Etiquetes

,

(Brigada de parcs i jardins en formació de combat.  A la part superior de la imatge s’aprecien els estralls del seu pas.)

No t’ho podràs creure, però està tornant a passar. O potser ja t’hi hagis acostumat i res et sorprengui d’aquesta gent: la primera vegada, després de sortir de la teva estupefacció i fer moltes conjectures, vas concloure que només podia ser un error. Però un mes després van tornar-hi i aquella insistència et va fer malpensar. A la tercera vas baixar a demanar explicacions. No te’n van saber donar cap: només “complien instruccions”.

Mira que quan vas venir a viure aquí et va fer patxoca aquesta ribera: el barri era nou, però havien deixat (o més aviat no els havien permès tapar) un dels torrents que van a nodrir el Jarama. De la riereta en brollen encara uns oms i salzes esplèndids, unes frondoses bardisses i en surt un marge de camp que, quan l’estació no és seca, fa goig de tan verda. I és cert que a temporades s’eixuga, però quan porta aigua si senten raucar les granotes noctàmbules amb una plenitud que propaga la seva felicitat per tot el veïnat.

Però prou saps que no hi ha res en aquest món que es pugui gaudir amb la pau i seguretat de pensar que mai vindrà cap imbècil a espatllar-t’ho. I aquest reduït prat que no van sacrificar al ciment, els deu fer ràbia o qui sap què. Periòdicament hi desembarquen uns alienígenes municipals –encaputxats, com els delinqüents- i ho arranen tot: floretes, mates de ruda, cards, past… El camp sense vida no triga llavors en agafar un groc desolador, com de campament de caravanes d’Arizona o d’albada postnuclear. I no cal ni dir que per perpetrar aquesta bestiesa es valen d’unes dalles elèctriques que superen tots els llindars de soroll fixats per les ordenances consistorials. Ja, ja has pensat a denunciar-ho. Però… vols dir que vindran a detenir-se a si mateixos?

La terra, però, deu ser fèrtil. O mal xinada. I rica en aqüifers, és clar. I les humils herbetes, tot just les han tallat, comencen de nou a dreçar-se. Tapen les clapes, refan el seu teixit escapçat i reivindiquen el verd que ens reconforta… Fins al següent desembarcament.
Compleixen ordres. Suposo que si els diguessin de ruixar el prat (o a nosaltres) amb napalm, tampoc s’ho pensarien.

Ben mirat, potser sigui alguna mena de doctrina jardinera ibèrica. T’ho recordava abans d’ahir l’amic Víctor: a Barcelona fa anys que hi impera la rauxa arboricida. Se suposa que en una ciutat l’objectiu dels arbres, a més a més de fer bonic, és oferir ombra al passejant, sempre en el benentès que les perpètues obres no els hagin dissuadit a tots. Un dia, intrigat per les podes ferotges que patien aquests presumptes bens comunals, el Víctor va baixar a demanar-ne el motiu. “Perquè els arbres embruten” li van etzibar sense immutar-se. Si l’opinió d’un responsable de la botànica urbana és aquesta, no sé què no pots esperar.

Però és inevitable. I és aquesta obstinació petita, fosca i absurda en l’error, aquest malbaratament d’energies en coses insensates i equivocades, el que t’abat.

PS: Torna a haver-hi catau. Aviam si el rellancem…