Etiquetes
documental ficció, faction, Maria Folch, Nicolai Lilin, Una educació siberiana, Urka
Colin Farrell interpreta un urka en la darrera pel·lícula de Peter Weir. Força convincenment, per cert.
Se’m devia notar el to que em surt davant d’aquells fenomens laterals i hermètics que m’apassionen i s’ho va guardar. Perquè sospito que té un do per guardar-se aquestes coses. Poc després se’m va presentar amb el llibre i em va procurar una felicitat intensa (sobretot perquè el va portar ella en persona).
El vaig llegir amb avidesa i no només perquè em retornés a una llengua que en el seu moment vaig mirar d’aprendre perquè era la nadiua d’un amic molt estimat, sinó perquè el relat tracta de coses que resulta infalible que m’atreguin.
“Una educazione siberiana” és la primera obra de l’escriptor afincat a Itàlia Nicolai Lilin, que va gaudir del recolzament en el seu baptisme literari de Roberto Saviano. La connexió pot semblar òbvia: Lilin explica la seva infantesa i anys d’iniciació en una comunitat de malfactors siberians deportats a la Transnístria i establerts en un barri fluvial (Fiume Basso en denominació italiana) de la ciutat de Benderi: els Urka. Però més que per llígams d’origen, ètnics i familiars, els Urka viuen units per la seva comú dedicació criminal, que en el context on passen els fets té també la connotació de resistència al poder totalitari de l’estat soviètic. El tret determinant d’aquesta existència, segons la visió que ens en presenta Lilin, és la seva regulació per uns codis estrictes, invertits en la mesura que delictius, però alçats sobre un pregon sentit de l’honor, la lleialtat, el coratge, l’acceptació serena de l’adversitat, l’equitat, la compassió pels febles, el respecte als vells i el desafiament a tot ordre impossat.
La diferència principal amb altres societats de l’hampa és que tots aquests valors no són només una parafernalia externa i nominal que amaga la pitjor rapacitat i disfressa la lògica més despietada, sinó unes normes de vida que s’oposen precisament a les d’una nova criminalitat que ja no respecta res que no sigui el diner i la força. Aquest és el fil dramàtic de la narració. El d’un protagonista que creix just quan l’astre de la seva gent ha començat a declinar, engolit per una mena de darwinisme pervers, però que s’estima més estingir-se amb integritat abans que trair-se, perquè sap que això seria igualment morir.
Explicada de manera autobiogràfica, amb un accent que no defuig la mitificació, l’aprenentatge del jove Lilin és tan pròdig en troballes de caire gairebé etnològic –el capitol dedicat al significat dels tatuatges i a la transmissió de l’art de fer-los és una delícia- com ric en les crues peripècies que determinaven la formació d’un urka. Un bildungsroman elegiac, aliè però a qualsevol rastre d’autoconmiseració, violent i tendre, de costura inconformista, però sargit amb el menyspreu per tots aquells qui no són capaços d’abraçar alguna mena essencial de fidelitat i compromís i que, en definitiva, es llegeix d’una volada i deixa un regust durador en el lector. Per acabar de reblar el clau, Proa n’ha tret una edició catalana fa tot just uns quants mesos.
Benderi sota la neu i les filferrades. Una imatge que s’adiu a l’atmosfera d’Una educazione siberiana.
La seva aparició a Itàlia va ser saludada amb crítiques encomíastiques, però també amb forts retrets filològics –l’italià no és la llengua nadiua de Lilin i els grinyols sintàctics campen pels seus respectes- o estilístics –la manca d’un ordre estructural fort, la sospita d’un cert efectisme, una narrativitat més oral que literària- que si he de dir la veritat, pels meus interessos intel·lectuals, són de pa i figa.
Molt més substanciós és un altre debat: el de la seva autenticitat. Poc després d’esdevenir un gran èxit comercial, una periodista russa de La Stampa va publicar un article on, després d’un viatge a la Transnístria i de la consulta de fonts antropològiques, s’hi concloia que tot era una enginyosa invenció, que no hi havia cap Fiume Basso i que, en tot cas, cap banda d’urki hi havien plantat mai un peu. Lilin va defensar-se de les acusacions i va declarar que mai havia pretès haver escrit un assaig o un estudi. Admetia que el relat juxtaposava experiències personals, històries i records dels avis i fabricacions de collita pròpia. I exposava que la novel·la havia situat en el temps de la seva infantesa una realitat del anys trenta i quaranta del segle passat, ja desapeguda en el moment en què emplaçava els fets. Però mantenia que aquella societat de bandits honestos de la qual ell davallava no era cap mistificació, sinó que es conservava viva en la memòria dels més grans, i brandava la llibertat creativa per recomposar aquell mosaic desfet.
El debat és apassionat, perquè ens indueix a reflexionar sobre el divers valor de la ficció i la no-ficció, així com a identificar la nostra posició quan es confonen.
Així, des d’una perspectiva epistemològica, es pot fer una distinció entre fets diguem-ne factuals i fets imaginaris o el simple acte de mirar i comptar ja introdueix una ambigüitat que els acaba fent indiscernibles? La mistificació degrada la realitat i n’inutiliza el relat o contràriament el fa més ric i ens ajuda a comprendre i conèixer millor?
Són preguntes que m’he fet moltes vegades, especialment arran del meu interès per les manifestacions modernes del documental cinematogràfic i del qüestionament de la transparència de la imatge que l’obra de gent com Chris Marker, Isaki Lacuesta o Werner Herzog , entre molts d’altres, comporta. Potser les meves conviccions s’acostin força a aquelles expressades en la “Declaració de Minnesota: fets i veritat en el cinema documental” escrita per aquest últim. Concretament, a aquell punt que diu “Els directors de Cinema Verité semblen turistes que fan fotos a antigues ruines de fets.” I, sobretot, a aquell que estableix que “Hi ha un estrat més pregon de veritat en el cinema, una mena de veritat poètica, extàtica. És misteriosa i el·lusiva i només pot ser assolida mitjançant la fabricació, la imaginació i l’estilització”.
En el cas de Lilin podem dir que la seva novel·la, sigui parcialment o total una fabricació, ens obstrueix més que no pas ens aproxima a un coneixement descriptiu i convencional de la casta dels urka. I es pot argumentar que la seva intervenció desfigura la veritable memòria de la comunitat i d’alguna manera traeix el deure de conservarla de la forma més exacta a l’abast. Però, a canvi, ens permet anar molt més enllà en altres inquisicions. Perquè per una banda, és més que possible que amb l’amplificació mítica que aplica al seu discurs hagi salvat alguna cosa de la seva ànima i de la seva empremta sobre el món que no hauria quedat recollida de la mateixa manera si hagués procedit a una simple i desapassionada recensió de fets. I per l’altra, expressa un anhel de retrobament amb la pròpia identitat, d’aposta desesperada en la seva recerca, que ens diu molt més de la veritat de l’autor, dels seus contemporanis i dels actors que ell recupera en el llibre que una aproximació estrictament documental.
La tria mai és senzilla. Opino que Lilin ha fet la seva i que és justa i legítima i potser fins i tot més valuosa que l’oposada. I si voleu, parlem-ne.
Parlem-ne, parlem-ne, hi tornaré amb temps, que la qüestió ho mereix i ara he d’intentar fer entrar tres panettoni a l’equipatge de mà (ho aconseguiré, segur). És un debat apassionant, sí, a mi m’interessa especialment i darrerament li pegue més voltes que mai (per motius literaris que no venen al cas). No el tinc ara a mà i no puc fer la citació exacta, però és el que hi ha sota ‘la escritura o la vida’ de Semprún que, torturat per la impossibilitat de descriure l’horror, descobreix que l’única manera d’explicar la veritat és la ficció. A mi, com a lectora, no m’importa que la ratlla entre realitat i ficció no siga clara, m’és perfectament igual, no altera el gaudi, puc entendre els lectors que se senten enganyats, però crec que són lectors limitats (com a lectors). És una de les crítiques fonamentals que s’han fet a Saviano: que és impossible que tot el que explica siga veritat i com que ho explica com si ho haguera vist està mentint…(a una novel.la!). També em ve al cap Sebald que barreja realitat i ficció genialment…, ja me n’estic anant per ‘los cerros de úbeda :).
El que volia dir, de moment, és que la literatura és molt capaç de transmetre el que ‘una simple i desapassionada recensió dels fets’ no pot transmetre, que aquest límit fluid entre gèneres (i entre veritat i ficció), en bones mans, és perfecte per fer-nos entrar a mons i a moments de difícil comprensió, per fer-nos ‘sentir’ (que, segurament, és una bona manera d’entendre).
Ah! als amics de tota la vida és fàcil encertar-los els regals (i si a més tenen blog, més encara 🙂
Avui, Alexandre, em moc britànic de pensament. Si hagués fet una cosa semblant, cosa que supose que no dec fer mai…, hauria escrit el que m’acaba de rajar a corre-cuita i sense consultar amb ningú. Ho hauria posat a la pàgina dos i deixant la resta del full en blanc.
Beware bewildered reader. All the facts depicted in this novel are based on personal experience and childhood memories although they have been duly embellished and modified as only the writer’s fantasy allows. Real names have been ommitted and geograhical settings and place names have not been checked yet they have not been invented and must surely exist. As for the rest, that which might have happened must certainly have happened because it is as I remember it and I dare anybody prove otherwise.
No, Maria, Sebald és un cas molt escaient, perquè ell porta la hibridació a un nou territori. No és una ficció que es fa passar per realitat, sinó variacions de la realitat i expressions alternatives de les seves potències que configuren una mena de suprarealitat més intensa i veritable. En certa manera, ell és el Herzog de la literatura.
Potser podem dir que el que determina la validesa d’aquestes escriptures en el marge és que el lector tingui les claus per saber en quin camp juga, així com un fort sentit de la responsabilitat de la ficció.
Joan-Carles “As for the rest, that which might have happened must certainly have happened because it is as I remember it and I dare anybody prove otherwise.” No puc trobar millor corol·lari per aquesta reflexió. Gràcies.