonomàsia del continent, gitanos i jueus, ha conegut possibilitats de convivència més harmòniques en altres contrades; almenys la suficient per arribar viva, agonitzant però viva, al segle XXI.
Ístria en deu ser l’exemple més paradigmàtic. És per la reluctància vlahi a caure en servitud feudal que primer s’instal·laren com a ramaders i pagesos d’alçada en les zones més muntanyenques del sud-oest de Sèrbia, Montenegro i Hercegovina, en una regió que prendrà el nom de Moràcia per ésser el país dels Mavrovlahi o “llatins negres”. I més tard, fugint de la l’expansió otomana, que alguns s’acullen a l’empara que reben dels venecians que governen la Dalmàcia per migrar durant el segle XVI a l’altiplà istrià, a les aspres terres càrstiques de la Cicèria, a les viles de Jeiăn (Zejane en croat) i Mune, i als encontorns del Monte Maggiore, en pobles com Suseni i Sucodru (Šušnjevica i Jasenovik pels croats), on el nombre susdit i decreixent d’ànimes conforma la que sens dubte és la minoria més petita i amenaçada de desaparició d’Europa.


Cartell a l’entrada de Suseni, en croat i amb el topònim estandaritzat en arromanès.

Cicerians i ciribirians, com també se’ls ha anomenat en la contradansa d’etnònims que ens parla d’una existència viscuda en gran mesura entre forans, potser només segueixin el curs indefugible de totes les coses d’aquest món, de les fulles que cauen dels arbres i es tornen humus o del fum que va a dissoldre’s en l’aire i malgrat tot respirem. El seu destí anticipa el nostre, encara que també ens ensenya a viure’l amb elevació d’esperit i serena fidelitat. Com recordava Frane Belulovich, un vellard de Suseni mort el 1992, poeta i un dels darrers mantenidors de la flama istro-romanesa, “a escola parlava eslovè, la religió me l’ensenyaren en italià, durant la guerra parlava croat, però principalment he parlat vlaski, com anomenen a la nostra llengua, que era allò en què parlàvem tots a casa.” En Frane no arribà a temps de veure que la seva petita esperança “l’istro-romanès només el parlem els vells, que som pocs en tot cas. Els joves l’entenen, però s’estimen més fer servir el croat. La nostra única ancora de supervivència passa per instigar els nens a estudiar la llengua, encara que sigui introduint-ne unes hores d’ensenyament a l’escola” maldava en els darrers anys per obrir-se un camí, gràcies sobretot als afanys del vlachs de la diàspora, amb l’associació Andrei Glavina al capdavant: la vella escola que aquest filòleg i activista va obrir a la dècada dels anys vint roman tancada, però qui sap si la voluntat d’un parell de mestres locals o l’organtzació de jornades, mostres i recitals de cultura istro-romanesa podria ajornar la inexorable ensulsiada.

El nou cens que s’ha de publicar enguany i que per primera volta inclourà la categoria de “rumunji”, amb estatus de minoria reconeguda per l’estat croata, ens en donarà algunes pistes, per més que les calaixeres estanques d’aquesta mena de classificacions a dures penes puguin contenir quelcom tan complex com una identitat que de grat o per força s’ha vist abocada a superposar-se amb altres per a franquejar els límits estrets d’allò que poden oferir-li una mala desena de pobles i llogarets depauperats. Una declaració unívoca de pertinença nacional difícilment pot explicar l’escissió sense remei de tots aquells que, en un nou exili econòmic, hagueren de baixar a guanyar-se el pa a Pula o Rovinj, a Trieste o Rijeka -per no parlar dels molts repartits per Alemanya, Itàlia o els Estats Units– i que mantenen un vincle afectuós i sentimental amb els seus orígens o els dels pares i avis, però que passen la major part del temps orgànicament trasplantats en una altra cultura i allunyats d’una que no compta amb diaris, ràdios, editorials o visibilitat de cap mena fora del seu minúscul redós. A les aritmètiques del crepuscle, anhelants de sentències concloents, els manca precisió per copsar les subtilitats d’aquells que habiten en un sostingut fil d’equilibristes. Perquè  “per aquesta gent desimbolta i lliure –escrigué Claudio Magris, qui ha dedicat lluminoses pàgines als cici- la identitat istroromanesa no és una obsessió visceral, una puresa que s’ha de defensar dels contactes, sinó una riquesa més, que conviu tranquil·lament amb el lligam amb Itàlia i el fet de pertànyer a Croàcia.” Potser sigui més fàcil de dir que de fer quan hom es gronxa sobre l’abisme, quan aquests intercanvis que enriqueixen han deixat de ser recíprocs, quan l’ horitzó s’estreny cada any que passa. Però sospito que quan cal alçar-se per defensar exasperadament les coses que estimem i volem que perdurin és que ja no s’hi està a temps, i potser sigui millor viure llavors l’ocàs sense estridències, amb una lleugera ironia, com qui es treu la màscara d’una disfressa quan el ball s’està acabant i seu una mica per reposar i escoltar la música que s’apaga, amb la suau melangia de tota festa que arriba a la fi, però sense marriment i amb la satisfacció i l’orgull d’haver dansat tant com se’n sabia.
“Balleu, cames meves, que demà serà tard” deia un cant popular del carnestoltes de Zejane. I es fa tard pels istro-romanesos, però la seva alta lliçó de resistència contra tota probabilitat primer i de contingut apagar-se després ens escalfa com un foguera i ens fa témer menys a la fosca.