Etiquetes

, , , , , ,

“Qui s’estima la vida ha d’estimar-se possiblement el seu joc múltiple, entusiasmar-se no només pel viatge cap a illes llunyanes, sinó també pel tràmits burocràtics de renovació del passaport.”
En una de les més belles planes del seu Danubi, Claudio Magris exposa la paradoxa que rau en tot enaltiment de la vida que no comprengui que una seva part substancial consisteix en una prosa feixuga i monòtona. I que és insensat desitjar deixar-la enrere, perquè amb ella passa aparellat el migrat temps que se’ns ha concedit. La vida és també aquest enuig de paperassa irresolta, aquesta angunia de venciments, recollides pendents a la bugaderia i garanties que no s’han de deixar caducar.

No sempre és senzill mantenir aquest convenciment, però no tenir-lo completament atrofiat ens ofereix sovint compensacions. Potser per això, el viatger que es deleix amb la perspectiva de visitar els arrossars de la Xina subtropical no veu amb total malvolença la necessitat de passar primer pel dispensari de vacunes. I s’hi adreça amb ànim distret, encara que sigui per trencar per un matí amb la rutina dels itineraris entre casa i la feina o per la oportunitat de conèixer un racó lateral i insospitadament deliciós -això ho descobrirà més tard, però l’esperança prèvia li’n facilita el reconeixement- de la ciutat que l’acull.


Propera estació: camps de Guizhou (imatge de Sergi Bernal a flickr)

El Centre de Salud Internacional de Madrid, enclavat en un límit de la zona més pròspera de la vila, ocupa pertinentment un palauet de vague estil colonial. I basta franquejar les seves portes per percebre-hi la seva atmosfera lleu i càlida, el seu aire polit i no exempt d’un cordial misteri. Darrera les portes de fusta blava i vidre emplomat hi esperen eficients immunòlegs, que consulten mapes amb isoglosses víriques i recomanen als pacients les precaucions més pertinents per a cada destí. I mentre espera el torn en un plàcid pati central, hom pot distreure’s observant la gent que a la barana del primer pis fa cua perquè li administrin la profilaxi prescrita, divertits amb el somieig de les amenitats exòtiques que aquella visita anuncia ja imminents, o potser, lliurat a les suggestions de l’indret, sentir el brunzit d’enigmàtics mosquits o l’efervescència de rars conreus bacterians que es coven en amagats laboratoris de l’edifici.
Sí, a vegades la vida es pot fer també molt agradosa a l’avantsala d’una consulta.

Dies més tard comento amb una amiga aquestes impressions. De sobte, amb to pensarós, m’amolla “I la gent que no creu en les vacunes, com s’ho deu fer?”
“Què vols dir?” contesto una mica sorprès. Després de rumiar-m’hi un instant dic: “Et refereixes alguna mena corrent científic contrari al desenvolupament no natural de defenses de l’organisme?” Un arriba a ser així d’innocent.
“No, a persones que s’oposen a la vacunació per motius religiosos.”

Recordo aleshores un episodi fantasmal del meu viatge canadenc. Al diari local de Chillwack, la darrera parada abans de deixar el país, vaig llegir un article sobre els tràfecs d’una comunitat de l’església holandesa reformada que s’oposava a la vacunació obligatòria de galteres després d’un brot a la Colúmbia Britànica: una qüestió de salut pública que feia entrar en conflicte l’interès comú amb les llibertats confessionals que són tan importants al continent americà. Cansat, ensopit per la perspectiva d’una llarga tornada en avió, atrapat en un sòrdid poblot de pas, vaig tenir la sensació d’estar escoltant un eco irreal sorgit d’un passadís espectral del temps.


Mennonites del Canadà. ¿Reflexes d’una vida idil·lica?

No sé perquè em vaig esverar. Quan comences per creure en la doctrina de la predestinació, en la assumpció de la verge o que menjar sang amb ceba pavimenta el camí de l’infern, el més fàcil és que acabis per pensar que Déu et protegirà contra el tètanus si així ho troba pertinent. Però fins i tot des d’un moderat relativisme cultural com el meu, costa d’assumir que hi ha qui està disposat a immolar aquesta coseta potser minsa i breu, però també única i bella, que ens ha estat donada per no ofendre a qui mai s’ha pronunciat a favor nostre i ja ha exigit massa sacrificis d’aquesta mena.

A vegades la vida, encara sota la seva aparença més monòtona, és estranya i trasbalsadora: pensem estar projectant-nos amb despreocupació devers continents que ens semblen llunyans i ignots i resulta que els més inconcebibles els tenim a la vora: emergeixen inopinadament d’una ociositat satisfeta que pot trobar-se a l’avantsala de qualsevol consulta.