Etiquetes

, , , , , , , ,

Els Principia Discordia formen part d’una tradició iniciàtica i subversiva que podríem resseguir fins a les publicacions rosacreus del segle XVIII com la Fama Fraternitatis i que trobaria en els pamflets de la Internacional Lletrista un bon correlat contemporani.

Com aquests, va ser en origen una edició no venal, d’autoria difosa, d’abast restringidíssim i que seguint l’aspiració d’extensió subterrània pròpia d’aquests moviments va introduir-se en la història del pensament, com descriu un dels seus prologuistes, “as unobtrusively as a cat-burglar creeping over a windowsill”, per obrir-s’hi camí gràcies a còpies ciclostilades que passaren de mà en mà amb una evocadora similitud a la dels grans opuscles clandestins de totes les èpoques.

També, com els papers del cercle de Tübingen o els escrits més inspirats dels situacionistes, es caracteritza per la seva qualitat de ludibrium que en la forma de gran broma seriosa conté la part més substancial del seu missatge: l’humor és revolucionari en la mesura que pot llegir-se alhora com una veritable revelació de la realitat i com la seva sàtira i refutació radical.

Des de la primera perspectiva, aquesta col·lecció impossible d’aforismes, acudits, diagrames, calembours, poemes, marginalia, reformulacions del sistema numèric, insinuacions conspiratives, recitacions al·lucinades, lletanies, cartes i gravats seria la proposició d’un sistema religiós que en posteriors desenvolupaments ha pres el nom de discordianisme. Com s’enuncia en successives edicions dels Principia Discordia, aquest credo pretén donar una explicació sobre Absolutely Everything Worth Knowing About Absolutely Anything, i la noció essencial que comunica és que la sencera realitat és només pur caos i que qualsevol aproximació objectiva que s’hi pretengui fer és completament arbitrària i únicament necessària perquè els humans puguin “produir” un determinat comportament.

Però, acceptat aquest fonament darrer i que, conseqüentment, tot allò que percebem com a realitat és una il·lusió conceptual –prossegueix la lògica discordiana- no fóra molt millor escollir aquella interpretació que ens produeixi més felicitat i diversió? És aquesta tria lúdica i gratuïta el que el discordianisme promou com la seva raó de ser.

Com en tot bon ludibri, no obstant això, la resolució del trencaclosques que planteja la lectura dels Principia dóna accés a una pregunta superior i prou més inquietant.

És a dir, no només s’hi presenta una formulació religiosa que pot ser creguda i seguida com qualsevol de les tradicionals, amb les seves regles i litúrgies, sinó que és la paròdia de la seva generació: una epifania providencial que, amb deliberat cripticisme i ambigüitat en el seu plantejament, invocant fonts obscures de la revelació, ofereix una explicació transcendental als misteris de l’univers i dóna unes pautes simplificades  per entendre’ls i uns manaments per honorar-los. Una reproducció programada i a escala del procés de codificació de les religions i que en la seva intrínseca absurditat delata la naturalesa del fenomen en les manifestacions que l’han precedit. Què diferencia, entès com a sistema de creences, enllà de la seva duració en el temps, llurs imbricacions socioeconòmiques i adhesió massiva, el cristianisme, el budisme o el judaisme del discordianisme? La resposta de la simple fe o de l’acceptació per transmissió cultural posa de relleu el buit sobre el qual s’alça l’edifici de la retòrica metafísica.

Els autors dels Principia Discordia, a més, tenen l’humor d’oferir algunes eines suplementàries per a la neutralització del propi discurs. Per exemple, l’incentiu a les lectures cismàtiques del missatge o la potestat de qualsevol que s’hi uneixi d’ordenar-se’n sacerdot, pontífex o reformador.

I aquí potser hi resideixi l’ensenyament més valuós dels Principia. En exposar com qualsevol col·lecció forassenyada de principis i fragments és susceptible de convertir-se en un sistema omnicomprensiu si s’és prou inescrupulós per fer aquest salt de l’abisme, i alhora a l’esperonar tothom perquè en faci una lectura pròpia, ens està mostrant que realment no hi ha dreceres en la recerca d’una relació personal amb la veritat, i que cada home ha de fer aquesta feina per si mateix si no vol exposar-se a tota llei de prevaricacions i miratges.

No trobo així exagerat que, en un darrer exemple de la sornegueria molt intencionada que recorre el llibre, pista final i joc de paraules ensems, els autors dels Principia Discordia renunciessin a qualsevol dret d’autor que poguessin haver exercit sobre el volum amb la fórmula altament significativa i pionera de  “All rites reversed”.

Anuncis