Etiquetes

, , , , , ,

Aquests dies que la calor s’aprima, els dies s’escurcen, els cels comencen a ploriquejar i les sagales passegen les últimes espatlles al vent, en un esforçat ajornament de l’inevitable, acostumo a gaudir d’una gran energia física i mental. Després del benaurat pròleg de l’estiu, rebost per carregar el sarró, percebo ja l’adveniment d’uns mesos de plenitud vital.
En aquesta època, per exemple, m’entra un fort desig de nord. Esperonat per lectures i escoltes triades, la imaginació em trasllada a un món septentrional de vells boscos sagrats i remors paganes, de crepuscles celtes i drings d’espases saxones.

Però abans que se’m retregui qualsevol boirositat, caldrà que desfaci un equívoc. A l’escalf dels humors literaris romàntics, s’ha insistit massa en el caràcter declinant i melancòlic de l’estació que avui encetem. I si bé no se m’escapa que el seu encanteri també prové d’aquest replegament, d’aquesta tornada als cataus i refugis que proposa, no només l’ànim, sinó també les etimologies i una mica de perspectiva cultural i històrica em conviden a corregir aquest accent.

De fet, amb els occitans, nosaltres representem una excepció per obra i gràcia del nostre “tardor”. Però tot indica que aquesta evolució del llatí tardatione (tardania) és relativament recent –segle XVI en la llengua escrita- i que abans, com a la major part de la romania, hauria prevalgut un derivat d’autumnus. Així, els portuguesos tenen outono, els francesos automne, els italians autunno, els castellans otoño, els romanesos toamnă, els corsos auturnu i etc. En tots els casos, l’etimologia més probable l’hem d’anar a cercar en una expressió llatina que significaria “l’apogeu de l’any”. Això confirma que, en els segles on la gent encara estava molt condicionada pels cicles agrícoles, aquesta època coincidia amb la màxima esponera de la terra i la conseqüent sensació d’alegria pels fruits rebuts.

Les llengües germàniques ens ajuden a confirmar la hipòtesi: en alemany parlem de herbst, en frisi de hjerst o en islandès i noruec de haust, mots que volen dir senzillament collita i que es traslladaran a l’anglès antic, on esdevindrà hereuest i haerefest (arrels del modern harvest). Aquesta nomenclatura potser ens assenyali que allò que entenem avui per tardor, el període que segueix a l’equinocci a partir del qual davalla la llum solar, encara no havia pres una entitat plena i només s’identificaven les dates concretes de la recol·lecció. Però en qualsevol cas, mantenen l’associació amb l’abundància i la culminació de la vida camperola. De manera que malgrat el manlleu posterior del francès antic introduït pels normands, els poetes isabelins encara el descriuen amb adjectius com “teeming” o consideren que conté “all the fruitful summer’s treasure”, mentre que de les representacions artístiques en sobresurt la cornucòpia, curulla d’espigues, carbasses i raïms.
Fer una ullada a l’irlandès (fómhar: “últim temps de collita”) o a les llengües eslaves –on domina el terme jesen, d’una arrel compartida amb “guany, acumulació” i que prové del gòtic per, sorpresa, “collita”– només afegeix insistència a la idea anunciada: lluny de la serena i feliç maduresa que encarnava en l’antic imaginari, la noció d’una tardor ensopida i esprimatxada, decadent i que decanta a la nostàlgia és la producció d’una sensibilitat moderna i desnaturalitzada.

Però la meva, d’una vitalitat arcaica i més afí a les dels temps pretèrits, encara no ha claudicat a una visió tan depriment. Per això, us convido a celebrar aquest equinocci amb bones viandes i riallades, amb fogueres i amors, amb festes i coratge, amb cants d’exaltació i anatemes a les poesies de tercera.

Advertisements