Etiquetes
Claudio Magris, fanatisme religiós, Guizhou, Madrid lateral, orientalisme, passadissos espectrals del temps, vacunes
“Qui s’estima la vida ha d’estimar-se possiblement el seu joc múltiple, entusiasmar-se no només pel viatge cap a illes llunyanes, sinó també pel tràmits burocràtics de renovació del passaport.”
En una de les més belles planes del seu Danubi, Claudio Magris exposa la paradoxa que rau en tot enaltiment de la vida que no comprengui que una seva part substancial consisteix en una prosa feixuga i monòtona. I que és insensat desitjar deixar-la enrere, perquè amb ella passa aparellat el migrat temps que se’ns ha concedit. La vida és també aquest enuig de paperassa irresolta, aquesta angunia de venciments, recollides pendents a la bugaderia i garanties que no s’han de deixar caducar.
No sempre és senzill mantenir aquest convenciment, però no tenir-lo completament atrofiat ens ofereix sovint compensacions. Potser per això, el viatger que es deleix amb la perspectiva de visitar els arrossars de la Xina subtropical no veu amb total malvolença la necessitat de passar primer pel dispensari de vacunes. I s’hi adreça amb ànim distret, encara que sigui per trencar per un matí amb la rutina dels itineraris entre casa i la feina o per la oportunitat de conèixer un racó lateral i insospitadament deliciós -això ho descobrirà més tard, però l’esperança prèvia li’n facilita el reconeixement- de la ciutat que l’acull.
Propera estació: camps de Guizhou (imatge de Sergi Bernal a flickr)
El Centre de Salud Internacional de Madrid, enclavat en un límit de la zona més pròspera de la vila, ocupa pertinentment un palauet de vague estil colonial. I basta franquejar les seves portes per percebre-hi la seva atmosfera lleu i càlida, el seu aire polit i no exempt d’un cordial misteri. Darrera les portes de fusta blava i vidre emplomat hi esperen eficients immunòlegs, que consulten mapes amb isoglosses víriques i recomanen als pacients les precaucions més pertinents per a cada destí. I mentre espera el torn en un plàcid pati central, hom pot distreure’s observant la gent que a la barana del primer pis fa cua perquè li administrin la profilaxi prescrita, divertits amb el somieig de les amenitats exòtiques que aquella visita anuncia ja imminents, o potser, lliurat a les suggestions de l’indret, sentir el brunzit d’enigmàtics mosquits o l’efervescència de rars conreus bacterians que es coven en amagats laboratoris de l’edifici.
Sí, a vegades la vida es pot fer també molt agradosa a l’avantsala d’una consulta.
Dies més tard comento amb una amiga aquestes impressions. De sobte, amb to pensarós, m’amolla “I la gent que no creu en les vacunes, com s’ho deu fer?”
“Què vols dir?” contesto una mica sorprès. Després de rumiar-m’hi un instant dic: “Et refereixes alguna mena corrent científic contrari al desenvolupament no natural de defenses de l’organisme?” Un arriba a ser així d’innocent.
“No, a persones que s’oposen a la vacunació per motius religiosos.”
Recordo aleshores un episodi fantasmal del meu viatge canadenc. Al diari local de Chillwack, la darrera parada abans de deixar el país, vaig llegir un article sobre els tràfecs d’una comunitat de l’església holandesa reformada que s’oposava a la vacunació obligatòria de galteres després d’un brot a la Colúmbia Britànica: una qüestió de salut pública que feia entrar en conflicte l’interès comú amb les llibertats confessionals que són tan importants al continent americà. Cansat, ensopit per la perspectiva d’una llarga tornada en avió, atrapat en un sòrdid poblot de pas, vaig tenir la sensació d’estar escoltant un eco irreal sorgit d’un passadís espectral del temps.
Mennonites del Canadà. ¿Reflexes d’una vida idil·lica?
No sé perquè em vaig esverar. Quan comences per creure en la doctrina de la predestinació, en la assumpció de la verge o que menjar sang amb ceba pavimenta el camí de l’infern, el més fàcil és que acabis per pensar que Déu et protegirà contra el tètanus si així ho troba pertinent. Però fins i tot des d’un moderat relativisme cultural com el meu, costa d’assumir que hi ha qui està disposat a immolar aquesta coseta potser minsa i breu, però també única i bella, que ens ha estat donada per no ofendre a qui mai s’ha pronunciat a favor nostre i ja ha exigit massa sacrificis d’aquesta mena.
A vegades la vida, encara sota la seva aparença més monòtona, és estranya i trasbalsadora: pensem estar projectant-nos amb despreocupació devers continents que ens semblen llunyans i ignots i resulta que els més inconcebibles els tenim a la vora: emergeixen inopinadament d’una ociositat satisfeta que pot trobar-se a l’avantsala de qualsevol consulta.
rastres, vestigis, derelictes 
Déu ens lliure de la mosca tsé-tsé: animaló que em tenia atemorit d’infant i del qual fugiré sempre espavorit perquè no vull imaginar-se de la cruesa d’una malaltia del son la qual cosa deu afectar els somnis.
Sempre som de pas i d’aquí a la sordidesa hi deu haver ben poc. Ara, hi ha mots que estranyen quan es revisita el diccionari, en aquest cas el de l’IEC:
sòrdid -a
adj. [LC] Repugnantment brut, d’una brutícia que fa vergonya. Vivia en una habitació sòrdida.
2 adj. [LC] Miserable, mesquí. Un guany sòrdid. Una avarícia sòrdida.
M’ha agradat el concepte de la consulta que forma part de cada instant de la nostra vida.
M’he permés, amic meu, citar el teu blog al meu. L’ordre -pensava que s’hauria entés però vaig veure que no- no es correspon amb cap ordre. Tan sols calia haver llegit el que dic dels teus mots i comparar-los amb la resta per saber que l’ordre sempre es dissimula.
Potser sòrdid és una exageració expressiva, com tantes que amb paciència m’heu de permetre, i he d’afegir que el motel d’acollida era fins i tot ben arreglat i confortable i que el cansament em va privar d’una confrontació més seriosa amb la ciutat. Mea Culpa.
Així i tot, a vegades la cosa va d’impressions, no de detinguts estudis. I Chillwack -després d’un parell de passades superficials- em va semblar notablement decadent i atrotinada. Tampoc res de l’altre dijous, de tota manera, si pensem en el terme mitjà de tants downtowns americans i en la sensació d’abandó i manca de nervi vital que ens donen als europeus meridionals aquestes avingudes i successió d’edificis comercials pensats per a recórrer en cotxe i que només fan a peu els qui no tenen recursos: captaires, avis sense pensió, immigrants pobres i marginals de diversa condició. Un paisatge moral de l’Amèrica interior no gaire edificant.
Com saps molt bé, hi ha un terme anglès que és la traducció més aproximada del nostre sòrdid, però que sembla tenir una amplitud que els nostres diccionaris (encara) no contemplen: squalid. El Webster, per exemple, dóna una definició que jo hagués trobat molt adient pel sòrdid del GDLLC o el DIEC: ” marked by filthiness and degradation from neglect or poverty.” És cert que també nosaltres comptem amb un esquàlid, però sembla tornar a estar molt restringit a magror i esquifidesa estrictament física.
D’allò altre que em dius, que jo havia vist tractant de no delatar la meva presència, només te’n puc donar un agraïment molt franc. A vegades, en aquest negoci discret i rarament multitudinari de l’escriptura blocaire, la satisfacció de saber que fas gaudir a uns quants companys i amics és fuel més que suficient per poder seguir prement l’accelerador encara que vinguin revolts i defalliments.
I si serveix d’alguna cosa, diré que l’amor té correspondència i que els petits confins del meu país bitacolià tenen una frontera sud molt clara des de fa uns mesos. Encara que en les darreres setmanes, com passa amb l’altre (de país), no pugui dedicar-li tota l’atenció comentarista que m’agradaria i que penso que mereix. L’autonomia de vestigis no ha evolucionat prou com per a substituir-me en aquestes missions de reconeixement i tertúlia amb el veïnat. (I encara rai: és un plaer que em reservo per a mi en exclusiva, per bé que darrerament em falti).