Etiquetes

, , , , , ,


(El Canigó, vist de de l’estany de Canet. Foto manllevada de Seracat a Flickr.)

Quan es desplaça, el viatger vestigial acostuma a afinar l’orella per sentir ressonàncies, sons reverberants que li revelin rastres de melodies que potser ja no puguin percebre’s senceres, però que l’ajuden a imaginar-les i reconstruir-les. A vegades són harmònics que lliguen sense esforç amb la freqüència fonamental que hom ja porta al cap i que enriqueixen així la seva música. Altres, en canvi, són dissonàncies que suposen un desafiament a l’oïda i l’intel·lecte. L’important, però, és copsar-les, i la possibilitat de fer-ho, la seva abundor i capacitat de suggeriment influeixen de manera cabdal en el gust d’aquesta mena de viatger pels llocs que visita.

Així, alguns indrets esdevenen una deu on purificar-se de les cacofonies de la vida; també necessàries però que sovint ens poden sumir en la confusió. Fa molts anys que jo he trobat en el Canigó i les seves faldes una font d’aquesta índole. I per circumstàncies històriques i culturals crec que juga aquest mateix paper per a molts altres catalans. Potser sigui perquè en aquest rodal va començar a cobrar cos i visibilitat un fet que encara ens defineix i agermana com a comunitat:
Un jorn del segle X, al monestir de Sant Miquel de Cuixà, situat al Conflent, al peu de la serralada, a un territori que encara era escenari de litigis, batalles i inestabilitats, hi arribà un visitant il·lustre. Es tractava de Pere Ursèol, dux de la Sereníssima República, que fugit d’incògnit de Venècia havia demanat ésser acollit a l’abadia per a retirar-se darrera els seus murs. I en ocasió d’aquesta trobada, els monjos de Sant Miquel van comprovar que la llengua que parlava el dux -com la seva- era ja ben diferent del llatí clàssic, però -i això sí era novetat- també del llatí parlat de la comunitat monàstica.
Sens dubte, aquesta constatació devia ser la confirmació d’una sospita que fins aleshores només planava com una intuïció, com un pressentiment, com un dubte que no havia pres forma ni imminència de resolució.

Aquest moment de revelació d’alguna cosa que encara no es pot explicar plenament, el temps de la presa de consciència d’un fet que potser ja rondava l’ambient, però que no s’acabava de fer pla visible, entenedor; l’instant en que qualla un fenomen que exigeix nous plantejaments i respostes; la seqüència de la “inventio”, en el sentit etimològic del terme, em sembla un dels moments més embriagadors de l’experiència humana. Són els dies en què aquells monjos es topen amb la incontrovertible confirmació que el seu llatí vulgar, el seu romanç, s’està separant de la mare, s’està fent autònom; i que aquell procés no els és exclusiu, ans s’està produint arreu. És el temps de la creació, el moment en què l’u es fa múltiple, es fracciona, es dispara irremissiblement cap a totes direccions.
Els segles en els quals els romanços es van definint degué ésser així un període de grans incerteses, però també de fascinants troballes, de dubtes i confrontacions, però també d’actuació de fortíssimes potències generatives. Ben segurament, aquesta és una perspectiva anacrònica i en aquell temps es degué prendre més sovint com un dissortat escapçament, com una corrupció inevitable subordinada a una resignada necessitat de comunicació, que no pas com una germinació.

De fet, des d’aquella trobada entre el dux i els monjos fins a la redacció de documents feudals en romanç indissimulat (o indissimulable) passen encara cent anys. L’ endemig permeté maniobres de distracció, fingiments arcaïtzants, potser marxes enrere que també tindran importància per a repescar fórmules i mots, però, fet i fet, el procés és irreversible: el català ha trencat el gel de la preexistència. I tota la Romània l’acompanya en aquest mateix floriment.

Que tot això succeís en un territori on avui és la nostra, de llengua, aquella que pateix un accelerat procés d’evaporació no deixa d’afegir un refilet irònic i melangiós a la qüestió. Nosaltres, no obstant això, seguirem tornant al Canigó. Si més no, mentre ens quedi un bri d’energia per a continuar escoltant les velles simfonies que el temps i la seva mudança triga sempre molt a ocultar del tot.

Anuncis