Etiquetes
Decadència italiana, Enric González, malastrugança, Mundial de futbol, Schiaffino, Sudàfrica 2010, zeitgeist
Essent de nació debolida i havent-se’m refredat prou el gust pel futbol, els mundials em troben estalvi de l’abandó generalitzat del sentit del ridícul que sembla acompanyar a bona part d’aquells qui sí tenen els seus equips en lliça. Aquesta doble distància, però, no impedeix que segueixi el torneig amb cert interès: satisfà la meva quota de gregarisme abandonar-me cada quatre anys a aquesta fira multitudinària, en una mena d’inofensiva comunió internacional amb tants i tants milions de criatures que també ho fan i amb el zeitgeist que m’ha tocat viure.
Però establertes així les coses, no puc imaginar-me res més ensopit –bé, sí, la bossanova o la natació sincronitzada, per exemple- que seguir un partit i un campionat sense escollir armes i cantó. I en aquesta tria dóna gust que els motius puguin ser completament capriciosos i arbitraris.
Sense anar més lluny, sempre he sentit debilitat per la selecció de Bèlgica. M’ha agradat pel seu caràcter de contrapunt a les vel·leïtats artístiques de la seva veïna Holanda, així com per la seva bonica equipació i per la sonoritat dels cognoms flamencs d’alguns dels seus jugadors més notables com Vercauteren, Degryse o Van der Linden. Però, com el futbol belga ha anat tan de baixa en la darrera dècada, m’ha calgut apuntar-me a altres alternatives. Amb l’ensulsiada hongaresa encara més pronunciada que la belga, Itàlia ha sigut l’opció preferent: la mística de l’azzurra, la qualitat dramàtica amb la qual sempre han superat les adversitats o les amistats transalpines hi han contribuït força. Però enguany, amb prejubilats com Cannavaro o desgràcies futbolístiques com els tals Pepe i Zambotta entre els titulars, ja es veia venir que no serien capaços ni d’aquella darrera cavalcada heroica que esperava n’Enric González: no eren un “wild bunch”, ans només un bunch. Si més no, m’ha tornat a sorprendre aquella virtut tan italiana de sortir amb un bella giragonsa verbal fins i tot de les situacions més galdoses: Pirlo describia l’altre dia el paper de la nazionale com de “figura pessima”, i hom és sempre sensible a la gràcia expressiva.
Una altra clara senyal del meu sentimentalisme tronat en alguns aspectes de la vida, és la tercera de les bases que mai falten a la meva llista de favorits. La celeste, el color d’un país amb un nom tan evocador com el de “República Oriental del Uruguay”, té la història de la seva banda. Va guanyar el primer i romàntic mundial –els equips arribaren a jugar-lo amb vaixell- i també una de les finals més memorables de tots els temps. Juan Alberto Schiaffino, l’autor d’un dels gols de la victòria -a Maracaná, l’any que va néixer el meu pare, amb 200.000 persones a l’estadi en contra i sense que ningú donés un ral per ells- recordava que després d’empatar el matx va presenciar un “silenci espectral, que segurament no es repetirà”, i que en un cert moment “vaig sentir pena per allò que estava passant”. Motius suficients per una simpatia duradora, oi?.
Enguany l’aposta va prou bé i ja són a quarts de final, però el seu triomf és, com passa amb la majoria de les meves eleccions naturals, poc versemblant.
Per aquest motiu, m’afanyo a buscar entre els candidats més seriosos. I, no fa falta que ho digui, aquí hi intervé l’altra principal emoció que participa de l’afecció a qualsevol esport: l’animadversió instintiva o premeditada envers determinats equips. En el meus cas aquesta es concentra en dues seleccions: Brasil i Espanya. Les raons contra Espanya són més primàries que no podrien semblar. No es tracta del seu indigest aprofitament patrioter, que també, sinó de l’alleujament que suposa sentir callar a tota la tropa de periodistes i aficionats exaltats i analfabets que ens exhaureixen amb cada moviment de la selecció i que alternen sense interrupció les manifestacions més fatxendes amb les més victimistes. Imagino que això és si fa no fa igual a tot arreu, però la teoria del quilòmetre sentimental funciona aquí amb perversa exactitud.
Per Brasil, l’antipatia té altres perfils: suporto malament a la majoria dels seus jugadors amb ínfules de genis –encara que siguin carnissers tan rudes com el seu present entrenador o nul•litats com aquest fonamentalista cristià que juga al Madrid– i fa segles que viuen de la rondalla d’un jogo bonito que a l’hora de la veritat es tradueix en una eixuta gasiveria.
Així que qualsevol combinació que m’eviti veure a “la roja” o a “la canarinha” pujar les escales de la llotja es donarà per benvinguda. I si correspon a Argentina, a Portugal a Holanda o fins i tot a Ghana acomplir la missió, encara millor. Però ateses les circumstàncies, acceptaria de bon grat a Alemanya com a vencedora. Dit això…hi ha algú que dubti d’una final Brasil-Espanya o m’estic posant fatalista?
rastres, vestigis, derelictes 
jo aposte per una final Alemanya-Argentina, campiona Argentina amb dos gols bonics bonics de Messi…(i voldria que Ghana arribara el més lluny possible)
Ai, com se’t veu el voraviu “albiceleste” (i l’altre que no cal ni que el diguem). La veritat és que signaria la teva final. I per arrodonir-ho una semi Argentina-Portugal amb Messi passant la mà per la cara de Cristiano seria un bon adobament, oi?
Per cert, quan parlava del zeitgeist del meu temps pensava en una cosa més èpica i poètica. Però la realitat sempre t’esmena les il·lusions.
Amic Alexandre:
Com sempre sou savi i assenyat. Si a més a més, tinguésseu germà i pare ex-futbolistes semi-professionals, elxans de naixença i del “Real de Madrid” entendríeu el meu plany. I és que tots els emigrants dels anys 50 i 60 eren del “Real de Madrid” que així es diu perquè la cosa del “Real Madrid” no ho vaig sentir jo fins que tornàrem a casa. Jo, per no ser, no sóc ni de l’Olympique de Marseille i tan sols sóc del Barça com a antivirus.
Ara, us supereu en l’esmena de les il·lusions i l’article de sota no els fa justícia a les mosses d’esquadra. Aquestes beutats no han de saber de futbol, amb saber de pilotes ja en tenen prou. No es tracta d’això, d’una qüestió de gònades masculines?
La veritat és que heu arribat tard en ma vida. Per exasperar mon germà i mon pare em vaig afeccionar al patinatge artístic però seria perfectament capaç d’aguantar un exercici entregue de “natació sincronitzada.”
La cosa de la carn feble ho entenc molt millor.
Mon pare va fer les seves armes futbolístiques en entorn bètic -el meu enyorat tiet Manolo mantenia que era un gust veure’l repartir llenya- però el trasllat a Catalunya el va fer abraçar la fe blaugrana ben ràpidament. Suposo que pel meu pare Catalunya representà una societat civil viva i crítica, desvetllada i que sadollava les seues ànsies de llibertat en el franquisme tardà. Conseqüentment, va assumir els seus símbols com la llengua o el Barça amb gran entusiasme. Sempre m’agrada recordar que dec ser un dels catalans més joves que mai ha marxat per l’estatut i les llibertats del pais, car tenia 11 dies quan ell va guarnir el meu cotxet amb senyera i va sortir a passejar-me en la primera diada després de la mort del tirà.
Em pregunto si es donarà encara tan sovint aquesta identificació instintiva dels nouvinguts a Catalunya de la seva mateixa orientació humana i política…
El cas és que el futbol no és el meu esport preferit -m’han agradat sempre més el rugbi (això potser ho entens millor, oh amic bushman) i el ciclisme- però penso que una passió col·lectiva d’aquesta força i transversalitat no s’ha de menysprear. Hi ha quelcom de significatiu en el fet que sigui un esport tan arbitrari i on tan sovint no guanya qui més s’ho mereix el més seguit del nostre món, i reconec que el seu poder metafòric és superior al de la majoria de disciplines esportives. Cal, en canvi, que digui que la natació sincronitzada presenta un aspecte tan asèptic i mecànic que repel·leix a un mediterrani anàrquic i arrauxat com servidor? Si és que aquestes dones tan pentinades i maquillades que fan tombarelles a la piscina és impossible que em donin trempera! (Ja et vaig confessar que m’agraden les peixcateres).
Amic Alexandre:
Tens raó, les peixcateres, com el peix, tenen el greix allà on fa falta. Les sardines mai no estan bones fins al juliol i són excel·lents a l’agost. No hi ha res com una sardina primaveral eixuta.
No si sé de futbol més del compte! El meu problema és que el futbol era una conversa inacabable entre pare i fill però jo era el fadristern i no m’interessava gaire el tema.
Entenc la cosa del rugby encara que era més de cricket. És qüestió també de cos. Fer 172 cm i 65 kgs (qui ho diria!) dóna per al que dóna.
A mi els esports d’equip -els d’un munt de xics disposats a omplir-se el cos de blaverols- no ho entenia gaire. També he segut d’atletisme, bicicleta i senderisme. I sobretot de natació, especialitat “backstroke” o “esquena”…Tan sols sóc home d’equip pels ideals i en la faena professional en bona tradició què? helvètica?
Deu haver-hi una relació inversa pel poquet que observe. Tu ets el nadó més jove de les acaballes del franquisme i jo dec ser el de “la quinta del biberó” dels grans: als quinze anys meus (1974) la policia féu visiteta a ma mare. Anava a unes reunions clandestines per la república federal espanyola que mai no fou i on alguns digeren no, jo dic no, la primera vegada que em veieren però sóc molt discret i eficaç quan vull.