Etiquetes
Cròniques de conquesta de La Gomera, cultura guanxe, derecho de señorío, Hermigua, identitat canària, La gomera, silbo gomero, sobiranisme canari
Exemple d’orografia de La Gomera, amb la típica disposició de conreus en bancals.
El viatger tafaner o impertinent sovint s’ha d’acabar confrontant amb els mites d’origen dels pobles que visita. Aquests poden ser el resultat d’una sedimentació reposada de la memòria o d’una falsificació intensa i decidida (normalment de la combinació d’aquestes posicions i altres d’intermèdies), i hom ha de decidir si s’abandona a la seducció de les versions més estilitzades -que no obstant això també poden contenir una forma obliqua de veritat- o si s’encaparra a escatir la realitat darrera de voluntarioses i embellidores ficcions.
A La Gomera, com arreu de les Illes Canàries però allí molt especialment, aquest conflicte ens remet a la qüestió dels guanxes. Perquè tot allò que en sabem és força dubtós: no es compta amb fonts documentals endògenes, el seus vestigis són fragmentaris, reconstruïts hipotèticament pel arqueòlegs -que treballen com poden o saben- i els retrats directes provenen d’un grapat de cròniques només en alguns rars casos, com el de Nicolosso de Recco, anteriors a la conquesta europea. La resta – Le Canarien, Azurara, Cadamosto, Espinosa, Gomes de Sintra, Gomes Scudero i etc.- són ja posteriors a l’ocupació.
Malgrat tot, hi ha una constatació coincident: només un segle després de la ocupació europea la població indígena havia estat esclavitzada o fortament assimilada , la llengua s’havia perdut o estava a punt de fer-ho i la cultura aborigen es trobava en un estat molt avançat de desintegració.
I això ens porta a un altre problema: a mancança dels elements prototípics que ho permeten (llengua i etnicitat), molts intents de construir un discurs sobiranista per Les Canàries han buscat el seu fonament en aquesta passada identitat guanxe. Però si creiem els anteriors testimonis, hi ha un salt temporal insalvable entre el despertar d’aquesta consciència i la desaparició de la cultura indígena: l’ enllaç no s’hauria pogut produir. I, per tant, aquesta legitimació seria producte d’un idealisme artificiós -tant en llurs primeres formulacions vuitcentistes com en aquelles més recents inspirades en els moviments africans de descolonització- i destinat a no comptar amb cap correlat pràctic digne de prendre’s seriosament
Però les coses acostumen a tenir molts plecs i aterrar avui a La Gomera és un convit a reflexionar com la formació d’una identitat no és gairebé mai un procés lineal, homogeni i reductible. Aquesta illa, com Fuerteventura o Lanzarote, van ser ocupades per “derecho de señorío”, un fet que comportava unes condicions força més severes pels colons que les d’aquelles poblades per “derecho de realengo”. Cal entendre de què parlem. Aquest país no té un pam de pla i qualsevol conreu s’ha hagut d’instal·lar en terrasses guanyades a pregons barrancs. Per arribar-hi cal vèncer costeruts camins allunyats de qualsevol població. I a més a més, la terra fou una propietat concentrada en molt poques mans. Per impedir l’emancipació dels camperols, els amos concedien l’explotació de la mínima porció possible de bancal. La gana sempre sotjava i el farró de blat o de mill, el gofio, era l’únic aliment regular que la majoria s’enduia a la boca. Les feines de pastura no eren pas un destí millor. En un enregistrament recent del Museu Etnològic d’Hermigua, un pastor recordava com a sis anys “me echaron al monte descalzo como a un perro.” I una alemanya que va establir-se aquí als anys setanta ens descrigué escenes d’antic règim: fa només trenta anys els pobres besaven la ma dels senyors quan se’ls trobaven pel carrer. Els més desesperats o valents marxaren a l’emigració en grans onades. Alguns sortiren de les seves cases i en tancaren la porta sense clau per no tornar-hi mai més: s’embarcaren cap Amèrica en vaixells impossibles i hi arribaren al trenc de l’extenuació.
Casa terrera clàssica de l’illa. Una unitat de producció aïllada, modestíssima, situada en un terreny difícil i “condemnada” a la dura autosuficiència.
I aquesta situació, que durà segles, s’esdevingué ja immediatament després de la colonització. Per això, abocats a extreure el sustent d’una terra ingrata en condicions molt semblants, els repobladors acabaren per no distingir-se massa dels sotmesos guanxes, quan no eren ells mateixos, ja assimilats a la llengua i la religió de Castella. I lògicament, en aquestes circumstàncies, es produí un transvasament, una fosca osmosi. Les solucions salvaren el salt: per moure’s per l’impracticable terreny es seguiren emprant les “astias”, uns bastons de tres o quatre metres amb puntes de ferro per saltar timbes que estalviaven molts revolts. Per comunicar-se, s’utilitzava un llenguatge de xiulets capaç de propagar missatges a molts quilometres de distància, el silbo, amb inequívoques arrels berbers. Romangueren les topologies i els sistemes de marcatge ramaders, les músiques conservaren les arrels prehispàniques i els illencs s’enfilaren a les palmeres per extreure’n la saba de la mateixa manera que ho feien els antics pobladors. I si totes aquestes expressions no fossin prou evidència d’una continuïtat, tenim els moderns estudis genètics, que han donat sorprenents resultats. Així que, tot i el relat més o menys interessat que ha relegat la civilització guanxe a les golfes de coses perdudes de la història, resulta que hi ha encara un racó de món on el seu esperit perdura, batega, segueix fent camí.
I tot i el seu caràcter particular, hi ha en aquesta història un ensenyament i una poètica universal. Perquè el fet que avui, per a definir-se i enunciar el seu lloc en el món, els descendents dels colons de La Gomera -guanxes, castellans i també moriscs- tinguin tant o més present l’element aborigen que aquells que se li van sobreposar no és només un deliri folkloritzant com podria semblar jutjant-lo a la lleugera, sinó que ens parla de com les coses poden sobreviure de forma larvària molt de temps per a tornar a emergir de maneres insospitades. I de com tot intent d’eradicació d’una cultura no pot controlar els efectes finals del desequilibri que introdueix i de com, en darrer terme, qualsevol gestió que no negocii d’una manera enraonada i integradora amb aquests factors pot estar només endarrerint el moment d’assumir aquesta responsabilitat.
A voltes amb força més desavantatges que si ho hagués fet de bon principi.
És força curiós: estava preparant la traducció del principi d’una peceta que va guanyar un premi de relats breus del Haaretz en 2005 que parla, segons un servidor de vosté i segons el jurat que li donà el premi, «de com les coses poden sobreviure de forma larvària molt de temps per a tornar a emergir de maneres insospitades.» A la juesca, és clar. Ja està enllestida i eixirà en el lliurament de demà (o de l’endemà) de les Miculae Alphonsi. De fet, i durant esta setmana, no han de faltar per ca l’Alfonso referències a coses que es fan i es desfan, principalment lingüístiques.
Hi han altres coses que volia dir, no sé ben bé si criticar d’un cert plantejament de fons d’este apunt, però no és moment i jo no tinc gaire temps. Gràcies per este xiulet gomero.
Critiqui quan pugui i tant com vulgui. Jo, per anar posant bales a la teva recàrrega, confessaré que la peça -encara que no ho sembli- s’ha escrit amb moltes prevencions i cauteles, que no és una entrada “de tesi” per més que ho dissimuli molt bé i que les seves diguem-ne conclusions, per raons d’espai i economia retòrica bloguística, es poden precipitar d’una manera un xic forçada i programàtica, quan haguéssin requerit més matís. Però no obstant això, hi deixo expressada una impressió que tractaré de complementar en una propera entrada: que sovint, en el fons de la vida falsa, de la tradició inventada, de l’esforç estilitzador de la identitat no només hi espurneja un ànim pueril de distingir-se dels altres o fabricar-se un passat , sinó que també hi batega un anhel reparador, una elusiva veritat, un reflex deformat de vida veritable.
Esperarem l’entrada de demà per continuar amb aquest diàleg…
Serà despús-demà més aïnes. Demà (bé: hui) tocarà parlar de llibres. De com es fan, els llibres, que ja toca.
Quan pose uns jueus a parlar àrab, sabràs que seguim amb este diàleg.
No hi he caigut abans però t’ho dic ara: és d’una elegància colpidora (colpidora per a mi) que faces servir el símil, precisament, d’un palimpsest.
No el conec en absolut, però pel que expliques sembla a més a més que el sistema d’explotació de l’espai agrari és ben paregut al de les terrasses muntanyenques del Riff o de les muntanyes del País Valencià i Andalusia, ocupades majoritàriament per berbers. Saps si hi ha rastre d'”alqueries”? Per un moment m’he imaginat les illes abans de l’arribada dels castellans com la Menorca que descriuen Barceló i Retamero (nombroses alqueries menudetes i molta ramaderia), però ni idea, vaja. Interessantíssim tot plegat!
Jesús: Gràcies per la floreta. La imatge d’un espai on s’hi ha “reescrit” a sobre sense que hagi quedat esborrat completament l’anterior escriptura se’m va imposar de manera molt intuïtiva i clara en els meus vagareigs per l’illa, encara que seria molt pertinent en tants altres paratges de convulsa superposició d’estrats socials i culturals. Però a vegades veig també palimpsests més poètics i passatgers, com per exemple en aquells edificis enderrocats que a la seva paret encara mostren papers pintats, envans i restes de velles i ja desaparegudes distribucions.
Quan parlis de com es fan els llibres, també ens hi trobaràs ficant-t’hi cullerada.
Vicent: deixant de banda l’agricultura d’exportació que emergí quan la veïna Tenerife es convertí en empori comercial, i que girava al voltant del sucre, la cotxinilla, el tomàquet i ja darrerament el plàtan, les explotacions de subsistència de La Gomera es trobaven certament molt disgregades -sense consolidar grans nuclis urbans- i els percentatges de població agrícola encara als anys 50 rondaven el 90%. Però la propietat estava molt concentrada i es treballava en gran part en règim de “medianería”, és a dir, per la meitat o menys d’allò que es produïa. I com per acabar-ho d’adobar les fraccions de terra que es concedien eren molt petites -i a vegades fins i tot amb medianeros que compartien, al 25% del total, la seva porció de terra- les condicions de vida eren realment penoses i s’ha passat fam fins fa quatre dies.
Eixes explotacions de subsistència són les que m’interessen i no sé si comparteixen trets amb la tradicional agricultura de regadiu amazig. Es tracta de petits sistemes hidràulics que ocupen porcions d’una vall de forma individual, per a un sol grup d’unes poques famílies, o compartida amb uns quants grups familiars més, que s’instal·len sempre a tocar de la zona irrigada, just per damunt. En eixe sentit, saps si hi ha este tipus de petits sistemes hidràulics en les valls canàries? Els estudis arqueològics sobre la qüestió s’han centrat sobretot en el nord d’Àfrica, València, les Balears i Andalusia (i també en Fraxinetum!), però supose que queden moltes zones per investigar…
Retroenllaç: Adhereat lingua « Perure Alfonso פירורי אלפונשו
Si el tema t’interessa de debò, Vicent, he trobat això:
http://descargas.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/01476196570181973089079/032053.pdf?incr=1
És un document que no arriba a les 20 paginetes, de manera que si et convé per motius investigadors, no has de passar ànsia per pegar-li una ullada. Però ja t’avanço que hi ha similituts: ves directament a la pàgina 3 i et trobaràs exactament eixa estructura de petits nuclis enclavats en meitat dels barrancs i situats a a la vora d’una font, doll o aljub.
Moltes gràcies mestre Alexandre! A mi m’interessa per curiositat, però hi ha un harquià al qual li interessarà molt saber de la qüestió i, sobretot, que sembla que no està estudiada en absolut (los datos parecen confirmar que la población insular se hallaba disgregada en más de un centenar de asentamientos…)
Vicent: Com era allò que m’explicaves en octubre dels dos models d’organització del reg (l’u que es feia servir en l’àrea d’Elx i l’altre… a València?) quan jo et vaig explicar el que vaig veure al palmeral de Figuig, al Marroc?
Perdona, Jesús, no vaig contestar la teua demanda. Glick va classificar els sistemes d’irrigació valencians en dos tipus: el sirià, caracteritzat per la disponibilitat d’aigua, en què cada porció de terra té assignat un temps de reg concret inalienable; i el iemenita, característic dels llocs amb escassesa d’aigua, en què s’estableix un “mercat de l’aigua”, és a dir, es poden vendre els drets de reg de cada parcel·la. Este segon és el cas de les hortes del sud valencià: Alacant, Elx i Oriola.
La classificació (siriana i iemenita) no vol dir que les hortes foren bastides per gent d’eixa procedència sinó simplement representen una forma de diferenciar els dos mètodes en funció d’exemples orientals.