Learn subways, Kevin, only way I travel”, responia burleta Al Pacino en una modesta pel·lícula d’ara fa uns anys on interpretava el dimoni, quan un seu jove empleat, desconeixedor de la seva veritable identitat, se sorprenia perquè qui aparentment era l’advocat més ric de la ciutat gaudís creuant-la en metro.

Amb intencions més festives, jo he seguit el seu consell i m’ha agradat conèixer els camins del subsòl, que han estat recorreguts des que hi ha memòria per excavadors de passadissos funeraris neolítics o per cercadors de dolls pregons i mines de metalls preciosos, per investigadors de la matèria profunda i per ordenadors de la vida cívica. Hi penso ara, perquè aquests dies m’ha vingut al cap de forma recurrent el record de la impressionant explotació romana de Las Médulas, una muntanya sencera foradada per canals d’aigua creats per erosionar i arrossegar la terra i extreure’n or. Un exemple colpidor de la perseverança i cobdícia amb què ens hem avesat a aquestes obres i que Plini ja citava com a paradigma de feina extrema i perillosa.

I és que qui ha baixat a l’inframón ha corregut sempre riscos molt notables de quedar confinat a les seves tenebres. Amb el desenvolupament de les formes de guerra i setge de l’edat moderna, aquests coneixements van ser utilitzats amb els més sinistres propòsits. És ben sabut que els esforços per rendir Constantinopla en l’assalt final de 1453 van passar de forma notable per ensorrar defenses mitjançant túnels on els enginyers serbis hi col·locaven mines, mentre els grecs feien contramines per a tallar-ne el progrés i atrapar-los vius sota les runes. Una forma soterrada i virulenta de combat que Ismail Kadaré descriu amb la seva habitual capacitat opressiva en la novel·la El castell sobre el setge turc a la fortalesa de Krüje. Allà hi recull les cauteles dels atacants per amagar la construcció del corredor que menava a la muralla albanesa i els torns de vigilància dels defensors que amb l’orella enganxada a terra miraven d’endevinar-ne el curs.

He explicat prou la meva afecció a recollir històries subterrànies, sempre prolífiques de misteri, risc i clandestinitat. Una de les meves favorites, que el general Lee em perdoni, tingué com a protagonista el coronel de la Unió Henry Pleasants, que com tot l’exèrcit federal es trobava encallat davant el fort de Petersburg, un dels darrers obstacles que impedien la presa de Richmond i el final definitiu de la contesa. Pleasants, que en la vida civil era enginyer de ferrocarrils, va tenir una pensada que podia permetre fer saltar pels aires la posició rebel i evitar així el terrible desgast dels combats de trinxeres que fins aleshores es duien a terme: fer un túnel de 160 metres sota el terreny enemic i obrir després amb explosius una enorme escletxa en la línia de la Confederació. Comptava amb la seva experiència i el comandament del 48 regiment de Pennsylvània, format per voluntaris de la regió minaire de Schuylkill. Però l’enginyer en cap de l’exèrcit no hi confiava gens ni mica, i Pleasants va haver de fer front a tota mena d’impediments per a dur endavant el projecte: mancats de pics i carretons, baionetes i caixes de galetes serviren als seus homes d’eines d’excavació. Sense fustes adients per afermar el passadís, un vell pont va fornir-los de travesses. Sense assistència dels oficials del cos d’enginyers en el càlcul de la trajectòria, un teodolit de segona mà enviat des de Washington va permetre fer les triangulacions necessàries per a prendre l’angle correcte, mentre una canonada de fusta i un fogar de llenya proporcionaven l’aire fresc imprescindible per endinsar-se més i més terra endins. Finalment, ni tan sols se’ls va dotar de la bateria i el filferro per encendre els dipòsits de dinamita i hagueren d’inventar-se un sistema alternatiu.

Descobrint un gust molt meu en aquesta paradoxa, allò que més m’agrada de la història és que la construcció d’aquesta mina que semblava inviable va triomfar contra tot pronòstic. Però l’execució final de l’acció, coordinada pel gran destraler de Fredericksburg i Antietam, el general Burnside, va ser un fiasco de gegantines proporcions, que va deixar atrapats milers de soldats de la Unió en un cràter sota un intens foc adversari, provocant una gran mortaldat, una munió de presoners i en darrer terme l’allargament de la guerra durant uns quants mesos més.

Deu ser simptomàtic que en moments de crisi personal hagi trobat sempre lleure i refugi en aquestes rondalles ombroses. Potser és la meva manera de donar xifra simbòlica –amb un simbolisme força obvi i directe- a cuites interiors: en les darreres setmanes he passat per cavitats molt mal il·luminades i he rodolat per avencs insospitats que ni tan sols coneixia, tot i ser dins meu. El meu cap cavil·lós, una malastruga casualitat i una imprecisió diagnòstica m’han jugat una mala passada i he fet el meu periple de la foscor. Sortosament, hi havia camí de tornada i després de conèixer aquestes pregoneses, aquest desterrament a les regions inferiors, puc dir que n’he emergit més conscient del privilegi que és viure i de tenir gent amb qui fruir la vida. Fa una mica de por haver desvetllat certes pors i aprensions, descobrir que hi ha fantasmes a l’altra banda que habiten esperant la nostra feblesa, pensar que l’encontre amb la pròpia vulnerabilitat segurament deixa un rastre de basarda més durador que no es voldria. Però també penso que és sobre la debilitat que es pot construir amb més força, amb més amor, amb més esperança.
Gràcies doncs a tots els amics i família que m’heu donat ànims i coratge: espero pagar-vos-ho amb tota la joia i empenta de que sóc capaç.

Advertisements