Etiquetes

, , , ,

Per acabar les vacances i de visita rabent però llargament enyorada a Berga, vaig convèncer a iaia i pares d’anar amb nosaltres al Museu de les mines de Cercs, obert a la vella colònia minera de Sant Corneli. En els darrers anys, el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya ha invertit abundants recursos i lloables esforços en la restauració i divulgació del patrimoni industrial del país, i el resultat és una xarxa apassionant d’instal·lacions que inclou molins paperers i fariners, serradores, fàbriques, fargues i mines com la de petroli de Riutort o aquesta de carbó de la conca de l’Alt Berguedà.
Sense entrar en grans detalls, el lloc té un interès indubtable. Perquè no només mostra els principals enginys i tècniques d’extracció del lignit, sinó també objectes i pedaços de la memòria sentimental de la colònia, una exposició dels fets del 32, on al veí municipi de Fígols els minaires proclamaren durant un curt hivern de tres dies el comunisme llibertari  i fins i tot un habitatge reconstruït de les famílies de treballadors tal i com podia ser a la dècada dels 50. Però el nucli de la visita és l’entrada a la mina de Sant Romà, on un comboi de vagonetes ens endinsa fins a una mostra dels diversos fronts d’explotació que conegué l’indret: aquests espais extrems de l’experiència laboral humana.

Anar-hi era un compte pendent, i no només perquè s’hi aprengui alguna cosa valuosa sobre la producció energètica que va sostenir la vida de la comarca durant bona part del segle XX, amb els sacrificis que això va comportar, sinó perquè com vaig explicar fa uns mesos, mon avi, el meu tiet avi i fins i tot durant un breu període i en qualitat d’electricista el meu pare van treballar-hi. Per aquest mateix motiu, absent ja de molts anys el primer, el passat dissabte només vaig trobar a faltar al tiet Ventura, que ens podria haver explicat in situ un bon grapat de coses d’aquell món tan especial. Però en Ventura estava molt malalt i només ens hi va acompanyar en esperit.

L’endemà vaig acostar-me a l’hospital amb la iaia i vaig pujar a veure’l. Retirat de la mina amb un grau màxim de silicosi, els seus 91 anys eren un testimoni d’una fermesa commovedora. Però aquesta vegada el vaig trobar molt derrotat. Veure un home que sempre havia sigut molt ben plantat i molt de la broma tan esblaimat i atemorit em va deixar força trasbalsat. Així i tot, va semblar que em reconeixia i que el confortava una mica tenir a la vora a la seva germana. I així vaig marxar amb la feble esperança que encara fos capaç de donar un nou escac a la fosca.
No va poder ser. El matí de dissabte, diuen que sense cap agònic patiment, va fer un darrer mos i ens va deixar.

Els qui l’hem conegut i estimat en podrem rememorar les virtuts. Jo en conservaré moltes històries de les seves gresques de joventut, sempre amarades el seu tarannà alegre i faceciós, i  em quedaré amb el record feliç que en tinc menant els seus horts a la sortida de Berga, que crec que era una de les coses que més li agradava de fer. També amb el dring del seu català de muntanya, tan expressiu i sorneguer.
Però per damunt de tot, em quedaré amb l’admiració per un home que, malgrat la vida dura que li havia escaigut, no s’havia deixat arrossegar pel desconhort i que ha aguantat dempeus força més enllà del que la seva malmesa salut feia esperar. I aquesta és una de les definicions més honorables d’home que se m’acuden: congratulem-nos doncs, en aquests dies tristos, d’un que pot dir que ha viscut amb coratge com a tal.
Adéu, oncle. Que la terra de la qual conegueres tan bé el feixuc pes et sigui ara lleugera.

Advertisements