Etiquetes

, , , ,


L’orgull d’un poble: guixada recurrent a les parets de Lisboa.

Porto uns dies de deixadesa vestigial. Perdoneu-me, però tinc una explicació.
Veureu: a la cantonada del carrer hi ha una edifici envoltat d’amplis camps d’esports i sorrals i protegit per una reixa. Car llueix un cartell amb el nom de brega d’una monja albanesa fonamentalista, em va costar una mica descobrir que era una escola pública d’un estat aconfessional. Però val a dir que l’emissió periòdica i a tot volum d’inquietants músiques pels seus altaveus –per fer-vos-en una idea: avui tocava això– va contribuir al meu desconcert.

Com és natural, identificada la seva comesa, vaig passar a sentir un gran neguit per aquells mètodes d’instrucció, més propis d’un camp de concentració o d’un ensinistrament paramilitar que d’un col·legi modern. Però després m’hi vaig rumiar millor. Els havia hagut de dissenyar hom perspicaç i conseqüent. Perquè aquest rebombori serveix per introduir la mainada en la principal passió nacional i en allò que serà la finalitat primera i potser única de les seves vides: infligir i suportar soroll.

El veí de sobre, per exemple, és un ciutadà exemplar. No crec que quedi un sol racó de casa seva per amartellar, foradar, xerraquejar, falcar, perforar, llimar, serrar, polir o aspirar. I encara així, hi persevera. S’hi esprem. No es rendeix. En els esparsos moments que es permet sostreure’s a aquesta tasca colossal, inacabable, es distreu amb un gos a qui sospito ha sotmès a alguna operació vocal per fer més estridents i desagradables els seus lladrucs. (Ah, els gossos, aquesta raça maleïda de bèsties sobre la qual el meu proper viatge xinès em permetrà simbòlica revenja!). De tard en tard també punxa –al volum pertinent a la seva condició de prohom – un disc d’himnes, un mix de Sinatra i alguna galindaina metàl·lica. Només la convicció que unes ocupacions tan constants i esgotadores acabaran desembocant en un greu, dolorós i amputador accident fa que no m’abandoni al desconhort o a la violència frenètica i homicida.

Això i l’heroica veïna del tercer, a qui mai se sent fer cap remor i que amb la seva imprudent conducta s’està delatant. Aquesta discreció i escrúpol només pot explicar-se per alguna militància clandestina. No estic sol, doncs? Allà fora encara hi ha més gent que resisteix i s’organitza? En tot cas, hauré de visitar-la i recomanar-li que dissimuli: capteniments com el seu s’han declarat abolits i tothom els ha de combatre amb ferotgia.

Les fórmules de manifestació d’aquest odi són tan variades i abundants que no treu cap enlloc fer-ne una recensió. Però és de justícia reconèixer que els mòbils han ajudat a donar un cop definitiu a l’antipatriotisme silenciós i a fer que no hi hagi ja refugi segur, ni tan sols els anteriorment plàcids trànsits en metro o tren de rodalies. Avui sempre trobareu a qui es dedica a esgargamellar-se perquè sentiu les ximpleries que ha de dir al pobre desgraciat que l’escolta a l’altra banda de l’auricular o els curts de gambals que no prou contents amb la ignorant selecció discogràfica que s’han descarregat al telèfon obliguen tothom a d’escoltar-la?
Què és pitjor? No ho sé pas dir. Però sí que penso que en una societat sana i normal aquestes actituds acabarien amb altercats o, en casos de contumàcia, amb linxaments. Aquí ningú mou una cella. I com podria, si cap cobertura pública o privada l’empararia, si són les mateixes autoritats les més entusiastes promotores de saraus, processons, trencadisses, indefensions i impunitats, si es convida la gent forana a visitar-nos amb la promesa de gresques descontrolades, si la llei no protegeix i en allò mínim que protegeix no s’aplica i si s’aplica triga anys i nervis a fer-ho?

Per tot plegat, la situació aquí, a Madrid especialment, a Espanya en general i, ai!, em temo que cada cop més també a Catalunya, és sempre precària i desesperada. I potser pugueu entendre que les fantasies que apleguen elements com escamots d’afusellament, poders plenipotenciaris i delectances maníaques en el vessament de sang creixin i consumeixin un temps que de molt bon grat destinaria a escriure coses més passadores que aquests estirabots.
Ho procuraré, ja més desfogat, al més aviat possible.

Advertisements