Etiquetes

, , , , , , ,

Exemple d’orografia de La Gomera, amb la típica disposició de conreus en bancals.

El viatger tafaner o impertinent sovint s’ha d’acabar confrontant amb els mites d’origen dels pobles que visita. Aquests poden ser el resultat d’una sedimentació reposada de la memòria o d’una falsificació intensa i decidida (normalment de la combinació d’aquestes posicions i altres d’intermèdies), i hom ha de decidir si s’abandona a la seducció de les versions més estilitzades -que no obstant això també poden contenir una forma obliqua de veritat- o si s’encaparra a escatir la realitat darrera de voluntarioses i embellidores ficcions.

A La Gomera, com arreu de les Illes Canàries però allí molt especialment, aquest conflicte ens remet a la qüestió dels guanxes. Perquè tot allò que en sabem és força dubtós: no es compta amb fonts documentals endògenes, el seus vestigis són fragmentaris, reconstruïts hipotèticament pel arqueòlegs -que treballen com poden o saben- i els retrats directes provenen d’un grapat de cròniques només en alguns rars casos, com el de Nicolosso de Recco, anteriors a la conquesta europea. La resta – Le Canarien, Azurara, Cadamosto, Espinosa, Gomes de Sintra, Gomes Scudero i etc.- són ja posteriors a l’ocupació.
Malgrat tot, hi ha una constatació coincident: només un segle després de la ocupació europea la població indígena havia estat esclavitzada o fortament assimilada , la llengua s’havia perdut o estava a punt de fer-ho i la cultura aborigen es trobava en un estat molt avançat de desintegració.
I això ens porta a un altre problema: a mancança dels elements prototípics que ho permeten (llengua i etnicitat), molts intents de construir un discurs sobiranista per Les Canàries han buscat el seu fonament en aquesta passada identitat guanxe. Però si creiem els anteriors testimonis, hi ha un salt temporal insalvable entre el despertar d’aquesta consciència i la desaparició de la cultura indígena: l’ enllaç no s’hauria pogut produir. I, per tant, aquesta legitimació seria producte d’un idealisme artificiós -tant en llurs primeres formulacions vuitcentistes com en aquelles més recents inspirades en els moviments africans de descolonització- i destinat a no comptar amb cap correlat pràctic digne de prendre’s seriosament

Però les coses acostumen a tenir molts plecs i aterrar avui a La Gomera és un convit a reflexionar com la formació d’una identitat no és gairebé mai un procés lineal, homogeni i reductible. Aquesta illa, com Fuerteventura o Lanzarote, van ser ocupades per “derecho de señorío”, un fet que comportava unes condicions força més severes pels colons que les d’aquelles poblades per “derecho de realengo”. Cal entendre de què parlem. Aquest país no té un pam de pla i qualsevol conreu s’ha hagut d’instal·lar en terrasses guanyades a pregons barrancs. Per arribar-hi cal vèncer costeruts camins allunyats de qualsevol població. I a més a més, la terra fou una propietat concentrada en molt poques mans. Per impedir l’emancipació dels camperols, els amos concedien l’explotació de la mínima porció possible de bancal. La gana sempre sotjava i el farró de blat o de mill, el gofio, era l’únic aliment regular que la majoria s’enduia a la boca. Les feines de pastura no eren pas un destí millor. En un enregistrament recent del Museu Etnològic d’Hermigua, un pastor recordava com a sis anys “me echaron al monte descalzo como a un perro.” I una alemanya que va establir-se aquí als anys setanta ens descrigué escenes d’antic règim: fa només trenta anys els pobres besaven la ma dels senyors quan se’ls trobaven pel carrer. Els més desesperats o valents marxaren a l’emigració en grans onades. Alguns sortiren de les seves cases i en tancaren la porta sense clau per no tornar-hi mai més: s’embarcaren cap Amèrica en vaixells impossibles i hi arribaren al trenc de l’extenuació.

Casa terrera clàssica de l’illa. Una unitat de producció aïllada, modestíssima, situada en un terreny difícil i “condemnada” a la dura autosuficiència.

I aquesta situació, que durà segles, s’esdevingué ja immediatament després de la colonització. Per això, abocats a extreure el sustent d’una terra ingrata en condicions molt semblants, els repobladors acabaren per no distingir-se massa dels sotmesos guanxes, quan no eren ells mateixos, ja assimilats a la llengua i la religió de Castella. I lògicament, en aquestes circumstàncies, es produí un transvasament, una fosca osmosi. Les solucions salvaren el salt: per moure’s per l’impracticable terreny es seguiren emprant les “astias”, uns bastons de tres o quatre metres amb puntes de ferro per saltar timbes que estalviaven molts revolts. Per comunicar-se, s’utilitzava un llenguatge de xiulets capaç de propagar missatges a molts quilometres de distància, el silbo, amb inequívoques arrels berbers. Romangueren les topologies i els sistemes de marcatge ramaders, les músiques conservaren les arrels prehispàniques i els illencs s’enfilaren a les palmeres per extreure’n la saba de la mateixa manera que ho feien els antics pobladors. I si totes aquestes expressions no fossin prou evidència d’una continuïtat, tenim els moderns estudis genètics, que han donat sorprenents resultats. Així que, tot i el relat més o menys interessat que ha relegat la civilització guanxe a les golfes de coses perdudes de la història, resulta que hi ha encara un racó de món on el seu esperit perdura, batega, segueix fent camí.

I tot i el seu caràcter particular, hi ha en aquesta història un ensenyament i una poètica universal. Perquè el fet que avui, per a definir-se i enunciar el seu lloc en el món, els descendents dels colons de La Gomera -guanxes, castellans i també moriscs- tinguin tant o més present l’element aborigen que aquells que se li van sobreposar no és només un deliri folkloritzant com podria semblar jutjant-lo a la lleugera, sinó que ens parla de com les coses poden sobreviure de forma larvària molt de temps per a tornar a emergir de maneres insospitades. I de com tot intent d’eradicació d’una cultura no pot controlar els efectes finals del desequilibri que introdueix i de com, en darrer terme, qualsevol gestió que no negocii d’una manera enraonada i integradora amb aquests factors pot estar només endarrerint el moment d’assumir aquesta responsabilitat.
A voltes amb força més desavantatges que si ho hagués fet de bon principi.