De l’abocador de tafaneries, successos i efemèrides en què han anat convertint els serveis informatius de la ràdio i la televisió generalista n’ha regalimat fa uns dies aquesta historieta. La campanya se serveix dels malnoms dels professors que circulen entre els alumnats, i no acaba de quedar clar si pretén que els estudiants de tot temps i moment sentim penediment per haver-nos-en servit o si només és un recurs simpàtic per buscar la nostra complicitat.
Molt actiu en aquesta tasca creativa durant els meus anys d’adolescència, jo no me n’avergonyeixo ni gens ni mica perquè, d’una manera si es vol obliqua, penso que l’assignació de renoms és una manera d’expressar intimitat i sentiment de pertinença a una mateixa comunitat. I un acte ben democràtic, en la mesura que no es discrimina a ningú: el mateix fa ser el mestre o la més bufona de la classe, el més aturat o el més fatxenda. N’hi ha per a tothom. I encara vaig més enllà. Imagino que algun renom desafortunat i poca-solta ha mortificat a persones d’una certa pusil·lanimitat o manca d’autoestima, i em sap molt de greu. Però penso que en moltes més ocasions han servit per acarar les pròpies inseguretats i aprendre a riure’s d’un mateix, coses ambdues d’immens profit per la vida.
Ja posats a fer una reivindicació, diré que els renoms i el costum d’utilitzar-los em semblen una forma de patrimoni cultural. Expliquen coses d’una societat, manifesten part de la seva idiosincràsia humorística i instrueixen sobre la relació amb la pròpia llengua. En ocasions arriben a formar part de les reserves més valuoses d’una cultura. Si més no, i en això no som ni de bon tros els únics, aquest és el cas de la nostra. Un exemple molt significatiu el trobem en els xistos algueresos, que fins el segle XX foren un dels elements bàsics en la transmissió d’una identitat catalana a la ciutat sarda. Amb la intenció de no deixar-los perdre, Ciro Fadda en va fer una celebrada recopilació l’any 1997, i encara avui, quan la llengua ha declinat tant en la majoria d’àmbits socials, aquests renoms mantenen una forta vigència.
No cal anar a casos tan extrems de simbolisme: a la majoria de pobles catalans els sobrenoms han ajudat a identificar nissagues senceres i han dibuixat una geografia sentimental. Els que rebien els membres d’una mateixa casa i que passaven de pares a fills hi ha jugat un paper de primera importància. Alguns pobles, davant la perspectiva del seu retrocés, fins i tot han destinat recursos a recuperar-los. Potser el fet deixa un regust amarg, car és el reconeixement de la reculada d’un tret cultural que en algun moment es va caracteritzar per la seva espontaneïtat i capacitat de resposta a una necessitat plenament viscuda. Però és millor que res.
Penso ara en una bonica anècdota que n’il·lustra el tremp també en altres coordenades properes. Tinc la història completa pendent d’explicar, però a Zaraitzu, una de les valls pirinencs de Navarra, el dialecte propi de la llengua basca es troba si no extingit totalment, a les portes de la desaparició. La reintroducció del batua en programes escolars i associatius, així com certa immigració d’altres zones bascòfones, en salva avui i de moment la continuïtat. Però el salacenc resta ja només viu en uns pocs vellards, si no han traspassat d’ençà de la meva darrera visita. Tanmateix, quan a algun dels seus pobles s’hi edifica una nova casa, es fa venir a hom versat en la tradició oral, que inspirant-se en l’indret i en els seus antecedents familiars, la bateja amb un nom euscàric. El fet demostra la transcendència que encara conserva en aquest imaginari l’apel.lació en la vella parla: la casa no es considera acabada fins que rep un renom.
Amb tot això vull dir que no parlem de cap frivolitat de joves malacostumats i sense disciplina, sinó d’un impuls molt poderós i antic que sortosament es reprodueix encara de generació en generació. Fet el discurs, em sembla veure alguns somriures de condescendència o ganyotes de poca convicció, com si diguessin “tot això fa molt bonic de dir quan no s’han petit els estralls i inconveniències de carregar un malnom”. Bé, de manera successiva, qui signa aquestes pàgines, se les ha hagut amb Pumuki, Dragut, Gòtic, Gran Duc o Dimitri, entre altres de més eventuals o que no he arribat a conèixer. Com deia, el renom és democràtic en la seva implantació i no se’n lliura ni qui pensa que el pot mantenir a ratlla.
rastres, vestigis, derelictes 
I «Quim (Monzó)», també, a qui firma la plana.
Per altra banda, se m’acut si no deu haver una certa diferència entre que la meua família, per terra de Segòvia, siguen consuetudinàriament «los Moreno» (i la banda materna, al Baix Aragó del Xiloca, «los Judíos», estic per dir ‘òbviament’) i altra la crueltat entesa com a forma de lligam entre un col·lectiu que mortifica un individu. A un hebraista que conec prou bé li deien a escola de xiquet «Maripili» amb la intenció expressa de, més enllà de posar en dubte la seua ‘masculinitat’, tirar-li a la cara la vergonya de la seua mariconeria suposada, endevinada o inventada (tant s’hi val). I potser no deu ser ben bé la mateixa cosa que el fet que a u li diguen els Moreno, els Judíos, els Rubiatos, els Comesierpes o els Torradicos, malnoms tots de gent que conec personalment, que a un xiquet d’escola «Maripili» per tal de dir «mariconazo» tot evitant dir-ho.
Na Lídia es diu “Premsa” i el Camp d’Elx es ple de “premses” i “premsos” perquè la masculinització dels malnoms es fa sovint des del femení.
Conten que al primer terç del segle XIX anaren dos fadrins a rondar per la faeneta d’una fadrina elxana de molt bon veure la qual no devia tenir més de catorze anys. Era costum deixar-se “caure” perquè vivien en “faenes” o “masos” dispersos.
A les porxades del Camp d’Elx hi havia sovint una premsa de fer vi i, en arribar, els xicons veieren que sota la premsa, “a l’umbrall”, hi havia la fadrina d’esquena, la qual com totes les seves descendents era de cul ample i generós i de cara i ulls redons. Allò que se’n diu “una femella”.I un d’ells digué:
-Cal veure com està la premsa hui de ben adornà!
I ja fa sis o set generacions que es diuen “premses” i estan escampades per la zona central del Camp d’Elx i algunes ja viuen a ciutat.
Jo per part de pare sóc “piteret” perquè el meu avi era “el tio Pitero” perquè es dedicava a fer piteres o atzavares.
Així i tot, mon pare és més conegut com Sami perquè jugava al futbol i era tan bo -jugà per al Ilicitano- com el mític Samitier (Barcelona 1902-1972) mentre a mi, evidentment, em batejaren com “l’australiano” quan vaig arribar de Sydney i alguns encara en coneixen així.
Ara, un oncle de ma muller es deia el “cul-en-pena” perquè no s’estava mai quiet. A mi em sembla un malnom gloriós.
Jesús: no desaprofitaré l’ocasió per recordar que vas molt carregat de melindros (per no dir d’hòsties), però en aquesta ocasió amb molta raó. Sí, en el post es barregen dos nivells, perquè un fenomen és el del renom donat a un company, a un col·lega o a un paisà, sovint lligat a una casa o família, i l’altra el sobrenom conreat principalment amb la intenció de ferir o denigrar. Hagués estat interessant aprofundir més en la seva demarcació, però la cosa ja anava eixint llargueta i no és qüestió d’aprofitar-se’n.
Ara bé, jo em restringia a aquells que tenen una cosa en comú: ser divertits, sorneguers, sortits d’un cop d’enginy, una miqueta còmplices i mai abusius. Si són senzillament insultants no serveixen, perquè van mancats d’allò que distingeix el bon renom: el talent caricaturesc alhora que la perspicàcia en l’observació del caràcter. Jo, per exemple, els renoms basats només en un defecte físic que segurament acomplexa a qui el pateix o una orientació sexual m’acostumen a semblar detestablement vulgars i fins i tot m’he barallat amb gent que els emprava en la meva presència.
Joan-Carles, t’agraeixo molt que ens vinguis a socórrer amb exemples tan afinats. El de la “premsa” mostra un dels meus processos de formació preferits: una sinècdoque amb origen en una anècdota real on una perla de gràcia oral va guarnir-la. A vegades, però em fan molta gràcia alguns que formats també pel procediment de “la part pel tot”, concentren en un sol terme trets rellevants alhora físics i morals. De fet, l’arrel d’aquest post ve d’una recent xerrada telefònica amb la iaia i del tip de riure que em vaig fer quan va explicar-me les malifetes d’un personatge del poble sempre enfurismat i una mica fora dels seus cabals a qui li diuen “l’escabeiat” (i un ja visualitza la perruca indòmita sobre un cap dominat per la impaciència i la còlera).
Jo al poble era (sóc?) Colaveta, per un besavi Nicolau, a més sempre em deien que tenia cara de Colava…
El meu germà gran, que s’hi va criar, va inaugurar un nou nom per a ell solet (i supose que per la seua descendència si s’haguera quedat al poble) ‘Cella blanca’, perquè és molt ros…
Al poble de la banda materna seria ‘Manyana’ per un besavi manyà.
En un treballet que vaig fer per a ús familiar, on rascava una mica en l’arbre genealògic, una de les coses més interessants, a banda dels oficis dels avantpassats, van ser els malnoms que vaig aconseguir recuperar, el més misteriós el meu besavi Rafel, que de mal nom feia ‘De suenyo’, en castellà, vés a saber perquè…
A un poble del Vèneto han aconseguit que el malnom faça part del nom i siga inclòs als documents:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/150780
Mentre anava escrivint, pensava força en tu, Maria, perquè recordava la promesa al teu bloc precisament. Ara, així, tanquem el cercle, entre altres coses perquè allò que havia quedat en suspens en la teva entrada…es desvetlla ara: els noms amagats de sa “nicolavesca” emperadriu!!