Etiquetes

, , , , , , ,

M’agrada el pas de les estacions i em deprimeix la monotonia climàtica. A Madrid això suposa una dura negociació, perquè l’eufemisme “clima continental mediterrani” és això, un eufemisme. Però enguany se’ns està regalant una evolució més escalada que de costum. A un hivern cru i hostil, amb cinc nevades i manta pluges, però que va remetre a mitjan març, ha seguit una primavera fresca i remullada, agradosa i bellament feraç. Sembla, no obstant això, que ha arribat fins aquí: aquests darrers dies, sota el sol, hi fa una calor ja força estiuenca i la fronda, sotmesa a aquesta severa llei, grogueja sense apel·lació.

Ho explico perquè l’estiu de Madrid té l’avantatge d’unes temperatures nocturnes que acostumen a davallar i no impedeixen el son o la deambulació no massa abatuda. I tot i que jo li trobi a faltar una mica d’aquella humitat enganxosa i sensual de la meva ciutat de naixença, aquesta combinació de tardes tòrrides amb vespres efervescents és idònia per posar-me en ambient d’escolta d’una de les meves músiques preferides.

Una música de la qual he observat que molta gent en té una imatge difosa i esbiaixada: entre nosaltres, el gaudi de l’ska sembla circumscrit als seguidors d’una reduïda subcultura juvenil, amb tradicionals concomitàncies amb el món mod i skinhead, i que té per apèndix més notoris alguns grups anglesos dels finals dels setanta com The Specials o Madness. Però aquesta fornada de bandes britàniques, que sorgeixen a l’escalf dels intercanvis de la classe obrera anglesa amb els milers d’emigrants jamaicans que arriben al país, així com les seves posteriors reencarnacions i les corresponents adaptacions locals, produeixen majoritàriament un so amb rítmica ska, però més accelerat, dur i rockanrollesc. És l’anomenat pels entesos 2-tone, que realment no m’interessa gaire.

Allò que em delecta és l’ska clàssic, els seus antecedents i les seves primeres derivacions. Per tractar de centrar-nos: el moviment musical jamaicà que va de la segona part dels anys 50 a la darreria de la dècada següent.
Jamaica té en la música popular contemporània un pes que podem comparar, per exemple, amb el dels jueus a la literatura centreuropea de la primera meitat del segle XX: enormement superior en importància i excel·lència al que correspondria a la pura demografia. Fóra embolicat exposar-ne els motius, però diguem que en aquesta illa s’integra la tradició negra del Carib amb l’anglosaxona, tot mantenint-se força receptiva a la influència afrohispànica de la veïna Cuba.

D’aquest còctel ja n’emergeix el mento, l’avantpassat directe de l’ska i estretament emparentat amb el calypso de Trinidad. En mans d’alguns dels seus recuperadors moderns com The jolly boys, el mento sona així de bé:

Però el mento encara suposa una aproximació molt arrapada al folklore rural afocaribeny. I a mitjan dels anys 50, amb el primer èxode urbà de Jamaica, emergeix un nou tipus de públic que en envelats improvisats punxa i balla al ritme de les novetats del jazz i rythm’blues que arriba dels Estats Units. És a aquesta demanda que els músics de Kingston, alguns de l’anterior generació i altres de més joves, amb els patrons apresos de la música pròpia però amarats d’aquesta nova sensibilitat, responen. I comencen a tocar i enregistrar allò que a l’engir dels seixanta ja ha esdevingut la música hegemònica de Jamaica. Poc anys després, alguns dels instrumentistes més destacats d’aquesta escena formen el supergrup que donà bona part dels títols més característics de l’ska. Son els Skatalites i facturaven aquesta mena d’allaus:

I és que són anys d’una creativitat trepidant, en què mentre uns accentuen la vessant més dramàtica de les seccions de metall…

…altres es despengen amb volutes tan lleugeres i espurnejants com aquesta màgica Blow Roland blow.

Però entre 1966 i 1967 es produeix un canvi tan accentuat fins i tot per una escena tan llibèrrima que ha donat peu a diverses llegendes. Hi ha qui assegura que una onada de calor va obligar als músics a tocar més a poc a poc per no ofegar-se, i que el resultat va agradar tant que seguiren fent-ho així. S’ha atribuït igualment a una troballa accidental durant un enregistrament i s’ha insinuat també que els pinxos de les barriades pobres de Kingston–els rude boys– començaren a posar els discs a menys revolucions per ballar-los de manera més majestuosa.
Fos quin fos el primer encenall, l’ska baixa pistonada, posa de relleu les línies de baix i amaga una mica els vents, anteriorment solistes. El resultat, efímer en el temps però d’immensa gràcia, és el rocksteady. Laurel Aitkin, un cantant i compositor ja veterà, en serà un dels mestres definitius, i aquest Rude boy dreams, un dels seus himnes per antonomàsia.

El que passa després ja és més conegut: el rocksteady encara s’alenteix més i la cosa deriva en l’estil universalment conegut com a reggae i en totes les seves mutacions que arriben fins el present.

Però això, sincerament, és una altra història que em fa més mandra explicar. I que encara que volgués fer-ho, hauria d’esperar:
la propera setmana hauré d’estar concentrat en alguns quefers urgents i després marxo a passar uns dies a la Xina.
Així que espero deixar-vos entretinguts amb bona música i amb la promesa que, si voleu esbrinar-ne més, atendré amb enorme gust tota mena de dubtes i peticions.