Etiquetes
Krabat, Lusàcia, Otfried Preussler, sòrab, vend, Victor Klemperer
((Re)construint un imaginari molí de Koselbach, a Čorny Chołmc, Lusàcia: la natura imita l’art)
Que la feina de periodista cinematogràfic procura el visionat de films escardalencs i decebedors a manta s’ho pot imaginar tothom. Però, vés per on, també proporciona algunes esparses sorpreses agradables que endolceixen els rigors de l’ofici.
Ahir, sense anar més lluny, en va tocar una. Krabat i el molí del diable és l’adaptació d’una novel·la juvenil, en el sentit que ho són els llibres de Roald Dahl, els germans Grimm o Robert L. Stevenson: contes iniciàtics que no estalvien als seus protagonistes la foscor, l’aguait del mal i el descobriment de la ambigüitat de la vida. La pel·lícula rutlla prou bé, la producció llueix, l’ambientació és reeixida i, llevat d’algun passatger defalliment de ritme i d’alguna prolixitat, conserva la força i qualitat enigmàtica de l’original. Krabat ens explica la història d’un jove orfe i captaire “alemany” (i després explico les cometes) del segle XVII que un dia sent una crida en somnis per anar a un molí de Koselbach, on el Mestre fa treballar els seus deixebles alhora que els ensinistra en la nigromància. El relat descriu amb habilitat el poder fetiller dels ritus de passatge que han de superar els aprenents, la seducció de la mística del grup, la camaraderia i el poder o la força corruptora que pot tenir el sentiment de pertinença si no es guarneix amb altres valors que el regeixin.
No és desvetlla cap misteri si es recorda que Krabat s’ha llegit com una mena de paràbola de la nazificació alemanya i dels mecanismes de fascinació col·lectiva que “segrestaren” la nació: el seu autor, Otfried Preussler, va lluitar al front oriental durant la Segona Guerra Mundial i va gaudir de quatre anys de camp de concentració rus al final de la contesa. Però la narració enfonsa les arrels en més antics fonaments mitològics. I com les grans faules populars es pot interpretar a diversos nivells, alhora que carrega simbolismes que, si bé esvaïts o fragmentats, encara fan vibrar alguna cosa en el nostre interior. D’algun d’aquests motius –el del nom veritable en concret- en parlaré amb detall en una propera entrada.
Però mentre cercava certes dades per preparar una entrevista, em burxava la idea que la lectura per a mi ja llunyana d’aquesta obra estava associada a algun descobriment inidentifcat. I confiat a l’atzar d’una revisió obliqua del llibre, hi he reparat: els nois del molí no parlen en alemany, sinó en vend, i aquesta és una de les coses que atrau a Krabat, que fuig de la casa d’un pastor que entre altres encotillaments el constrenyia a expressar-se en alt alemany.
Justa! Fou per aquest camí que vaig fer la primera coneixença dels vends o sòrabs, aquesta comunitat d’eslavòfons que ja en època molt reculada quedaren enclavats entre l’Elba i l’Oder en sol d’hegemonia germànica, i que d’ençà han mirat de resistir a la seva completa assimilació.
El retrat de l’agònica i desigual lluita dels sòrabs mereixeria un desenvolupament que avui no escau. Perquè allò que jo mirava d’esbrinar és si aquesta característica tenia algun significat precís en la història. Potser, se’m va acudir, era una manera d’evocar la peculiar retòrica i deformació lingüística que poc a poc els nazis anaren infiltrant en la societat alemanya i que Victor Klemperer dissecciona tan brillantment en el seu Lingua Tertii Imperi: un dels elements clau que permeté la progressiva adhesió del país a l’ideari nacionalsocialista.
Però sense desestimar els nous sentits i interpretacions que el mer fet de tornar a contar-la afegeix a tota rondalla, la raó és més elemental: els personatges parlen en wend i porten noms com Tonda, Worschula, Kito, Hanzo, Juro o Lobosch…perquè Krabat és originàriament una faula sòraba.
(Estàtua de Johannes Schadowitz “Krabat” a Kulow.)
I una de primer ordre en el seu cos cultural. Forjada sobre la llegenda d’un coronel croat (chorwat en sòrab) que va idear el rescat del Príncep Elector de Saxònia captiu dels turcs i transmesa i reelaborada durant generacions per via oral, amb el precedent d’autors de la terra com Alfons Frencl, Měrćin Nowak-Njechorński o Jurij Brězan, Preussler s’hi va inspirar per a fer-ne una posada al dia, si bé força fidel amb les formulacions populars. Nascut a Bohèmia i traductor de txec, és fins i tot possible que manegués fonts en sòrab i, si més no, va tenir la decència de preocupar-se de fer un doble llançament –vend i alemany- en l’edició original de 1972.
El cas és que, com sovint em passa, he acabat entostolant-me amb aquella mena de divagacions que acostumen a fer improductiu el meu exercici professional. Però és així també com he acabat per constatar la fortalesa i caràcter emblemàtic que a la Baixa Lusàcia, precisament on la comunitat lingüística es troba més arraconada i les seves expectatives de supervivència són més magres, encara té la figura de Krabat. A Kulow -Wittichenau en alemany- li han aixecat una estàtua i diverses localitats de la regió celebren des de fa 8 anys el Festival de Krabat, amb concerts, lectures, representacions i activitats que li reten homenatge.
Es tracta del darrer traç d’un cercle que, extraviat en els estranys viaranys de la memòria, he trigat vora quinze anys a acabar de compondre. I qui pot dir si –tant de bo- n’és un que forma part d’un disseny més vast que, com en les arts negres, pot ajudar a fer emergir de l’ombra a un poble en el llindar de la mort.
Krabat, el bruixot que mitjançant l’amor i la fidelitat derrota el diable, no sembla pas un mal símbol d’aquesta contesa.
És una nota tangencial, ja que esmentes Klemperer i els sòrabs: després del bombardeig de Dresde, Klemperer i sa muller es van refugiar a la casa de la família de la seua minyona al poble de Piskowitz precisament a causa de l’«antinazisme de la població», si la memòria no m’enganya. Un altre tret distintiu era el catolicisme identitari que gastaven els sòrabs.
I ja posat a il·lustrar-nos, què va passar amb la cultura en sòrab durant l’època de la RDA?
PD: «sòrab» o «sorab»?
La cosa deu ser per analogia:
Si d’Aràbia, àrab; de Soràbia, sòrab.
També els diem mòros als de Moràbia: si més no en l’imaginari col·lectiu.
מבצע זעם האל
http://nikolabenyard.blogspot.com/2009/10/morabia-capitulo-dos.html
La història dels sòrabs n’és una d’entrebancs i traves des del temps de Carlemany, quan l’emperador, no havent pogut derrotar els seus avantpassats, va decidir alçar una muralla que els aïllés: el Limes Sorbicus (en l’aplicació de certes solucions sembla que hem progressat poc).
Però el procés d’exclusió per una banda i temptativa d’assimilació agressiva s’intensificà després de l’ascens el poder de Bismarck, que es va servir d’una retòrica molt dura contra aquests eslaus que es resistien a ser bons alemanys. I com era d’esperar, arriba al paroxisme sota el Règim del Tercer Reich. Un dels prohoms de la nació és precisament un capellà, Alojs Andricki, que va morir en un lager el 1943 “unbowed”. Ergo, que Klemperer s’hi trobés ben acollit resulta coherent i versemblant.
De manera que l’adveniment de la RDA va suposar certament una millora substancial de la situació jurídica i un progrés en el reconeixement d’alguns drets nacionals i lingüístics que el nazisme havia acabat d’abolir: ensenyament en sòrab, institucions culturals reconegudes i etc. Però el drama del 45 havia suposat un intercanvi de població entre Polònia i Alemanya, de manera que els sòrabs que van quedar-se a Polònia, van agafar totes les butlletes per ser assimilats, mentre que l’arribada molt nombrosa de refugiats alemanys va alterar de forma notòria l’equilibri demogràfic de la Lusàcia. Per altra banda, la política de minories de la RDA tenia trets comuns amb la de tot el bloc soviètic, sempre ambivalent i una mica cínica: certes mesures d’emancipació dels pobles oprimits sempre que no excedissin els marges establerts per les dictadures del proletariat. I evidentment una religiositat abrandada –si bé un punt heterodoxa i d’arestes molt folklòriques: a l’andalusa per entendre- i una forta tradició de minifundi agrícola s’oposaven als ideals de les democràcies populars. El que vol dir que hi hagué ball de bastons, perquè una cosa que s’aprèn ràpidament dels sòrabs és que són tossuts com la mare que els va parir. A més a més, van patir molts “reallotjaments”, perquè el subsol de molts dels seus pobles era ric en lignit i se’n van raspallar uns quants per fer-hi mines i explotacions.
De tota manera, la situació no ha millorat gens amb la reunificació. Per un cantó reben molt pocs recursos de l’estat, que des d’un bon començament ha mostrat poca sensibilitat amb la qüestió sòraba. Per l’altre, es troben en una de les regions més deprimides de l’antiga RDA, fet que ha condicionat una forta emigració que encara els ha afeblit més. La veritat és si no fos per la seva tenacitat ja els haurien esborrat del mapa i, tot i així, se’ls ha de considerar com una de les minories més escanyades d’Europa.
Sobre el nom (i els noms) dels sòrabs, el Joan-Carles ja ha encaminat la qüestió. Però m’hi estendré més de seguida que pugui, perquè l’assumpte té més interès que no sembla.
Hòstia, Joan-Carles, això sí que és un derelicte! Maredeueta, quin al·lucinat…
Alexandre: Ole, ole! Plas, plas… Doncs res, esperem que ens expliques això de l’etimologia onomàstica.