Etiquetes

, , , , , , , ,

He anat avorrint conduir. Ja em vaig treure el carnet que no era pas fadrí i malgrat que en un primer moment em va relaxar trobar una ocupació que em suspengués en una mena d’inòpia –el meu cap sempre cavil·la, excepte quan vaig el volant i m’enfonso en una mena de somnambulisme només acompassat per la ràdio- l’espectacle de tanta imbecil·litat i barroeria com veig a les carreteres ha acabat per desesperar-me. Pensar en tot quant retardat capaç de matar-se o, més greu i trist encara, de matar a altri per fer una estona el fatxenda i demostrar la seva superioritat en una tasca tan mecànica només serveix per accentuar la misantropia.

Així i tot, la conducció de la meva vella tartana encara és capaç de proporcionar-me estrafolàries aventures com la d’ahir. Sabia que el cotxe, adquirit de tercera mà, enferritjat per la sogra i reparat d’aquelles maneres, perdia aigua i que tard o d’hora em deixaria a l’estacada. Ho va fer dilluns, quan es va sobreescalfar i em vaig haver d’aturar en un marge d’autovia per reomplir-ne el dipòsit. Però n’havia consumit tanta que abocada l’ampolla que duia a sobre per casos d’emergència i també un litre de tònica (no pregunteu: el faig servir també de magatzem) encara en necessitava més.

Sense telèfon a sobre ni perspectiva de cap ànima caritativa que m’ajudés en una cruïlla de quatre vies ràpides amb les seves respectives incorporacions, vaig decidir provar les meves capacitats per a trobar aigua enmig d’una deserta perifèria i amb les ampolles buides a la mà vaig sortir a la recerca d’algun pou o d’alguna déu salvadora. Després de superar un parell de terraplens i creuar alguns ramals secundaris d’incorporació vaig albirar la finca que creia haver entrevist en algun pas anterior i hi vaig fer cap. Rodejada d’una forta tanca i amb un ample jardí que mostrava alarmants signes d’abandonament, el cartell que assenyalava que es tractava d’un centre psiquiàtric no em va espantar i vaig picar al timbre, acompanyant-me d’ uns crits que haguessin justificat el meu ingrés immediat al centre.
Car ningú responia, vaig començar a rodolar pel contorn feréstec d’aquell asil d’Arkham fins que la providència va fer emergir de darrera uns contenidors un individu que recollia ferralles amb finalitats inescrutables. Li vaig demanar si coneixia alguna font propera i em va indicar que ell s’aprovisionava en una mànega que havia preparat sota un pont proper. Després d’obtenir el seu vist-i-plau, vaig deslligar la corda rossegada que n’impedia la fuita, vaig omplir les ampolles, vaig relligar com vaig poder la canonada i vaig agrair les indicacions a l’amable captaire. No va voler que marxés sense indicar-me que si em calia un recer per passar la vesprada, hi havia allí a la vora un casalot mig abandonat on podia fer-ho amb garanties, i fins i tot una altra hisenda on la propietària podia tirar-me una mà en cas d’imperiosa necessitat. Però en la seva dicció accelerada i en la seva boirosa identificació de la realitat, en la qual jo havia esdevingut sobtadament un seu company de promoció en la desgràcia, em va copsar sentir-hi la veu de l’alienació i la soledat que sempre neguiteja als qui fruïm d’una vida amb comoditats materials i la calidesa de persones que ens estimen i es preocupen per nosaltres a la vora. La distància que ens separava en aquell moment, molt més que la meva fins el cotxe espatllat i la seva fins al seu catau precari, era aquesta feta per la tan gran descompensació d’afectes i seguretats.

Ho pensava abans d’escriure l’entrada. Aquesta col·lecció d’escrits té una acusada vocació fronterera. Busca resseguir els límits que ens defineixen, reconèixer aquells justos i necessaris per a no convertir-nos en una massa informe i franquejar i abolir aquells que són odiosos i ens afebleixen. Sovint, però, es fixa en aquells de llunyans i subtils, de quimèrics o purament mentals.
I passa que, a voltes, n’hi ha prou amb desviar-se uns metres de les rutes i inèrcies en què tots vivim submergits per trobar-ne altres de tan propers com ignorats, uns on, com deia l’amic Joan-Carles i ressaltava l’amic Jesús, potser cert continuum s’acaba, però la humanitat continua. Només que massa freqüentment ho oblidem.

Advertisements